Acta martyrum

Rere els passos del tribú Jordi a la cort de Dioclecià

Acta martyrum és el títol de la novel·la guardonada amb el Premi Sebastià Juan Arbó 2019. Narra dues històries que, si bé es troben separades per un lapse de més de mil set-cents anys, convergeixen en un punt de confluència: el singular descobriment d'uns arqueòlegs que, tanmateix, van acordar mantenir en secret la seva troballa.

L'objectiu d'aquesta pàgina és proporcionar informació sobre la novel·la, de manera que s'anirà actualitzant a mesura que es concretin actes o esdeveniments (en particular, la publicació de l'obra i les presentacions que se'n facin).

Les llibreries que més intensament han col·laborat amb la difusió d’Acta martyrum són:


A) Ona Llibres (c/ Gran de Gràcia 217 i c/ de Pau Claris 94 de Barcelona).


B) Cal Siller (carrer Major 38 de Prats de Lluçanès [calsiller@gmail.com]).


C) Llibreria-Papereria Talens (carrer Guardiola i Feliu 7 de Barcelona [Sant Andreu; paptalens@hotmail.es]).

Sinopsi

En Jordi Fontescà, rebesnet d’un singular arqueòleg i home de món, viatja a Israel amb la intenció de desentrellar un dels misteris del seu avantpassat. Segons els indicis de què disposa, el seu rebesavi va descobrir un objecte peculiar i extraordinari. Tanmateix, en va ocultar el secret en virtut d’un pacte amb els altres col·legues que havien participat en les excavacions, cadascun d’ells amb una creença o sensibilitat religiosa diferent.

L’objectiu de l’acord era evitar que ningú no posseís ni tergiversés el testimoni excepcional d’una figura llegendària i sincrètica, la d’un personatge sobre el qual existeixen espais de culte i llocs sagrats que comparteixen tant musulmans com cristians. La d’un soldat anomenat Jordi que el papa Gelasi I va canonitzar just abans de declarar que la passió del seu martiri era apòcrifa.

Bust de Dioclecià

(font: https://pxhere.com/es/photo/1141450)

Pedestal d'una escultura de l'emperadriu Prisca

(font: https://hrcak.srce.hr/109683)

La troballa dels arqueòlegs Itzhak Meizler, Constantin Mintelos, Abdelaziz Johar i Jaume Fontescà versava sobre un episodi concret dels últims anys de la primera tetrarquia. L’hivern del 303, l’August Dioclecià es va trobar immers en un complex entramat de tibantors internes entre la cúria i la seva família. Esgotat després de vint anys de vestir la porpra, va escoltar les insistents peticions del seu gendre i successor, l’emperador Galeri, en relació amb els pagans que posaven en risc els valors, la tradició i l’estabilitat de l’imperi. Mentrestant, les nobilíssimes dones Aurèlia Prisca i Valèria Galèria, esposa i filla de Dioclecià, van mirar d'incidir en la voluntat de l’August Jovià i Pontífex Màxim, l’únic home que havia estat capaç de cohesionar l’imperi després de cinquanta anys de crisi militar.

Efígie de l'emperadriu Valèria en una moneda

(font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Follis_of_Galeria_Valeria_-_Cropped.jpg)

Bust de Galeri, gendre i successor de Dioclecià

(font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Romuliana_Galerius_head.jpg)

Més de mil set-cents anys després d’aquell convuls hivern, diverses persones pugnen per aconseguir un objecte notablement revelador que els quatre arqueòlegs havien descobert noranta anys abans. Tanmateix, la gesta no és tan senzilla com podria semblar, i això malgrat les pistes que havien deixat els mateixos exploradors, qui sap si esperançats amb la il·lusió d'un futur en què les religions deixessin de ser la causa o l'excusa de guerres, d’imposicions, de recels i de tensions.

Cites que emmarquen la trama

A l'inici de la novel·la

«Per això, un cop concentrada la gent, els digué Pilat:
–Qui voleu que us deixi anar, Jesús el Barrabàs, o Jesús, l’anomenat Messies?
Perquè s’havia adonat prou que li havien lliurat per enveja.
Mentre seia al tribunal, la seva muller li va fer arribar aquest avís:
–No t’emboliquis amb aquest home de bé: mira, avui he somiat que patia qui-sap-lo per causa d’ell.» 

Sant Mateu, capítol 27, versicles 17 a 19

***

«Considera les causes despullades dels seus embolcalls. La finalitat de les teves accions. Què és el dolor. Què és el plaer. Què és la mort. Què és la fama. Qui és responsable dels seus propis afanys. De quina manera ningú no és impedit per un altre. I que totes les coses no són res més que opinions.»

Marc Aureli, Meditacions (Llibre XII, núm. 8)

Vers la meitat de la novel·la

«[...] i no podent-se oposar als seus amics, al cèsar i a Apol·lo, almenys va establir [Dioclecià] aquesta moderació: que no s’arribés al vessament de sang, i això malgrat que el cèsar proposava cremar vius tots els que es neguessin a sacrificar.»

Lactanci, La mort dels perseguidors

Al final de la novel·la

«Kennet M. Setton va trobar un dia, per fi, a l’illa de San Giorgio, a Venècia, el cap de sant Jordi. Ho descobria, més o menys, en el temps en què es decidia que sant Jordi no havia existit mai. Em va semblar molt propi de la nostra terra tenir un sant patró que no havia existit mai, però que, tanmateix, ens havia deixat el seu cap.»

Maria Aurèlia Capmany, El cap de sant Jordi
Alguns fragments de la història


«En veure’s reflectit a l’or de la copa, va notar que una fugaç esgarrifança li congelava la sang a les venes. Les arrugues li erosionaven la pell amb una rapidesa inaudita i els ulls, humits com dos tolls que sobreeixien, s’empetitien rere les parpelles inflamades de fatiga. Els amics de la infantesa es desconcertarien si ara li llegissin el pensament. "Tu, que ho tens tot i la gent t’adora, què més et falta per sentir-te feliç? Quins altres somnis anheles? Què busques, ara, que no saps trobar?"

Era August per voluntat de Júpiter, fill de Saturn i de Cibeles, germà de Neptú i de Plutó. Dels déus, n’havia rebut l’encàrrec de solidificar la grandesa mil·lenària de l’imperi. Ell era l’autoritat d’on emanava l’ordre i la pau. Havia llatinitzat nombrosos pobles durant un regnat de gairebé vint anys. Ell era primus inter pares, el primer entre iguals, l’emperador preeminent. Actuava sempre en concordança amb els ideals en què creia, i transmetia la voluntat dels déus als nobles ciutadans de les vastes possessions on governava.

Se sentia, tanmateix, abatut i desencaixat. L’edat feia estralls tant al cos com a l’ànima. Mirés on mirés, tenia la sensació que una densa teranyina el separava de la realitat.»

***

«Abans de sortir el temple, els dos visitants van admirar un altre cop la tomba del soldat Jordi. De fora estant, l’edifici era modest: una nau senzilla, de poques obertures i amb les parets llises i robustes. L’església, construïda vers el 1870 a petició del Patriarca Ortodox Grec de Jerusalem, s’alçava sobre els vestigis d’una antiga basílica bizantina del segle XV que acollia, també, la mesquita d’Al-Khidr.»

***

«[...] amb serenor d'esperit i plena consciència, ens disposem a referir tot allò que hem vist i sentit aquests últims dies en compliment de la paraula donada a la gent que, per causa de la seva fe, ha mort a Nicomèdia amb motiu de l'execució del manament imperial que ha obert el dinovè any del vigent proconsolat

***

«Qui va impulsar la causa per a la santificació de Jordi –va prosseguir l'àvia, mentre s'estirava al llit amb la vista clavada en el relleu de les plaques del sostre– no va ser cap governant convers, ni tampoc erudits il·lustres o bisbes de gran volada. Fou la gent humil, les masses que en difonien el culte, totes i cadascuna de les persones que l'invocaven. Elles el van promoure i glorificar; ja se sap, vox populi, vox Dei! El papa Gelasi només en va culminar el procés, i ho va fer dos anys abans de declarar-ne apòcrifa la passió.»

***

«Filla, estimada filla, tingues present aquestes paraules: hem fet allò que ens han ensenyat, i ho hem fet tan bé com hem sabut. Si qui mou el món des de les altures no esperava això de nosaltres, alabat sia i que en vulgui prendre la bona voluntat.»


Podeu llegir el primer capítol en aquest web