Acta martyrum

(Capítol 1)

Sinopsi. En Jordi Fontescà, rebesnet d’un singular arqueòleg i home de món, viatja a Israel amb la intenció de desentrellar un dels misteris del seu avantpassat. Segons els indicis de què disposa, el seu rebesavi va descobrir un objecte peculiar i extraordinari. Tanmateix, en va ocultar el secret en virtut d'un pacte amb els altres col·legues que havien participat en les excavacions, cadascun d'lls amb una creença o sensibilitat religiosa diferent.

L'objectiu de l'acord era evitar que ningú no posseís ni tergiversés el testimoni excepcional d'una figura llegendària i sincrètica, la d'un personatge sobre el qual existeixen espais de culte i llocs sagrats que comparteixen tant musulmans com cristians. La d'un soldat anomenat Jordi, un tribú de la cort de Dioclecià a qui el papa Gelasi I va canonitzar just abans de declarar que la passió del seu martiri era apòcrifa.

«Per això, un cop concentrada la gent, els digué Pilat:

–Qui voleu que us deixi anar, Jesús el Barrabàs, o Jesús, l’anomenat Messies?

Perquè s’havia adonat prou que li havien lliurat per enveja.

Mentre seia al tribunal, la seva muller li va fer arribar aquest avís:

–No t’emboliquis amb aquest home de bé: mira, avui he somiat que patia qui-sap-lo per causa d’ell.»


Sant Mateu, capítol 27, versicles 17 a 19


***


«Considera les causes despullades dels seus embolcalls. La finalitat de les teves accions. Què és el dolor. Què és el plaer. Què és la mort. Què és la fama. Qui és responsable dels seus propis afanys. De quina manera ningú no és impedit per un altre. I que totes les coses no són res més que opinions.»


Marc Aureli, Meditacions (Llibre XII, núm. 8)

Per més que ho intentava, el Jordi era incapaç d'agafar el son. Donava voltes i més voltes sota els llençols, incòmode i encaparrat. A banda de l'excessiva flonjor del matalàs, convergien diverses pulsions que alimentaven l'insomni: el garbuix de les últimes emocions, la fatiga causada pel viatge, la imprecisió de l'encàrrec… En conjunt, un cúmul de circumstàncies que li guspirejaven rere les parpelles. Va pensar en la trista escena que havia presenciat poc abans d'agafar el vol; no feia ni dos dies del funeral de l'avi Ricard, i amb ell havia desaparegut un esglaó més de la memòria dels Fontescà. És clar que la iaia, la matriarcal i omnipresent senyora Isabel, coneixia l'anecdotari familiar tan bé com el seu difunt espòs; ell, tanmateix, havia insistit a mantenir-la al marge d'aquella concreta i estranya missió.

El Jordi recordava les paraules que el bon home li havia transmès, en privat, poc abans de morir. Després d'exposar-li la poca informació de què disposava sobre la gran aventura del rebesavi Jaume al Pròxim Orient, l'avi, esgotat però amb una lucidesa envejable, va concloure: «Tu ets jove, vailet. Parles molts idiomes i vols conèixer món; jo, en canvi, no puc ni posar-me dret. D'altra banda, tens els pares ocupats fent-se càrrec de les Termes, i els teus germans… en fi: no donen l'abast, amb tants estudis. Només t'ho puc demanar a tu, Jordi, i espero no posar-te en cap compromís. Ara que saps de què va la nostra singular connexió amb aquesta figura, la petició és: ves-te'n a Israel. Parla amb el matrimoni Meizler, sobretot amb el Josef. Ens hem cartejat al llarg d'aquests últims mesos, i compartim el mateix objectiu: descobrir la veritat. Mostra-li aquest classificador ple de dietaris, de cartes, de postals i d'estampes; ell et deixarà accedir, també, al seu arxiu particular. Analitzeu els documents, contrasteu-los i, si cal, resseguiu la història sobre el terreny per esbrinar què hi ha de cert en la vella creença que, des de fa cinc generacions amb la teva inclosa, impregna l'ànima dels Fontescà.»

El noi s'havia deixat convèncer sense fer-se pregar. Acabava de complir la vintena i era el petit d'una colla de tres germans. Provenia d'una estirp acomodada, propietària d'un balneari ben conegut i d'una gran casa pairal a tocar de Sant Ramon, a la Segarra. Tot això, per la via dels Fontescà-Ribera. L'altra part del patrimoni provenia dels Llimós-Tudoreta, ja que l'àvia Isabel, esdevinguda filla única en haver mort el seu germà sense descendència, havia heretat blocs de pisos i uns quants paquets d'accions que li van permetre amassar una considerable fortuna.

Quina matrona, l'àvia Isabel! Supervisava els fons i les propietats que posseïa sense admetre intromissions de ningú, i guardava com un tresor l'obsequi d'una vella amiga anglesa que havia militat al Partit Conservador britànic: un retrat amb l'autògraf original de la Margaret Thatcher. Per contra, l'avi Ricard sempre havia preferit moure's en un segon terme i gaudir dels petits plaers intel·lectuals que tant l'apassionaven: llegir, escriure, repassar documents antics i estudiar les troballes de qui fou el seu avi, l'arqueòleg Jaume Fontescà, el gran aventurer de la família. Ben mirat, aquell insigne predecessor havia estat el personatge més universal i bohemi de tota la nissaga, i potser era cert que havia desenterrat algun objecte rellevant a banda de ceràmiques, d'estàtues i d'alguns trossos d'esquelet.

El Jordi va sospirar. Era impossible que s'adormís, amb aquella bonior a la ment. Es va incorporar, es va girar cap a un costat del llit i va posar els peus a terra. El contacte amb el terratzo fred el va relaxar. Feia xafogor i l'aire es notava carregat, dens i sufocant. Amb les mans entumides, es va friccionar les cervicals per alleugerir la tensió. Els pares devien estar preocupats, sobretot la mare. No era el fill perfecte, és clar, però encara se sentia un pèl sobreprotegit, i això malgrat que solia obviar els consells benintencionats, fossin de qui fossin. Havia deixat de banda la universitat, per exemple; els altres germans estudiaven medicina i ell, en canvi, en tenia prou fent de guia turístic o del que convingués. I era feliç, perquè des de feia gairebé dos anys posseïa allò que tant anhelava des de l'adolescència: la majoria d'edat i l'emancipació. Ara gaudia de la llibertat, si bé un xic precària, i procurava viure sense demanar res a ningú.

Es va posar dempeus i va encendre el llum. Era una habitació pulcra i austera, però s'hi sentia estrany, inquiet. Potser si caminava fins al lavabo aconseguiria estroncar l'espiral de pensaments atordidors. Passaven pocs minuts de tres quarts d'una i, a través dels foradets ovalats de la persiana, es filtrava la llum tènue de la ciutat.

El senyor i la senyora Meizler l'havien rebut amb cordialitat i senzillesa. Ell, emmorenit i de mirada fosca, era antropòleg i docent a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de Tel Aviv. Ella, en canvi, de pell clara i d'iris verds, exercia una professió de despatx. No n'havia concretat els detalls, però no devia ser una simple oficinista, ja que se la veia una dona bregada i d'idees clares. En qualsevol cas, tots dos estaven il·lusionats de poder participar en aquella iniciativa, i és que compartien el mateix interès en l'esclariment del misteri, ja que un avantpassat del senyor Meizler era una de les quatre persones que havien contribuït a fer-lo possible.

Després de prendre's un got d'aigua i havent-se refrescat el coll i els polsos, va sortir del bany cavil·lós i a pas lent. No recordava on eren els interruptors, i per això il·luminava el camí amb la llanterna del mòbil. D'improvís, va enfocar un dels quadres que recobrien les parets del passadís, i aleshores va pensar en les fotografies que el senyor Meizler havia estès damunt de la taula. Eren molt antigues, quasi centenàries, i es veien rugoses i esvorellades. El Jordi, encuriosit i concentrat, se les va mirar amb calma. De cop i volta, en evocar la imatge del rebesavi Jaume que hi havia al classificador de l'avi, va reconèixer la fisonomia de l'il·lustre viatger, l'intrèpid Indiana Jones de la família Fontescà.

En aquella espècie de reportatge, se'l veia treballant amb tres homes més. «Aquest d'aquí», va indicar l'amfitrió, «es deia Itzhak Meizler i era el meu besavi. Els altres dos eren Constantin Mintelos, grec, i Abdelaziz Johar, turc». Tot i que els noms no li sonaven de res, el Jordi va rememorar les paraules de l'avi Ricard: quatre homes de creences i cultures diferents havien confluït en un projecte comú. En què consistia, qui el va promoure i amb quina finalitat el van dur a terme eren unes qüestions difícils de resoldre, i això malgrat que l'avi i el senyor Meizler havien entaulat el carteig amb l'objectiu, precisament, de treure'n l'entrellat. La premissa sobre el qual ambdós coincidien era que Constantin Mintelos hauria pogut ésser l'eix vertebrador del grup, ja que, per separat, coneixia el besavi del senyor Meizler i el rebesavi del Jordi. Això es desprenia d'un telegrama de principis dels anys vint conservat a l'arxiu de la família israeliana. S'hi esmentava un preacord de col·laboració amb «J Fontasca, γαιοκτήμονα» —«J Fontasca, terratinent».

«I a part d'aquestes fotos», va afegir amb una aire murri l'interlocutor del Jordi, «n'hi ha una novena, la més interessant de totes. Et va comentar alguna cosa, el teu avi, sobre el pacte de Lod?». Amb tantes dades historiogràfiques gairebé n'havia perdut la referència, d'allò. Sí, és clar, li n'havia parlat, del pacte, però sense aprofundir-hi. De fet, l'avi només en tenia una vaga idea, el record d'una minsa conversa que havia mantingut amb el seu pare més de setanta anys enrere, un diàleg que mai no va poder reprendre per la tràgica i prematura mort del progenitor. En tot cas, disposava de la informació justa per saber que es tractava d'una espècie de contracte privat amb l'objectiu de preservar un secret immaterial. De sobte, i contenint la respiració, el Jordi va lligar caps i va relacionar el pacte amb la fotografia que tenia a les mans. «Exacte, noi! Heus aquí el testimoni gràfic d'un compromís que es remunta al 1925. No saps com em dol, xicot, haver trigat tant de temps a descobrir les fotos; les hauria enviades al teu avi per convèncer-lo que anàvem pel bon camí.»

Els quatre homes —Itzhak Meizler, Constantin Mintelos, Abdelaziz Johar i Jaume Fontescà— unien les mans davant d'un sarcòfag blanc i senzill, amb relleus lineals i unes quantes inscripcions escrites en unes grafies que desconeixia. A la part central, emmarcada per una espècie de fornícula, s'hi veia esculpida la figura corpulenta d'un jove de cabells llargs. Exhibia la indumentària pròpia d'un soldat de l'Imperi romà. Sostenia una llança amb la mà esquerra i, amb la dreta, amanollava una creu de Tau o de Sant Antoni —en forma de T—, la que solien utilitzar els romans per dur a terme les execucions.

Mentre s'estirava un altre cop al llit, el Jordi va somriure. Pensava en com, sense gaires esforços, havia deduït de qui era la sepultura. De totes maneres, havia preferit mantenir-se silenciós i expectant, donant peu al senyor Meizler a prosseguir: «És la tomba del màrtir, saps? Demà la visitarem. Ara instal·la't i pren-te un respir.» El record de la conversa es diluïa com un terròs de sucre en una tassa fumejant. Dins la ment del Jordi, les paraules balsàmiques d'una veu coneguda relegaven l'anglès impol·lut del senyor Meizler. Malgrat la insalvable distància —tota la imperial llargada del Mediterrani—, semblava que el pare fos allà mateix, assegut a la vora del llit, com quan, de menut, s'enfebrava amb aquelles grips tan fortes i li deia: «Descansa, fill. Estic amb tu, al teu costat. Respira bé, calma't i tanca els ulls. Vols que t'expliqui un conte?»

***

Segons la llegenda, quan el genet va aparèixer muntant el seu cavall blanc, la princesa el va advertir de la presència del monstre. Ell, audaç i embravit, s'hi va enfrontar i el va vèncer d'una sola estocada. La gent del poble, veient-se alliberada dels ullals de la fera, va sortir a victorejar l'intrèpid heroi. A l'hora d'anar-se'n, el cavaller va pregonar que s'alabés la magnificència de Déu a l'empara dels dogmes cristians.

A qui representava, la princesa? Quina maldat encarnava, la bèstia? Què simbolitzava, el cavall blanc? D'on prové, la figura de sant Jordi?

El beat Iacopo da Varazze, dominic i arquebisbe de Gènova, es va fer famós per haver confeccionat, a mitjan segle XIII, una de les obres més populars de la història de la Humanitat: la Legenda sanctorum, també coneguda amb el nom de Llegenda àuria. Aquesta compilació de biografies i de faules sobre persones santes del cristianisme contenia, com era d'esperar, un capítol sencer dedicat a l'il·lustre màrtir Jordi. El relat, inspirat en imatges paganes i fins i tot precristianes, narrava com el cavaller salvava una dama vencent el drac que l'atemoria. Moltes més n'hi hagueren, de gestes protagonitzades pel sant, però es desconeix gairebé tot de l'home que havia inspirat la icona.

D'acord amb l'Acta sanctorum, que recull algunes possibles dades de la vida del sant, es considera que Jordi —Georgius en llatí— va néixer entre els anys 270 i 280. Es diu que era fill d'una devota cristiana i d'un oficial romà destinat a Diòspolis, una colònia fundada per l'emperador Septimi Sever a Judea sobre la base dels territoris de Thamna i Lydda, l'actual ciutat de Lod. El noi va seguir les empremtes del pare i es va allistar a l'exèrcit. De seguida va ser nomenat tribú i fou destinat, com a guarda de l'escorta de Dioclecià, a la ciutat de Nicomèdia, avui coneguda amb el nom d'Izmit. Poc temps després, Jordi es va negar a complir el mandat dels emperadors que obligava a perseguir els cristians, i ho va fer argumentant que ell també professava la doctrina d'aquella nova religió. L'any 303, poc després de promulgar-se el primer dels quatre edictes que van donar peu a la gran persecució dels cristians, va repartir entre els pobres els béns que posseïa. Després, les autoritats el van arrestar, fer torturar i decapitar. S'afirma que, en veure la fortalesa de les conviccions espirituals del jove màrtir, l'emperadriu Alexandra i un sacerdot pagà es van convertir al cristianisme, motiu pel qual també foren condemnats al turment i a la mort. En tot cas, convé partir d'alguns matisos, ja que s'anomenaven Aurèlia Prisca i Valèria Galèria, respectivament, les esposes dels emperadors Dioclecià i Galeri, i cap de les dues no va morir durant aquell fatídic any.

Segons sembla, el cos de Jordi, o almenys una part, es va traslladar de Nicomèdia —Izmit— a Diòspolis —Lod—, on fou enterrat juntament amb altres màrtirs. D'acord amb el document De situ terrae sanctae, que Teodosio Perigeta va redactar vers el 530, poc temps després de l'execució del màrtir es va erigir una basílica constantiniana sobre la sepultura del soldat. L’obra de Perigeta, tanmateix, explicita que l'església fou elevada a Diòspolis, «ubi sanctus Georgius martyrizatus est» —«el lloc on el sant va ser martiritzat»—, una dada contradictòria amb les fonts que situen el suplici a Nicomèdia. En qualsevol cas, diversos autors posteriors, com Antonino de Piacenza i Adamnano, van reiterar que s'havia erigit un temple constantinià en honor de Jordi. D'altra banda, fou descoberta una inscripció grega a la zona dels Alts del Golan, que formaven part de l'antiga regió d'Eaccaea de Batanea, en la qual consta la «casa o església dels sants i triomfants màrtirs Jordi i companys». El jesuïta i bol·landista belga Hippolyte Delehaye va considerar que aquest epígraf datava del 368, només seixanta-cinc anys després de la mort del sant.

Lod és una de les ciutats que presumeix d'acollir la tomba del tribú Jordi. L'edifici actual, més aviat discret i sobri, fou destruït en dues ocasions durant les croades. No obstant això, es va reconstruir vers el 1870, i comparteix l'espai amb la mesquita d'al-Khidr.

Les dades de què es disposa no foren escrites en el moment d'esdevenir-se els fets. Aquesta manca de sincronia i la inversemblança de la narració del martiri, segons la qual el tribú Jordi va morir i ressuscitar fins a tres vegades, van desvirtuar la figura del sant, envoltat d'un halo de fantasia que ha dissipat qualsevol possible perímetre de certitud. No hi ha cap acta martyrum que constati l'execució de la sentència, i tampoc no consten cròniques de testimonis que presenciessin el succés. D'altra banda, la nebulosa s'espesseix en relacionar el personatge amb un ésser anterior a Crist, vinculat a Moisès i Elies, així com al predicador jueu Phineas, o bé en comparar-lo amb el Cavaller Verd d'algun hadit islàmic, l’anomenat al-Khadir o al-Khidr, «l’àrab tant cristià com musulmà».

Potser la convergència o el solapament de tantes idealitzacions van desdibuixar l'origen físic del mite. Potser mai no hi va haver ningú a qui poder-se-li atribuir la condició de punt de partida. Potser Jordi va ser, només, una minúscula part d'aquesta formidable al·legoria. Potser, si s'amputessin els incisos sobrenaturals de l'Acta sanctorum, es podria considerar plausible la vida i el traspàs del sant. I potser, si s'admetés la credibilitat de la biografia, es podrien plantejar nous interrogants.

Per què s'hi esmenta, una emperadriu de nom Alexandra? Quins interessos ofuscaven Dioclecià? Què va ocasionar la gran popularitat del jove tribú? Qui era, en realitat, sant Jordi?


Si t'ha convençut, pots trobar Acta martyrum a la teva llibreria, al web de l'editorial i, properament, en alguna biblioteca (es pot proposar la compra d'un llibre a la Xarxa de Biblioteques Municipals emplenant un breu formulari accessible des d'aquest enllaç)