Del 1996 al 2025,
30 anys de poemes de Nadal!
Embedded Files
Novetat! Enllaç a extractes breus de poemes de Nadal
Presentació
Nadal és una època propícia per escriure mots que irradiïn espiritualitat, tradició, desitjos i reflexions. El 1994 vaig confeccionar uns primers versos nadalencs per acompanyar la postal. Dos anys més tard, els versos de la felicitació es van convertir en un petit poema, molt senzill, que s'ha pogut recuperar gràcies a un cop de sort. D’aleshores ençà, i sense cap excepció, cada any he escrit un poema per expressar tot allò que em transmetia aquesta etapa de l’any, unes festes que, d’una manera o altra, no ens deixen indiferents.
Hi ha diversos anys (2009, 2016, 2020 i 2022) en què he escrit més d'un poema nadalenc; el de la felicitació i algun altre de propina. Tots aquests poemes els trobareu recollits en aquesta pàgina. Les primeres composicions (anys noranta) resulten especialment senzilles. Són de l'època en què començava a esborrallar versos en trossos de cartolina o papers de llibreta. Alguns els passava a net amb la màquina d'escriure manual, una vella Underwood que encara guardo en algun racó, ben tapada i protegida de la pols.
Tots aquests poemes, alguns fragments dels quals han format part de felicitacions d’ajuntaments, de biblioteques i de grups d’activitats en centres assistencials, es troben en aquest recull. Si res no ho impedeix, el recopilatori seguirà creixent any rere any. En tot cas, moltes gràcies per haver-me acompanyat al llarg de tots aquests Nadals, que no són pocs!
Notes: els poemes nadalencs que es troben en aquesta pàgina es poden utilitzar lliurement, cintant-ne l'autoria, per a ser recitats o inclosos en felicitacions, targetes o cartes de Nadal. Els poemes es poden utilitzar íntegrament o en part (és a dir, una selecció de versos). Podeu llegir suggeriments a l'apartat extractes breus de poemes de Nadal. En tot cas, demano que no s'alteri la redacció amb afegitons o complements que en desvirtuïn el contingut. Per a qualsevol dubte, podeu contactar amb mi. Moltes gràcies!
Estovalles de colors (2025)
Estovalles de colors (2025)
«Vosaltres sabeu quin és el colmo d’una solterona? No? El colmo d’una solterona és haver passat quaranta Nadals i cap nit bona.»
Cesc Queral, la Vicenteta (1948 – 2025)
Sant tornem-hi! Toca parar taula,
que no falti cap detall ni plat;
del renou, ningú no se n'escapa
doncs, tant per tant, posa-hi voluntat!
No n’hi ha prou amb decorar la casa
ni amb passar tot un dia als fogons;
per gaudir d’una bona vetllada
cal molt més que beures i torrons.
Al bell mig de la nostrada sala,
on transcorre tota l’acció,
tindrà lloc la festa acostumada
que segueix la pauta d’un guió.
Amb tot el caliu d’una abraçada,
rebràs, un any més, els comensals
i endolciràs una estona grata
a despit dels ais habituals.
Potser mentre sona una nadala
o enmig d’un estol de resplendors,
mostraràs els seients en rotllana
entorn d’estovalles de colors.
I abans no s'ocupi la bancada
per gaudir de l’abundant menú,
hauràs pensat en quin lloc s’adapta
al temperament de cadascú.
Un racó per qui no vol gatzara,
l’espai cèntric per qui es fa notar,
el cul del jaumet, de cap de taula
i en el record, qui no pot faltar.
Els sentits conjuraran un àpat
que dins la ment s’havia esvanit,
i la vivor d’aquesta fiblada
se’t clavarà com un vell neguit.
I malgrat la força de la claca,
percebràs la llum d’un espurneig;
no sabràs d’on ve la llambregada
ni com dansa enmig del bellugueig.
Guimbarà del plat a la safata,
cap a la gerra i al cullerot,
de la copa a l’ampolla de cava,
entre els coberts i de got en got.
I al final, en l’última gambada,
saltarà cap a un moble allunyat;
somriuràs quan impacti a la cara
de qui et mira des d’un vell retrat.
Ja de nit, sota un mantell de calma,
veuràs l'excedent del gran banquet,
metàfora dels camps de batalla
que fan pensar en un món de pamflet.
Mentre la gent benestant proclama
que és nit de pau, que cal somiar,
hi ha una guerra que mai no descansa,
hi ha una nit que no pot acabar.
I al cor d’una pau immaculada,
feta de recances i d'anhels,
hi acotxaràs un bri d'esperança
perquè, tanmateix, brillen estels.
Temps_era_temps.mp3Versió musicada per Francesc Xavier Muñoz (veu) i Jesús Alises.
Temps era temps... (2024)
Temps era temps... (2024)
«I tend to head for what’s amusing because a lot of things aren’t happy. But usually you can find a funny side to practically anything.»
«Acostumo a fixar-me en el que és divertit perquè moltes coses no són alegres. Però normalment pots trobar un costat divertit a gairebé qualsevol cosa.» (traducció lliure de V. A.)
Maggie Smith (1934 - 2024)
En un petit oasi
de boles de colors,
de somnis massa ingenus,
de ritus i cançons,
diu que hi vivia un ésser
menut com un didal
que sempre aprofitava
paper d’embolicar,
cintes decoratives
i trossos de cartró
per fer-se una caseta
on viure sense por.
Cada any, a mig desembre,
sortia del seu cau
per veure un espectacle
tan místic com profà.
Primer, les figuretes
de pastors i ramats
al voltant d’un estable
que acollia un Infant.
Un caminet de pedres
menava al naixement,
i un estol de llumetes
formava tot un cel.
Tapat amb una manta
i a terra, en un racó,
el tió, pesant figues,
esperava el seu torn.
I arribaven les festes
amb molta feina a fer;
pel follet era un repte
no perdre’s cap moment.
Que la nit fos molt llarga
no apagava l’instint
d’adobar la vetllada
amb l’oca o el parxís.
Buscant l’home dels nassos,
corria, prest, el nan
fins que, de cop i volta,
clissava el campanar.
S’hi enfilava tot d’una
per remenar de prop
l’indòcil engranatge
que feia rodar el món.
Després es convertia
en un patge reial
per sentir la gatzara
i el deler dels infants.
I quan tot s’acabava,
es feia fonedís
a dintre de la casa
que havia construït
amb cintes i garlandes
que llançava la gent,
bocins de coloraines
que s’emportava el vent.
I aquest ha estat el conte
d’un ésser diminut
que durant l’any s’amaga...
en una part de tu.
I això és tan veritat
com que el conte
s’ha acabat!
El gran sarau! (2023)
El gran sarau! (2023)
Nadala d'homenatge al mestre de l'humor
Francisco Ibánez (1936-2023)
En mirar quan cau la festa,
pressentim el temporal;
la conxorxa nadalenca
és un niu de maldecaps.
Des del tretze de desembre
fins que despatxem els reis
la quadratura del cercle
sembla no tenir remei.
Amb la fira d’una santa
que no ajuda a veure-hi clar
comença la desbandada
i el costum de desbarrar.
Aixecant el bastó enlaire
és com rebo a Santa Claus;
em fio més d’una soca
que d’un panxarrut estrany.
Després hem de pensar en l’àpat
–que amb fartissos, tot és car!–,
torrons, neules i un bon cava...
Ja veurem, qui renta els plats!
Sant Esteve no s’aguanta
sense un got d’estomacal,
i com qui penja la llufa
se’n va l’any i es queda el dany.
Creu-me si et dic que el nou cicle
no millorarà el d’abans;
per més que et toqui la Grossa
no et perdonaran els anys!
Si l’u de gener proclames
vells designis elegants,
de moment, no vulguis córrer:
ves fent llista de regals.
La cavalcada solemne
s’obre pas entre la gent,
i els infants, amb candidesa,
fan recompte dels presents.
Que si el rei, que si la fava,
que si un tall més de tortell;
la rutina –quina mandra!–
torna i no has descansat gens.
Encara hi ha qui proclama
que el pessebre cal guardar
fins a plena Candelera
quan tot torna a ser... normal?
Ai, les pobres figuretes!
Si parlessin, quin trasbals!
Què dirien, de nosaltres?
Ens prendrien per malalts!
El cas és que hi ha una dita
que, de fet, és un portent.
La sap bé qualsevol TIA
i operari matusser.
La sap el grum que trasteja
i tothom qui habita al bloc.
La sap qui no hi guipa gaire
i qui està com un liró.
Per no perdre pistonada
enmig d’aquest gran merder,
cal estar de bona lluna
i anar fent, ves què hi farem!
Que l’humor no falti a casa
–a cap casa, si pot ser–
i Nadal, quan ja s’esbrava,
deixi el cos més o menys bé.
Si volem cuidar la flama,
hem de riure quan convé!
Bon Nadal!
Un gest precís (2022)
Un gest precís (2022)
«Nadal retrobat quan són dolces
ni que tinguin durícies, les mans.
Nadal, quan la pols que t'espolses
veus que és part del camí que fan tants.»
Fragment de la cançó És Nadal, de Josep Maria Andreu,
interpretada per primer cop el 1967 per Núria Feliu (1941 – 2022)
«For we need a little music, need a little laughter
need a little singing ringing through the rafter
and we need a little snappy, happy ever after
we need a little Christmas now.»
«Perquè necessitem una mica de música, una mica de riure,
una mica de cant ressonant cap al sostre,
i necessitem una mica de vigor, de felicitat per sempre,
necessitem una mica de Nadal, ara.»
Traducció lliure d’una estrofa de la cançó
We need a little Christmas, de Jerry Herman,
interpretada per primer cop el 1966 per Angela Lansbury (1925 – 2022)
Un dia fred i límpid de desembre,
mentre l’hivern impregna la vesprada,
ens ve el record, irisat d’enyorança,
d’un gest precís, no pas ornamental.
És més profund que un garbuix de paraules
i menys lesiu que un compromís estricte;
és tan discret que sembla imperceptible
i no tothom el nota ben igual.
¿Com concebem aquest gest que arracona
la mort d’un any, el dol que avança i crema,
l’incert futur, i enmig de tot la treva,
per un foc nou, pur i solsticial?
Ens mou l’instint de retrobar aquest àngel,
de dir-li «surt, ja no cal que t’amaguis!»,
perquè el desig de fer nostre algun canvi
torna a emergir com un vell ritual.
Ens abriguem i sortim cap a fora
on brillen llums d’un esplet il·lusori;
petits i grans fan d’aquest joc hipnòtic
l’abillament del seu context vital.
Busco aquell gest enmig de la gentada.
És tan subtil com fugisser de mena.
Potser s’ha fos, com l’hàlit d’un poema
que s’esvaeix quan clou el recital.
Camino molt pel nucli que espurneja.
Tot és banal i un mar de pompa fútil.
L’encantament d’aquest vodevil únic
no té cap fons, ni tampoc té moral.
De cop en sec, al mig d’una placeta,
hi veig dos nens improvisant joguines;
tenen a prop els adults que somriuen
i aquest conjunt és tot ell immortal.
Passen els anys; malgrat tot, no s’esborren.
En queda el goig d’un llegat immensíssim:
és aquell gest, esplèndidament íntim,
d’escoltar el cor com en un musical.
I mentre el sol, amb la lluna i els astres,
marca el compàs impertèrrit dels cicles,
aquest instant, que reforça tants vincles,
s’envigoreix amb el temps de Nadal.
***
Desig (2022, 2n)
Desig (2022, 2n)
«S'amagaven les misèries
i per un dia els parents
llençaven per la finestra
la tristor d'aquells mals temps.»
Fragment del poema Balada dels Nadals grisos,
del poemari ¿Nadal? No, gràcies,
d'Àngel Casas i Mas (1946 – 2022)
Un altre cop és Nadal
mal que ens pesin les absències,
la motxilla d'inclemències
i el contrast d'incongruències
que amenitza el ritual.
És ben estrany que el Nadal
marqui sempre les tendències
de constants intermitències
que furguen les consciències
d'aquest món occidental.
En el fons, el vell Nadal
transforma les indigències
i el farcell d'indiferències
en sanes conveniències
d'un desig universal:
Que la pau, aquest Nadal,
no freni les insurgències
contra les greus turbulències
que amenacen dissidències
i drets flagel·lats pel mal.
Amb aquest garbuix d'essències,
costa fer i sentir Nadal...
Cuidant l'anhel (2021)
Cuidant l'anhel (2021)
«Nadal, malgrat que, a cops, un ni l’espera,te’l trobes al davant en un segon,i penses que tal volta no és com erao creus que, tal vegada, no és del món.
El cas és que t’arriba, no saps d’on,i et porta l’esperança, i la recançaquan veus la gent distreta que et confon.»
Josep Colet i Giralt (1935 – 2021),Nadals experimentals. Anècdotes, formes i poemes
Faig i desfaig, amb rutines apreses,
milers de passes en terres planers;
crec i descrec les promeses absurdes
mentre medito guarint sentiments.
Veig que la por m’acorrala tothora
–si el cos és fràgil, doncs ai de la ment!–
A contracor concedeixo una treva
i omplo la casa d’olors d’aquest temps.
Rivets daurats, vaporoses garlandes
i figuretes que em fan meditar,
tot un estol de l’ingent marxandatge
damunt les lleixes i ornant els portals.
Sé que m’empeny el desig de somriure
en companyia de qui em fa costat;
cava, banquet i la gran sobretaula
d’un carpe diem que es vol imposar.
Viure trenant una vida menuda,
entre elegies i anhels torbadors,
és acceptar que som baules d’un cicle
que no s’atura mentre bat el cor.
Si el vell Nadal és l’albada serena
quan s’allibera del pes del consum,
ens mereixem dedicar-hi la calma
d’un gran silenci que doni aixopluc.
Sabem que el temps esmicola i apaga
les veus amables i els aires d’antany;
buida la ment amb l’oblit que picona
dolls de paraules i somnis d’infant.
Queda el camí d’un embat que perdura
malgrat les pèrdues i el desencís;
cal que les llums no depenguin d’un cable,
sinó de creure que es pot persistir.
Cuida l’anhel que t’impregna aquests dies,
dona-li força, com el vent al mar,
obre’t als ulls de qui saps que t’espera
i amb un somriure li dius «Bon Nadal!»
Farem Nadal (2020)
Farem Nadal (2020)
«Recordo els Nadals de la meva infantesa com es deuen recordar els paradisos perduts. I no perquè fossin opulents, al contrari, sinó per la il·lusió que ens feia rebre aquells petits regals que ens estaven vetats durant la resta de l’any.» Montserrat Carulla (1930 – 2020), El record és un pont al passat
Si les peces no acaben d’encaixar
i costa retrobar-nos un any més,
potser serà millor que aquest Nadal
s’allargui més d’un dia i més de tres.
Al capdavall, Nadal no és una fita
ni tampoc una trampa en el camí;
és aquell so que el ventijol bressola
talment com un record esmunyedís.
L’esperit tabolaire d’aquests dies
–un tenaç i murri Pep Consciències–
botzineja a cau d’orella: «Recorda
que toca retrobar-te amb el teu clan!»
«I fer balanç», afegeix, «a l’entrada
d’un nou any carregat de bons propòsits,
perquè tu saps que no hi haurà cap treva
després de la dotzena campanada.»
Amb aquesta mostra de saviesa,
el follet del Nadal va fent campanya.
Tanmateix, aquest any tot va a mig gas
i els aplecs també seran diferents.
Per descomptat, el Nadal no ha de témer
perquè en qualsevol cas el farem nostre.
Salvarem grans obstacles i distàncies
per veure’ns i somriure un altre cop.
Forjarem un Nadal senzill i amable,
amb rèpliques constants al llarg de l’any,
i preservant la inesgotable màgia
d’una nit que il·lumina sempre el cor.
I que l’esperit canti com li plagui
perquè segur que no es podrà queixar
amb els ponts al passat i amb les pantalles
que emmarcaran la bona voluntat.
Ras i curt, la proclama és ben solemne:
aquest any, malgrat tot, farem Nadal!
***
Perseverança (2020, 2n)
Perseverança (2020, 2n)
Poema escrit per oferiment del Consorci del Lluçanès
Aquest petit Nadal
serà, potser, més fred,
serà, també, punyent,
serà, ben cert, estrany.
Farem del vell record
l’emblema del present
la flama d’un foc nou
i un desig alt i clar.
Invocarem salut
–que no ens en falti pas!–
i amb el cor a la mà
parlarem del futur.
Quan arribi el Cap d’Any
encreuarem els dits
perquè amb el dotzè toc
es dissipi l’embruix.
I ens farem un regal
vers el sis de gener:
que arreu del Lluçanès
tothom miri endavant.
Som l’exemple precís,
forjat al llarg dels anys,
de gent que resisteix
malgrat adversitats.
Per això aquest Nadal,
més fred, punyent i estrany,
no decaurà l’anhel
de pau i llibertat.
***
Instint (2019)
Instint (2019)
El misteri de Nadal
no és la icona d’un infant
nascut en un vell portal.
És un garbuix d’impressions
que s’enreden molt endins
i no sabem explicar.
Celebrem... què celebrem?
El solstici de l’hivern?
Un parèntesi de pau?
L’hora del recolliment?
Una etapa qualsevol?
La gaubança dels petits?
Que s’allarga el temps diürn?
Una pausa laboral?
Celebrem... no celebrar?
La iniquitat d’aquest món
es percep en l’ambient
com una burla constant.
Mentrestant, brillen les llums
com els fars a l’horitzó
que irradien el camí.
Un camí sense sentit
si no trobem el moment
de comprendre i escoltar.
Un moment que s’enfosqueix
si no podem confegir
ni una minsa reflexió.
El misteri de Nadal
és aprendre a ser conscient
de l’entorn que s’evadeix.
És comprendre i acceptar
la fragilitat del cos
i la força de la ment.
És conviure amb el record,
i amb la pulsió d’un desig
dins la treva d’un instant.
Si Nadal és part de tu,
el misteri persisteix
malgrat bucles i entrebancs.
I el misteri, més que mai,
és l’instint de cloure els ulls
per poder-hi veure clar...
***
Nous temps, nou esperit (2018)
Nous temps, nou esperit (2018)
Imatges d’abundor
melodies de fons,
una capa de llums,
oasi enmig del fred...
L’instint de retrobar
l’origen d’un record
desperta el vell anhel
de renovar l’avui.
Malgrat els desencerts,
els dubtes i els recels,
em nego a desistir
de somriure amb el cor.
Per sort, ja no em cal fer
cap balanç complaent;
no crec en el do innat
ni en l’autoconvicció.
Sé que ha passat el temps,
que segueixo aprenent,
que m’arrossega el món
i que poc canviaré.
Ben mirat, sé com soc:
ingenu, persistent,
optimista i prou llest
per saber què no vull.
M’entristeix el dolor,
l’odi sense sentit,
la manca de valors
i el càstig de l’oblit.
Deixeu-me somiar
per creure en el futur,
perquè cada nou any
sigui un pas endavant,
per posar-me dempeus
quan tot sembli perdut,
perquè brilli l’encís
d’un temps intemporal.
Regalem-nos la pau
i un planeta millor;
que viure en llibertat
encarni el nou Nadal!
***
Represa (2017)
Represa (2017)
En la quietud de la nit,
mentre l’any es fon i les fades
vetllen el son esmunyedís
o sobrevolen l’infinit,
afloren milers de records
que esdevenen petites llums,
roses florint als asteroides,
cases amb colors i perfums,
mons de mida lil·liputenca
i l’escalfor dels vells costums.
Una calma sedosa i tènue
s’aplana sobre el sòl gebrat
mentre encara sona el poema
que parla de pastors i apel·la
als cors de bona voluntat.
Descloc els ulls i miro enlaire;
l’espai llòbrec em ressitua
en un instant de solitud.
Hi ha comiats que ens erosionen
i entelen la claror lunar,
però després el sol despunta
i, de nou, tornem a caminar...
***
Un gran cercle (2016)
Un gran cercle (2016)
Amb tot l’hivern de cara
i un pòsit d’enyorança,
purifico la vida
–com a l’antiga Roma–
d’allò que m’erosiona
i em neutralitza l’ànim:
debilitats perennes,
temors incombustibles,
febleses compulsives,
contradiccions innates,
voluntats irredemptes,
i egocentrisme fatu.
Em fonc en el silenci
d’aquesta veu exhausta
que busca la conversa
i es perd en el mutisme.
L’any nou, ple de projectes,
de reptes i de somnis
–de paraules, encara,
si bé d’ingents propòsits–
em pot donar la força
per seguir sent persona
i creure en les quimeres.
Nadal és l’homenatge
i viure’l és l’ofrena;
el cicle no s’esgota
si el missatge perviu.
***
Temps de Nadal (2016 [2n, infantil])
Temps de Nadal (2016 [2n, infantil])
Un bonic pessebre,
l’arbre ben guarnit,
els torrons, les neules
i una freda nit.
Gaudim de la festa
i amb la digestió
somriem en veure
el generós tió.
Asseguts a taula
formem la postal
única i alegre
del temps de Nadal.
I esperem que arribi
el màgic moment
amb la cavalcada
dels Reis d’Orient.
Que siguem feliços
i ens ho passem bé:
joioses les festes
i un bon any també!
***
La meva carta (2015)
La meva carta (2015)
Aquest Nadal serà de lluna plena,
i la claror perlada del satèl·lit
esmortirà la llum de la celístia.
Durant la nit, impregnada d’història,
escriuré quatre mots en una carta
que romandrà, velada per l’oblit,
com un projecte més de l’any que mor.
I pensaré, si m’ho permet l’instint
–el vell instint de sobreviure als somnis
que s’aterrossen com la mel en fred–
en les durícies que ens immunitzen
de l’agressió constant dels sentits.
D’aquest recel, n’explicaré ben poc,
perquè ja no hi ha res per descobrir
apart, potser, de constatar que encara
no toquen sostre les desigualtats.
¿I què en faré, del paper d’una carta
dictada per la veu de la consciència
i mutilada per l’autocensura?
Se m’acut que es podria reciclar
per anotar-hi l’extensa llista
dels compromisos estèrils i efímers
que delimiten l’excés d’indolència,
o destinar-lo a la papiroflèxia
perquè esdevingui qualsevol figura
que dissimuli el tempestós missatge.
Al capdavall, si en doblo bé les vores,
en formaré l’estel d’aquestes festes
per col·locar al capdamunt de l’arbre.
Reflectirà, sense cap estridència,
les pors i els dubtes, els errors de sempre,
les inconstàncies i els feixucs límits
d’allò que soc per poder millorar.
Aquest és el propòsit pel Nou Any.
***
Centelleig nocturn (2014)
Centelleig nocturn (2014)
Nadal és una nit plena de màgia,
tant si l’acotxen les boires humides
com si la depura el cel estritllat.
S’imposa la inexpressiva bullícia
decorada amb vetllades ensucrades
i amb escenes de la vora del foc.
A despit de la malsana indolència,
l’instint perviu: amb sorra, troncs i molsa
els infants conceben un petit món.
S’envola, mentrestant, al cel de l’ànima
un estol d’ingràvides utopies
que la rutina converteix en plom.
Malmetem, sense fressa ni estridència,
la convicció més íntima i humana
de millorar l’espai que compartim.
El cos incommovible i la ment flàccida
s’adapten al contorn de l’espectacle
sense l’esforç de buscar-hi sentit.
Tanmateix, mentre resti la nostàlgia
i l’esguard titil·lant de la mainada,
persistirà la llum a l’horitzó.
L’hivern és una nit plena de màgia;
les estrelles irradien els somnis,
la lluna reflecteix la Humanitat.
***
Cançó de bressol (2013)
Cançó de bressol (2013)
«Viure és un Nadalentre el poc i el massa.És un foc que calencendre'l amb traça.»
Joana Raspall (1913 – 2013)
M’assec en un banc de l’andana freda
i tanco els ulls. El brogit esdevé
més nítid. La massa amorfa de sons
cristal·litza en esqueixos de diàleg.
–M’atabalen, tants dies! Sempre igual.
–Massa consumisme! Tot és comprar.
Fregadís de bosses. Megafonia.
–Mou-te amb TMB! –Mentre espurnegen
missatges multilingües en pantalla
de bones festes i feliç Any Nou.
–Poca cosa, de regals. Tres o quatre.
Cotxets en moviment. Timbres de mòbil.
–Doncs encara me’n falten, no t’ho perdis!
Algú vincula crisi amb loteria.
–Has vist l’hora? Què farem, per sopar?
Se sent un brunzit. La gent mira el túnel.
Arriba el metro. Va ple. Corredisses.
Tothom s’abalança cap a les portes.
Empentes. Esbufecs. Canvi de cares.
Nous personatges. Mateix argument.
S’imposa la calma. Remor de passes.
El cicle reprèn el seu curs. De sobte,
com l’aigua que traspua entre congostos,
una veu m’esmorteeix els sentits.
La percebo de lluny estant. M’hi apropo.
Reconec vagament la melodia.
Em venen al cap imatges antigues.
L’escolto enmig del trànsit de persones
i, malgrat que no parla de Nadal,
em transmet una renovada pau.
M’abracen emocions i sentiments.
Es fixa en mi. Li dono una moneda.
Em somriu. L’ovaciono internament.
Ell intueix perquè. M’ha demostrat
que no cal el vint-i-cinc de desembre
per evocar valors que ens humanitzen,
per gaudir de moments de serenor,
per viure sensacions de plenitud
i per fugir de l’absorbent rutina
exercint el dret
a la felicitat.
***
Reflex als ulls (2012)
Reflex als ulls (2012)
Enmig d’un silenci obscur i profund,
surant damunt la boira dels fondals
i abocant-se, des d’imponents carenes,
cap als nuclis urbans il·luminats
amb clarors que irradien solituds,
despunta, com la flama d’una espelma,
l’alba fugaç, impressionista i freda,
d’un altre jorn de finals de desembre.
L’oratjol fa dansar les branques nues
mentre les fulles llisquen sobre el gel
dels gorgs i dels bassals envidreïts.
Des dels terrats més alts dels edificis
es veuen els carrers entrellaçats
que es desperten, avui, a poc a poc.
A mig matí, Nadal impregna el dia;
la gent conversa i mira aparadors
mentre els infants propaguen alegries
enjogassats, contents i neguitosos.
Els miro els ulls, desbordants d’energia,
que em renoven la força i l’optimisme
per afrontar l’espiral de rutines
a despit d’incerteses enquistades.
Et miro els ulls, i em dones la raó,
amb el teu somriure encomanadís
i un esguard, més intemporal que mai,
de sincera i vital complicitat.
Em miro els ulls, i retrobo la màgia
d’aquells dies que tant m’esperonaven
i que ara brillen amb massa opulència
perquè cregui que no són un miratge.
I tanmateix, els somnis m’il·lusionen...
***
Textures de Nadal (2011)
Textures de Nadal (2011)
No tinguis fred. Si vols, dona’m la mà
i compartim la nit diamantada,
l’estretor dels carrers en hores punta,
el pas distret o apressat de la gent
i els colors que distreuen la mainada.
Amarem-nos d’aquesta dolça màgia
caminant pel bell mig del casc antic,
entre retalls de converses disteses
i alguns fragments d’alegres melodies.
Recorda que el secret és la il·lusió,
i cal saber-la veure més enllà
dels ornaments que embelleixen l’entorn
o de l’impuls d’una allau de desficis.
Nadal és un misteri que despunta
com la claror setinada de l’alba.
És l’instant, escampat en la foscor,
d’un solstici que ja deixem enrere.
És l’escalf d’una calma merescuda
que ens impregna de plàcida harmonia.
Un murmuri m’acaricia els somnis.
Hi percebo les veus d’un altre temps
que em despertaven i, amb complicitat,
m’acompanyaven a fer la troballa:
dos espigots envoltats de paquets.
M’estires el braç i torno al present.
De sobte m’ofereixes un regal,
el més apassionant dels que puc rebre:
un somriure espontani com la brisa...
***
El regal que compartim (2010)
El regal que compartim (2010)
Accèssit al VII Concurs Poètic de Nadalesorganitzat per Poesia Viva d’Igualada
Amb la primera claror del matí
es desperta la fressa rutinària
que desentumeix els dies feiners.
Avui, però, la quietud s’allarga
dins d’una bombolla d’intimitat.
La boira perlejant s’estén i emmanta
les constel·lacions urbanes d’estels.
Les mans balbes i l’alè vaporós
evoquen passatges d’obres de Dickens,
mentre s’escapen, a través dels vidres,
cançons alegres i olors de fogons.
Les galeries dels aparadors
emmarquen il·lusions quotidianes
i concreten propòsits emotius.
Encarrilem els últims imprevistos
al compàs d’una intensa activitat,
i de seguida que abaixem la guàrdia
naufraguem en un mar de reflexions
que enlluernen, com aigües platejades,
enmig d’aquesta calma momentània.
Llavors invoquem l’autocomplaença
per contrarestar les angoixes cícliques
que ens aclaparen abans d’entaular-nos.
Nadal és un parèntesi en la nit,
una llàgrima que la neu s’empassa,
un poema que parla d’esperança,
una casa que es converteix en llar.
Des de les escletxes dels porticons,
s’intueixen les taules ben parades,
els arbres i els pessebres creatius
i aquells infants que avui tornem a ser.
Aquest és el regal que compartim.
***
Compromisos d’hivern (2009)
Compromisos d’hivern (2009)
Accèssit al VI Concurs Poètic de Nadales (2009)organitzat per Poesia Viva d’Igualada
Aparadors guarnits
amb icones daurades,
i llums de totes menes
en avingudes plenes
mostren unes diades
que tempten els sentits.
Somriures imperfectes
i miratges perduts,
formen l'eix vertebral
d'un món impersonal
on els anhels vençuts
esguerren els trajectes.
M'emmirallo al bassal
platejat per la lluna,
i em reconec la ràbia
envers la immensa gàbia
on cria la infortuna
com un verí letal.
¿Per què visc un present
de calma i de confort?
¿Qui soc per no merèixer
i quasi desconèixer
la persistent dissort
que ofega tanta gent?
El regust de quitrà
embafa les andanes,
mentre s'apaga el dia
i un llast d'hipocresia
fereix vides humanes
del paisatge malsà.
Nadal promet paraules;
nosaltres som els fets.
***
Només Nadal (2009 [2n])
Només Nadal (2009 [2n])
Tercer premi en el IV Concurs de Poesia Nadalenca Alba Nadal (2009), convocat per l’Ateneu Cultural Alba de Cunit
¿Què amaga el vell Nadal
que reté la indulgència
per l'excés d'impotència
victimista i banal?
¿És part del desencís
el buit inevitable
després d'un temps amable
de festa i compromís?
¿Reconforta la ment
una copa daurada,
la taula ben parada
i el somriure amatent?
¿Ens desperta el neguit
la gelada nocturna,
talment com una espurna
enmig de l'infinit?
¿Qui dorm entre els cartrons
o embolcalls inservibles
de regals prescindibles
i oblidats en racons?
¿On és l'immens futur
sense falses promeses
ni persistents flaqueses
d'aquest present obscur?
¿Per què només Nadal
remou la indiferència
envers la incoherència
humana i visceral?
***
Trajectòria d’un desig (2008)
Trajectòria d’un desig (2008)
Accèssit al V Concurs Poètic de Nadales (2008)organitzat per Poesia Viva d’Igualada
Creua l'aigüerol
entre neu i gel
i es perd en el vol
-lluminós bressol-
d'un cristall d'estel.
En resta la veu
com l'aire fredós
que es propaga arreu
i argenta el conreu
tendre i argilós.
Carrers adormits
en l'espai etern,
i olor de convits
que esquiva neguits
enmig de l'hivern.
Saluda galant
i encisa el destí,
talment com l'infant
distret i exultant
al sol del matí.
Llisca pel teulat
empolsat de temps
i escampa el llegat
d'un somni daurat
sense contratemps.
És el simple alè
fugaç i amical
del desig amè
que abraça el perquè
d'aquesta postal.
És l'anhel serè
que et diu bon Nadal.
***
Auca de Nadal (2007)
Auca de Nadal (2007)
Per molts és compartir,
per altres, consumisme,
mes Nadal és un dia
que malda per vigir.
No refarem costums
que maquillen rutines;
les crítiques invictes
s’enllacen, com perfums.
Matins dessota el tel
de boira un xic rosada
i una vesprada llarga
que té les llums per vel.
Franquejant els carrers
amb ritmes ben distesos,
repartirem esqueixos
d’uns mots escadussers.
«Bones festes i any nou»
en postals conformistes
d’un aire avantguardista
que el somriure somou.
Brillants aparadors
encerclen l’avinguda,
i arriba amb Santa Llúcia
un ventall de colors.
Balcons engalanats,
tions amb barretina,
figures divertides
i neguits ensucrats.
Programes especials;
missatges, a cabassos
i, tensant fort els braços,
un bon feix de regals.
Àpats ben consistents
i jocs de sobretaula
mentre hi haurà qui trama
bromes pels innocents.
Per molts és compartir
per altres, consumisme,
mes Nadal és un dia
que es deixa conquerir.
***
Contrast de postals (2006)
Contrast de postals (2006)
Un son ancestral que emmarca els estels,
un vol benigne de núvols lleugers,
un joc fascinant de llums i d'anhels,
un món d'il·lusions que inunda els carrers.
A recer del temps, Nadal acarona
l'esquiva i blanca promesa latent:
tot un horitzó, amb el blau per icona,
que pren el relleu al brogit del vent.
La soca feixuga clou delectances
de plàcids instants que no tenen preu.
L'escrit d'un infant -brisall d'esperances-,
l'anhel d'un instant -que en somnis reveu-.
La pantalla imponent ordeix imatges,
imposa models, valors i delits.
En resta ben poc, d'aquests engranatges,
tret d'interessos i falsos neguits.
Al fons d'un racó, damunt d'un vell moble,
hi ha deu figures, la sorra i l'escorça.
És l'enigma viu. La nuesa noble.
L'abrandat caliu d'una mística força.
Dir que Nadal és un llustre en la nit
i un símbol de vida, és prou condecent.
¿Però i si fos essència a despit
del consumisme que forja el present?
Nadal és un son que emmarca els estels,
Nadal és un vol de núvols lleugers,
Nadal és un joc de llums i d'anhels,
Nadal és un món que inunda els carrers.
***
Nadal és... (2005)
Nadal és... (2005)
Tercer premi en el II Concurs de Poesia Nadalenca Alba Nadal (2007), convocat per l’Ateneu Cultural Alba de Cunit
Com aigua als esculls,
borronen les hores
d’aromes esquives
fresant les textures
que juguen als ulls.
Nadal és això;
té gust de frissances,
de tons i tardances,
que dauren les tardes
d’anhels de conhort.
Nadal és contrast
agredolç, que brilla
tant en una llàgrima,
com al fons d’un brindis
o en camps argentats.
Nadal no és el fruit
d’una nit gebrada
i, alhora, incompresa;
Nadal no és un dia
que es perd en el buit.
Nadal és tot l’any,
és conversa a taula,
és compartir vida,
i també evadir-se
tot sol, un instant.
I al clos de la ment,
aprendre-hi a créixer,
revivint la història
que torna a renéixer
de cendres del temps.
***
Llums de Nadal (2004)
Llums de Nadal (2004)
Un mar
de llums
vesteix
l'hivern.
Enganyosa
primavera
de colors
que inventem,
i on tot
matisa
els freds
i esquerps
Dies blancs,
grisos, molls,
que bressolen
els sembrats.
Façanes
guarnides,
feixugues,
austeres,
però tot
viu Nadal
cor endins...
I somriu.
Nadal
pot ser,
si es vol
i sempre,
un dir «gràcies»,
un somriure,
escoltar
i somiar
sentir-se
a prop
d'aquells
que mai
no et fallaran.
Tu no et fallis
i desitja't
(ara i sempre)
Bon Nadal...
***
Quatre paraules (2003)
Quatre paraules (2003)
Ben mirat, quatre paraules,
les de sempre, ja ho sabeu;
no se me n'acuden altres
que em puguin servir de peu
per a dir-vos bon Nadal,
bon Any Nou i gran diada,
i que amb aquesta postal
de terra mig emboirada,
de gebre fins al llindar
de fogates i rondalles
i festius per celebrar,
us saludi amb quatre ratlles
atentes i cordials.
Potser faltaran a taula
persones especials,
i el color de la paraula
s'enfosquirà per moments.
Però sols moments perquè
les penes i els sentiments
han de conviure amb la fe
i el somriure dels absents.
El somriure que ens espera
quan fructifiquin valents
els arbres, en primavera,
de la fe, de l'esperança
i de la joia brillant,
del mirar sense recança
d'aquell tan petit Infant...
***
Un any més, Nadal s'atansa (2002)
Un any més, Nadal s'atansa (2002)
I l'hivern, com el foc, es va apagar,
i revisqué la nova primavera,
i el sol d'estiu després es va imposar
com ho feu la tardor mesos enrere.
Nadal s'atansa de nou.
La gebrada dels matins
envernissa la diada.
És una imatge entelada;
blancs i grisos colors fins
que tenen el fred per jou.
Quants infants, aquesta albada,
naixeran en un portal
i amb el fred dintre la pell.
Així volgué néixer Ell,
però la lliçó moral
s'ha dissolt en la vesprada.
És Nadal temps d'amistat,
temps de pau i acolliment
i de veure'ns tots amb tots.
I és quan més reviuen mots
d'aquell agermanament
que falta a la Humanitat.
I és en fi, Nadal, un més
dels darrers dies de l'any
que es desfan en el passat.
I ens haurem de dir aviat,
per més que se'ns faci estrany,
que el nou any és pols, només.
Perquè l'hivern també s'apagarà,
i reviurà la nova primavera,
i el sol d'estiu també s'imposarà
com ho feu la tardor mesos enrere.
***
Vigília del dia de Nadal (2001)
Vigília del dia de Nadal (2001)
A vegades contemplo el món mentre penso
en la vida, en el verd, en el mar i el cel,
en els rius, en una nit, en un estel
i tanco els ulls, i de l’oblit em defenso.
L’albada policromada emmarca el Montseny
pàl·lida, serena, llunyana i fugaç;
s’imposa un sol altiu, un dia vivaç,
que caldrà aprofitar sense desdeny.
La rosada dels matins desapareix,
la verdor dels boscos lentament decau
conjugant-se amb la infinitat d’un blau
perseguit pels núvols, però resisteix.
A mitja tarda, es fonen i prenen força
si bé no amaguen cristalls petits de cel
i unes gotes d’aigua, fredes com el gel,
s’atansen, però la màgia no es torça.
Set colors esdevenen protagonistes
rere turons que volten angostes valls
i en una arcada, units, aquests set talls,
s’acomiadaran de tan boniques vistes.
Perquè el sol, roig, a poc a poc se’n va,
repintant amb el seu pas el firmament,
entre les bromes, esllanguides pel vent,
darrere les muntanyes del Berguedà.
I mentre s’adorm, el sol, cap a ponent,
algun estel ja brilla, clarivident,
pròleg de la nit, de l’alba i del demà.
D’aquell demà joiós.
perquè demà és Nadal.
***
Amb la neu a les muntanyes (2000)
Amb la neu a les muntanyes (2000)
Una capa de gebre vesteix els camins
d'aquella brillantor enjogassada
sumida en la serenor d'una albada
que quasi sembla embolcallar els confins
d'una crida pura i celestial
que preconitza per fi el nou Nadal
amb neu de fons lluint al cim de les muntanyes.
Saluda adormit un sol trist i tremolós.
La boira és com una mar, a la vall,
i amaga la verdor que, al davall,
acull el càntic, encara viu i gojós,
d'un ocell resguardat a l'esvoranc
emmarcat pel paisatge d'òpal blanc
i pels núvols provinents de terres llunyanes.
Tornem a ser un altre cop al vint-i-cinc,
torna l'època de torrons i neules,
xemeneies fumejant entre teules
i copes altes que aguditzen el trinc,
amb el cava daurat com les estrelles,
amb els guarniments de festes tan belles
i amb neu, de fons, lluint al cim de les muntanyes.
***
L’últim Nadal del mil·lenni (1999)
L’últim Nadal del mil·lenni (1999)
La neu entre muntanyes és bressol d’aquest Nadal
que, vestint gales d’estel,
és aquí, de nou, enguany.
Irromp en el vel d’una tenebra nocturnal,
com farà també, fidel,
la darrera nit de l’any.
Una nit que amb l’Univers serè per testimoni
serà d’un mil·lenni aurora
i posta d’un altre, alhora.
Prosperitat i guerra, com àngel i dimoni
que s’encaren amb afanys,
marquen part d’aquests mil anys.
Derrotes, victòries, també descobriments
i pobresa que perdura
malgrat els enriquiments.
Diu la Bíblia que el nen tingué naixença dura;
un portal sense ornaments
essent ell santa figura.
La Història, fins avui, s’ha escrit amb bé i amb mal,
alternant concert de trons
i calma –que tornarà!
De tot un mil·lenni, n’arriba l’últim Nadal.
Quantes belles il·lusions
faran coixí al que vindrà!
***
L'espelma de Nadal (1998)
L'espelma de Nadal (1998)
Una espelma resta encesa,
il·lumina la foscor,
com ho feu la senzillesa
cristal·lina del Nadó.
La puresa d'una vida
que va ser pobra i mortal
és avui símbol de joia
i esperit de tot Nadal.
Ens demostra, aquesta Festa,
que el missatge encara viu,
sigui temps de pau o guerra,
és manté aquell foc joliu.
És el foc d'aquella espelma
que enllaça les nostres vides,
és el foc que ara proclama
bon Nadal i bones festes!
***
Enguany, també torna Nadal (1997)
Enguany, també torna Nadal (1997)
Hi ha una espurna d'harmonia
que renova cada any les llars,
uns dies clars
enmig de mots de pau i joia,
tendres moments,
dolços instants.
Jesús ha nascut al portal.
Enguany, també torna Nadal
i aquesta raó
és motiu perquè, de tot cor,
us desitgem
un bon Nadal!
***
Nadal '96 (1996)
Nadal '96 (1996)
Nadal, joiós Nadal,
un estel t'il·lumina.
Jesús neix al portal
amb Josep i Maria.
Quan arriba aquest dia,
quan arriba Nadal,
la família us desitja
amb aquest recital,
que regni l'harmonia
i el goig celestial;
pròsper any us desitja
i també un bon Nadal!
Page updated
Google Sites
Report abuse