Poemes de Nadal

Nadal és una època propícia per escriure mots que irradiïn espiritualitat, tradició, desitjos i reflexions. El 1994 vaig confeccionar uns primers versos nadalencs per acompanyar la postal. Cinc anys més tard, els versos de la felicitació es van convertir en un poema. D’aleshores ençà, i només amb dues excepcions (2002 i 2003), cada any he escrit un poema per expressar tot allò que em transmetia aquesta etapa de l’any, unes festes que, d’una manera o d’una altra, no ens deixen indiferents.

El 2009 i el 2016 vaig escriure dos poemes nadalencs: el de la postal i un de propina. En el primer cas, perquè vaig participar a dos concursos de nadales. En el segon, perquè em volia adreçar a un públic infantil. De fet, pensava en els meus nebots i, en veure'ls, probablement em vaig veure reflectit en els seus ulls com un més d’ells.

Tots aquests poemes, alguns fragments dels quals han format part de felicitacions d’ajuntaments, de biblioteques i de grups d’activitats en centres assistencials, es troben en aquest recull. Si res no ho impedeix, el recopilatori seguirà creixent any rere any. En tot cas, moltes gràcies per haver-me acompanyat al llarg de tots aquests Nadals.

Notes: queda expressament autoritzat l'ús dels poemes nadalencs que es troben en aquesta pàgina, sempre cintant-ne l'autoria, per a ser inclosos en tota mena de felicitacions, targetes o cartes de Nadal. Aquests poemes es poden utilitzar íntegrament o en part (és a dir, una selecció de versos), i l'autoria serà reconeguda sempre que no s'alteri la redacció amb afegitons o complements que en desvirtuïn el contingut. Per a qualsevol dubte, podeu contactar amb l'autor. Al final de la pàgina trobareu el recull en format PDF.

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.

Farem Nadal (2020)


«Recordo els Nadals de la meva infantesa com es deuen recordar els paradisos perduts. I no perquè fossin opulents, al contrari, sinó per la il·lusió que ens feia rebre aquells petits regals que ens estaven vetats durant la resta de l’any.» Montserrat Carulla (1930 – 2020), El record és un pont al passat


Si les peces no acaben d’encaixar

i costa retrobar-nos un any més,

potser serà millor que aquest Nadal

s’allargui més d’un dia i més de tres.

Al capdavall, Nadal no és una fita

ni tampoc una trampa en el camí;

és aquell so que el ventijol bressola

talment com un record esmunyedís.

L’esperit tabolaire d’aquests dies

–un tenaç i murri Pep Consciències–

botzineja a cau d’orella: «Recorda

que toca retrobar-te amb el teu clan!»

«I fer balanç», afegeix, «a l’entrada

d’un nou any carregat de bons propòsits,

perquè tu saps que no hi haurà cap treva

després de la dotzena campanada.»

Amb aquesta mostra de saviesa,

el follet del Nadal va fent campanya.

Tanmateix, aquest any tot va a mig gas

i els aplecs també seran diferents.

Per descomptat, el Nadal no ha de témer

perquè en qualsevol cas el farem nostre.

Salvarem grans obstacles i distàncies

per veure’ns i somriure un altre cop.

Forjarem un Nadal senzill i amable,

amb rèpliques constants al llarg de l’any,

i preservant la inesgotable màgia

d’una nit que il·lumina sempre el cor.

I que l’esperit canti com li plagui

perquè segur que no es podrà queixar

amb els ponts al passat i amb les pantalles

que emmarcaran la bona voluntat.

Ras i curt, la proclama és ben solemne:

aquest any, malgrat tot, farem Nadal!


***

Perseverança (2020)


Poema escrit per oferiment del Consorci del Lluçanès


Aquest petit Nadal

serà, potser, més fred,

serà, també, punyent,

serà, ben cert, estrany.


Farem del vell record

l’emblema del present

la flama d’un foc nou

i un desig alt i clar.


Invocarem salut

–que no ens en falti pas!–

i amb el cor a la mà

parlarem del futur.


Quan arribi el Cap d’Any

encreuarem els dits

perquè amb el dotzè toc

es dissipi l’embruix.


I ens farem un regal

vers el sis de gener:

que arreu del Lluçanès

tothom miri endavant.


Som l’exemple precís,

forjat al llarg dels anys,

de gent que resisteix

malgrat adversitats.


Per això aquest Nadal,

més fred, punyent i estrany,

no decaurà l’anhel

de pau i llibertat.


***

Instint (2019)


El misteri de Nadal

no és la icona d’un infant

nascut en un vell portal.


És un garbuix d’impressions

que s’enreden molt endins

i no sabem explicar.


Celebrem... què celebrem?

El solstici de l’hivern?

Un parèntesi de pau?


L’hora del recolliment?

Una etapa qualsevol?

La gaubança dels petits?


Que s’allarga el temps diürn?

Una pausa laboral?

Celebrem... no celebrar?


La iniquitat d’aquest món

es percep en l’ambient

com una burla constant.


Mentrestant, brillen les llums

com els fars a l’horitzó

que irradien el camí.


Un camí sense sentit

si no trobem el moment

de comprendre i escoltar.


Un moment que s’enfosqueix

si no podem confegir

ni una minsa reflexió.


El misteri de Nadal

és aprendre a ser conscient

de l’entorn que s’evadeix.


És comprendre i acceptar

la fragilitat del cos

i la força de la ment.


És conviure amb el record,

i amb la pulsió d’un desig

dins la treva d’un instant.


Si Nadal és part de tu,

el misteri persisteix

malgrat bucles i entrebancs.


I el misteri, més que mai,

és l’instint de cloure els ulls

per poder-hi veure clar...


***

Nous temps, nou esperit (2018)


Imatges d’abundor

melodies de fons,

una capa de llums,

oasi enmig del fred...


L’instint de retrobar

l’origen d’un record

desperta el vell anhel

de renovar l’avui.


Malgrat els desencerts,

els dubtes i els recels,

em nego a desistir

de somriure amb el cor.


Per sort, ja no em cal fer

cap balanç complaent;

no crec en el do innat

ni en l’autoconvicció.


Sé que ha passat el temps,

que segueixo aprenent,

que m’arrossega el món

i que poc canviaré.


Ben mirat, sé com soc:

ingenu, persistent,

optimista i prou llest

per saber què no vull.


M’entristeix el dolor,

l’odi sense sentit,

la manca de valors

i el càstig de l’oblit.


Deixeu-me somiar

per creure en el futur,

perquè cada nou any

sigui un pas endavant,


per posar-me dempeus

quan tot sembli perdut,

perquè brilli l’encís

d’un temps intemporal.


Regalem-nos la pau

i un planeta millor;

que viure en llibertat

encarni el nou Nadal!


***

Represa (2017)


En la quietud de la nit,

mentre l’any es fon i les fades

vetllen el son esmunyedís

o sobrevolen l’infinit,

afloren milers de records

que esdevenen petites llums,

roses florint als asteroides,

cases amb colors i perfums,

mons de mida lil·liputenca

i l’escalfor dels vells costums.

Una calma sedosa i tènue

s’aplana sobre el sòl gebrat

mentre encara sona el poema

que parla de pastors i apel·la

als cors de bona voluntat.

Descloc els ulls i miro enlaire;

l’espai llòbrec em ressitua

en un instant de solitud.

Hi ha comiats que ens erosionen

i entelen la claror lunar,

però després el sol despunta

i, de nou, tornem a caminar...


***

Un gran cercle (2016)


Amb tot l’hivern de cara

i un pòsit d’enyorança,

purifico la vida

–com a l’antiga Roma–

d’allò que m’erosiona

i em neutralitza l’ànim:

debilitats perennes,

temors incombustibles,

febleses compulsives,

contradiccions innates,

voluntats irredemptes,

i egocentrisme fatu.

Em fonc en el silenci

d’aquesta veu exhausta

que busca la conversa

i es perd en el mutisme.

L’any nou, ple de projectes,

de reptes i de somnis

–de paraules, encara,

si bé d’ingents propòsits–

em pot donar la força

per seguir sent persona

i creure en les quimeres.

Nadal és l’homenatge

i viure’l és l’ofrena;

el cicle no s’esgota

si el missatge perviu.


***


Temps de Nadal (2016 [2n, infantil])


Un bonic pessebre,

l’arbre ben guarnit,

els torrons, les neules

i una freda nit.


Gaudim de la festa

i amb la digestió

somriem en veure

el generós tió.


Asseguts a taula

formem la postal

única i alegre

del temps de Nadal.


I esperem que arribi

el màgic moment

amb la cavalcada

dels Reis d’Orient.


Que siguem feliços

i ens ho passem bé:

joioses les festes

i un bon any també!


***

La meva carta (2015)


Aquest Nadal serà de lluna plena,

i la claror perlada del satèl·lit

esmortirà la llum de la celístia.


Durant la nit, impregnada d’història,

escriuré quatre mots en una carta

que romandrà, velada per l’oblit,

com un projecte més de l’any que mor.


I pensaré, si m’ho permet l’instint

–el vell instint de sobreviure als somnis

que s’aterrossen com la mel en fred–

en les durícies que ens immunitzen

de l’agressió permanent dels sentits.


D’aquest recel, n’explicaré ben poc,

perquè ja no hi ha res per descobrir

apart, potser, de constatar que encara

no toquen sostre les desigualtats.


¿I què en faré, del paper d’una carta

dictada per la veu de la consciència

i mutilada per l’autocensura?


Se m’acut que es podria reciclar

per anotar-hi l’extensa llista

dels compromisos estèrils i efímers

que delimiten l’excés d’indolència,

o destinar-lo a la papiroflèxia

perquè esdevingui qualsevol figura

que dissimuli el tempestós missatge.


Al capdavall, si en doblo bé les vores,

en formaré l’estel d’aquestes festes

per col·locar al capdamunt de l’arbre.


Reflectirà, sense cap estridència,

les pors i els dubtes, els errors de sempre,

les inconstàncies i els feixucs límits

d’allò que soc per poder millorar.


Aquest és el propòsit pel Nou Any.


***

Centelleig nocturn (2014)


Nadal és una nit plena de màgia,

tant si l’acotxen les boires humides

com si la depura el cel estritllat.


S’imposa la inexpressiva bullícia

decorada amb vetllades ensucrades

i amb escenes de la vora del foc.


A despit de la malsana indolència,

l’instint perviu: amb sorra, troncs i molsa

els infants conceben un petit món.


S’envola, mentrestant, al cel de l’ànima

un estol d’ingràvides utopies

que la rutina converteix en plom.


Malmetem, sense fressa ni estridència,

la convicció més íntima i humana

de millorar l’espai que compartim.


El cos incommovible i la ment flàccida

s’adapten al contorn de l’espectacle

sense l’esforç de buscar-hi sentit.


Tanmateix, mentre resti la nostàlgia

i l’esguard titil·lant de la mainada,

persistirà la llum a l’horitzó.


L’hivern és una nit plena de màgia;

les estrelles irradien els somnis,

la lluna reflecteix la Humanitat.


***

Cançó de bressol (2013)


Viure és un Nadalentre el poc i el massa.És un foc que calencendre'l amb traça.
Joana Raspall (1913 – 2013)


M’assec en un banc de l’andana freda

i tanco els ulls. El brogit esdevé

més nítid. La massa amorfa de sons

cristal·litza en esqueixos de diàleg.

–M’atabalen, tants dies! Sempre igual.

–Massa consumisme! Tot és comprar.

Fregadís de bosses. Megafonia.

–Mou-te amb TMB! –Mentre espurnegen

missatges multilingües en pantalla

de bones festes i feliç Any Nou.

–Poca cosa, de regals. Tres o quatre.

Cotxets en moviment. Timbres de mòbil.

–Doncs encara me’n falten, no t’ho perdis!

Algú vincula crisi amb loteria.

–Has vist l’hora? Què farem, per sopar?

Se sent un brunzit. La gent mira el túnel.

Arriba el metro. Va ple. Corredisses.

Tothom s’abalança cap a les portes.

Empentes. Esbufecs. Canvi de cares.

Nous personatges. Mateix argument.

S’imposa la calma. Remor de passes.

El cicle reprèn el seu curs. De sobte,

com l’aigua que traspua entre congostos,

una veu m’esmorteeix els sentits.

La percebo de lluny estant. M’hi apropo.

Reconec vagament la melodia.

Em venen al cap imatges antigues.

L’escolto enmig del trànsit de persones

i, malgrat que no parla de Nadal,

em transmet una renovada pau.

M’abracen emocions i sentiments.

Es fixa en mi. Li dono una moneda.

Em somriu. L’ovaciono internament.

Ell intueix perquè. M’ha demostrat

que no cal el vint-i-cinc de desembre

per evocar valors que ens humanitzen,

per gaudir de moments de serenor,

per viure sensacions de plenitud

i per fugir de l’absorbent rutina

exercint el dret

a la felicitat.


***

Reflex als ulls (2012)


Enmig d’un silenci obscur i profund,

surant damunt la boira dels fondals

i abocant-se, des d’imponents carenes,

cap als nuclis urbans il·luminats

amb clarors que irradien solituds,

despunta, com la flama d’una espelma,

l’alba fugaç, impressionista i freda,

d’un altre jorn de finals de desembre.

L’oratjol fa dansar les branques nues

mentre les fulles llisquen sobre el gel

dels gorgs i dels bassals envidreïts.

Des dels terrats més alts dels edificis

es veuen els carrers entrellaçats

que es desperten, avui, a poc a poc.

A mig matí, Nadal impregna el dia;

la gent conversa i mira aparadors

mentre els infants propaguen alegries

enjogassats, contents i neguitosos.

Els miro els ulls, desbordants d’energia,

que em renoven la força i l’optimisme

per afrontar l’espiral de rutines

a despit d’incerteses enquistades.

Et miro els ulls, i em dones la raó,

amb el teu somriure encomanadís

i un esguard, més intemporal que mai,

de sincera i vital complicitat.

Em miro els ulls, i retrobo la màgia

d’aquells dies que tant m’esperonaven

i que ara brillen amb massa opulència

perquè cregui que no són un miratge.

I tanmateix, els somnis m’il·lusionen...


***

Textures de Nadal (2011)


No tinguis fred. Si vols, dona’m la mà

i compartim la nit diamantada,

l’estretor dels carrers en hores punta,

el pas distret o apressat de la gent

i els colors que distreuen la mainada.

Amarem-nos d’aquesta dolça màgia

caminant pel bell mig del casc antic,

entre retalls de converses disteses

i alguns fragments d’alegres melodies.

Recorda que el secret és la il·lusió,

i cal saber-la veure més enllà

dels ornaments que embelleixen l’entorn

o de l’impuls d’una allau de desficis.

Nadal és un misteri que despunta

com la claror setinada de l’alba.

És l’instant, escampat en la foscor,

d’un solstici que ja deixem enrere.

És l’escalf d’una calma merescuda

que ens impregna de plàcida harmonia.

Un murmuri m’acaricia els somnis.

Hi percebo les veus d’un altre temps

que em despertaven i, amb complicitat,

m’acompanyaven a fer la troballa:

dos espigots envoltats de paquets.

M’estires el braç i torno al present.

De sobte m’ofereixes un regal,

el més apassionant dels que puc rebre:

un somriure espontani com la brisa...


***

El regal que compartim (2010)


Accèssit al VII Concurs Poètic de Nadalesorganitzat per Poesia Viva d’Igualada


Amb la primera claror del matí

es desperta la fressa rutinària

que desentumeix els dies feiners.

Avui, però, la quietud s’allarga

dins d’una bombolla d’intimitat.

La boira perlejant s’estén i emmanta

les constel·lacions urbanes d’estels.

Les mans balbes i l’alè vaporós

evoquen passatges d’obres de Dickens,

mentre s’escapen, a través dels vidres,

cançons alegres i olors de fogons.

Les galeries dels aparadors

emmarquen il·lusions quotidianes

i concreten propòsits emotius.

Encarrilem els últims imprevistos

al compàs d’una intensa activitat,

i de seguida que abaixem la guàrdia

naufraguem en un mar de reflexions

que enlluernen, com aigües platejades,

enmig d’aquesta calma momentània.

Llavors invoquem l’autocomplaença

per contrarestar les angoixes cícliques

que ens aclaparen abans d’entaular-nos.

Nadal és un parèntesi en la nit,

una llàgrima que la neu s’empassa,

un poema que parla d’esperança,

una casa que es converteix en llar.

Des de les escletxes dels porticons,

s’intueixen les taules ben parades,

els arbres i els pessebres creatius

i aquells infants que avui tornem a ser.

Aquest és el regal que compartim.


***

Compromisos d’hivern (2009)


Accèssit al VI Concurs Poètic de Nadales (2009)organitzat per Poesia Viva d’Igualada


Aparadors guarnits

amb icones daurades,

i llums de totes menes

en avingudes plenes

mostren unes diades

que tempten els sentits.


Somriures imperfectes

i miratges perduts,

formen l'eix vertebral

d'un món impersonal

on els anhels vençuts

esguerren els trajectes.


M'emmirallo al bassal

platejat per la lluna,

i em reconec la ràbia

envers la immensa gàbia

on cria la infortuna

com un verí letal.


¿Per què visc un present

de calma i de confort?

¿Qui soc per no merèixer

i quasi desconèixer

la persistent dissort

que ofega tanta gent?


El regust de quitrà

embafa les andanes,

mentre s'apaga el dia

i un llast d'hipocresia

fereix vides humanes

del paisatge malsà.


Nadal promet paraules;

nosaltres som els fets.


***

Només Nadal (2009 [2n])


Tercer premi en el IV Concurs de Poesia Nadalenca Alba Nadal (2009), convocat per l’Ateneu Cultural Alba de Cunit


¿Què amaga el vell Nadal

que reté la indulgència

per l'excés d'impotència

victimista i banal?


¿És part del desencís

el buit inevitable

després d'un temps amable

de festa i compromís?


¿Reconforta la ment

una copa daurada,

la taula ben parada

i el somriure amatent?


¿Ens desperta el neguit

la gelada nocturna,

talment com una espurna

enmig de l'infinit?


¿Qui dorm entre els cartrons

o embolcalls inservibles

de regals prescindibles

i oblidats en racons?


¿On és l'immens futur

sense falses promeses

ni persistents flaqueses

d'aquest present obscur?


¿Per què només Nadal

remou la indiferència

envers la incoherència

humana i visceral?


***

Trajectòria d’un desig (2008)


Accèssit al V Concurs Poètic de Nadales (2008)organitzat per Poesia Viva d’Igualada


Creua l'aigüerol

entre neu i gel

i es perd en el vol

-lluminós bressol-

d'un cristall d'estel.


En resta la veu

com l'aire fredós

que es propaga arreu

i argenta el conreu

tendre i argilós.


Carrers adormits

en l'espai etern,

i olor de convits

que esquiva neguits

enmig de l'hivern.


Saluda galant

i encisa el destí,

talment com l'infant

distret i exultant

al sol del matí.


Llisca pel teulat

empolsat de temps

i escampa el llegat

d'un somni daurat

sense contratemps.


És el simple alè

fugaç i amical

del desig amè

que abraça el perquè

d'aquesta postal.


És l'anhel serè

que et diu bon Nadal.


***

Auca de Nadal (2007)


Per molts és compartir,

per altres, consumisme,

mes Nadal és un dia

que malda per vigir.


No refarem costums

que maquillen rutines;

les crítiques invictes

s’enllacen, com perfums.


Matins dessota el tel

de boira un xic rosada

i una vesprada llarga

que té les llums per vel.


Franquejant els carrers

amb ritmes ben distesos,

repartirem esqueixos

d’uns mots escadussers.


«Bones festes i any nou»

en postals conformistes

d’un aire avantguardista

que el somriure somou.


Brillants aparadors

encerclen l’avinguda,

i arriba amb Santa Llúcia

un ventall de colors.


Balcons engalanats,

tions amb barretina,

figures divertides

i neguits ensucrats.


Programes especials;

missatges, a cabassos

i, tensant fort els braços,

un bon feix de regals.


Àpats ben consistents

i jocs de sobretaula

mentre hi haurà qui trama

bromes pels innocents.


Per molts és compartir

per altres, consumisme,

mes Nadal és un dia

que es deixa conquerir.


***

Contrast de postals (2006)


Un son ancestral que emmarca els estels,

un vol benigne de núvols lleugers,

un joc fascinant de llums i d'anhels,

un món d'il·lusions que inunda els carrers.


A recer del temps, Nadal acarona

l'esquiva i blanca promesa latent:

tot un horitzó, amb el blau per icona,

que pren el relleu al brogit del vent.


La soca feixuga clou delectances

de plàcids instants que no tenen preu.

L'escrit d'un infant -brisall d'esperances-,

l'anhel d'un instant -que en somnis reveu-.


La pantalla imponent ordeix imatges,

imposa models, valors i delits.

En resta ben poc, d'aquests engranatges,

tret d'interessos i falsos neguits.


Al fons d'un racó, damunt d'un vell moble,

hi ha deu figures, la sorra i l'escorça.

És l'enigma viu. La nuesa noble.

L'abrandat caliu d'una mística força.


Dir que Nadal és un llustre en la nit

i un símbol de vida, és prou condecent.

¿Però i si fos essència a despit

del consumisme que forja el present?


Nadal és un son que emmarca els estels,

Nadal és un vol de núvols lleugers,

Nadal és un joc de llums i d'anhels,

Nadal és un món que inunda els carrers.


***

Nadal és... (2005)


Tercer premi en el II Concurs de Poesia Nadalenca Alba Nadal (2007), convocat per l’Ateneu Cultural Alba de Cunit


Com aigua als esculls,

borronen les hores

d’aromes esquives

fresant les textures

que juguen als ulls.


Nadal és això;

té gust de frissances,

de tons i tardances,

que dauren les tardes

d’anhels de conhort.


Nadal és contrast

agredolç, que brilla

tant en una llàgrima,

com al fons d’un brindis

o en camps argentats.


Nadal no és el fruit

d’una nit gebrada

i, alhora, incompresa;

Nadal no és un dia

que es perd en el buit.


Nadal és tot l’any,

és conversa a taula,

és compartir vida,

i també evadir-se

tot sol, un instant.


I al clos de la ment,

aprendre-hi a créixer,

revivint la història

que torna a renéixer

de cendres del temps.


***

Llums de Nadal (2004)


Un mar

de llums

vesteix

l'hivern.


Enganyosa

primavera

de colors

que inventem,


i on tot

matisa

els freds

i esquerps


Dies blancs,

grisos, molls,

que bressolen

els sembrats.


Façanes

guarnides,

feixugues,

austeres,


però tot

viu Nadal

cor endins...

I somriu.


Nadal

pot ser,

si es vol

i sempre,


un dir «gràcies»,

un somriure,

escoltar

i somiar


sentir-se

a prop

d'aquells

que mai


no et fallaran.

Tu no et fallis

i desitja't

(ara i sempre)

Bon Nadal...


***

Vigília del dia de Nadal (2001)


A vegades contemplo el món mentre penso

en la vida, en el verd, en el mar i el cel,

en els rius, en una nit, en un estel

i tanco els ulls, i de l’oblit em defenso.


L’albada policromada emmarca el Montseny

pàl·lida, serena, llunyana i fugaç;

s’imposa un sol altiu, un dia vivaç,

que caldrà aprofitar sense desdeny.


La rosada dels matins desapareix,

la verdor dels boscos lentament decau

conjugant-se amb la infinitat d’un blau

perseguit pels núvols, però resisteix.


A mitja tarda, es fonen i prenen força

si bé no amaguen cristalls petits de cel

i unes gotes d’aigua, fredes com el gel,

s’atansen, però la màgia no es torça.


Set colors esdevenen protagonistes

rere turons que volten angostes valls

i en una arcada, units, aquests set talls,

s’acomiadaran de tan boniques vistes.


Perquè el sol, roig, a poc a poc se’n va,

repintant amb el seu pas el firmament,

entre les bromes, esllanguides pel vent,

darrere les muntanyes del Berguedà.


I mentre s’adorm, el sol, cap a ponent,

algun estel ja brilla, clarivident,

pròleg de la nit, de l’alba i del demà.


D’aquell demà joiós.

perquè demà és Nadal.


***

Amb la neu a les muntanyes (2000)


Una capa de gebre vesteix els camins

d'aquella brillantor enjogassada

sumida en la serenor d'una albada

que quasi sembla embolcallar els confins

d'una crida pura i celestial

que preconitza per fi el nou Nadal

amb neu de fons lluint al cim de les muntanyes.


Saluda adormit un sol trist i tremolós.

La boira és com una mar, a la vall,

i amaga la verdor que, al davall,

acull el càntic encara viu i gojós

d'un ocell resguardat a l'esvoranc

emmarcat pel paisatge d'òpal blanc

i pels núvols provinents de terres llunyanes.


Tornem a ser un altre cop al vint-i-cinc,

torna l'època de torrons i neules,

xemeneies fumejant entre teules

i copes altes que aguditzen el trinc,

amb el cava daurat com les estrelles,

amb els guarniments de festes tan belles

i amb neu, de fons, lluint al cim de les muntanyes.

***

L’últim Nadal del mil·lenni (1999)


La neu entre muntanyes és bressol d’aquest Nadal

que, vestint gales d’estel,

és aquí, de nou, enguany.


Irromp en el vel d’una tenebra nocturnal,

com farà també, fidel,

la darrera nit de l’any.


Una nit que amb l’Univers serè per testimoni

serà d’un mil·lenni aurora

i posta d’un altre, alhora.


Prosperitat i guerra, com àngel i dimoni

que s’encaren amb afanys,

marquen part d’aquests mil anys.


Derrotes, victòries, també descobriments

i pobresa que perdura

malgrat els enriquiments.


Diu la Bíblia que el nen tingué naixença dura;

un portal sense ornaments

essent ell santa figura.


La Història, fins avui, s’ha escrit amb bé i amb mal,

alternant concert de trons

i calma –que tornarà!


De tot un mil·lenni, n’arriba l’últim Nadal.

Quantes belles il·lusions

faran coixí al que vindrà!

Poemes de Nadal (1999-2020).pdf