Tercer Premi al Concurs de Contes i Narració Breu Victor Alari (Cubelles, abril del 2010)

Aquest relat es troba inclòs en el recull Laberints

Disponible en àudiorelat

Aquest relat també es troba disponible en castellà (Pececillos de colores)

No puc deixar de mirar els peixets de colors que em va regalar la iaia. N’hi ha un de blau, un de verd, un de groc, un de negre i un d’ataronjat. Són tan divertits! No paren de moure’s. Com diria la tieta Marta, semblen el cul del Jaumet. Sovint costa veure’ls, perquè l’aquari és molt gran i s’amaguen per tot arreu: entre les algues de plàstic, a dins d’uns gerrets que s’anomenen àmfores i també darrere del cofre del tresor pirata.

Els més estranys són el blau i el negre. Tenen un munt d’aletes escampades arreu del cos i uns ullets rodons que gairebé surten de la cara. Tots cinc obren i tanquen la boca sense parar, com si diguessin «op!», «op!», «op!». Però no parlen, és clar! El Bitxo sí, aquest no calla mai! S’estira les plomes amb el bec, escampa l’aigua, menja molt de pressa i tot plegat ho fa mentre xerra; oi que és fantàstic?

El Bitxo era el lloro de la iaia, però ara se n’anirà a viure amb la tieta Marta. Pobrissó! Està molt trist, des que es va morir la iaia. A la mama no li agraden gens, els animalons, i el papa va dir que ja li trobaria una casa nova, però estarà millor amb la tieta. Com que és bastant pesada i força tafanera, estic segur que faran una bona parella. I d’aquesta manera el podré visitar de tant en tant, perquè de vegades la tieta em convida a berenar. No fa regals gaire macos i els seus petons fan olor de maquillatge –la mama pensa que se’n posa massa i que per això no té marit–, però cuina molt bé i té la nevera plena de coses bones. Per això la vaig a veure de tant en tant, i sobretot ara que el Bitxo li farà companyia.

La iaia, a més, voldria que m’ocupés de la seva mascota. Tots tres ens ho passàvem molt bé, quan estàvem junts. Llegíem contes i jugàvem a muntar castells, però s’estimbaven de seguida. Llavors el papa em deia que jo faria millor d’artista que no pas d’enginyer. També solíem cantar, encara que sempre m’inventava la lletra i el Bitxo repetia els rodolins. I no s’equivocava, eh? És eixerit com un pèsol! La iaia, quan em volia explicar algun secret, em deia: «anem-nos-en, que si ho sent el Bitxo ho esbombarà a tort i a dret!»

La mama diu que jo m’hi assemblo molt, a la iaia. «Com en sou, de tribulets!» es queixava. «A saber quina una n’estareu maquinant, ara!». La mama i la tieta s’enfadaven sovint amb la iaia, però em penso que era una mica de broma, perquè ella no s’hi tornava mai. Només reia per sota el nas, es pentinava els cabells amb les mans i girava cua sense fer cas de res.

Una vegada, quan encara no vivia a l’apartament de sota de casa meva, la iaia va endarrerir tots els rellotges del pis perquè no volia que marxéssim tan aviat. Quan la mama se’n va adonar, es va posar vermella com un pebrot! Va dir que jo encara havia de fer els deures, però era mentida, és clar! Només em quedava un exercici molt fàcil sobre un poema d’una vaca que es quedava cega. I també va dir que ella havia de preparar una reunió molt difícil de la feina. La iaia se la va mirar amb el nas arrufat –feia molt riure!– i li va dir: «nena, si tan important és i amb els estudis que et vaig pagar, ja deus saber de què parlaràs, no? A més, si t’enrotlles gaire la gent s’avorrirà com una ostra –no sé pas què és, això de l’ostra–. I de totes maneres, no vindrà pas de tres quarts d’hora, eh?»

Un altre dia em va acompanyar al cine en lloc de portar-me a l’acadèmia d’anglès. Vaig ser el primer nen del cole a veure Harry Potter i el calze de foc! No em va superar ni el Martí, que és un antipàtic. Sempre presumeix de tenir uns pares tan rics que el porten a veure totes les pel·lis que vol. Però com que jo no havia anat a classe, la mestra va trucar a la mama, la mama va trucar a la tieta, la tieta va trucar a la iaia i la iaia va trucar al papa, perquè la mama té molt mal geni. I ens va renyar bastant, aquell dia. La iaia anava fent que sí amb el cap però, sense que ningú se n’adonés, em va picar l’ullet.

Una altra història va ser la del roser de la porta del jardí. Era el preferit de la mama, però tenia unes punxes molt llargues i grosses. Sovint m’hi enganxava la roba, i més d’un cop m’havia sortit sang, amb l’esgarrinxada. El papa deia que això em passava perquè soc un tabalot i em fico per on no s’ha de passar, però... I la iaia què? Ella no entrava pas a quatre grapes, per sota dels boixos de la tanca. Bé, alguna vegada sí, però això no vol pas dir que la iaia fos un tabalot –que tampoc no sé què és–. Un dia, per sorpresa, van començar a caure les fulles del roser, i es va tornar ben groc de cop i volta. A la mama li va saber molt de greu, que es morís. Quan el papa el va arrencar, va veure que hi havia un munt de terra blanca. Resulta que algú hi havia posat sal, i em sembla que a les plantes no els agrada gaire –a mi una mica sí, però tampoc tanta, eh?–. La iaia em va explicar que ho havia fet ella. Evidentment, jo li vaig prometre que no ho diria mai a ningú. Suposo que la mama s’ho ensuma, perquè és molt llesta, però jo callo i em faig el despistat.

La iaia s’ho passava tan bé com jo, amb aquestes entremaliadures. I sempre que podia em defensava, com quan vaig agafar el pintallavis de la tieta per dibuixar uns poblets de teulades vermelles. No era pas culpa meva, que m’haguessin amagat els «dacs»! De totes maneres, resulta que el pintallavis era una mica car, d’aquests que només es venen a llocs molt especials. La iaia en va comprar un altre d’idèntic al supermercat, però renoi, la tieta! No se li n’escapa ni una, eh? És ben igual que la mama, en això. I mira, em va tocar el rebre a mi. Però vaig estar de sort: la iaia va aconseguir que no em castiguessin. Va ser llavors quan el papa va dir que jo, tan jovenet com era, ja tenia una advo-no-sé-què. I mentre ho explicava a classe, el Martí es moria d’enveja.

L’última trapelleria de la iaia ha estat la més divertida. De fet, encara està fent córrer tothom. Resulta que pocs dies després d’anar-se’n al cel, pobreta, la mama i la tieta van obrir el caixa forta de la seva habitació. La sorpresa va ser que a dins no n’hi havia cap, de joia. Però cap ni una, eh? Només un escrit de la iaia que deia «endevina, endevinalla, on serà la menudalla?». I encara busquen les joies per tota la casa. Ella no me’n va dir res, d’aquest secret, però jo soc tan bon detectiu que el vaig descobrir de seguida. I no l’explicaré pas a ningú, perquè sinó ja no faria riure. A més, algun dia ja les trobaran, les joies. Ara tenen feina per anar fent. I millor per a mi, ja que d’aquesta manera em deixen una mica més en pau.

Estic content de saber que la iaia m’estimava tant. Sovint repetia que tothom té molta feina i massa pressa, i que no serveix de res córrer tant per arribar al mateix lloc. Estava contenta, amb mi, perquè jo era l’únic de la casa que feia companyia als animalons. Pobrets, tan macos com són!

Els peixets no paren de bellugar-se amunt i avall. Es veuen molt bonics, amb la foto submarina que hi ha al fons de l’aquari. Es passegen a través de les algues, del tresor pirata i dels gerros tombats. I de vegades, entre les pedretes de colors del terra de la peixera, se’n veuen algunes d’especials, dauradetes o transparents i molt, molt brillants...