No em falta res (2021)

No em falta res

quan veig la llum

que borla el blanc

i encén el blau,

quan l’aire pur

des dels fondals

impregna el son

que ajaça el fred,

quan tot el verd

acotxa el groc

o envermelleix

a la tardor.

No em falta res

quan tanco el ulls

i em rep el sol

a dalt del cim.

Un mur ingent

polit pel vent

m’emmarca el cap

des del seu trau.

Estenc els flancs

d’un cos alat

i em llanço al buit

fins a la vall.

Camps i teulats

algun xiprer,

basses, torrents

penyes i rocs...

Enfilo amunt

i tombo a l’est,

cap al balcó

del sol ixent.

Petits camins

i aquella clau

de volta gran

que és Santa Creu.

Planejo i veig

tot el redol

de calma i llum

que encén el cor.

L’ombra ancestral

d’un arbre immens

m’acull de nou

quan obro els ulls.

Paratge (2015)

Al cim de les carenes

–balcons del Lluçanès–

es veuen valls agrestes

i cases de pagès,

tapissos verds i ocracis,

algun ramat de bens,

soleis hospitalaris

i el blau que es lleva intens.

Què té que m’hipnotitza

el poble on he viscut?

Per què l’ombra s’esquinça

i el record fa d’escut?

Com és que aquestes pedres

m’emmotllen els sentits?

On són tantes quimeres

d’instants inadvertits?

Què envolten les dovelles

quan ja no queden murs?

Qui sap si les llegendes

no són, també, conjurs...

Camino sense pressa

i em sento empetitir;

la història se m’adreça

quan sóc al monestir.

Secrets inexpugnables,

pintures, capitells...

arreu queden les marques

malgrat els escantells.

M’atreu la simetria

dels ferros del portal,

mentre de lluny em crida

l'ullat mur del cimal.

El castell de la mola

fa temps que s'esvinçà;

tanmateix, té la força

 dels batecs de Lluçà.

La terra ens alimenta,

és causa i és destí,

és l’aire que oxigena

i és l’aura del matí.

Perdura i persevera

i en ella fem camí,

empremta sobre empremta,

confí sobre confí.

Mentre passa el temps

El blat rosseja i un sol de justícia

vesteix un dia brillant i daurat.

Dansen gallarets,

canten les cigales,

la bassa espurneja

amb la llum del sol,

i m'assec a l'ombra

d'una centenària

alzina que sembla

tota ella un palau.

I penso en la vida,

que passa de pressa,

al vol d'il·lusions

endutes pel vent.

Què en queda, després?

Potser només cendres

de les esperances

que ens foren bressol.

I amb certa fermesa

malgrat els exilis,

alguna paraula

gravada amb delit,

en roques, a l'ombra

d'una centenària

alzina que sembla

tota ella un palau...

Microcosmos (Festa dels ex-veïns 2008)

Una boirina flonja esdevé la crinera 

de boscos vellutats i terres de cultiu, 

amb balmes que preserven la font margenera

i basses que emmirallen el blau de l'estiu.

La brisa del nou dia s'estén, seductora,

i exporta la dolçor d'un temps a compartir.

És la veu persistent, constant i delatora

que desvetlla la pau de l'antic monestir.

La màgia del temps perdura entre columnes

d'un claustre que bressola instants de reflexió.

Nosaltres, més que mai, esdevenim alumnes

d'aquest noble espai que transmet erudició.

La força del present, que conquistem encara,

és l'essència d'un passat que ens defineix,

la presència que perdura, neta i clara,

del perfum ancestral que mai no es dilueix.

A redós d'ombres tèbies flameja l'alba

i retalla l'horitzó amb un alè nacrat.

A l'esplanada brilla la rosada malva

com un reflex del firmament que hem heretat.

El silenci envigoreix el compàs de viure

i la consistent melodia dels ocells.

Valls i muntanyes abracen l'anhel d'escriure

mentre es dissipen mil angoixes i rampells.

És ben intensa, la flama que ens agermana.

Claror que no s'apaga. Guspires d'estel.

L'oblit es converteix en una escorça vana

i la il·lusió de recordar n'esquerda el gel.

Planells esponjosos d'una terra propera,

vorejats d'alzinars i cases de pagès,

són brisalls de paradís que emplenen l'esfera

d'un microcosmos que en diem el Lluçanès.

Pàtria fèrtil, enyorada i encisera

que ens acull amb un paisatge clar i distès.

Al compàs d'un vals de recordances (Festa dels ex-veïns 2007)

Un blau dolç tinta l'aire de l'albada,

mentre el lladruc d'un gos es distorsiona

al buit, i els ocells es llancen de ple

al primer vol del dia. Un ventijol

poruc envernissa les fulles tendres.

Tot és a punt perquè et trobis amb tu

mateix. Avui, per un moment, no et miris

les mans ni et busquis al mirall. És tard,

si ara pretens fer marxa enrere, i massa

d'hora, per què ja ho donis tot per fet.

Gaudeix només d'aquest càlid parèntesi.

Deixa't endur. No pensis ni en demà.

Vesteix el rostre amb el millor somriure

i engalana't amb l'aire perfumat.

Com el sol d'un dia clar, quan despunta

i contorneja, terra enllà, el Montseny,

la llum dels bons records pessigolleja 

la ment, i la hipnotitza. Seducció

d'un plaer selectiu, la remembrança

que entre murs d'història i centenàries

alzines, enmig de camps que groguegen, 

sagnants de gallarets, a frec del gram

vellutat de rosada, i a l'empara

de la sincera amistat que amenitza

la trobada, avui compartim dessota

uns horitzons que s'encreuen i malden

per no diluir-se en l'oblit del pes

creixent, perseverant i enriquidor

de totes les generacions d'un poble.

I és que avui, almenys per moments, passat

i futur tenen cita amb el present.

Estius endiumenjats (Festa dels ex-veïns 2006)

Balmada terra,

bressol de blaus que brillen

en amples tardes

d'estius asserenats,

aquells que es viuen

ornant cares tranquil·les

i sense fresses

de climes de ciutat.

Festes amables

que perfumen somriures

mentre embalsamen

records ensetinats.

Fotografies

de vint anys de trobades

sota les ombres

de tants moments buscats.

La màgia viva

i oberta a tots nosaltres

d'èpoques closes

que ens tenen captivats,

planeja indemne

des del castell que guarda

la referència

d'uns pobles enllaçats.

Dessota l'alba

dels dies que comencen

i que maduren

com la nostra amistat,

perdura encara

la silueta ferma

d'una muralla

que ens brinda nom i encant.

També les cales

de tants sembrats dansaires

encerclen ones

de mars d'havent dinat.

Els mars on malden

vaixells de blanques corbes

que s'ennegreixen

quan creix la tempestat.

Els embarranca

en còleres eixorques

o a voltes fèrtils

si reguen bosc i camps.

Bonança clara,

trenat de dies plàcids,

hores soleies,

estius endiumenjats.

La ment és el punt de trobada (Festa dels ex-veïns 2005)

Allà on comença tot i on tot acaba,

allà on el mar és cel i el cel és mar,

allà on el dematí també és la tarda,

allà on endormiscar-se és despertar.

Allà on us dic és el punt de trobada

de tot allò que ens ha forjat la vida

i de gent que, des de la nostra albada,

han alçat poc a poc la gran bastida.

La història de molts aquí presents

s'encreua amb un eixam de vells camins,

caminois i serres, plans i pendents

que se t'emporten Lluçanès endins.

Terra en calma que veu passar les hores

enmig d'alguna alzina centenària

que et cobrirà, si mai et veu que plores

o estàs sol, sota l'ombra hospitalària.

Diuen que no hi ha luxes, que és agresta...

Curtedat de mires! En admirar-la,

viure-la, sentir-la i veure-la en festa

es percep la bellesa d'estimar-la.

Aquesta terra ha pres alguna cosa

del meu esperit, no sé ben bé què.

Potser un bocí de la ment que reposa

entre l'oblit i el record del perquè.

Aplegats novament sota l'arcada

i a prop del claustre del vell monestir,

parlant del temps, de la gent, de l'anyada,

del bosc, de la feina i de l'avenir,

esbossem un somriure que no amaga

complicitat després de retrobar

el record, com la llum dins de l'obaga,

allà on només el cor pot triomfar,

allà on comença tot i on tot acaba,

allà on el mar és cel i el cel és mar,

allà on el dematí també és la tarda,

allà on endormiscar-se és despertar.

Allà on, ja ho sabeu,

records i somnis ho vencen tot...

Records d'un juliol (2004)

...i deixar-me endur pel vent.

De tot allò, que en quedin les imatges

les cares d'impotència,

la gota fugissera

de llàgrima i suor,

la viva repugnància

de l'horitzó ennegrit,

l'ofec, el nus de ràbia,

la sutja que ens vestia,

i aquella eterna nit.

Per explicar algun dia,

–qui sap quan i per què!–

que aquell estiu vam viure

sota lloses de fum.

Esvinçaré després els records d'aquelles hores,

i a poc a poc els posaré dins d’un braser de coure.

Llavors els cremaré, perquè el foc es mengi el foc,

i només quedin les cendres

de les cendres del malson.

I des d'un cingle, contemplaré les valls,

potser tan verdes com abans d'aquell estiu,

i tiraré les cendres,

m'ompliré els pulmons, buidaré la ment, 

i somiaré, veient-me convertit

en l'àguila reial

que es deixa endur pel vent.

Per a tots nosaltres (Festa dels ex-veïns 2004)

Som aquí,

i és el que més importa.

Som aquí,

amb els antecessors.

Som aquí,

darrere una gran porta.

Som aquí,

evocant vells enyors.

El temple mil·lenari

obert al foraster

hostal hospitalari

de qui cerca recer,

és el punt de trobada

com cada més de juny

de gent de la contrada

per a qui no s'esmuny

un estol de vivències

i anècdotes d'ahir;

vides i experiències

que no deixem morir.

I abans n'hi va haver d'altres,

les dels avantpassats,

que molts de tots nosaltres

compartim enyorats

d'aquelles infanteses,

d'aquell cantar distès,

d'aquelles feines preses

pels canvis a pagès.

Camins de transhumància,

castells i campanars,

llegendes de la infància

i els dies blaus i clars...

El llaç d'aquesta terra

i que ens ha unit a tots

no tan sols és la serra,

la vall i quatre mots.

És allò que ens aplega

a redós de Lluçà;

per molts, l'alfa i l'omega

d'un record que viurà.

I aprofitant el dia

la copa vull alçar

per brindar l'alegria

d'aquest nou retrobar.

Per avui,

per a tots nosaltres

i perquè som aquí!

Des del balcó de casa (Festa dels ex-veïns 2003)

Puc respirar el perfum d’un altre dia

i albirar la puresa del cel blau.

Em sedueix la calma i l’harmonia

de comes i valls on l’aire s’ajau.

Sento de lluny el so de les campanes

acompanyant el plàcid ventijol,

entre el blanc de nuvolades llunyanes

que esmorteeixen la cremor del sol.

País de roquissars, de camps i alzines,

d’algun roure capritxós i espontani,

i de fonts, que amb les aigües cristal·lines

beneeixen l’encís mediterrani.

Viaranys que s'enfilen costa amunt

esmolats com el llit d'una riera

i boscam, on hi destaca algun punt

de clara i pintoresca primavera.

L’ordi verdeja, broten les acàcies,

el cel brilla amb domassos de setí,

la llar s'omple de flames violàcies

i a fora treu el cap el nou matí.

Com joies esteses a la vorera,

la rosada apareix, i el sol ixent

s’emmiralla a la bassa, prop de l’era,

mentre els ànecs hi neden feliçment.

El cant del gall ressona a la masia,

algú feineja entre els planters de l’hort

i els ocells amenitzen el nou dia

amb càntics d’esperances i conhort.

Terra de tot això quan ve la primavera,

des del balcó jo no veig tot el roquissar

ni l’església ni el castell que va donar

història i nom a la comarca sencera.

Però s’olora tot això, des del balcó;

és l’aire del Lluçanès, aquell esperó

que es clava dins del cor i fa d’enyor l’espera.

El testament (Festa dels ex-veïns 2002)

A les nostres mans tenim el testament.

És el llegat dels castells de la contrada

i dels campanars que, vers el firmament,

s'envaneixen d'ésser reis de l'esplanada.

I dels monestirs, esglésies icòniques,

cofres de pedra, tenaços lluitadors,

que neutralitzen, amb les formes harmòniques,

els silencis que vesteixen velles pors.

Pors que es dilaten en l'aire que es passeja

entre columnes d'un jorn que finirà;

del claustre, d'aquell esperit que escasseja,

però que perviu en l'aura de Lluçà.

Velles arcades que emmarquen cada dia

el crepuscle que saluda somrient

amb la dolçor d'una estranya melangia,

l'esgarrifança d'un altre cop de vent.

Parets que han sofert heroicament batalles,

testimonis dels vassalls d'aquesta terra

i dels senyors, protegits per les muralles,

que tenen avui el pas del temps per guerra.

Adéu-siau país d'ignots personatges;

aquesta guerra, mai la podràs guanyar.

Per més intenses que siguin les imatges,

per més que evoquis la lluita popular,

per més que creguis que ets lliure d'esclavatges

enfront del temps hauràs de capitular.

Però mentrestant, recorda'ns bé com eres,

castell que vastes terres vas dominar;

per mil recels i venjances, tu caigueres

mes va ser el temps qui et va sentenciar.

Terra de castells (Festa dels ex-veïns 2000)

Quan s’acaba la tempesta

i el cel brinda infinitud,

la vida, sovint agresta,

pren aires de gratitud.

Aleshores es respira

un alè de llibertat,

aquella calma que inspira

serena felicitat.

I les planes i els turons

coberts de la llum del sol

i d’ocells fent capgirons

planten cara al desconsol.

¿Qui ho diria que són ells

els històrics deposants

d’una terra de castells,

de vassalls, barons i sants?

Dalt del cim fou erigit

dominant serra i fondal;

era un lloc ben escollit

per aquest castell cabdal.

Va ser planter de senyors,

de monjos, bisbes i abats,

però sols queden enyors

d’aquells segles ja acabats.

Foren mecenes de l’art,

feren temples com castells,

ferms encara, i en gran part

decorats amb capitells,

i amb pintures singulars,

i amb columnes i portals, 

permetent que un dia clar

trenqui fosques infernals.

Del temps desafiador,

el seu nom arreu estès,

enfront d’altres, vencedor

és avui el Lluçanès.

Una terra de costums,

de llegendes ancestrals, 

d’amalgama de perfums

i d’arades i destrals,

I de boscos imponents

i de camps, i vells casals,

i persones diligents,

constants i servicials.

Fa quatre-cents anys que morí l’última baronessa

i amb ella les històries d’esglésies i castells,

però el llegat que va rebre la terra lluçanesa

va més enllà de capelles, muralles i portells.

El pas del temps (Festa dels ex-veïns 1999)

El temps, allau de vellesa incontrolable

que crema les arrels de la joventut,

senyoreja, amb una força impertorbable,

valls i muntanyes i aquell moment perdut.

Hi ha records, però, eternament immutables

que delaten el passat d’una regió,

velles parets, de pedres invulnerables

que el temps desafien amb estranya passió.

Freda corona, que en altre temps brillaves,

tota de pedra i al cim del vell turó,

amb les teves muralles, abans guardaves

els senyors de Lluçà de la invasió.

Fores, mil anys enrere, un castell altívol,

somni de riquesa, poder i energia,

però ara el vent del turó flueix planyívol 

entre vestigis curulls de melangia.

I enmig d’aquestes ruïnes s’alça encara

Un vell mur sempre assetjat pel desconsol 

que mostra l’únic ull de la teva cara

aquest ull que emmarca les postes de sol.

I des d’aquest ull espies el demà

que cobreix la terra i el firmament

des de Santa Eulàlia fins a Lluçà

i des de Salselles fins a Sant Climent.