Embedded Files
L'únic objectiu d'aquest apartat és recollir poemes explícitament relacionats amb el Lluçanès. Normalment han estats escrits amb alguna finalitat concreta, com ara festes dels ex-veïns, trobades o celebracions locals i llibres sobre la comarca, entre d'altres. Algunes d'aquestes composicions van formar part del recull Del Lluçanès, del pas del temps i personals, editat el 2003.
No em falta res (2021)
No em falta res (2021)
No em falta res
quan veig la llum
que borla el blanc
i encén el blau,
quan l’aire pur
des dels fondals
impregna el son
que ajaça el fred,
quan tot el verd
acotxa el groc
o envermelleix
a la tardor.
No em falta res
quan tanco el ulls
i em rep el sol
a dalt del cim.
Un mur ingent
polit pel vent
m’emmarca el cap
des del seu trau.
Estenc els flancs
d’un cos alat
i em llanço al buit
fins a la vall.
Camps i teulats
algun xiprer,
basses, torrents
penyes i rocs...
Enfilo amunt
i tombo a l’est,
cap al balcó
del sol ixent.
Petits camins
i aquella clau
de volta gran
que és Santa Creu.
Planejo i veig
tot el redol
de calma i llum
que encén el cor.
L’ombra ancestral
d’un arbre immens
m’acull de nou
quan obro els ulls.
Paratge (2015)
Paratge (2015)
Al cim de les carenes
–balcons del Lluçanès–
es veuen valls agrestes
i cases de pagès,
tapissos verds i ocracis,
algun ramat de bens,
soleis hospitalaris
i el blau que es lleva intens.
Què té que m’hipnotitza
el poble on he viscut?
Per què l’ombra s’esquinça
i el record fa d’escut?
Com és que aquestes pedres
m’emmotllen els sentits?
On són tantes quimeres
d’instants inadvertits?
Què envolten les dovelles
quan ja no queden murs?
Qui sap si les llegendes
no són, també, conjurs...
Camino sense pressa
i em sento empetitir;
la història se m’adreça
quan sóc al monestir.
Secrets inexpugnables,
pintures, capitells...
arreu queden les marques
malgrat els escantells.
M’atreu la simetria
dels ferros del portal,
mentre de lluny em crida
l'ullat mur del cimal.
El castell de la mola
fa temps que s'esvinçà;
tanmateix, té la força
dels batecs de Lluçà.
La terra ens alimenta,
és causa i és destí,
és l’aire que oxigena
i és l’aura del matí.
Perdura i persevera
i en ella fem camí,
empremta sobre empremta,
confí sobre confí.
Mentre passa el temps
Mentre passa el temps
El blat rosseja i un sol de justícia
vesteix un dia brillant i daurat.
Dansen gallarets,
canten les cigales,
la bassa espurneja
amb la llum del sol,
i m'assec a l'ombra
d'una centenària
alzina que sembla
tota ella un palau.
I penso en la vida,
que passa de pressa,
al vol d'il·lusions
endutes pel vent.
Què en queda, després?
Potser només cendres
de les esperances
que ens foren bressol.
I amb certa fermesa
malgrat els exilis,
alguna paraula
gravada amb delit,
en roques, a l'ombra
d'una centenària
alzina que sembla
tota ella un palau...
Microcosmos (Festa dels ex-veïns 2008)
Microcosmos (Festa dels ex-veïns 2008)
Una boirina flonja esdevé la crinera
de boscos vellutats i terres de cultiu,
amb balmes que preserven la font margenera
i basses que emmirallen el blau de l'estiu.
La brisa del nou dia s'estén, seductora,
i exporta la dolçor d'un temps a compartir.
És la veu persistent, constant i delatora
que desvetlla la pau de l'antic monestir.
La màgia del temps perdura entre columnes
d'un claustre que bressola instants de reflexió.
Nosaltres, més que mai, esdevenim alumnes
d'aquest noble espai que transmet erudició.
La força del present, que conquistem encara,
és l'essència d'un passat que ens defineix,
la presència que perdura, neta i clara,
del perfum ancestral que mai no es dilueix.
A redós d'ombres tèbies flameja l'alba
i retalla l'horitzó amb un alè nacrat.
A l'esplanada brilla la rosada malva
com un reflex del firmament que hem heretat.
El silenci envigoreix el compàs de viure
i la consistent melodia dels ocells.
Valls i muntanyes abracen l'anhel d'escriure
mentre es dissipen mil angoixes i rampells.
És ben intensa, la flama que ens agermana.
Claror que no s'apaga. Guspires d'estel.
L'oblit es converteix en una escorça vana
i la il·lusió de recordar n'esquerda el gel.
Planells esponjosos d'una terra propera,
vorejats d'alzinars i cases de pagès,
són brisalls de paradís que emplenen l'esfera
d'un microcosmos que en diem el Lluçanès.
Pàtria fèrtil, enyorada i encisera
que ens acull amb un paisatge clar i distès.
Al compàs d'un vals de recordances (Festa dels ex-veïns 2007)
Al compàs d'un vals de recordances (Festa dels ex-veïns 2007)
Un blau dolç tinta l'aire de l'albada,
mentre el lladruc d'un gos es distorsiona
al buit, i els ocells es llancen de ple
al primer vol del dia. Un ventijol
poruc envernissa les fulles tendres.
Tot és a punt perquè et trobis amb tu
mateix. Avui, per un moment, no et miris
les mans ni et busquis al mirall. És tard,
si ara pretens fer marxa enrere, i massa
d'hora, per què ja ho donis tot per fet.
Gaudeix només d'aquest càlid parèntesi.
Deixa't endur. No pensis ni en demà.
Vesteix el rostre amb el millor somriure
i engalana't amb l'aire perfumat.
Com el sol d'un dia clar, quan despunta
i contorneja, terra enllà, el Montseny,
la llum dels bons records pessigolleja
la ment, i la hipnotitza. Seducció
d'un plaer selectiu, la remembrança
que entre murs d'història i centenàries
alzines, enmig de camps que groguegen,
sagnants de gallarets, a frec del gram
vellutat de rosada, i a l'empara
de la sincera amistat que amenitza
la trobada, avui compartim dessota
uns horitzons que s'encreuen i malden
per no diluir-se en l'oblit del pes
creixent, perseverant i enriquidor
de totes les generacions d'un poble.
I és que avui, almenys per moments, passat
i futur tenen cita amb el present.
Estius endiumenjats (Festa dels ex-veïns 2006)
Estius endiumenjats (Festa dels ex-veïns 2006)
Balmada terra,
bressol de blaus que brillen
en amples tardes
d'estius asserenats,
aquells que es viuen
ornant cares tranquil·les
i sense fresses
de climes de ciutat.
Festes amables
que perfumen somriures
mentre embalsamen
records ensetinats.
Fotografies
de vint anys de trobades
sota les ombres
de tants moments buscats.
La màgia viva
i oberta a tots nosaltres
d'èpoques closes
que ens tenen captivats,
planeja indemne
des del castell que guarda
la referència
d'uns pobles enllaçats.
Dessota l'alba
dels dies que comencen
i que maduren
com la nostra amistat,
perdura encara
la silueta ferma
d'una muralla
que ens brinda nom i encant.
També les cales
de tants sembrats dansaires
encerclen ones
de mars d'havent dinat.
Els mars on malden
vaixells de blanques corbes
que s'ennegreixen
quan creix la tempestat.
Els embarranca
en còleres eixorques
o a voltes fèrtils
si reguen bosc i camps.
Bonança clara,
trenat de dies plàcids,
hores soleies,
estius endiumenjats.
La ment és el punt de trobada (Festa dels ex-veïns 2005)
La ment és el punt de trobada (Festa dels ex-veïns 2005)
Allà on comença tot i on tot acaba,
allà on el mar és cel i el cel és mar,
allà on el dematí també és la tarda,
allà on endormiscar-se és despertar.
Allà on us dic és el punt de trobada
de tot allò que ens ha forjat la vida
i de gent que, des de la nostra albada,
han alçat poc a poc la gran bastida.
La història de molts aquí presents
s'encreua amb un eixam de vells camins,
caminois i serres, plans i pendents
que se t'emporten Lluçanès endins.
Terra en calma que veu passar les hores
enmig d'alguna alzina centenària
que et cobrirà, si mai et veu que plores
o estàs sol, sota l'ombra hospitalària.
Diuen que no hi ha luxes, que és agresta...
Curtedat de mires! En admirar-la,
viure-la, sentir-la i veure-la en festa
es percep la bellesa d'estimar-la.
Aquesta terra ha pres alguna cosa
del meu esperit, no sé ben bé què.
Potser un bocí de la ment que reposa
entre l'oblit i el record del perquè.
Aplegats novament sota l'arcada
i a prop del claustre del vell monestir,
parlant del temps, de la gent, de l'anyada,
del bosc, de la feina i de l'avenir,
esbossem un somriure que no amaga
complicitat després de retrobar
el record, com la llum dins de l'obaga,
allà on només el cor pot triomfar,
allà on comença tot i on tot acaba,
allà on el mar és cel i el cel és mar,
allà on el dematí també és la tarda,
allà on endormiscar-se és despertar.
Allà on, ja ho sabeu,
records i somnis ho vencen tot...
Records d'un juliol (2004)
Records d'un juliol (2004)
L'estiu del 1994 es van viure moments de gran angoixa col·lectiva arreu de Catalunya. La tensió fou especialment intensa a les comarques centrals. Han passat els anys, i un paisatge nou ha reverdit. Tanmateix, la preservació del nostre petit planeta serà un repte cada dia més difícil d'assolir.
...i deixar-me endur pel vent.
De tot allò, que en quedin les imatges
les cares d'impotència,
la gota fugissera
de llàgrima i suor,
la viva repugnància
de l'horitzó ennegrit,
l'ofec, el nus de ràbia,
la sutja que ens vestia,
i aquella eterna nit.
Per explicar algun dia,
–qui sap quan i per què!–
que aquell estiu vam viure
sota lloses de fum.
Esvinçaré després els records d'aquelles hores,
i a poc a poc els posaré dins d’un braser de coure.
Llavors els cremaré, perquè el foc es mengi el foc,
i només quedin les cendres
de les cendres del malson.
I des d'un cingle, contemplaré les valls,
potser tan verdes com abans d'aquell estiu,
i tiraré les cendres,
m'ompliré els pulmons, buidaré la ment,
i somiaré, veient-me convertit
en l'àguila reial
que es deixa endur pel vent.
Per a tots nosaltres (Festa dels ex-veïns 2004)
Per a tots nosaltres (Festa dels ex-veïns 2004)
Som aquí,
i és el que més importa.
Som aquí,
amb els antecessors.
Som aquí,
darrere una gran porta.
Som aquí,
evocant vells enyors.
El temple mil·lenari
obert al foraster
hostal hospitalari
de qui cerca recer,
és el punt de trobada
com cada més de juny
de gent de la contrada
per a qui no s'esmuny
un estol de vivències
i anècdotes d'ahir;
vides i experiències
que no deixem morir.
I abans n'hi va haver d'altres,
les dels avantpassats,
que molts de tots nosaltres
compartim enyorats
d'aquelles infanteses,
d'aquell cantar distès,
d'aquelles feines preses
pels canvis a pagès.
Camins de transhumància,
castells i campanars,
llegendes de la infància
i els dies blaus i clars...
El llaç d'aquesta terra
i que ens ha unit a tots
no tan sols és la serra,
la vall i quatre mots.
És allò que ens aplega
a redós de Lluçà;
per molts, l'alfa i l'omega
d'un record que viurà.
I aprofitant el dia
la copa vull alçar
per brindar l'alegria
d'aquest nou retrobar.
Per avui,
per a tots nosaltres
i perquè som aquí!
Des del balcó de casa (Festa dels ex-veïns 2003)
Des del balcó de casa (Festa dels ex-veïns 2003)
Puc respirar el perfum d’un altre dia
i albirar la puresa del cel blau.
Em sedueix la calma i l’harmonia
de comes i valls on l’aire s’ajau.
Sento de lluny el so de les campanes
acompanyant el plàcid ventijol,
entre el blanc de nuvolades llunyanes
que esmorteeixen la cremor del sol.
País de roquissars, de camps i alzines,
d’algun roure capritxós i espontani,
i de fonts, que amb les aigües cristal·lines
beneeixen l’encís mediterrani.
Viaranys que s'enfilen costa amunt
esmolats com el llit d'una riera
i boscam, on hi destaca algun punt
de clara i pintoresca primavera.
L’ordi verdeja, broten les acàcies,
el cel brilla amb domassos de setí,
la llar s'omple de flames violàcies
i a fora treu el cap el nou matí.
Com joies esteses a la vorera,
la rosada apareix, i el sol ixent
s’emmiralla a la bassa, prop de l’era,
mentre els ànecs hi neden feliçment.
El cant del gall ressona a la masia,
algú feineja entre els planters de l’hort
i els ocells amenitzen el nou dia
amb càntics d’esperances i conhort.
Terra de tot això quan ve la primavera,
des del balcó jo no veig tot el roquissar
ni l’església ni el castell que va donar
història i nom a la comarca sencera.
Però s’olora tot això, des del balcó;
és l’aire del Lluçanès, aquell esperó
que es clava dins del cor i fa d’enyor l’espera.
El testament (Festa dels ex-veïns 2002)
El testament (Festa dels ex-veïns 2002)
A les nostres mans tenim el testament.
És el llegat dels castells de la contrada
i dels campanars que, vers el firmament,
s'envaneixen d'ésser reis de l'esplanada.
I dels monestirs, esglésies icòniques,
cofres de pedra, tenaços lluitadors,
que neutralitzen, amb les formes harmòniques,
els silencis que vesteixen velles pors.
Pors que es dilaten en l'aire que es passeja
entre columnes d'un jorn que finirà;
del claustre, d'aquell esperit que escasseja,
però que perviu en l'aura de Lluçà.
Velles arcades que emmarquen cada dia
el crepuscle que saluda somrient
amb la dolçor d'una estranya melangia,
l'esgarrifança d'un altre cop de vent.
Parets que han sofert heroicament batalles,
testimonis dels vassalls d'aquesta terra
i dels senyors, protegits per les muralles,
que tenen avui el pas del temps per guerra.
Adéu-siau país d'ignots personatges;
aquesta guerra, mai la podràs guanyar.
Per més intenses que siguin les imatges,
per més que evoquis la lluita popular,
per més que creguis que ets lliure d'esclavatges
enfront del temps hauràs de capitular.
Però mentrestant, recorda'ns bé com eres,
castell que vastes terres vas dominar;
per mil recels i venjances, tu caigueres
mes va ser el temps qui et va sentenciar.
Terra de castells (Festa dels ex-veïns 2000)
Terra de castells (Festa dels ex-veïns 2000)
Quan s’acaba la tempesta
i el cel brinda infinitud,
la vida, sovint agresta,
pren aires de gratitud.
Aleshores es respira
un alè de llibertat,
aquella calma que inspira
serena felicitat.
I les planes i els turons
coberts de la llum del sol
i d’ocells fent capgirons
planten cara al desconsol.
¿Qui ho diria que són ells
els històrics deposants
d’una terra de castells,
de vassalls, barons i sants?
Dalt del cim fou erigit
dominant serra i fondal;
era un lloc ben escollit
per aquest castell cabdal.
Va ser planter de senyors,
de monjos, bisbes i abats,
però sols queden enyors
d’aquells segles ja acabats.
Foren mecenes de l’art,
feren temples com castells,
ferms encara, i en gran part
decorats amb capitells,
i amb pintures singulars,
i amb columnes i portals,
permetent que un dia clar
trenqui fosques infernals.
Del temps desafiador,
el seu nom arreu estès,
enfront d’altres, vencedor
és avui el Lluçanès.
Una terra de costums,
de llegendes ancestrals,
d’amalgama de perfums
i d’arades i destrals,
I de boscos imponents
i de camps, i vells casals,
i persones diligents,
constants i servicials.
Fa quatre-cents anys que morí l’última baronessa
i amb ella les històries d’esglésies i castells,
però el llegat que va rebre la terra lluçanesa
va més enllà de capelles, muralles i portells.
El pas del temps (Festa dels ex-veïns 1999)
El pas del temps (Festa dels ex-veïns 1999)
El temps, allau de vellesa incontrolable
que crema les arrels de la joventut,
senyoreja, amb una força impertorbable,
valls i muntanyes i aquell moment perdut.
Hi ha records, però, eternament immutables
que delaten el passat d’una regió,
velles parets, de pedres invulnerables
que el temps desafien amb estranya passió.
Freda corona, que en altre temps brillaves,
tota de pedra i al cim del vell turó,
amb les teves muralles, abans guardaves
els senyors de Lluçà de la invasió.
Fores, mil anys enrere, un castell altívol,
somni de riquesa, poder i energia,
però ara el vent del turó flueix planyívol
entre vestigis curulls de melangia.
I enmig d’aquestes ruïnes s’alça encara
Un vell mur sempre assetjat pel desconsol
que mostra l’únic ull de la teva cara
aquest ull que emmarca les postes de sol.
I des d’aquest ull espies el demà
que cobreix la terra i el firmament
des de Santa Eulàlia fins a Lluçà
i des de Salselles fins a Sant Climent.
Page updated
Google Sites
Report abuse