Què és viure?

És el blau

que saluda.

És el cor

de l'estiu.

És la nau

ben rebuda.

És l'amor

que reviu.

És la sal

de la mar.

És el joc

de l'infant.

És l'aval 

d'inspirar.

És el foc

d'un instant.

És el vol

de l'ocell.

És la llum

prepotent.

És el sol

a l'anell.

És el fum

del moment.

La duna de cendres

De lluny se sent

el bram de l'aurora,

llum que s'enarbora

tan sols un instant.

I cerca incessant

les ànimes blanques,

glacials i estanques

d'una nit de dol.

Pro de nou el sol

debel·la la nit

i brilla embravit

a tot cor humà,

que anhel·la el demà

i enyora l'ahir.

Tot ha de finir,

i l'alba tenyeix

un cel que reneix

de l'obscuritat.

Només s'han salvat

recordances tendres,

la duna de cendres

d'un vell caminar.

Quina nit tan curta,

quin dia tan llarg!

Un món inacabat

Hem heretat el pes dels vells imperis,

i del Papat, i dels senyors feudals,

i d’aquells sants, els màrtirs de la Història,

de tots aquells que el temps ha sepultat.

Ja no són més que avantpassats eteris,

soldats difunts, imatges fantasmals,

vells caminants, caiguts per la victòria

d’aquell que alguns tenen per aliat.

La Terra és, doncs, un magne cementiri,

on s’embassa la sang dels temps passats;

és el taüt on rau la melangia

i aquell motiu que ens ha menat aquí.

Vol assossec, com la flama d’un ciri,

vol comprensió, pels seus assassinats,

vol tot això, i espera cada dia,

recomençar amb l’alba d’un matí.

Però la Terra alhora és un bressol

de fusta clara i sedosos coixins,

on el futur reneix amb amargura

a cada instant que el temps li ha robat.

Finestra enllà, una posta de sol

revesteix de vermell tots els confins;

és el temps que estampa la signatura

en l’aire dens d’un món inacabat.

L'ocell

Un ocell ha caigut del niu,

de molt enlaire, a plena nit,

al damunt d'un sòl emblanquit.

Encara viu.

Gemegueja al peu de l'alzina,

arraulit. L'aire és fred, i el sol

espera una albada de dol.

Nota una espina.

Regalima una gota de sang

de l'ala que té malferida.

Sembla que entengui, de seguida,

cobert de fang,

que no serveix de res, cridar,

i calla. No obre els ulls, encara.

és massa jove, per morir ara.

No pot triar.

Orfe de pare abans de néixer,

mercès a un tret amb punteria,

la mare ha mort durant el dia.

No el veurà créixer.

De lluny l'ha vist una geneta.

però ja s'ha fos lentament.

Descansa, sense sofriment,

en l'alba neta.

I queda en un somni, volar.

I veure el cel blau, i les flors,

i un món de milers de colors

on respirar,

on notar la pau d'un instant,

on refilar,

on sentir de viure l'encant,

on procrear.

Un ocell ha caigut del niu.

Dorm i descansa, petit,

dorm i descansa.

El foraster

«Hivern, primavera, estiu i tardor.

Neu, colors, verdes deveses i vent.

Fred, alegria, calidesa i enyor.

Confiança, virtut, sol i cel rogent.

L'Univers avança, el món dóna voltes,

navega ferm amb nosaltres a bord.

El temps és un tot de penes resoltes

i és un viu, però sempre es fa el sord.

S'acosta sorneguer, pica a la porta,

saluda humil, somriu maliciós.

Camina sol, i la vida s'emporta,

amb l'assistència d'un vent vanitós.

-Déu vos guard, bona dona, sóc viatger

i tot caminant se m'ha fet de nit.

Deu-me sopar, que em pugui refer,

i un jaç de palla que em faci de llit.

-Avui no tinc res, cortès foraster

-digué la mestressa-, que del sopar

n'he llençat les sobres prop del femer

per no sentir més el gos a bordar.

I tampoc tinc res, ni palla ni catre,

on vós, estranger, pugueu descansar:

dormen en un, i de fills en tinc quatre

i la poca palla és del bestiar.

-I jo us creuria -digué el foraster-

mes la casa és gran, té camps i jardí,

féu aromàtica olor de llorer

i a taula segur que beveu bon vi.

-Què voleu que us doni -es queixà irada-,

què voleu que us doni, pobra de mi!

Tingueu, un tros de pa i de cansalada,

i aneu-vos-en de pressa, lluny d'aquí.

L'estranger, vacil·lant, prenguí el crostó,

se'l mirà consternat, quasi amb ofensa,

alçà els ulls i veié el cap rodanxó,

incapaç d'amagar la seva pensa.

-Adéu, bona dona, i que Déu no us perdi

i us empari del corrosiu sulfat,

sou la calcida, que l'odi us esquerdi,

mala herba dels horts de la Humanitat.

-Per insults, busqueu-vos una altra llar

i deu-me gràcies pel que us he donat!

-I per fer-ho, mestressa, us vull deixar

el vent que des de sempre m'ha envoltat.

I havent guaitat com l'home s'allunyava,

la dona ha tancat amb forrellat

i mentre cap al seu llit se'n tornava

al mirall de la llar s'ha contemplat.

Tremolant, s'ha tocat la seva cara,

que més semblava un camp de poc llaurat,

i aquelles mans, desmanyotades ara,

que fins llavors tant havia ignorat.

-¿Què se n'ha fet -es planyí, la patrona-

de l'abril que tant m'ha acompanyat?

¿Per què no abans, per què amb tant poca estona,

n'he tingut prou, i ara me n'he adonat?

Obrint els ulls, recordà esmaperduda

els mots que havia dit el foraster,

virulents com l'aroma de la ruda,

angoixants com l'ofec de l'esbarzer.

Fent tentines, anà cap al portal,

s'esmunyí a fora i suplicà perdó,

però sols sentí un cant angelical

amb la lletra d'una rara cançó:

Hivern, primavera, estiu i tardor.

Neu, colors, verdes deveses i vent.

Fred, alegria, calidesa i enyor.

Confiança, virtut, sol i cel rogent.

L'Univers avança, el món dóna voltes,

navega ferm amb nosaltres a bord.

El temps és un tot de penes resoltes

i és un viu, però sempre es fa el sord.

Demà sentirem a tocar campanes,

demà sentirem que toquen a morts.

El temps tot ho pot. I naixin ufanes

les bones llavors sembrades als horts!