Des de la mort amb amor

Sinopsi. Amb motiu d'unes morts ocorregudes en el seu entorn més íntim, Patrícia Immaculada Tadeus i d'Ubach, sisena baronessa d'Ubach, contracta els serveis d'una detectiu privada, ja que tem per la seva vida. La detectiu delega l'encàrrec en la seva mare, Elionor Amarils, una catedràtica d'Història de l'Art que es farà passar per amiga de l'aristòcrata en unes vacances que tindran lloc a la Casa del Nord, l'idíl·lica segona residència dels barons d'Ubach. A la finca, tanmateix, els espera una sorpresa esfereïdora.

Nota: a continuació, trobareu la novel·la en PDF, a continuació l'enllaç al document que es troba disponible a la plataforma https://issuu.com i, tot seguit, en format web (html).

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.

En castellà, cliqueu aquí

Des de la mort amb amor (2003-2007).pdf

Als actors i actrius de sèries i pel·lícules d’intriga,

i molt especialment a l’Angela Lansbury.

I als meus pares, Lluís i Mercè.



«L’únic que desitjo per al meu enterrament 
és no ésser enterrat viu».

Lord Philip Dormer Stanhope, 
IV comte de Chesterfield (1694 – 1773)


El 27 d’abril del 2007, en el decurs d’una agradable vetllada cultural, es va fer públic el veredicte de la quinzena edició del Premi Vila de l’Ametlla de Mar de narrativa, que va recaure en Des de la mort amb amor. Arran del desè aniversari d’aquest esdeveniment, he revisat l’obra i he inclòs alguns retocs que no vaig poder efectuar aleshores. El canvi més destacable és, probablement, el restabliment del nom original de la protagonista, Elionor Amarils.

La primera versió de la trama va quedar enllestida el 2003, una referència temporal que es desprèn de la mateixa narració. Per aquest motiu, he inclòs l’expressió «catorze anys més tard» al títol de la nova seqüència que he incorporat al final de la història.


Lluçà, 8 d’abril del 2017

Episodi previ
 La secretària 

Barcelona, matinada del dissabte catorze de desembre del 2002


N’estava satisfeta. Era molt arriscat, sí; qui sap si massa. Havia posat totes les cartes damunt la taula, n’era conscient, però això no la preocupava. De fet, tampoc no era ben bé veritat que tingués totes les cartes al descobert: se’n guardava una. La millor. L’as de copes. I és que la víctima del seu innegociable oferiment no sabia pas fins a quin punt ella, Elsa Martí i Damadeus, se l’estava jugant, aleshores.

Se la jugava amb la consciència tranquil·la i coneixent l’esperpèntica realitat que corcava la imatge de la família exemplar de l’home pel qual treballava. «La veritat és que n’hi ha per fer-se un tip de riure», va pensar. De ben segur que el funeral seria memorable. «Enfarfec de personatges, solemne trasllat a la cripta, hipocresia refinada, petulància a cabassos i molt, molt de teatre».

L’Elsa va alçar la vista per contemplar l’enllumenat nadalenc. Si les circumstàncies ho acabessin requerint, fugiria ben lluny. La seva germana, des d’Estrasburg, l’ajudaria. De totes maneres, fóra absurd anar-se’n ara. Ho tenia tot ben controlat. La informació és poder. Ben administrada, per descomptat, però és poder.

Va interioritzar un sospir i es va enretirar la màniga de l’abric. Passaven de dos quarts d’una, però tenia temps de sobra per arribar a la Plaça Universitat, buscar el bar convingut i asseure’s davant d’un combinat exòtic. O potser d’una gerra de cervesa, o d’un whisky escocès. Qualsevol cosa que la reconfortés.

Es va encaminar cap a les Rambles a pas lleuger. Hauria pogut agafar un taxi, però en hores tan intempestives només en circulava algun de tant en tant i quasi sempre ocupat.

Les altres persones que sortien del teatre, o gairebé totes, anaven amb la parella. L’Elsa somrigué. Poc hagués volgut, en un dia com aquell, que l’acompanyessin. Qui l’hauria acompanyada no l’hagués deixada actuar. Ara que l’atzar li brindava la possibilitat d’obtenir uns quilets fàcils necessitava, més que mai, llibertat de moviments. La recta moral de qui tant apreciava només li hauria obstaculitzat el camí. Tants anys treballant en aquell despatxet d’aparences no li havien pas omplert la vida, i menys encara el compte corrent.

Ara per fi tot això s’havia acabat, i per sempre. El seu cap era mort, i només ella sabia el com, el perquè i, sobretot, el gràcies a qui.

No li havia pas demanat molts diners. Només uns quants, poca cosa, per anar tirant, de moment. Gaire, de cop, es notaria massa. I potser no s’ho podria permetre. En qualsevol cas, aquell Nadal brindaria per primera –i única– vegada a la salut, o millor dit, a la memòria del seu superior. «Ell criant malves i jo descansant. Ja tocava! Mai no hagués dit que li acabaria donant les gràcies».

–Ei nano, però mira quin gènere que corre pel món!

Dos homes mal afaitats, alts i d’aspecte descurat se li aproparen. Un d’ells mig arrossegava un abric fosc, duia la corbata afluixada i el botó del coll descordat. L’altre vestia una americana timbrada de llànties rogenques i uns pantalons clars, arrugats i bruts però de tall modern i elegant. Ambdós portaven la camisa mig per sobre dels pantalons i malgirbada, i una aura de punyent fortor d’alcohol delatava llur estat.

–Què, nena, véns amb nosaltres?

–T’asseguro que no t’avorriràs. Tenim un parell d’eines que et divertiran.

I esclafiren a riure recolzant-se l’un en l’altre.

L’Elsa els va contemplar amb una ganyota de fàstic i els etzibà:

–Busqueu-vos les putes a casa, imbècils! A mi, deixeu-me en pau!

I sense pensar-s’ho dos cops, va esfumar-se rabent d’aquell indret.

Es va aturar després, esbufegant. Va decidir descansar deu minuts sota la tènue llum d’un fanal solitari. Va mirar de nou el rellotge i es va repetir a sí mateixa que li sobrava temps per arribar, a l’hora pactada, al lloc convingut.

El problema no era aquest. El problema era l’ambient d’aquells carrers, els trencalls i l’estretor, la mala il·luminació, les fortors que feien venir basques, els passatges sense sortida que la confonien, la gent que hi vagabundejava, les xeringues abandonades... en fi, la gola profunda de la urbanitat. L’altra cara de les grans ciutats.

De sobte, alarmada, es va adonar que, a poca distància dels peus, hi havia una mà enguantada. De ben poc no la trepitja. Segur que el vagabund, adormit dins d’aquelles caixes de cartró, li hauria ventat algun renec en el millor dels casos.

Va fer un pas endavant, va encendre un cigarret i va reprendre la marxa. Però llavors una nova inquietud la va assetjar. Era un neguit estrany, un malestar, una sensació rara, no pas de por, no ben bé de por, sinó de sentir-se observada.

Creia que algú la seguia, i això la incomodava.

Era una bajanada, per descomptat. «Ni que fos una pel·lícula!», va pensar. De fet, per què algú l’hauria de voler seguir? S’ho imaginava, és clar, però potser es calmaria si...

Va girar la vista, i res enlloc. Només el vagabund que dormia.

Va avançar un xic més. Quatre passes.

Aquella sensació no s’esvaïa. Persistia en el silenci humit i cru que l’encerclava. Va exhalar una bombolla de fum i va esguardar de nou enrere, per sobre de la seva espatlla dreta.

I algú, aleshores, li va posar la mà a l’altra espatlla.


Primera part

El repte

I

Pren la paraula Elionor Amarils


Si d’una cosa estic segura és que no oblidaré aquella història mentre visqui. Potser perquè va ser el meu segon contacte directe amb la tasca forense, però jo hi afegiria un altre motiu força més consistent. Em refereixo al, diguem-ne, laberíntic grau de complexitat pel qual va discórrer la trama.

Acceptar el repte va ser, i així ho he de reconèixer encara avui, massa precipitat venint de mi. Tampoc no voldria donar a entendre que tot allò m’ocasionés una incomoditat visceral: simplement és que ben poques vegades m’he deixat convèncer amb tanta facilitat per la Gal·la, la meva filla. Ella mateixa ho admet. Suposo que vaig acceptar perquè el subconscient –o qui sap si el meu ego– m’ho implorava a crits. En altres paraules: desitjava gaudir d’una nova aventura detectivesca.

Amb cinquanta anys a l’esquena i una trajectòria docent que m’havia conduït a ocupar una càtedra d’Història de l’Art, vaig tenir el desig vital d’aturar-me, de prendre’m un respir i, sobretot, de dedicar-me temps.

Però no em va ser possible estrenar l’any sabàtic amb absoluta tranquil·litat: em corroïa una insidiosa recança. Havia deixat la direcció del departament en bones mans, ho sabia, i tenia el convenciment que tot aniria sobre rodes. El cas era, fet i fet, que no em resultava gens fàcil desconnectar del tot.

Quan aquella tarda la Gal·la, advocada i detectiu col·legiada, em va proposar que l’ajudés en unes investigacions que li acabaven d’encarregar vaig tenir, almenys, la gosadia, la prudència i la sensatesa de demanar-li perquè. Recordo encara ara, mot a mot, la resposta que em va donar: «necessito algú de la teva edat perquè pugui interpretar el paper d’amiga personal de la baronessa d’Ubach».

Tot i que no sóc assídua lectora de les revistes del cor, coneixia alguns detalls biogràfics d’aquell pompós personatge. Patrícia Immaculada Tadeus i d’Ubach, sisena baronessa d’Ubach, era una adinerada vídua que, dit així, semblava treta d’una barroca i enfitant novel·la del Romanticisme. Títol nobiliari i béns arrels els posseïa per herència dels pares, antics barons d’Ubach; accions i societats financeres les havia heretades del seu difunt marit, Giannis Matsoukis, un empresari d’origen grec.

Ell havia estat, de fet, la raó per la qual l’aristòcrata havia decidit contractar la meva filla. El bon home havia mort no feia ni cinc mesos en un context discret i d’absoluta normalitat. En principi, la causa del decés era natural, fins i tot previsible tenint en compte l’historial mèdic del difunt. La vídua, tanmateix, no admetia aquella versió, i afirmava que algú havia provocat l’atac de cor que li va fer perdre la vida al seu espòs.

En el moment de la mort, a la casa només hi havia tres persones. S’hi trobava la secretària, que ultimava alguns afers al despatx de la planta baixa de l’edifici. També hi era ella mateixa, la baronessa, que gaudia d’un hidromassatge al bany contigu al dormitori conjugal, situat al primer pis. El dormitori fou, precisament, el lloc on l’esposa va trobar mort el baró.

I només un dia i mig més tard, la matinada del dissabte catorze de desembre de dos mil dos, va morir a ganivetades i sobre l’asfalt d’un carreró llòbrec de Barcelona la malaurada secretària, Elsa Martí i Damadeus.

Havia presenciat algun esdeveniment relacionat amb la mort de Giannis Matsoukis, tal com pressuposava la baronessa? Si era així, calia sospitar dels familiars, atès que qualsevol d’ells podia accedir a la clau i no hi havia cap pany forçat? Moltes preguntes clamaven resposta, i per aquesta raó Patrícia Tadeus havia decidit valer-se dels serveis d’un detectiu privat. Però la meva filla tenia altres assumptes entre mans, a priori força més perillosos o arriscats que aquest, i em va proposar que l’ajudés. Un suggeriment que la clienta va acceptar sense donar-hi gaires voltes.

La premissa de l’oferta de la meva filla era simple i evident: segons ella, la millor manera de rastrejar un cau és entrar-hi ben endins. Per això vam acordar amb la senyora Tadeus, vídua de Matsoukis, que passaria amb ella l’estiu d’aquell any. Representaria el paper de recent amiga íntima i així coneixeria els membres de la seva reduïda i peculiar família, ja que tots plegats conviuríem en aquella segona residència que rebia l’escaient i descriptiu nom de Casa del Nord.

Aquell vint-i-nou de juny era l’últim diumenge del mes, la data a partir de la qual els barons d’Ubach –aleshores ja només la baronessa– iniciaven les seves inalterables vacances d'estiu.

El viatge de Barcelona a la Casa del Nord va ser, en poques paraules, un autèntic infern. En arribar a la finca tenia la sensació d’haver donat, ben bé, mitja volta al món. En més d’una ocasió em va temptar la idea de demanar a l’Àngela, la secretària i xofer de la Patrícia –a qui ja tutejava tant per comoditat com per simular una autèntica amistat–, que deturés el vehicle.

El problema no ni era la carretera ni era el viatge en si. Allò que el feia inacabable, allò que em marejava i em torturava, era la bocassa d’aquella massa corpulent i d’estatura ordinària, amb els ulls clars, els cabells tenyits de roig, la cara arrodonida i el posat militar. Extremada en el vestir, li agradava també carregar-se de joies i gastava un perfum sufocant que em recordava l’insecticida amb essència de llimona que la mare solia comprar quan arribava el bon temps.

L’olor, tanmateix, il·lustrava de quina talla era la personalitat de la baronessa. Intransigent, despòtica, decidida, egocèntrica, impulsiva, magnànima, tafanera, criticaire, incisiva, aguda i perspicaç, encara que psicològicament desordenada. I és que resultava difícil, sovint impossible, trobar nexes de coherència que interconnectessin les idees que disparava amb una facilitat inusitada.

De tant en tant, jo assentia condescendent. Què més podia fer? L’única opció possible era escoltar. O fer-ho veure, almenys, per simple cordialitat.

Essent com fou el monòleg –tediós, extens i consistent–, van esgarrapar una estona d’exclusiva dedicació cadascun dels cinc parents de la Patrícia. Tot i que fóra impossible reproduir amb absoluta fidelitat les paraules que va pronunciar, procuraré exposar-les amb tanta exactitud com recordi.

–... I està tan difícil, això del servei! Jo encara he estat de sort, perquè la Rosa i la Mercè són prou bones mosses, i com a minyones he de dir que no s’encanten. Bé, la Mercè treu la pols molt per sobre, ja m’entens, i la Rosa millor no deixar-la tota sola rentant els plats. Sense anar més lluny, la setmana passada em va trencar una tetera de porcellana que era tota una relíquia familiar.

»Però oi que et parlava de la cunyada? –Va reprendre el fil–. T’he n’havia explicat res, d’ella? Es diu Victòria i deu tenir una seixantena anys. Ella te’n dirà menys, per descomptat, però no li pots fer massa cas. Pobra dona! El meu germà va tenir la barra de morir-se un any després d’haver-s’hi casat, i des d’aleshores s’ha convertit en una vídua solitària, rància i amargada. No va tenir fills i... Ai tu, Àngela, ara que hi penso; has telefonat les minyones per dir-los a quina hora arribarem?

Un prosaic «Sí, senyora» va ressonar per un instant dins el cotxe, aportant un descans puntual que vaig agrair amb sinceritat.

–Doncs, com et deia, no va tenir fills –va prosseguir, impetuosa com un temporal d’estiu–. Dos dels tres nebots que tinc són fills d’una meva germana i del seu espòs, que Déu els hagi perdonat. I el tercer és fill d’un altre germà, que també cria malves, en companyia de la mala pècora que tenia per dona, al cementiri que hi ha prop de la cripta familiar. Perquè tenim una cripta familiar, ho sabies? Està a mig camí dels Pirineus, al Berguedà, construïda a sota d’una capella dedicada a Santa Clara.

»T’he de confessar, de totes maneres, que no m’hi acosto mai per res, i això que el Giannis va fer asfaltar la carretera que porta fins a la plaça de l’església. Hi havia hagut un poble, allà, però ja no hi viu ningú i tot s’ensorra. És un autèntic desert! Sort que quan m’hi entaforin ja hauré estirat la pota, perquè sinó em penso que m’hi moriria d’ensopiment. Jo prou voldria que m’incineressin i que aboquessin les cendres al mar, però amb el temps he après que no sóc qui per trencar una tradició centenària. Ho dic perquè allà dalt s’hi enterren els morts de la família, el meu marit inclòs, que en pau descansi, des de fa com a mínim vuitanta o noranta anys.

Oblidant tot d’una i en sec la cripta familiar, va escometre les crítiques contra els següents de la llista, el triumvirat de joves i simpàtics nebots.

–El més gran dels tres, el Xavier, és un cagadubtes de soca-rel. Va sortir clavat a son pare. No ha fotut ni brot en sa vida, fa tres o quatre anys que estudia periodisme i l’única cosa que sap fer bé és malgastar la paga mensual en inversions absurdes. El seu pare, el meu germà, va morir pobre com una rata, i jo, vés quin remei, he hagut de tutelar-lo des d’aleshores. A favor d’ell he de dir que, dels tres, és l’únic que m’escolta, encara que mai no em faci cas.

«Però és que pel sol fet d’escoltar-la –vaig pensar llavors– crec que prou mereix una bona recompensa».

–Els altres dos, el Roger i l’Eva, són una mica més joves. També estudien i són més actius que el Xavier: ell és entrenador de futbol i ella és monitora d’un grup d’esplai. Però, igual que el seu cosí, són pous sense fons. Amb dos dies es ventilen la paga. Bé, hauria de dir dues nits, perquè el jovent d’avui en dia, pel que es veu, fa com les òlibes; dormen de dia i surten de nit. En els meus temps, això no passava. Les festes majors s’acabaven a les dotze. A vegades, si era una ocasió especial i eres major d’edat, s’allargaven fins a la una o quarts de dues, però no més.

»L’Eva –va prosseguir–, ja la veuràs, és una noia rematadament simpàtica i agradable. Pocs nois se la miren només una vegada. Ella, per descomptat, se n’aprofita i es diverteix fent-los ballar el cap, però algun dia tindrà un disgust. Se’n recordarà dels meus consells, ja veuràs! D’estudis, si no m’equivoco, em penso que deu fer segon d’Administració i Direcció d’Empreses.

»El Roger, per la seva banda, estudia Econòmiques i és un apassionat de les motos. Consumeix la paga en peces estúpides que posa i treu a la moto al més pur estil Frankenstein. I no exagero, perquè no m’estranyaria que algun dia veiés a marxar tot sol aquell trasto. A més, amb això del «trinal» o com en diguin, m’espatlla tots els camins de bosc, el molt poca-solta!

Va donar una llarga volta abans d’abordar l’opinió crítica del darrer membre de la família, una rica senyora, de nom Elvira Gràcia Bernabè, vídua d’un cosí que ja ni recordo com es deia.

–... I l’Elvira, no sé si te n’havia dit res, té el mateix caràcter que aquesta veïna de qui t’acabo de parlar. Un posat de nena riallera, simpàtica i despreocupada, perquè tot ho veu de color rosa. Ara bé, en qüestió de favors, encapçala totes les llistes de preferits. Tothom la vol per companya i confident, encara que... –va fer una pausa que vaig considerar força significativa–. Bé, no és que sigui important, però de vegades esclafeix a riure amb una impetuositat que m’atordeix. Deu ser per allò que en diuen el temperament artístic.

»Però –va puntualitzar–, i apart d’aquest defecte, és una dona divertida, alegre i val a dir que té bon gust. Per cert, t’havia comentat que es dedica a la pintura? D’aquí ve la referència a la qüestió de l’art. És una mera afició, res més, però una vídua que passa dels cinquanta i que conserva una bona fortuna bé ha de tenir algun hobby per no morir-se d’avorriment. Quan la coneguis estic segura que et caurà bé, i és que de tots és l’única amb qui pots mantenir una conversa agradable i coherent.

L’Elvira fou, sense cap mena de dubte, la persona que va sortir més airosa del xàfec de crítiques que va descarregar la Patrícia. I encara va prosseguir, amb la seva habitual irreverència, analitzant el perfil de personalitats tant de l’alta societat com del món artístic, polític o empresarial.

Devien ser les onze del matí quan el tortuós viatge es va acabar. L’Àngela va aparcar el cotxe als peus d’aquell mas que acolliria, com cada any per aquelles dates, a tots els familiars de Patrícia Tadeus. He precisat «de Patrícia Tadeus» perquè de la família del difunt baró ja no quedava ningú viu.

A prop de l’edifici, a un nivell inferior, hi havia una bonica plaça enllosada voltada de pins. Ja hi havia un altre cotxe aparcat. En veure’ns arribar, dues dones assegudes en un banc ombrejat es van alçar amb aires de protocol. A l’instant vaig deduir que deurien ésser les dues minyones de la Patrícia.

–Déu vós guard –va saludar-les amb fàtua cerimònia la baronessa, havent sortit del cotxe amb aires de grandesa–. Fa gaire, que sou aquí? És que les carreteres són fàstic.

–No, senyora, acabem d’arribar. Però l’esperàvem perquè sense la clau no podem entrar.

–Ah, sí. Ara l’Àngela us la donarà –i avançant altiva uns passos, va ordenar:– Comenceu a fer la cuina i després el menjador. Fins a les dues, teniu temps de sobres. Per dinar, prepareu-nos alguna cosa lleugera i fresca, amanides i peix, per exemple. Ah, i per cert, Rosa, pots portar-nos algun còctel o refresc? Amb aquesta calor!

–Disculpi’m l’atreviment, senyora, però jo sóc la Mercè, i sí, ja els el baixaré. Hem comprat tots els queviures que ens va encarregar. Desitja alguna cosa més?

–Encara us hauré de demanar que brodeu el nom a la solapa! Sempre m’equivoco. Per cert, a la tarda li mostrareu les habitacions disponibles a la senyora Elionor Amarils, i que ella mateixa es triï la que més li agradi. Passarà l’estiu amb nosaltres, sabeu? És una recent amiga meva. Reconec que ens assemblem tant com una ungla d’ase amb la pota d’un elefant, però us en recordeu, de la torçada de peu que vaig tenir fa tres mesos? Sort n’hi va haver, d’ella, que em va poder socórrer! I mireu, des de llavors sopem plegades un cop per setmana.

–O dos, Patrícia –vaig intervenir.

–O dos, ben bé. I com que aquest any, sense el Giannis, tot serà diferent –va reblar, afectada–, vaig decidir convidar-la. Saps? Estic segura que t’encantaran, aquests dies a la Casa del Nord –i em va picar l’ullet.

Les dues noies, amb una expressió més aviat de desinterès, es van disposar a obeir les ordres. Però no va ni transcórrer un minut abans que una d’elles baixés l’escala saltant els graons de dos en dos. Una expressió d’alarma posseïa les faccions del seu rostre i tota ella mostrava una gran excitació.

Quasi sense alè, va cridar:

–El pany... el pany de la porta, senyora... Algú... algú l’ha trencat!

–Però que dius, nena? –Es va estranyar–. N’estàs segura?

–I l’aire és irrespirable, senyora –va afegir temorosa–. La Mercè sí, ella sí que hi ha entrat, però m’ha dit... ai!, m’ha dit que les vingués a buscar!

L’Àngela, la Patrícia i jo mateixa vam ascendir a pas lleuger per l’escalinata. Desembocava en un esvelt i acollidor porxo que emmarcava la porta principal. Després de travessar el llindar, ens vam endinsar al rebedor, on tot romania cobert d’una tènue capa de pols.

Una olor irritable ens va guiar cap al menjador. Allà vam trobar la Mercè, atònita i muda d’estupor contemplant el primer replà de l’escala règia que presidia aquella cambra i que comunicava amb el primer pis.

II

L’amenaça


Els vehicles dels Mossos d’Esquadra i dels tècnics de la policia judicial van envair en pocs instants els encontorns de l’edifici, si bé l’autoritat judicial es va fer esperar. Era diumenge, i només hi havia un únic jutge de guàrdia a la capital.

Quan per fi la comissió judicial féu acte de presència, jo mateixa, acompanyada d’una inquieta Patrícia Tadeus, em vaig disposar a rebre’ls al porxo de la Casa del Nord.

El jutge, Ricard Santasusana de Oriola, va resultar ésser un home jove, d’aspecte decidit i mirada ferma i confiada. Dirigia la situació amb eficaç i contundent simplicitat, la qual cosa li conferia una imatge d’algú molt segur d’ell mateix. Malgrat tot, no va poder evitar una pal·lidesa glacial i un gest de consternació en veure el cadàver.

–Potser no em podran respondre –va admetre el jutge, girant-se d’esquena al cos–, reconec que costa identificar un cadàver en aquest estat, però podrien intentar fer aquest esforç?

Vam observar de nou, i d’un tros lluny, aquella massa virosa, buida, deformada i putrefacta de la qual, en ésser somoguda pels tècnics forenses, se’n desprenien espessos grumolls de cucs blanquinosos. Pels esglaons de l’escalinata havia regalimat un líquid fosc, ara ressec, que contrastava amb la blancor dels primers ossos que s’entreveien amb absoluta claredat.

El cos, apuntalat en una espècie de setial, romania cobert amb una tela blava damunt de la qual hi brillaven una munió de lluentons d’idèntic color. Ja llavors vaig deduir que deuria tractar-se d’un refinat vestit de nit. A la zona dels peus, mig amagades sota la tela, s’apreciaven unes sabates altes del mateix to blau que el vestit. Diversos elements abillaven el cadàver. Destacaven de forma especial una aliança daurada, un ostentós collaret de perles i, just a sobre del pit, una agulla en forma de trèvol de la sort. El suau color maragda i el perfil daurat feien ressaltar la pedra lilosa enganxada al centre. Tot en conjunt accentuava més encara l’esperpèntica massa que, malgrat causar-nos nàusees, observàvem donant bones mostres –ho admeto– de fins a quin extrem arriba la morbositat humana.

A despit del repugnant context, com totes les calaveres, semblava que es burlés de nosaltres amb aquell rictus intrigant, amb aquella mena de somriure sarcàstic i enutjós.

–No en tinc ni la més remota idea –va respondre marcant les síl·labes la baronessa–. Si bé tinc la impressió... l’estranya sensació... d’haver vist aquests cabells.

–Degué morir fa cinc o sis mesos –informà el doctor Marcaus, el forense, mentre amb un drap humit desinfectava una de les peces que havia utilitzat–. Amb tota seguretat va morir a causa d’unes ganivetades; encara es poden distingir un parell de marques al tòrax, sota el vestit, i fins i tot una rascada en una costella. Això demostra que la van vestir d’aquesta manera un cop morta. És l’única cosa que els puc dir de moment. Miraré de fer l’autòpsia aquesta tarda o demà mateix com a molt tard.

–Sis mesos... Cabells rossos... Morta a ganivetades... –va recopilar, molt pàl·lida, la baronessa– ja hi caic! La secretària! La secretària que havia tingut el meu marit. Sí, dona, es deia... es deia... Elsa! Això mateix, Elsa Martí no-sé-què-mès!

–N’està segura, senyora Tadeus? –Va inquirir el jutge.

La Patrícia estava inquieta. Se la veia desconcertada, colpida. Per un moment em va semblar que fins i tot li tremolaven les mans.

–Seguríssima. Facin-li l’autòpsia i ho corroboraran. O no, millor encara; vagin a veure el nínxol on, en teoria, hi hauria d’ésser enterrada. Ja veuran com no hi és –i tornant la vista vers el jutge, va remarcar emfàtica però amb veu trèmula–. N’estic segura, senyoria: és l’Elsa Martí, la que fou secretària del meu espòs.

–Bé, serà millor que ens n’anem a un altre lloc... –va proposar l’instructor– Voldria fer-los unes quantes preguntes.

Però ens deturaren just abans de sortir d’aquella cambra.

–Senyoria: ho hem trobat a la falda del cadàver –i amb cura, va dipositar un sobre i una rosa vermella resseca pel pas del temps a les mans enguantades del jutge.

–Bé, ho estudiarem –va murmurar, quedant-se el sobre i tornant la rosa al pèrit–. Procureu que ningú més no entri mentre retireu el cadàver.

La saleta on ens vam reunir després era més petita però alhora més acollidora que el menjador. Una llar de foc, que deuria ésser molt agradable durant els mesos hivernals, presidia aquella cambra decorada amb més sobrietat que el rebedor. Prenguérem seient a les butaques que rodejaven la llar, tothom menys els membres de la comissió judicial i les minyones, que preferiren mantenir-se dempeus.

Abans de disparar preguntes, el jutge va llegir, en silenci, el contingut del sobre que li acabaven de lliurar.

–En efecte –confirmà–, tot sembla indicar que el cos trobat correspon al de l’Elsa Martí, secretària del difunt baró d’Ubach.

–Que potser ho diu en aquest sobre? –Es va interessar la Patrícia.

–Senyora baronessa –va dir el jutge, sense respondre-li i esguardant-la amb atenció–, ha rebut alguna mena d’amenaça, últimament?

Per primera vegada la vaig veure vacil·lar. Es moria de ganes de dir que sí, d’exclamar «ho veieu? Ja ho deia, jo!». Però va balbucejar a l’hora de respondre –magnífica actuació– per no revelar l’autèntic motiu de la meva presència.

–Bé, li diré que... potser des de la mort del meu marit he sospitat que podia haver-hi algú interessat, sap? Algú que volgués esborrar-me del mapa. I algunes coses no encaixen, és clar. La gata, per exemple, que tornava a córrer pel pis quan vaig trobar mort el Giannis, i prou que l’havia enviada a la planta baixa abans de tancar la porta i anar-me’n al bany. I després de morir aquesta noia, la secretària, a ganivetades... Però per què m’ha fet aquesta pregunta? Que potser en aquest sobre...?

El jutge va dubtar un instant.

Al final va optar per llegir, en veu alta, el contingut de la targeta que havia sostret de l’interior del sobre.

–Com que no hi veig cap inconvenient, li ho llegeixo: «Què tal, Patrícia? Nerviosa, potser? No m’estranyaria, tenint en compte que algú et vol matar. Deus témer dels teus familiars i potser fins i tot de l’Elena, encara que no toqui quarts ni hores. Tens massa diners i et diré que, per molt menys, hi ha gent que seria capaç d’arriscar la seva pròpia vida. El primer a caure fou el baró. Ella va descobrir alguna cosa, i aquí la teniu. Però ara la història s’acabarà, perquè et toca el torn a tu, Patrícia. Ha començat el teu compte enrere».

Va doblegar el full respectant els doblecs originals, el va col·locar dins el sobre i el va donar a un oficial, ordenant-li que el portés al laboratori. Es va treure els guants de làtex, els va posar a les mans d’un altre oficial i es va disposar, per fi, a prestar un moment d’atenció a l’al·ludida en aquell escrit.

La vaig veure esblanqueïda, com si la sang se li hagués evaporat. Demostrava amb claredat que acabava d’adonar-se ella mateixa de la proximitat d’allò que sospitava.

–Sembla força evident, senyora Tadeus, que es tracta d’una amenaça contra vostè. En parlarem amb calma, no es preocupi. Si vol, de moment, pot retirar-se. I prengui’s un tònic; dos dits de brandy, per exemple. Crec que se li posarà bé.

–Sí, crec que serà el millor. D’això... em puc emportar la Rosa o la Mercè?

–Quatre preguntes i podran sortir –va respondre condescendent, abans de veure-la sortir de la cambra.

–Disculpi’m, senyoria –va intervenir el secretari judicial, un homenàs espatllut de potser metre noranta–, però què n’hem de fer, de la rosa?

I li va mostrar la dessecada tija, al capdamunt de la qual una massa estarrufada de pètals rogencs es mantenia encara unida tot i que torçada per la mustiguesa prèvia a la secor.

–Ah, sí! Bé, si algú dels presents me’n sap donar una explicació...

–Les vermelles i de textura vellutada –va respondre la Rosa– eren... Bé, m’havia dit que eren, les seves flors predilectes.

–Qui li ho havia dit?

–L’Elsa mateixa.

–Es coneixien, doncs?

–Treballàvem al servei dels barons des de feia temps –va intervenir la Mercè, amb un to més enèrgic.

Va transcórrer un breu instant de silenci abans que l’instructor s’adrecés de nou al secretari.

–Gràcies, Toni. Que la portin al laboratori, a veure què ens en poden dir. Una qüestió important –va reprendre, bo i esguardant-nos fixament– que m’he plantejat en llegir l’amenaça és la identitat d’aquesta tal Elena que hi apareix esmentada.

–Es deu referir a l’única germana del baró, suposo –va respondre la Rosa–. No conec a ningú més d’aquesta família que es digui Elena.

–I és cert això que «no toca quarts ni hores»?

–Sí, de fet, és l’altre element identificador –va contestar aquest cop la Mercè–, però...

–Sí?

–És morta, ja. Va morir pocs dies després d’haver-se mort el seu germà.

El jutge es mostrà desconcertat. Corrugant les celles, va preguntar:

–I de què, si es pot saber? És a dir, la mort va ser, diguem-ne, natural?

–En principi –va prosseguir la Mercè–, sí, va morir de mort natural. Feia temps que tenia problemes de cor, com el seu germà, i potser la mort del baró la va afectar més del que tothom s’esperava. Ignoro si pot ser important, però em sembla recordar que no li van fer l’autòpsia.

He de confessar que em va sorprendre aquella informació. Dos germans amb problemes cardíacs havien mort amb molt poc temps de diferència. Sobre el primer, algú, la vídua, sospitava que el fulminant infart va succeir perquè algú el va provocar. Qui sap si també, en aquest segon cas... Però per quin motiu, tot plegat?

–El cas de la mort del baró –va considerar en veu alta el jutge– va tenir un important ressò mediàtic, però no se’n va parlar, que jo recordi, d’aquesta germana.

–Veurà –va afegir la Mercè, amb un aire més aviat de disculpa–, és que es tractava d’algú amb una deficiència psíquica important, i aquestes coses, a l’alta societat...

–Continuï.

–No, a veure, no vull dir que no se l’estimessin, ben al contrari. Jo crec que de veritat se l’apreciaven, i molt. Però dir que era una actriu secundària, per entendre’ns, és poc. De fet, no recordo que mai, ni el baró ni la baronessa, parlessin d’ella o l’esmentessin en públic. Ni potser en privat, vull dir en converses amb coneguts o amistats –va afegir, esguardant-me de reüll.

–En altres paraules; podem considerar que era algú irrellevant.

–Insisteixo: se l’estimaven, i m’atreveixo a dir que molt.

–Bé, en parlaré amb la baronessa, d’això. Per cert, qui sabia que ella començaria avui les vacances?

–No era cap secret, senyoria –va saltar la Mercè–. Des que es van casar, els barons començaven l’estiueig en aquesta casa l’últim diumenge de juny, i això era ben sabut, per aquí. Aquest any, malgrat que el senyor baró ja no hi és, la senyora ha optat per respectar la metòdica tradició.

–L’últim diumenge de juny; un costum curiós. Bé, parlin-me d’aquesta casa, ara. En particular vostès dues, les assistentes; suposo que en sabran més que qualsevol altre dels aquí presents.

–De la casa... què vol dir?

–Quant de temps feia que no hi venien, si han apreciat altres canvis apart del cadàver, objectes desapareguts, coses d’aquest tipus.

–Doncs... no hi veníem des de quan fa, Rosa?

–Em sembla que des de l’octubre de l’any passat. Els barons van passar-hi una setmana de descans, la primera d’aquell mes, em penso.

–Sí, és cert –va confirmar la Mercè–. No havíem tornat des d’aleshores.

–I sobre això que diu dels canvis, jo crec que no.

–A primer cop d’ull, almenys, no m’ho sembla –va considerar la Mercè–, ara que... Un moment, si us plau.

Va desaparèixer de l’estança durant un parell de minuts. Dos agents la van acompanyar i van romandre amb ella fins que va entrar de nou a pas lleuger. Mostrava una expressió meditabunda i gronxava el cap d’esquerra a dreta, denegant alguna cosa que devia tenir en ment.

–I bé? –Es va interessar el jutge.

–No n’hi falta cap –va respondre la noia–. De clau, vull dir. En un dels calaixos del moble principal del rebedor, el tercer començant per baix, és on s’hi guarden les claus d’aquesta i d’algunes altres propietats dels barons. De la baronessa, vull dir. Hi ha les del Palauet de la Garriga, les de la pairalia d’Ubach, les de la capella de Santa Clara, les del despatx del baró al carrer Balmes de Barcelona, les de l’apartament de Pedralbes...

–Vaja, quin farcell! I em pot dir qui ho sap, que en aquest calaix s’hi guarden totes aquestes claus?

–Doncs nosaltres, és clar. I potser els familiars de la senyora, perquè quan són aquí, fiquen el nas pertot arreu –va concloure la noia, mordaç i sense pensar-s’ho dos cops.

–Aquests familiars... –va murmurar el jutge.

Després d’un instant de silenci, ens va agrair la col·laboració i ens va fer avinent que hi hauria més interrogatoris. I mentre sortia per anar-se a reunir amb la baronessa, vaig perdre el món de vista durant uns quants segons. Un calfred electritzant em va congelar la sang a les venes. Encara avui, quan hi penso, se’m posa la pell de gallina.

El cas és que mai no he sabut a què es va deure aquella esgarrifança. Potser el meu subconscient havia interceptat quelcom d’inquietant però, en qualsevol cas, no en vaig poder treure l’entrellat.

III

L’acarament


La baronessa esperava al jutge i al secretari recolzada a la barra americana de la cuina. Amb la mà dreta, sostenia una copa mig plena amb la qual feia cercles a l’aire.

A continuació reproduiré l’interrogatori que vaig presenciar d’esquitllentes –oi que feia de detectiu? Doncs estava ben justificat el meu incorregible vici de ficar el nas pertot arreu–. Amb l’excusa de prendre l’aire, vaig travessar el porxo, vaig donar una volta pel jardí i vaig entrar a la galeria contigua a la cuina per la porta del darrere. Des d’allà, i gràcies a la porta entreoberta, ho vaig poder sentir i veure quasi tot. Tan bon punt vaig haver-me situat, l’aroma d’un plat fort i condimentat amb saborosa salsa baronessa em va impregnar els sentits. Un plat ben regat, tot sigui dit, amb unes quantes copetes d’alcohol.

–Li pregunto en privat, senyora Tadeus, si creu que l’amenaça pot ser real.

–Sí, senyoria. Ja fa temps que em sento amenaçada, però el nivell de competència i d’intel·ligència policíaca queda bastant per sota de la sola de la sabata, en aquest país! Els vaig parlar de la Mina, la meva gata; si tornava a deambular pel corredor, és perquè algú va obrir la porta del pis. I qui ho podia haver fet, sinó l’assassí del meu marit? I què me’n diu, de la pobra Elsa? No mereix una investigació, tot plegat? Però res, ja ho deia el meu home: de l’Administració no n’esperis altra cosa que poca feina, mal feta i cobrar. Perquè d’això sí que no se’n descuiden, no: quan és hora au, tots com un ramat de xais, trinco-trinco a deixar-hi els calés!

–Dispensi, senyora. Està segura què és whisky això que beu? I en tot cas, vol dir que no n’hi ha prou?

La baronessa va acotar el cap i va repenjar el nas al got per olorar-ne el contingut. Tot seguit va proferir:

–Whisky o conyac, tan li fot. Mentre hi hagi alcohol per ofegar les penes! És clar que amb aquesta en porto quatre... I a mi, que em pugen els colors de seguida! En tinc ben bé prou amb una de sola. Però és que això d’un cadàver! Oh, Déu meu, ja he begut oli. No em salvarà pas ben bé res, aquesta vegada. Estic acabada, oh Déu meu, estic ben acabada –va lamentar-se somicant–. Ara em mataran i vostè ho sap, senyoria, vostè ho sap! Hipòcrites emporcats! Assassins! Sanguinaris! Mitja maleïda vida donant-los calés i miri, veu?, ara els ve la baterola de veure’m morta. Són uns fills...

–Però tranquil·litzi's, per favor, que així no solucionarem res!

–Solucionar! Però què rediantre vol solucionar, si m’acabaran matant?

–Senyora baronessa, si us plau, calmi’s: no la mataran pas, ni a vostè ni a ningú! Procuri tenir més confiança en la justícia.

–Confi... què? I en la justícia? Vostè està torrat! Ui! Ui, perdoni... jo no volia...

El jutge li va prendre la copa de les mans amb un gest de fàstic.

–Au vinga, si us plau, calmi’s. Vol que ho deixem per a més endavant?

–El què? Ah no! Ja potser seré a l’altre barri, més endavant. Parlem-ne ara.

–Faci’m cas, val més que descansi.

–Ni somiar-ho. En vull parlar ara.

–Però ha d’entendre que està en estat de xoc.

–No hi estic...

–Que sí, que sí que hi està. Miri, senyora Tadeus...

–Collons, que no! Ni xoc ni hòsties, fills de puta! Es que ni ara em voleu fotre cas?

Després de l’esbravada dialectal fruit de la tensió acumulada, el jutge, perplex, va quedar-se palplantat davant la Patrícia. I ella, rabent, s’alçà del tamboret i el va agafar amb rabiosa fúria per les solapes de l’americana. Santasusana, amb un simple gest, va evitar la intervenció del secretari.

Amb les dents serrades, la Patrícia li va exigir:

–Vostè ara s’asseurà al meu costat i m’escoltarà. Oi que ho farà?

–Bé, però tranquil·litzi's.

–Així m’agrada –va paladejar, reptadora. Dominava la tensió d’aquell instant dosificant la ira que la posseïa. De fet, la seva personalitat s’havia transformat de cop i volta: era una altra Patrícia Tadeus–. El meu marit va morir el dotze de desembre de l’any passat a causa d’un infart, però jo sé que algú li va provocar. Els meus parents, que vostè interrogarà perquè vull descobrir qui és el malparit, van assistir a un àpat familiar aquell mateix dijous a casa meva. Algú va prendre una de les claus de la porta principal, penjades al clauer del rebedor, i va tornar al vespre per assassinar el meu home mentre jo estava tancada al bany. L’Elsa el degué descobrir, i per això l’apunyalaren. Ara vostè es prendrà tot el que li he dit com un dogma de fe.

–Per arribar a on? –La veu del jutge irradiava duresa.

–Ja li ho he dit: per arribar a descobrir qui m’amenaça! Mantindrà discreció absoluta mentre duri la investigació. Quan sàpiga qui és el malparit, prendré les mesures que jo cregui convenients. Queda clar?

–Miri, senyora Tadeus, jo he d’instruir el cas de l’assassinat de l’Elsa Martí. Un cas arxivat que ara, per tot el que ha succeït, es reobrirà i s’investigarà de nou. Li ho repeteixo: instrucció del cas Elsa Martí. I en segon lloc –va afegir el jutge, frustrant la queixa de la Patrícia–, a mi ningú no em dona ordres. Queda clar?

–Parlaré amb els seus superiors, senyoria.

–En aquest Estat, senyora Tadeus, com en tots els estats civilitzats, els jutges no tenim superiors. Som independents, inamovibles, responsables i sotmesos tan sols a l’imperi de la llei. Article cent disset punt ú de la Constitució.

–En aquest Estat, com en tot el món, senyoria, l’última paraula la tenen els diners i el poder.

El jutge, llavors, va somriure triomfant. Amb una corona de llorers hagués aparentat el propi Cèsar.

–I si la seva vida, senyora Tadeus, depengués de mi?

La Patrícia se’l va mirar expectant. Hagués jurat que li brillaven els ulls.

–Ho dic, és clar, i entengui el sentit de l’expressió, perquè partint de la teoria que vostè ha exposat, qui la vol matar seria qui ja ha mort l’Elsa Martí, no?

–I?

–Mantingui les hipòtesis que vulgui: dels fets, ja ens n’ocuparem nosaltres. Vol declarar alguna cosa més?

La Patrícia, amb ira continguda, va denegar amb el cap. La seva cara, fins feia poc implacable, havia perdut altra volta vigoria i color.

–Res més. Moltes gràcies per l’atenció i permeti’m un petit consell: confiï més en la justícia. Li ho dic perquè aquesta justícia que vostè tant critica sovint és més justa amb els que són justos amb ella. Senyora Tadeus, li desitjo que, malgrat les circumstàncies, passi vostè un molt bon dia.

I Juli Cèsar abandonà la cuina.

IV

Els actors entren en escena


En el decurs de la tarda d’aquell últim diumenge de juny, van arribar al mas els cinc familiars de la Patrícia. Investigar si algun d’ells podia ésser l’autor de l’amenaça era una qüestió molt delicada, certament, però la Gal·la em va recomanar enfocar-ho des d’aquest prisma. L’havia telefonada poc abans de dinar per posar-la al corrent de la situació. I malgrat que és la meva filla, no deixarà mai de sorprendre’m. Amb prou feines es va mostrar perplexa en comentar-li tot l’afer del cadàver i l’amenaça.

Cap a les quatre de la tarda, més o menys, la Patrícia i una servidora ens vam asseure a les esveltes cadires de ferro forjat i marbre que presidien un racó dels jardins d’aquell mas. L’ombra d’algunes alzines sureres i la brisa que llavors circulava ens permetia sobreviure al sol abrusador d’aquell extenuant dia d’estiu.

Intentàvem oblidar l’horror macabre que ens atuïa. Però almenys en el meu cas, la imatge del cos mig descompost se m’aferrava a la ment i, mirés on mirés, pensés el que pensés, a tot arreu s’imposava la seva presència.

La primera d’arribar fou una dona d’uns cinquanta anys que la Patrícia em va presentar amb el nom d’Elvira Gràcia Bernabè. Se la veia una persona preocupada per la imatge i vestia amb una acolorida i estiuenca varietat de tons difuminats. Mostrava un posat desimbolt i jovenívol, posseïa una veu càlida i modelada i dubto que ningú no hagués tret a discussió la franquesa, almenys aparent, de les seves paraules. No era d’estranyar, considero encara avui, que la baronessa la tingués en millor concepte que la resta de persones del seu entorn.

–Elvira, et presento una íntima, tot i que recent, amiga meva, l’Elionor Amarils.

Llavors l’al·ludida es va treure les ulleres de sol i em va esguardar encuriosida durant uns quants segons. Em va jutjar, de ben segur, amb aquella llambregada hipnotitzant. Els seus iris eren d’un verd més clar que els meus i desprenien un vigor i una energia que captivaven i dominaven el receptor.

Després d’aquell parèntesi va arquejar de nou les comissures dels llavis en un somriure franc i em va allargar la mà com si res no hagués passat. La Patrícia va prosseguir:

–Passarà l’estiu amb nosaltres.

–Ho celebro –va exclamar somrient.

–I jo de poder-lo gaudir en aquest paradís. No tenia pas la intenció de venir: ens coneixem des de fa tan poc! –Vaig excusar-me, fitant la Patrícia–. Són unes vacances familiars, i una servidora temia importunar-los.

–Ximpleries! Res de res! –Va replicar la nouvinguda–. S’ha de sentir afortunada per la invitació. A més, i almenys en el meu cas, sempre resulta agradable, conèixer cares noves.

***

Mitja hora més tard va aparcar a la placeta un cotxe més modest que el de l’Elvira. De l’interior, tanmateix, en va sortir tota una dama. Era Victòria Fontanals de Tadeus, i Estradé de soltera.

Per a descriure-la, em remeto a la teoria dels oposats d’alguns filòsofs presocràtics: dia i nit, fred i calent, blanc i negre, Elvira i Victòria. Així de contundent era la diferència.

L’alegria, l’espontaneïtat, la frescor, l’amabilitat i el somriure de l’Elvira Gràcia –escaient cognom, per afegitó– contrastaven amb la grisa, eixuta, monòtona, escassa, desconfiada i calculadora Victòria Fontanals. Des del punt de vista físic, el contrast era també notable. L’Elvira era més aviat alta, de complexió robusta, cabells castanys, arrissats i més aviat curts, i exhibia una pell d’agradable color canyella. Victòria Fontanals, per la seva banda, era baixeta, abrinada i lluïa una acampanada cabellera negra que emmarcava un rostre de pell més aviat blanca i fina.

Aquell abisme em divertia. Potser, i només potser, l’únic pont que les unia, l’única remota semblança, radicava en el bri d’intel·ligència que s’entreveia al fons d’aquella inquisidora mirada expectant. Els seus eren uns ullets petitons, brillants i foscos, que denotaven perspicàcia tot i que eren incapaços d’emetre aquell fascinant efecte possessiu que sí desprenien els de l’Elvira.

***

Dels tres nebots, la primera d’arribar fou l’Eva, que va saludar-nos alçant la mà des de la finestreta del copilot d’un llustrós sedan de color blau marí.

La senyora Fontanals, l’Elvira, la Patrícia i jo mateixa ens trobàvem llavors assegudes sota un para-sol al capdavall de l’escalinata que menava al porxo de la Casa del Nord. Des d’allí la vàrem saludar d’igual manera, almenys l’Elvira i una servidora. La Patrícia s’havia reclòs des de feia estona al seu món particular i la senyora Fontanals estava massa ocupada analitzant el conductor de l’automòbil.

–Et passaré a buscar dimecres cap a les vuit, entesos? –Va dir el noi a l’Eva.

–Okis. Però sigues puntual, no em vull esperar com l’altre dia.

I després d’una brunzent maniobra, va desaparèixer a tanta velocitat com s’havia presentat.

–Què tal, família? Com estàs, tieta?

Eva Castillo i Tadeus d’Ubach era una noia d’uns vint anys, rossa, d’estatura més aviat alta i complexió esprimatxada. Posseïa un tarannà optimista i alegre, similar al de l’Elvira encara que més espontani i despreocupat.

–Mira-la ella! –Va exclamar la Victòria amb aires de censor–. Em sembla que ja saps, noieta, que la teva tia ha tingut un mal tràngol, avui. I tu, alegre com sempre, et presentes com si res no hagués passat. Sempre fas igual: converteixes en primavera totes les èpoques de l’any –i havent reiterat la desaprovació, es va aixecar i se’n va anar tot excusant-se–. Perdoneu, però porto roba delicada i voldria desfer les maletes com més aviat millor. O sigui que si em disculpeu...

–Veig que miss simpatia es troba tan bé com sempre –va dir la noia un cop s’hagué fos la Victòria.

–No siguis injusta amb ella, dona. Ja té uns quants anys i va passar una mala joventut –la va excusar l’Elvira, amb un somriure benèvol als llavis.

–Això no és prou excusa. Tu també tens uns quants anys i...

–Oh, gràcies.

–Au vinga, no t’enfadis, dona. Ja m’entens; la tia Victòria és sosa i reprimida per naturalesa.

He de confessar que, en certa manera, compartia aquella descripció.

–I vostè deu ser, si no m’equivoco, la senyora Amarils, oi, tieta?

La Patrícia es va ocupar de les presentacions. Tanmateix, cada cop que em fixava en ella la notava més decaiguda i pensarosa.

–Tan de gust –va correspondre la noia amb postissa educació.

–El mateix et dic, però guarda’t el vostè per algú altre.

–Buf! no saps pas com t’ho agraeixo. Són tan carregoses, les formalitats!

–I parlant de carregós; vas molt lleugera, no? –Va observar l’Elvira, després de comprovar que la noia no portava ni una bossa de mà.

–Ho dius per l’equipatge? Me’l portarà el Roger. Només puc dir que aquesta me la devia.

–Ui, ui! Val, d’acord, no pregunto més.

***

El seu germà fou, precisament, el següent a fer acte de presència. Era un noi morè d’aspecte despreocupat, simpàtic, rialler i, cal dir-ho, força ben plantat.

He d’admetre que les senyores d’edat més aviat madura –entre les quals, per suposat, m’hi compto– tendim a tractar amb sentit maternal els nois d’edat similar a la del Roger, eixerits i poc responsables per norma general. El cas d’aquell noi no era cap excepció, i ho dic perquè, si en el decurs del que queda de la història, noteu alguna deferència especial per part meva envers el nebot més jove de la Patrícia... bé, doncs, no en feu massa cabal. M’encanta, la professió de mare!

***

Passaven pocs minuts de les set del vespre quan va arribar Xavier Tadeus i Martí, l’últim dels cinc parents de la baronessa.

Era un xicot esvelt, morè, de mirada bellugadissa, un caràcter fugisser i el caminar suau. Estrafeia el somriure furtiu de la seva tia Victòria, però a diferència d’ella se’l veia molt segur de si mateix. Massa segur, potser, i per això, en conèixer-lo, vaig tenir un estrany pressentiment. Infonia desconfiança.

Va obrir la porta del seient del copilot del vehicle i en va saltar, d’allà dins, un sedós gat d’angora –gata, per ser més exactes–, que em presentaren amb el nom de Mina. Era la mascota de la Patrícia, un felí molt especial, l’únic ésser viu que podia haver presenciat el possible crim del baró d’Ubach.

I amb ella, per tant, ja hi érem tots.

V

L’enigma de l’arracada


Aquell dilluns, trenta de juny, es va despertar com qualsevol altre dia d’estiu: càlid, assolellat i amb la carícia de la marinada. El vespre del dia abans havíem convingut amb l’Elvira que ens llevaríem de bon matí per sortir a caminar una mica per la platja. Malgrat tot, calia aprofitar els petits moments de calma.

A les set del matí, amb la claror tèbia dels primers raigs de sol, sortíem de la Casa del Nord. L’horitzó preludiava un estritllat dia de platxèria. El mar prenia els fugaços colors argentats de l’alba. La silueta d’uns vaixells es retallava en la calitja que entelava l’horitzó.

–M’apassionen aquests efectes lluminosos –va comentar l’Elvira.

–Ideals per a un quadre impressionista.

–Cert, és un tema recurrent. Val a dir que, d’aquest estil, he pintat una bona colla de quadres.

–Com el que hi ha a la biblioteca, oi?

–Exacte. Veig que t’hi has fixat, en la firma.

–I en la data, també.

–El vaig pintar l’any passat, em sembla. Ets molt observadora, Elionor.

–Sempre he considerat que m’he passat la vida essent-ne una simple espectadora.

Llavors vaig estendre la vista mar enllà. La blavor intensa s’anava atenuant a mesura que el sol impregnava i emblanquia l’ambient, mentre les ones s’esberlaven en xocar contra els esculls, envernissats de vida salada.

Vam encetar una conversa distesa i agradable sense caure, tanmateix, en la vàcua cortesia. Una oportunitat que jo vaig exprimir a fi d’entreveure-li el perfil personal i l’opinió que li mereixien els tenebrosos esdeveniments, tot procurant evitar els detalls escabrosos de la troballa del cadàver del dia abans. I no vaig trigar a confirmar una impressió que m’havia afigurat en conèixer-la: Elvira Gràcia posseïa una altra cara d’aquell caràcter extravertit, jovenívol i afable que tan bé la caracteritzava.

De tant en tant disparava una mirada de glaç o, millor dit, que deixava glaçat qui la rebia. Una mirada que incomodava i, fins a cert punt, atemoria. Agafava sempre d’imprevist la presa i aleshores, per moments, la seva intel·ligència semblava més afilada. Més bel·licosa. Més, potser, freda i destructiva. Era algú capaç de gaudir amb la por o amb el sofriment de les persones a qui odiés? En el fons, només aquest suposat plaer seria el mòbil que l’impulsés a amenaçar la baronessa, en cas d’ésser ella, és clar, la responsable del muntatge. Perquè dels cinc familiars de la Patrícia, ella era l’única que no necessitava suplements econòmics. En ella, una rica vídua que matava el temps entre olis i aquarel·les, el mòbil econòmic s’esfondrava com un castell de naips. Calia descartar, per tant, que volgués assassinar la baronessa per diners.

Però tanmateix, podia haver estat ella l’autora de l’escrit, i també qui hagués preparat aquell escenari col·locant-hi un cadàver de fons, amb l’objectiu que l’amenaça fos més efectista, més desesperant i dramàtica, més angoixant si era possible. I això a banda que a l’escrit de l’amenaça hi constés, de forma ben explícita –qui sap si massa per ser convincent–, el mòbil econòmic.

De fet, des que havia vist aquella escena, amb el cadàver, la rosa i l’amenaça, notava que fallava alguna cosa. I, per més voltes que hi donava, no sabia copsar de què es tractava.

***

En ascendir per les escalinates que desembocaven al porxo del mas, ja de retorn, quelcom lluent em va atreure tot d’una l’atenció. Era un objecte diminut i daurat, una arracada, que centellejava des de la llosa morada del penúltim graó. Jo mateixa la vaig recollir.

–Algú la deu haver perdut –va comentar amb desinterès l’Elvira.

–Però Déu, si està ensangonada! I hi ha una taca de sang, aquí; i una altra, fixa-t’hi!

–Què dius?

Vaig provar de fer memòria. De qui podia ser, aquella arracada? Les de l’Eva eren uns cèrcols enormes. Les de l’Elvira no, perquè les duia posades i tenien forma de lluna. Meves no eren, per descomptat. De la Fontanals tampoc, perquè les seves eren dues perles a joc amb el collaret. Ni podia ser d’alguna de les minyones o de la secretària, ja que totes tres les tenien platejades. Ensangonada... i només podia ser de la Patrícia!

En creuar el rebedor vaig topar amb la Mercè, ocupada en obrir els porticons dels finestrals.

–S’ha llevat ja, la baronessa? –Li vaig preguntar amb l’alè entretallat.

–Encara no. Quan estem de vacances, no la despertem mai abans de les nou.

Vaig pujar les escales que menaven al segon pis tan de pressa com el cos m’ho permetia. Fins i tot vaig provar de saltar els graons de dos en dos. Un cop davant de l’habitació, vaig cridar la Patrícia, però no va respondre. La vaig tornar a cridar i, de nou, silenci.

Desconcertada, vaig clavar els ulls als de l’Elvira, que emmirallaven l’esguard inquisitiu. Ella em va correspondre amb un gest d’afirmació. Aleshores, sense donar-hi més voltes, vaig accionar la maneta del pany i la porta es va obrir.

VI

Entrevista amb el jutge


A l’interior de la cambra, tot estava en la més absoluta calma. La finestra, entreoberta, deixava que la brisa i la remor del mar s’ensenyorissin d’aquell espai. Regnava una estranya pulcritud. L’armari romania tancat. Damunt de la butaca tan sols hi havia un petit farcell de roba. Ningú no havia desfet el llit.

De la Patrícia, ni un rastre enlloc.

Tots els que ens havíem congregat davant la porta vam entrar en processó. Recordo que vaig demanar-li a la Mercè que avisés la policia. Tot just li ho acabava de dir quan l’Elvira em va cridar l’atenció.

–Mira què hi ha damunt de l’escriptori –va exclamar mentre alçava un sobre tancat–. És la lletra de la Patrícia; n’estic segura, la conec bé.

–Però què hi diu? –Va insistir la Victòria, embotida en un batí de seda.

–«A l’atenció d’Elionor Amarils».

***

Benvolguda Elionor,

Si ara he decidit anar-me’n no és només perquè sospito que hi ha algú que em vol matar, sinó perquè ara sé, amb tota seguretat, qui ho vol fer.

La meva mare tenia raó: els diners només porten la desgràcia. No vull viure un escàndol d’aquesta magnitud.

De tot cor, adéu i gràcies.

Patrícia Immaculada Tadeus i d’Ubach

PS. Ara ja no cal que dissimulis més davant dels meus parents i coneguts. I digues-li a l’Àngela que us pagui, a tu i a la teva filla, el doble del que us hagi costat l’encàrrec.

***

Passaven poc més de vint minuts de les onze del matí quan em va rebre el senyor Santasusana, el jutge de guàrdia que ens havia visitat el dia anterior.

El lluminós despatx estava ple de modernes prestatgeries que contenien llibres de jurisprudència i legislació. La verdor de les cobertes destacava en contrast amb el negre dels prestatges que, al seu torn, realçaven en el blanc de les parets. En l’aire flotava una densa aroma de cafè.

De la planta de l’escriptori no se’n veia ni un centímetre. Unes estovalles de fulls, dossiers i estris d’oficina ho impedia. Fins i tot s’hi entreveien alguns elements personals, com una agenda i un clauer obert. Em vaig fixar en les claus d’un vehicle, amb el logotip d’una coneguda marca automobilística i la insígnia d’un dels models més recents que havia tret al mercat.

–Endavant, si us plau, i segui –em va invitar, sense apartar la vista de la pantalla de l’ordinador–. Si no li fa res, voldria acabar aquesta sentència. És d’un peculiar judici de faltes. Ja fa estona que hi treballo, m’hi he posat a les deu i mitja, però hi ha dies que no aconsegueixo trobar, per més que m’hi trenqui el cap, la paraula adient.

–Gràcies, m’esperaré.

De fet, li vaig agrair que em deixés reposar uns instants. Havia arribat acalorada i esbufegant. Encara sort que l’Elvira s’havia ofert a portar-me fins a la Bisbal d’Empordà, on es trobava la seu del partit judicial.

He de dir que ni ella ni cap dels altres membres de la família, llevat de la Victòria, s’havien pres gaire malament el fet de saber el motiu real pel qual jo m’estava a la Casa del Nord. Potser tampoc no ho havia vist amb bons ulls el Xavier, el més gran dels tres nebots. Però en el fons m’imaginava que, quan se sabés, encara hi hauria més males cares.

–Disculpi’m per haver-la fet esperar, senyora –es va excusar, després de donar l’ordre d’imprimir el document–, vostè dirà.

–Em recordarà, suposo, d’ahir.

–Faltaria més! Vostè és aquella amiga de la baronessa d’Ubach, la Fina Amat o Albac, no?

–Amarils, i de nom em dic Elionor. Ahir mateix vostè va considerar que ja havia sentit el meu nom amb anterioritat. He vingut en primer lloc per a corroborar-li aquesta impressió i per parlar-li, en segon lloc, de l’estrany esdeveniment que ha succeït avui mateix, encara no fa ni tres hores.

Em va esguardar contraient les celles en una divertida expressió de dubte.

–Quant a la primera qüestió, li he de dir que vaig tenir l’honor, si es pot dir així, de poder desentrellar uns assassinats que van ocórrer en un poblet pirinenc, de nom Santa Margarida de Vallissal, ara fa dos anys –vaig notar com se li dilataven els músculs de la cara. A l’instant vaig comprendre que començava a recordar aquells tenebrosos successos que tan ressò mediàtic van acabar tenint.

–Ah sí, és veritat, ja me’n recordo. Els diaris n’anaven plens. Coneixia i conec qui en va ser l’instructor, l’Ignasi de Valloa. Ens havien presentat en alguna ocasió, en un seminari sobre dret penal, em sembla.

–Vet aquí les credencials! Crec que amb això ja en té prou per comprovar quines són les meves... no sé si dir-ne habilitats, però sí, diguem-ne, aficions. No es tracta pas, per descomptat, de jugar a buscar el dolent, però sí de poder ser útil, d’ajudar, d’aportar un granet de sorra. La meva filla és detectiu, sap?

–No s’ho prengui com una ofensa, senyora Amarils, però se’n va d’un tema a un altre. Què em vol dir, en definitiva?

–Doncs que la senyora Patrícia Immaculada Tadeus i d’Ubach, sisena baronessa d’Ubach, va contractar els serveis de la meva filla amb l’objectiu d’esbrinar si de debò hi havia algú que la volia assassinar. Ella estava convençuda que el seu marit, mort fa uns mesos a causa d’un infart, el va patir perquè algú li havia provocat el col·lapse. Creia també que l’Elsa, la secretària, va descobrir el criminal, i que va morir a les seves mans en l’intent de fer-li xantatge.

–Segueixo sense entendre-la, senyora. Si la baronessa va contractar la seva filla, què hi fa vostè aquí? És que també és detectiu col·legiada?

–Oh no, per descomptat que no! Però tant la meva filla com la senyora baronessa em van demanar que participés en aquesta investigació. Calia fer-la des de dins, sap? Com el cavall de Troia.

No em va costar gens d’intuir-ho: sé que amb aquella darrera menció, em va prendre per boja rematada. La mitja rialleta el delatava. Si hagués intentat explicar-me llavors, sense prendre’m un respir, la pretesa explicació hauria resultat del tot inintel·ligible.

Però alguna cosa tenia present del curs de Ioga, i amb calma vaig aconseguir ordenar les idees i cercar els connectors adients. Me’n vaig sortir prou bé, tot i que la meva oratòria es ressentia –i es ressent– d’una tan evident com inevitable manca de pràctica.

En primer lloc, les pretensions de l’aristòcrata. Després, les raons per les quals exigia aquella discreció. I ja per acabar, el segon objectiu de la meva visita.

–Crec, senyor jutge, que puc ser-li també a vostè d’utilitat. Ara, després de l’aparició del cadàver portador de l’amenaça i d’haver desaparegut la baronessa, la meva tasca adquireix una nova dimensió, un sentit especial. Ja no treballo a cavall de la imaginació i de la realitat. Ara, com he dit, em puc basar en fets reals. Sóc partidària de fer un front comú per aclarir tot aquest misteri.

El jutge va abaixar la vista i es va disposar a recollir els fulls que acabava d’imprimir. Després, sospirant, es va treure de la butxaca de la camisa una estilogràfica amb un petit quadrifoli a la pinça. En el seu verd brillant s’hi va reflectir un fugaç raig de sol que em va enlluernar. Ell, implacable, va signar l’escrit sense advertir l’incident. He d’admetre que l’ostentos desinterès em va exacerbar un xic els ànims.

–Ja em disculparà, senyora Amarils, però jo no veig quin paper pot jugar vostè en aquesta investigació –em va engegar–. Hi contribuirà, com ja sap, dient-nos tot el que pugui ser d’interès per a la resolució i no obstaculitzant l’acció de la justícia. De totes maneres, si no li fa res, ja se n’ocupa la policia, de cercar els delinqüents.

–Tanmateix, estic segura que ni vostè es fixa tant en els detalls com una servidora –vaig replicar-li de cor, atès que ja em sabia de memòria què havia de dir en situacions com aquella.

–A què treu cap, això, ara?

–Aquesta és, com deu haver endevinat, l’ajuda que una dona com jo li pot oferir. Li posaré un exemple: vostè no és natural d’aquí, ni tan sols de la província de Girona.

El jutge, a l’instant, va deixar de recollir documents i em va llençar una mirada escrutadora sense aixecar el cap. En conjunt, transmetia un gest de desconfiada sorpresa que em va divertir per moments.

–Vostè és natural de la demarcació de Barcelona, i m’atreveixo a concretar encara més: prové de la ciutat comtal.

Va parpellejar un instant, mentre redreçava l’esquena.

–Expliqui’s, si us plau. M’agradaria saber com ha esbrinat que sóc nascut a Barcelona.

–Doncs pel que li acabo de dir fa un moment; m’he fixat en els detalls. En primer lloc, l’accent i les expressions que utilitza. Quan he entrat ha dit que havia començat a redactar aquesta sentència «a les deu i mitja». És una frase pròpia d’indrets on el català rep una acusada influència del castellà, indrets com ara la ciutat de Barcelona. Però, és clar, amb això no n’hi ha prou per determinar les meves suposicions, i he hagut de recórrer a les claus del seu vehicle.

Una pausa va consolidar l’atenció que aquell home de lleis em dedicava. Percebia l’interrogant esmunyint-se entre les seves parpelles.

–Des d’aquí puc veure que són d’una coneguda marca, encara que el model, molt recent, tot just es comença a comercialitzar. Mentre venia cap aquí n’he vist un exemplar aparcat a pocs metres de la porta dels jutjats. És un sedan modern, atrevit i d’un color que, per cert, és dels meus favorits. I essent com és tan nou, deurà comprendre que la brillantor de la planxa faci ressaltar, encara més, el pintoresc adhesiu amb l’emblema «Barcelona, posa’t guapa!».

L’home, somrient, va acotar el cap en veure’s vençut. Però encara ho vaig rematar:

–El fet que sigui un cotxe nou i que vostè hi hagi enganxat l’adhesiu, perquè hi està enganxat per la part de dins del vehicle, també m’obliga a concloure que manté vincles profunds amb Barcelona.

–Visc a la Bisbal des de fa només cinc mesos –va admetre, divertit–. Vaig demanar el trasllat perquè ja no aguantava més el sotragueig de la ciutat. Hi ha més tranquil·litat, aquí. I com que, en definitiva, res personal no em lligava a Barcelona...

–Ho suposava. Ho dic perquè no veig el retrat de cap possible esposa o candidata a ser-ho. Ni cap aliança, ni anell de prometatge. I és una llàstima, sap? Penso que és un bon partit, vosté.

–Vaja, gràcies, senyora Amarils. Deixi’m dir-li que l’admiro. M’ha donat una lliçó que no oblidaré durant una bona temporada. De totes maneres, ja em perdonarà, però dubto, sap? No sé si hauria d’autoritzar-la...

Van passar deu minuts? Quinze? Vint, potser? Tant se val, la qüestió és que després de reiteratius i envitricollats estira i arronsa jo vaig guanyar la batalla. Bravo per mi! Ja veieu que costa, sí, però al final fins i tot els jutges m’acaben tenint en consideració.

–Gràcies, senyoria, però voldria demanar-li un altre favor.

–Sí?

–Reciprocitat. És a dir, que de tant en tant m’informés de l’estat de les investigacions.

–En cas contrari, vostè es trobaria a les palpentes i no podria saber si quelcom innocent o insignificant resulta ser, en realitat, d’una importància vital. Hi estic d’acord, senyora Amarils. Però sàpiga que vaig decretar el secret de sumari abans i tot de sol·licitar els informes de la instrucció sobre la mort de l’Elsa Martí.

–Sóc una tomba, senyoria. En cas contrari, vostè mateix podria imposar-me alguna sanció, cert? –Per única resposta, em va dirigir una capcinada en sentit afirmatiu–. I aprofitant que ha tret el tema; quines conclusions es poden extreure, dels informes sobre la mort de l’Elsa Martí?

–Mort violenta per apunyalament. Autor o autors desconeguts. Cas arxivat.

–Res més? Vull dir, no es van trobar pistes que delatessin alguna particularitat del seu assassí?

El jutge va gesticular una negació.

–Ni cabells, ni teixits, ni res que pogués identificar el criminal. L’arma era un punyal més aviat nou i d’escassa qualitat, adquirible a qualsevol ganiveteria o basar. Segons sembla, a la víctima li van robar la bossa de mà. Es va considerar que potser havia ofert resistència i que, per això, l’assaltant la va matar. Un vagabund va sentir els crits de la noia però, en arribar al lloc dels fets, el crim ja s’havia consumat.

–Vaja, això demostra que fou ràpid.

–Un terrible assassinat a sang freda, però ratllant la perfecció.

–Ho diu per la simplicitat?

–Sí senyora. Sempre he opinat que l’assassinat perfecte fóra el més simple del món. En aquest cas, el contacte letal entre l’assassí i la víctima a l’hora del crim va ser brevíssim.

–Ho va ser, en efecte. Tanmateix espero que vostè pugui fer prevaler la justícia i aconsegueixi encausar el criminal.

–Això desitjo, senyora Amarils. Cregui’m que ho desitjo.

Es va fer un instant de silenci. El soroll dels cotxes es va multiplicar per moments, i el jutge es va aixecar per anar a tancar la finestra. Se’l veia afeixugat, abatut.

Abans que ell afegís quelcom més, vaig intercalar el darrer tema que m’interessava plantejar-li.

–Bé, doncs, si em permet, i abans de marxar, m’agradaria parlar-li de l’afer que em preocupa avui. Em refereixo a la desaparició de la baronessa. Ja deu haver rebut l’informe policial sobre el succés, oi?

–Sí, senyora Amarils, però m’agradaria sentir la seva opinió.

–Miri, senyoria: malgrat l’escrit que ha deixat a nom meu la baronessa, estic gairebé segura que, en el millor dels casos, l’han segrestada. I em decanto a creure, tant de bo m’equivoqui, que ja l’han assassinada.

El jutge, meditabund, es va tirar enrere a la butaca. Recolzant-se al respatller, va dir:

–M’imagino on vol anar a parar. La sang de l’arracada, oi?

–Exacte, la sang de l’arracada. I un bocí de pell enganxada, també. Això ens demostra que no li va caure per accident. La hi devien arrancar o bé... podem dir que, en efecte, l’hi va caure, però en forcejar per escapar d’un agressor, d’algú que l’hauria atacada davant mateix de la casa.

–I la nota?

–L’ha escrita ella, sí. I sense que ningú li obligués a fer-ho. El traç és ferm i segur. És evident que no li tremolava la mà, però quan va sortir de la Casa del Nord algú la va atacar i, en lluitar per escapar-se’n l’agressor, aquest li devia esquinçar l’orella. Això li va fer perdre l’arracada, bruta de sang i amb restes de pell.

El jutge es va omplir els pulmons d’aquell aire viciat, una mescla indestriable de cafè, de tabac i de colònia masculina.

–No podem admetre, per les bones, la teoria de l’assassinat.

–Sí, ja sé que falta el cadàver –vaig replicar–, i que no se la pot considerar morta ni res d’això, però en aquestes circumstàncies...

El jutge, taxatiu, va denegar amb el cap.

–Però que no ho veu, senyoria? No té cap lògica, un segrest en aquestes condicions.

–I vostè, senyora Amarils? Que no ho veu que no hi ha crim de sang, sense cadàver? Miri’m i respongui: què es pensa que hi faig, aquí? Investigo la mort d’una noia que va ser la secretària dels propietaris d’aquesta casa. Una noia que va morir apunyalada i que el seu cadàver fou profanat. I jo, estimada senyora, vull saber per què. Però pel que fa a la senyora Tadeus, no hi ha cadàver, ho entén? No hi ha cadàver.

–I espero que no n’hi hagi, senyoria, espero de debò que no n’hi hagi. Però comprengui’m, no puc evitar el fet de pensar-hi. Em decanto a creure, insisteixo, que ja l’han assassinada.

VII

Opinions i declaracions


Passaven pocs minuts de dos quarts d’onze quan vaig baixar de la meva habitació després de canviar-me la roba d’esport per una de més adequada a les circumstàncies. Al rebedor ja s’hi esperava el jutge, a punt per iniciar una tanda d’interrogatoris a tots els presents a la Casa del Nord.

–Senyoria, hi he pensat molt.

–Sobre què? Sobre la desaparició de la baronessa? Admet, per tant, que no podem parlar d’assassinat?

Li vaig indicar la saleta d’estar, i l’instructor em va seguir.

–No és pas sobre això en què he pensat, sinó sobre el cadàver d’ahir.

–I bé?

–Ha de ser algú que odiï molt la baronessa qui la va amenaçar. Li he de dir que parteixo de la base que l’autor de l’amenaça és qui, i permeti’m que li ho digui un altre cop, l’hauria assassinada.

–Però com li he de fer entendre...

–Deixi’m continuar, si us plau. No vull pas parlar de la desaparició, ara, sinó d’odi, senyoria, d’odi envers la baronessa. Cert que hi ha l’argument econòmic, però per si sol és insuficient, perquè amb aquell cadàver l’autor de l’amenaça pretenia infondre-li pànic. Era una tortura psicològica i, per tant, el mòbil econòmic no encaixa. Algú que vol assassinar per diners no s’entreté amb un muntatge tan barroc i ostentós. Em segueix, fins aquí?

El jutge va respondre amb un cop de cap afirmatiu.

–Bé, doncs ara vegem una segona opció. Una opció que reforçaria el mòbil econòmic en lloc de debilitar-lo. Perquè podem atribuir, almenys en teoria, una finalitat pragmàtica al turment psicològic de l’amenaça, la rosa i el cadàver. Potser pretenia aterrir la baronessa perquè sospitava, o millor dit, estava convençut que voldria fugir quan ningú no la veiés; és a dir, durant la nit. Ell o ella, qui fos, l’esperaria a la porta per immobilitzar-la i...

–Això ens condueix a concloure què, senyora Amarils?

–Ens porta a concloure que amb el mòbil econòmic no n’hi ha prou, a no ser que ens trobem davant d’aquesta segona opció.

–Però anem a veure, senyora Amarils: en què es basa vostè per afirmar que aquest hipotètic assassí estava convençut que la baronessa no resistiria més la tensió psicològica i fugiria a plena nit?

–Bé, doncs, en res de particular. O potser sí que, d’una manera més aviat indirecta, ho podem... en fi, prendre en consideració.

–Vostè dirà.

–L’escrit que m’ha deixat la baronessa. A veure, llegim-lo de nou.

Vaig obrir la llibreteta que tenia a les mans i vaig cercar la transcripció de l’escrit.

–El que cal retenir –vaig considerar, reflexionant en veu alta– són dues coses: a) «Si ara he decidit anar-me’n no és només perquè sospito que hi ha algú que em vol matar, sinó perquè ara sé, amb tota seguretat, qui ho vol fer»; i b) « La meva mare tenia raó: els diners només porten la desgràcia. No vull haver de viure un escàndol d’aquesta magnitud». Analitzem-les en detall.

»Sap qui la vol matar. Bé, sobre aquest punt, i sense posar-lo encara en connexió amb el segon aspecte a considerar, no se’n pot deduir gran cosa apart del fet que coneix l’assassí. Arribem, però, al segon paràgraf. Què hi diu? Afirma que els diners són portadors de la desgràcia, una observació que fa pensar en el mòbil econòmic. I aquesta idea connecta amb l’escrit de l’amenaça.

»Tanmateix, i més interessant encara, parla d’un escàndol de gran magnitud. Un escàndol que ella, pertanyent a l’alta societat, no es veu amb cor de resistir.

–De què pot tractar-se? Sembla força aparatós, no?

–O potser no tant. Recordi que la baronessa està obsessionada amb la discreció en tot allò que faci referència a l’esfera familiar. Només cal veure que ben poca gent coneixia l’existència de l’Elena. Ara relacionem tot això amb el primer punt que he analitzat. La baronessa afirma, sense pal·liatius, que sap qui la vol matar, i que serà un escàndol de gran magnitud. Què vol dir, en realitat, amb això de gran magnitud? Només que hi té a veure algú de la família? O bé es refereix a algú en concret?

–Algú que gaudeix d’una especial bona reputació, per exemple? Descartaríem els que, a priori, no la tenen.

–Sí però no. No em consta, i si de cas ho haurà de comprovar vostè, que cap dels cinc familiars de la Patrícia tingui una mala consideració notòria. Potser es referia, per tant, a algú amb qui l’unissin especials vincles d’amistat. Algú en qui ella confiava d’una forma especial, algú de qui ara se sentís defraudada o traïda.

–Ho accepto, però qui?

Com deureu imaginar, un nom em ballava pel cap, però no em vaig atrevir a citar-lo. No per desig propi d’amagar informació a la justícia, que Déu me’n guardi, sinó perquè no concebés prejudicis infundats envers l’Elvira, que és –no caldria ni dir-ho– en qui aleshores estava pensant.

–Aquí és on vostè, senyoria, entra en escena. Vostè i les seves preguntes –vaig puntualitzar, abans de canviar de tema i preguntar:– Per cert, em permetrà llegir els informes, després?

El jutge va meditar uns instants, amb la vista perduda entre les bigues de fusta.

–No hi veig cap inconvenient, atenent al particular vincle que l’unia amb la senyora Tadeus i a la tasca que està duent a terme. L’interrogaré a vostè en últim lloc, i després li mostraré els informes. Si considero que alguna declaració és especialment sensible o confidencial, vostè no podrà accedir-hi. I li ho recordo una vegada més que he decretat el secret de sumari. En cas que dificultés o interferís en les investigacions, s’haurà d’atenir a les conseqüències de la seva falta o negligència.

–Sóc conscient de les meves obligacions i sabré ser responsable dels meus actes, senyoria.

***

Els informes em van ajudar a conèixer més a fons Patrícia Tadeus i també, encara que de forma més indirecta, els cinc membres de la família.

La primera interrogada fou la majestàtica i estoica senyora Fontanals. Va declarar que durant la nit del diumenge al dilluns el soroll del motor d’algun vehicle l'havia despertada. Tenia un son lleuger, segons adduïa ella mateixa. Va afegir que no hi havia donat massa importància, encara que el soroll s'havia deixat sentir cap a les dues de la nit. Podia tractar-se del seu nebot, el Roger. Sempre trastejava al taller, fins i tot a altes hores de la nit. O, és clar, també podia tractar-se d’alguna parelleta d’enamorats.

En qualsevol cas, manifestava que no podia intuir el grau de proximitat del so. Tenia per costum dormir amb la finestra tancada i, per tant, no podia ser més precisa. Encara referint-se al cotxe, va declarar que no l’havia sentit arribar, sinó simplement a marxar. En altres paraules: el motor es va engegar de cop i volta per desaparèixer en el silenci de la nit. Malgrat la imprecisió general de tota la seva declaració, encara es va atrevir a remarcar que el soroll no li resultava gens familiar.

Eva Castillo fou la segona. A diferència de la seva tia, no va percebre sorolls de cap tipus la nit del diumenge al dilluns. Havent sopat es va tancar a l’habitació, va estar conversant mitja hora pel mòbil i es va adormir poc més tard.

Roger Castillo tenia una manera molt més simple de veure les coses. No va notar cap so anormal o desconcertant durant la nit. Se’n va anar a dormir cap a quarts d’una, just en acabar la pel·lícula que estava veient, i ni es va acostar al taller en tota la nit. el Roger també havia exposat, a diferència de les dues persones que l’havien precedit, una teoria força interessant relativa a tots aquells esdeveniments.

Potser la mort de l’oncle fou casual, va adduir. De fet, i tal com sostenia també la seva germana, aquella mort resultava fins a cert punt imaginable, bo i tenint en compte el delicat estat de salut del baró. D’alta banda, podia no haver-hi cap connexió entre aquella mort i la de la germana del baró o la de la secretària, l’Elsa Martí. Barcelona, com qualsevol gran ciutat, pot ser molt insegura, i més a plena nit en segons quins carrerons. I tot això del cadàver i de l’amenaça potser no era altra cosa que la revenja d’algú aliè a la família. Una revenja covada al llarg de molt de temps i que aleshores, per fi, s’hauria materialitzat. I potser no es tracta de cap assassí, sinó d’algun dement que pretén aterrir la seva tia. Un objectiu que, tenint en compte la fugida –en principi voluntària– de la pobra dona, hauria aconseguit fer realitat.

Era una bona teoria, sí, però algunes fuites importants. La primera era l’escrit de l’amenaça que, amb l’esment de la germana del baró, revelava que procedia de l’entorn més íntim del matrimoni Matsoukis Ubach. La segona fuita era l’arracada ensangonada de la baronessa. Aquest objecte indicava que potser havia sortit de la casa perquè així ho havia decidit però, probablement, no havia desaparegut de forma tan voluntària.

La següent a declarar fou l’Elvira. Va comentar que potser sí que el seu subconscient havia detectat el soroll d’algun motor durant la nit del diumenge al dilluns, però no se’n recordava amb claredat.

El Xavier també va admetre que havia sentit a marxar un cotxe –no pas arribar, igual que la seva tia Victòria–. Ja havia tancat el llum de l’habitació i s’havia endormiscat, però estava molt segur d’allò que afirmava.

Les minyones no dormien a la Casa del Nord. Hi romanien fins les cinc de la tarda i, per tant, res no podien explicar sobre el cotxe que alguns hostes de la baronessa havien sentit.

Àngela Estrada es mostrava tan secundària i reservada al natural com a través d’una simple i concisa declaració gairebé monosil·làbica. Com en el cas de les dues minyones, ella tampoc no dormia a la Casa del Nord, i allà només hi complia les vuit hores de la seva jornada laboral.

I tancava la llista la meva declaració. No tan insulsa com la de l’Àngela Estrada, però poca cosa més podia dir. Si m’hagués despertat el so d’un motor, probablement m’hauria aixecat per saber què passava. Quant a les teories sobre l’autoria dels crims, Santasusana ni tan sols em va interrogar. Ja les hi havia exposades, i de forma més que suficient, a les trobades que precedien aquell esquemàtic i monòton interrogatori. Esquemàtic, monòton, protocol·lari i més aviat fluix de continguts. Com haureu notat, dues o tres preguntes el regien i la resta, una multitud d’irrellevants qüestions, restaven supeditades als assumptes biogràfics o personals –com ara la professió o els estudis–, a la relació amb la baronessa o a la situació financera, per exemple. Em faltaven altres informacions, i m’hauria d’espavilar pel meu compte si les volia aconseguir.

Després, partint de totes les dades que hagués obtingut, caldria reflexionar. La raó sempre és força més profunda que la mera lògica. És clar que la raó també pot ser de tipus lògic, com la de molts policies o juristes. Però allò de «la conseqüència Y correspon al fet X» fracassava moltes vegades. A més a més, en aquest cas la simple lògica no fóra suficient perquè, ben mirat, on era el pragmatisme i la coherència dels fets ocorreguts?


Segona part

Personatges

VIII

Un calaix entreobert


El dinar d’aquell dimecres no va excel·lir ni en la categoria d’amè ni en la gastronòmica. La meva posició a la Casa del Nord havia adquirit unes dimensions que incomodaven la resta i, fins a cert punt, em violentaven a mi. Però un compromís és un compromís, i tant si es tracta d’estudiar ruïnes inques com d'investigar sospitosos d’assassinat, el meu deure no era cap altre que el de complir amb tot allò pactat. Li ho havia quedat a deure a la baronessa i, a més a més, li volia demostrar a la meva filla que podia confiar en mi.

L’havia telefonada deu minuts abans de dinar. Vam estar parlant de tot l’assumpte, de com havia aconseguit convèncer al jutge i als familiars de la patrícia per seguir romanent a la Casa del Nord.

Si bé cap dels cinc familiars –ni tots ells a la vegada– tenien prou autoritat per fer-me fora, vaig optar per evitar friccions des del començament. Amb l’Elvira i els germans Castillo ja mantenia una incipient relació fonamentada en la confiança mútua. Quant a la Victòria, potser per respecte a la voluntat de la Patrícia o per considerar encertada aquesta línia d’investigació, no hi va posar cap objecció. I pel que feia al Xavier, valia la màxima del «qui calla, atorga».

Tot just després de dinar, ell mateix va comunicar-nos que aniria a fer una volta amb cotxe. Va comprometre’s a passar per l’oficina municipal dels Mossos d’Esquadra a fi de conèixer com avançaven les investigacions. La Victòria li va agrair el gest.

–Jo potser aniré a dibuixar una estona –va anunciar l’Elvira–. Faré només el croquis i demà, de bon matí, em dedicaré a immortalitzar una d’aquestes magnífiques albes.

–Aquests colors mereixen passar a la posteritat –vaig afegir.

–Tampoc no hi podré pas fer gran cosa, jo. Amb això de la Patrícia, vull dir. El més sensat és deixar la investigació a mans de la policia. Si descobreixen alguna cosa, ja ens ho faran saber.

La Victòria no semblava estar-hi gaire d’acord, però també va dir que sortiria a prendre l’aire i a llegir una estona.

–T’ajudaré a portar els estris –em vaig oferir a l’Elvira.

L’Eva i el Roger, que també vindrien amb nosaltres, ja anaven prou carregats amb la bossa de les tovalloles, les cremes, algunes ampolles de refrescos, els aparells electrònics, els mòbils i un parell de para-sols.

Qui romandria a la casa apart de les dues minyones seria l’Àngela, que hauria de fer-se càrrec d’un munt trucades de persones que s’interessaven per la baronessa.

Jo vaig disposar-me a carregar una bossa de pintures, de draps i de pinzells, així com la tela que l’Elvira volia pintar. Ella traslladaria el cavallet.

I mentre l’esperava al rebedor –baixar el cavallet des del segon pis requereix un xic més de traça que baixar una bossa de pintures– vaig descobrir quelcom subtil que desentonava amb l’ordre i la pulcritud imperant en aquell vestíbul. Un calaix dels del moble principal estava entreobert. Ho estava molt poc, amb prou feines mig centímetre. Un clauer sobresortia per un dels extrems del calaix, i impedia que pogués tancar-se del tot. Es tractava del tercer calaix començant pel capdavall.

Com una revelació, em va venir a la memòria el comentari de la Mercè sobre aquell calaix del moble del rebedor. Era el lloc on els barons hi guardaven una còpia de les claus de bona part de les finques i apartaments que posseïen.

Sense dubtar-ho ni un moment, vaig cuitar a buscar la Mercè. En trobar-la li vaig demanar que m’acompanyés al vestíbul, on ja s’hi esperava l’Elvira força intrigada.

–Fixa’t en aquest calaix.

–Ja el veig. Està mal tancat –va respondre a desgana, mentre s’acabava d’assecar les mans al davantal.

–Però qui el pot haver obert?

–Per davant d’aquest moble hi passen totes les persones que entren i surten d’aquesta casa, senyora Amarils, vostè inclosa.

–Però aquest calaix és el de les claus, oi?

–Ho és, en efecte. Està ben informada, vostè.

–És que recordo quan, abans-d’ahir, li va explicar al jutge que no n’hi faltava cap, de clau.

Em va clavar una mirada intrigant. Després, va prosseguir:

–I bé?

–Vostè va tancar el calaix, oi?

–Sí senyora, com sempre.

–Per tant, podem deduir que algú l’ha tornat a obrir i que, potser perquè tenia pressa, l’ha deixat mal tancat.

–És possible.

–Li faria res, si us plau, comprovar-ne una altra vegada el contingut?

La noia va sospirar. Va sostreure el calaix de les guies i el va descarregar damunt de la tauleta del rebedor. Hi havia uns quants grapats de claus, tots etiquetats i numerats. La revisió va ser breu.

–No n’hi falta cap, n’estic segura.

–Potser alguna de petita –va intervenir l’Elvira.

–Hi són totes, senyora Gràcia. Ho poden demanar a la Rosa, si ho desitgen.

–Per descomptat que no cal, Mercè –la vaig asserenar–. Per res del món no dubtaria de la seva paraula, jo.

–Gràcies, senyora. Puc retirar-me?

–Vagi, vagi, ja el tornarem a posar nosaltres, el calaix.

I mentre el col·locava de nou, vaig reflexionar sobre com n’era d’estrany, aquell fet. Si el calaix estava entreobert, l’única explicació plausible era que algú n’havia remenat el contingut. I tanmateix, no hi faltava res.

***

Mentre el Roger es capbussava a l’aigua com un adolescent i l’Eva prenia el sol a la sorra de la tranquil·la cala pròxima a la Casa del Nord, l’Elvira començava a prendre mides i a esbossar algunes ratlles sobre el llenç. Em vaig adonar que tenia pràctica i un cert talent.

–Has provat cap altra art plàstica o t’has quedat amb la pintura?

–En tinc prou amb els olis i els pinzells. Saps? Els paisatges m’agraden, però quan n’has fet un parell t’acaben semblant monòtons. Cansen. A títol personal, prefereixo els retrats.

–Individuals o col·lectius?

–De tota manera. És un desafiament plasmar caràcters, emocions i sentiments en fisonomies que, per si soles, buidarien de creativitat i sentit artístic el retrat pictòric. En aquest sentit, considero a Goya el més gran de tots els genis.

–Sí senyora: en una paraula, brillant. La Família de Carles IV és una obra mestra, sense concessions gratuïtes als personatges. La reina exultant, amb el coll alt, el somriure despòtic i la mirada triomfant. El rei més aviat insegur, de mirada buida, secundari en primer terme. El posat ferreny i bel·ligerant del futur Ferran VII, amb aquell cop d’ull agressiu i fosc, que tant definia la seva autoritària personalitat...

–Vaja, em sorprens, Elionor. Ets detectiu o historiadora?

–Ho confesso: sóc catedràtica d’Història de l’Art. Qui exerceix d’advocada i de detectiu professional és la meva filla, la Gal·la.

–Alça, noia, ets pou de sorpreses! I què hi fas aquí, doncs?

–Estava gaudint tranquil·lament d’un bonic any sabàtic –vaig ironitzar– quan la Gal·la em va proposar que l’ajudés a aclarir els dubtes o suspicàcies de la baronessa. I aquí em tens, d’improvisada investigadora! Ara bé, que consti: la meva més profunda vocació és l’estudi de l’art.

–Polifacètica, pel que veig. I com la portes, la investigació de la Patrícia? Ja sé que no t’ho hauria de demanar, tenint en compte que dec estar fitxada i sense clàusula de rescissió, però mira, tinc curiositat.

–La recerca de la baronessa és feina de la policia. Jo no puc fer-hi gran cosa. L’objectiu del meu treball era, com et deuràs imaginar, investigar-vos a vosaltres.

–He d’admetre que és molt emocionant. A vegades, la vida passa tan a poc a poc que ni sembla que passi. I què, però? Sóc sospitosa, jo?

–Ho sou tots per igual, de moment. Però tinc diversos dubtes, i alguns estan relacionats amb el dinar familiar que vau celebrar hores abans de morir el baró.

–Saps? El tinc poc o molt present. No me’n recordaria de res si hagués estat un dia qualsevol, però sens dubte no ho va ser. Fou quan, per última vegada, vaig veure viu el meu cosí polític, i això no s’oblida fàcilment.

Va dedicar uns moments d’exclusiva atenció a la tela i després, sense apartar-ne la vista, va continuar.

–Celebràvem l’aniversari de casament del barons. El vint-i-dosè aniversari, per ser exactes. Tota la festa va transcórrer al Palauet d’Ubach, la residència oficial dels barons d’Ubach. És una mansió modernista que t’agradaria de veure, si no l’has vista ja. Es troba als afores de la Garriga, en ple Vallès Oriental.

–I tot allò de la pairalia d’Ubach?

L’Elvira va somriure.

–No n’esperis gran cosa. Dit així sembla qui sap què, i són unes terres d’unes quaranta-cinc o cinquanta hectàrees de bosc entre les quals s’hi compten set o vuit camps a càrrec d’un masover ja gran, que suposo que es retirarà aviat. Però hi ha una casa fortificada del temps dels carlins i l’esglesiola de Santa Clara, a sota de la qual hi ha una cripta que és on s’hi enterren el barons d’Ubach des de fa unes quantes generacions. És al Berguedà, cap al nord. Però bé, tal com et deia, la festa va tenir lloc al Palauet d’Ubach.

»A les onze del matí vam celebrar una missa poc concorreguda a la qual només hi van assistir la Victòria, el Xavier i una servidora, a més d’alguns veïns i coneguts de la parella. A l’àpat hi vingueren també aquells dos allà –va puntualitzar, assenyalant els germans Castillo– i, trencant les normes protocol·làries, també es van asseure a la mateixa taula les dues minyones, la Rosa i la Mercè, i l’Elsa, que feia ulleres d’haver dormit poc. Em penso que aquells dies estava molt enfeinada per no sé quin inventari que calia fer. El dinar, val a dir-ho, fou amè i força més distès que els àpats que han tingut lloc en aquesta casa des del diumenge passat.

–És fàcil que ho fos.

–Suposo que sí. Encara que el baró semblava... què et diré jo, fatigat. No feia pas gaire que li havien donat l’alta després del segon infart, i el fet d’haver-ne tingut dos potser l’havia afectat més del que ens imaginàvem.

–És possible. Però per què ho dius que estava fatigat?

–Mirada buida, cap cot, somriure febril... En fi, com si sabés que aquell era el seu darrer dia de vida. Ui, diantre, però què he dit! Si us plau, no em facis cas! De vegades se’m creuen els cables.

–Ah, no et preocupis; a mi també em passa –vaig condescendir–. Mira, tu potser ho sabràs; havia tingut dos infarts i estava delicat del cor. La meva pregunta és: n’estava tant com per morir a causa d’un espant sobrevingut, com ara una visió aterridora o agressiva, per exemple, i excusa’m l’histrionisme?

L’Elvira va arquejar les comissures dels llavis. Va girar la cara per clavar la vista sobre el llenç i, de sobte, va esclafir a riure.

–Perdona’m, Elionor –es va excusar després bleixant, vermella com un pebrot–. És que m’ha fet gràcia, saps? M’has fet pensar... Ai!, deixa’m respirar... buf... deia que m’has fet pensar... saps? No seria la primera vegada que hauria passat, això.

–Ah no? Què vols dir?

–Recordo –va afegir, sospirant– que a la Patrícia, després de la mort del Giannis, se li va ficar al cap de seguida que l’havien mort així, amb un ensurt violent. Ningú no li va fer cas. I vols que et digui perquè? Tots crèiem que estava... bé, una mica confosa, ja m’entens. I suposàvem que havia relacionat aquella mort amb la del seu sogre, saps?

–Això és molt interessant. Continua.

–Poca cosa hi ha per dir. Els problemes cardiovasculars que patia el baró ja li venien d’herència. A l’Elena la va tombar la mateixa dolència, i el seu pare igual. Era un potentat grec i un banquer de renom, quan va morir. Patia del cor i, coses del destí, una forta i sobtada impressió el va matar.

–Caram! Espero que fos casual, almenys.

–Més aviat accidental. L’Elena... bé, tu ja saps que no hi tocava gaire, pobra noia. Els barons se l’estimaven, però potser se n’avergonyien una mica. La prova d’això és que ningú no en sabia res, d’ella, tret dels que pertanyíem al cercle més íntim de familiars o coneguts. És per aquest motiu que la policia creu que l’autor de l’amenaça ha de ser algú de nosaltres, oi? Ho dic perquè una de les dues, la Rosa o la Mercè, em va comentar que a la carta hi havia escrit, de forma ben explícita, el nom de l’Elena.

–Hi figura, cert.

–La veritat és que... bé, potser sí que hauré de creure que algú de nosaltres hi està implicat. És que sinó no m’ho explico.

–Bé, tot això s’haurà de veure. Què volies dir-me, de l’Elena?

–Ah sí. Doncs que sense cap mala fe va clavar-li un bon ensurt al seu pare. Es va disfressar de guerrera víking, o d’índia, o jo què sé de què, i quan l’home es va haver adormit, no se li va acudir una altra cosa que despertar-lo amb un crit fortíssim i amb una tauleta de fusta massissa a les mans. I es va quedar palplantada davant seu, cridant com una esperitada i amb el moble a les mans. Ja et pots imaginar com va acabar tot... Tinc entès que fou fulminant, almenys així m’ho va explicar la Patrícia. L’home va començar a panteixar i ja no van poder fer res per reanimar-lo.

–Potser aquest fet la va condicionar –vaig murmurar–. Saps una cosa? Tanta corda que tenia la Patrícia per fer-la petar i d’aquesta història del sogre no me n’havia parlat mai.

–Aquell pi em costarà Déu i ajuda, pintar-lo. Suposo que no te’n devia dir res perquè hi havia l’Elena pel mig. I ara confessa’m; de veritat que te n’havia contat alguna cosa, d’ella? De l’Elena, vull dir.

Vaig tirar el cap enrere mentre em passava la mà pels cabells.

–No, el cas és que no en sabia res. Vaig afirmar que me n’havia parlat, al principi, perquè vaig pensar que així em guanyaria la simpatia d’algunes persones properes a la Patrícia. Em sembla, però, que aquella afirmació va produir l’efecte contrari.

–Com era de preveure, si vols que et sigui sincera.

–Sí, suposo que sí. Per cert, parlant de l’Elena; quan va morir, ella?

–Era un dilluns al matí. No sé si era el setze o el disset de desembre de l’any passat. El setze, em penso. Perquè el baró va morir el dijous dotze, el divendres era tretze, el dissabte catorze, el diumenge quinze i el dilluns setze. Me’n recordo perquè va ser una setmana negra. El dijous el baró, el dissabte l’Elsa i el dilluns l’Elena. Ni que fos una maledicció!

–I quants éreu, al funeral de l’Elena?

–Diria que tots; almenys, els que sabíem que existia i la coneixíem, és clar. Llevat d’una de les dues minyones; la Mercè, suposo, que es va quedar al Palauet per preparar el dinar. Encara que fos frugal, algú l’havia de fer. I tampoc no hi havia... a veure, deixa’m pensar... algun dels tres nebots. L’Eva, em sembla. Tenia exàmens i no podia venir.

–Però se li va comunicar la defunció?

–Sí, n’estic segura. Ho vaig fer jo mateixa per telèfon.

–I l’enterrament de l’Elsa, quan va tenir lloc?

–Buf! No en tinc ni idea. No hi vaig pas anar, jo. Comptat i debatut, era la secretària del meu cosí, no pas cap amic o familiar.

–Ja... però m’agradaria saber...

–Què?

–Res, no hi pensis. Segur que no té cap importància.

IX

El segon i el tercer personatge: Eva i Roger Castillo


Per fortuna no només veníem disposades a treballar. Amb una tarda tan blava i una aigua «boníssima» –és clar que qui ho havia dit, el Roger, feia estona que s’hi havia ficat– calia sens dubte aprofitar-ho. Feia tant de temps que no em posava el vestit de bany que ja me’l notava petit. I no m’he pas engreixat gaire, crec.

En sortir de l’aigua vaig anar decidida cap al para-sol on hi teníem les tovalloles.

–Què llegeixes?

L’Eva es va tirar enrere els auriculars i em va mirar amb un somriure de disculpa.

–Et preguntava que què llegies.

Em va ensenyar la portada del llibre.

–Acusa’m de superficial, Elionor, però estic ben enganxada a la col·lecció de novel·les romàntiques i d’aventures de la pobra tieta Patrícia.

–Veig que l’alta societat també es deixa seduir per les històries de quiosc.

–Segons la tieta, el dia a dia de l’alta societat no és tan interessant com el pinten. En tot cas, bé cal procurar-se alguna distracció, no trobes?

–Dona, parlar de distracció precisament ara...

–Bé, ja m’entens! Tampoc no passen coses d’aquestes cada dos per tres; morts i desaparicions, vull dir.

–Per sort –vaig intercalar.

–Tu ho has dit, per sort. Saps? Tinc curiositat. M’agradaria saber què n’ha descobert, ja, la policia.

–M’imagino que no gran cosa i a mi no m’ho demanis, perquè ho desconec. D’altra banda, ja m’ha deixat ben clar sa senyoria el jutge que està vigent el secret de sumari.

–I tu? Què has descobert?

–Una arracada tacada de sang que ja té la policia.

–Això ja ho sé –va protestar, arrossegant l’última «é»–. Vull dir de les investigacions que fas de tots nosaltres.

Vaig corbar els llavis esbossant un somriure formal.

–Amb sinceritat, crec que el mòbil econòmic existeix en aquest cas, però no pas en exclusiva. I t’adverteixo d’una cosa: acostumo a tenir molt bona intuïció en aquesta mena de prediccions.

–T’ho diu la intuïció o l’escrit de l’amenaça? –Em va preguntar amb picardia.

–Una cosa és el que ens diu l’assassí i l’altra allò que, de veritat, l’impulsa a fer el que fa.

–Vols dir que és mentida, això dels diners?

–No, no, si t’estic dient el contrari, Eva. El mòbil econòmic hi és present, però n’hi ha d’haver algun altre que desconec. Aquesta és la primera opció.

–Puc preguntar-te per què ho penses, això?

–Si fossin només motius econòmics stricto sensu no tindria sentit la tortura psicològica amb un cadàver en descomposició i l’amenaça de l’assassí.

–No saps quin pot ser l’altre mòbil que, segons tu, hauria empès l’assassí?

–T’asseguro que m’agradaria saber-ho. Perquè noto que falla alguna cosa. Vull dir que hi ha quelcom que no rutlla, que no té sentit, que no entenc o que està fora de context.

–De tota la història o de l’amenaça?

–D’això últim, de l’amenaça.

–Potser la rosa?

–Podria ser. Qualsevol possible explicació passa per la ment recargolada d’un assassí molt i molt peculiar. Per què la hi va posar, una rosa, després de desenterrar el cadàver i deixar-lo aquí? Només perquè a ella li agradaven molt? I si era així, com ho sabia, que li agradaven molt?

–Però si a sota de la flor hi havia el sobre...

–Exacte! Aquesta és la millor conclusió: potser la rosa no anava amb el cadàver, sinó amb el sobre. I a qui anava adreçat, el sobre? Doncs a la teva tia.

–Però amb quina finalitat?

–Un detall sarcàstic. O cínic, més aviat –«característic d’una certa demència», vaig pensar–. Potser pren força la idea d’algú que gaudeix martiritzant la seva víctima. Encara que queda la segona opció...

–Saps? Crec que tens raó. El mòbil econòmic no pot ésser l’únic. És fàcil que els diners hi tinguin a veure perquè hi ha molts milions pel mig, però no sé: la rosa, l’amenaça... Hi ha massa coses que se’ns escapen. I si això de la rosa fos, com dius, un detall cínic, potser deu tractar-se d’una mena d’assassí en sèrie.

–Que és algú que coneix molt bé aquesta família.

–Ho dius per la cita de l’Elena? Jo... vaja, és una ximpleria, això que he dit de l’assassí en sèrie. No ho havia d’haver dit.

–Hi estic d’acord.

–I no recordo, vull dir que no crec que mai hagi vist cap membre de la família amb cara d’haver assassinat algú.

–Caram, quina sorpresa! I segons tu, quina cara fan els assassins?

–Sí, sí, ja ho sé: fan el paperot, són amables i semblen incapaces de matar una mosca. Però alguna particularitat han de tenir, i mai no he vist que... ah, però –i va callar. Mirava l’Elvira i el seu germà, que caminaven a la platja, i després va esguardar la seva tia Victòria, que seia a l’ombra d’uns pins al primer replà de l’escalinata que partia de la Casa del Nord i desembocava ran de mar.

Què havia pretès, dir amb aquell «ah, però»? Era una nova referència a l’Elvira, potser? Ella mateixa em va impedir d’esbrinar-ho: acabava d’arribar fins on érem nosaltres.

–El teu germà és la pera, Eva! Si tracta totes les mosses igual, es passarà la vida seduint-les però sense que cap aguanti al seu costat més d’un parell de dies.

–Ben mirat ja és el que vol, no?

–Psí, segur que sí. I què, noia: has superat el tercer grau? –Va deixar anar mentre em picava l’ullet.

–Què va! Si hem estat discutint possibilitats i raonant en veu alta. Si t’atures a pensar-hi, fa venir pell de gallina. Això que un de nosaltres pugui ser... Ai, val més deixar-ho estar perquè me n’aniria d’aquí volant.

–Hauries de demanar-li permís al jutge, abans –vaig advertir-la.

–Això de dependre de la policia és una tocada d’ous. No et deixen cardar res –va bramar d’un tros lluny el Roger.

–Tens molta raó –vaig admetre.

–Oh, vostè rai, senyora Amarils, que deu poder fotre el camp quan li roti, no? –Em va preguntar el noi.

–Mira, tinc una feina a mig fer i el sa costum d’acabar-les totes. Fins que la baronessa no aparegui i m’ordeni el contrari, jo he d’esbrinar el perquè de les sospites. A la carta em demanava que ho deixés córrer, sí –vaig disparar de cop, endevinant el pensament de més d’un–, però la pèrdua de l’arracada fou posterior. I ella ja m’havia confiat abans, de manera ben clara, que algú la volia matar. Per això em va... diguem-ne contractar, sota promesa d’estricta discrecionalitat.

Per moments, vaig esdevenir el punt de confluència de totes les mirades. L’interès –o era l’alarma?– es va disparar un cop més.

–No li va dir cap nom? –Es va inquietar el Roger.

–No, mai no en va concretar cap. Qui sap, potser no sospitava de ningú en concret.

–Ens va agafar mania –va interpretar el noi.

–Sí, però per què? –Va reprendre la seva germana.

–Nena, era una vella carregada de collonades. Endevina’l tu, el perquè!

–No li calia un motiu gaire sòlid, ben mirat, per sospitar d’algú de nosaltres –va afegir l’Elvira–. De qualsevol petita engruna en feia un assumpte d’Estat.

–Ella remarcava el mòbil econòmic –vaig rebobinar–, però estàvem comentant amb l’Eva que els diners no hauran estat l’únic mòbil d’aquest cas. Almenys, pel que fa a la baronessa.

–I això? –Volgué saber el Roger.

–Ho dic per l’amenaça, el cadàver, la rosa i tot plegat. Si l’assassí ho fos només per motius econòmics, seria molt més pragmàtic. Evitaria tanta ostentació. Dic «almenys pel que fa a la baronessa» perquè no crec que ni el baró ni la secretària patissin gaire. Van ser morts ràpides: no crec que l’assassí els hagués turmentat gaire abans de matar-los.

–Això sempre i quan el matessin, al tiet –va puntualitzar el Roger.

–Cal partir d’aquesta base. Però podria ser, i no veig cap inconvenient en comentar-vos-ho, que aquesta mena de tortura, si em permeteu l’expressió, tingués una finalitat una mica més pragmàtica.

–Quina? –Es va interessar l’Elvira.

–Fer sortir la llebre del cau. M’explico. És una teoria que ja he exposat al jutge. Potser pretenia aterrir la baronessa per tal de posar-la entre l’espasa i la paret. Convençuda que algun familiar la voldria assassinar, fugiria la nit després de trobar-se el cadàver i l’amenaça. I en la fugida... bé, l’hauria interceptada.

–I com podia saber que fugiria aquella mateixa nit?

–Això, Eva, és el que tinc menys clar de tot. Suposo que l’assassí és un gran coneixedor de la naturalesa humana. Si és així, potser va pensar que s’accentuaria l’instint de supervivència, l’angoixa i la por de la seva presa.

–Sembla plausible –va considerar l’Elvira.

«I més tenint en compte –vaig pensar llavors– que dues de les persones interrogades, la Victòria i el Xavier, havien declarat que van sentir engegar-se el motor d’un vehicle. Fos qui fos, esperava la baronessa als voltants de la casa procurant no ser vist».

Els llamps cauen amb l’ímpetu de la imprevisió i amb la força d’un gran esclat. Com un llamp, doncs, em va il·luminar l’essència d’una nova idea. «Potser qui va cometre el crim no podia permetre que acabés sortint a la llum perquè, per exemple, s’arriscava a perdre determinats beneficis o privilegis. És a dir, hauria de desfer-se de l’eventual cadàver per tal que mai no pogués certificar-se la mort de la sisena baronessa d’Ubach, a fi de conservar les rendes que rebia d’ella mentre la llei la considerés viva».

I qui en vivia, d’aquests ingressos? Doncs per descomptat els tres nebots, i qui sap si també la senyora Fontanals, tenint en compte l’admiració que professava envers la desapareguda amfitriona.

–No ho veus així, Elionor? –Em va demanar l’Elvira.

Alçant la vista, em vaig reincorporar al món real.

–Ho sento, estaves absorta, oi?

–No passa res. Què dèieu, ara?

–Li estava rebatent al Roger la seva teoria basada en un cúmul de casualitats.

–Coses més rares passen! –Va replicar l’al·ludit.

–Sí, però que la mort del baró fos fortuïta –va insistir l’Elvira–, que l’assassinat de la pobra Elsa no hi tingués res a veure, que l’Elena morís poc després per atzar i que la Patrícia hagi fugit per culpa de les seves dèries, tal com argumentes, és massa inversemblant... que no funciona, vaja! Hi ha d’haver la mà d’algú pel mig. Fixa’t si la Patrícia estava convençuda del perill que corria que fins i tot va acabar contractant una detectiu.

–Perquè ja no carburava.

–L’arracada ensangonada és una obstinació, Roger? I tot això de l’amenaça, del cadàver...

–Algú que la vol acollonir i prou.

–Però i l’arracada?

–Segur que és seva?

–Seguríssim –va testificar l’Elvira–, les hi vaig regalar jo.

–La sang, vull dir.

–Encara no ho han confirmat, però crec que sí –vaig intercalar.

–I si tot plegat fos un muntatge?

–Ai, nen, tira! Si només hi falta l’Hannibal Lecter, amb tot aquest panorama.

–No pot ser, Roger –vaig replicar-li, amb un xic més de rigor que la seva germana–. A hores d’ara, tant la policia com jo mateixa hem descartat aquesta possibilitat. Massa casualitats. Dues morts en condicions anormals, la del baró i la de la seva germana, un assassinat evident, el de l’Elsa Martí, i una desaparició en estranyes circumstàncies que, fins a cert punt, fa témer el pitjor.

El noi va corrugar les celles, pensatiu. Va mirar la sorra meditant i després, amb un esbufec, va concedir:

–Pífia! Què hi farem! A pastar la meva teoria.

–Mira, fins a cert punt seria factible, però és massa rebuscada –vaig afegir.

–Saps una cosa, Elionor? Des que n’hem parlat abans que no m’he pogut treure del cap la cara del baró durant la festa de l’aniversari de casament.

–Feia pena de veure, pobre home! –Va saltar el Roger–. Sort que no es va veure a les fotos. Hi hauria vomitat a sobre. Si ja per norma no li agradaven, amb aquelles hauria caigut d’un atac... ai, em penso que m’ho havia d’haver estalviat, això!

–Vaja, així que hi ha fotos d’aquell dia. M’agradaria veure-les.

–Ui, dubto que la Patrícia les guardi aquí –em va contestar l’Elvira–. Jo en tinc una en la qual hi sortim tots. Me la va enviar la Patrícia per correu. A la carta em demanava que en fes un retrat ben gros per penjar-lo a no-sé-quina saleta del Palauet. Hi he estat treballant molt de temps, però se’m fa etern. Me’l vaig emportar aquí amb l’objectiu d’acabar-lo i poder-lo entregar a la Patrícia. Fes-m’hi pensar quan arribem a dalt i te l’ensenyaré.

***

L’Eva i l’Elvira van prendre la iniciativa, mentre que el Roger i una servidora ens vam quedar vint o trenta metres enrere. Per descomptat, no podia pas desaprofitar una oportunitat com aquella.

–Saps? Hi ha una cosa que em balla pel cap.

–Digueu-me, gentil senyora.

–No cal tanta comèdia. I pots tractar-me de tu, si vols.

–És una nova tàctica de persuasió? –Va preguntar el noi amb un somriure afable.

–Pots dir-ne així, si vols. El que vull que m’aclareixis versa sobre les pagues periòdiques que la Patrícia us concedeix.

–Què en vols saber, d’això?

–Bé, doncs mira, poca cosa. Només voldria fer-me’n una idea i prou.

–Tant el Xavier com l’Eva o jo mateix rebem una paga neta de vuit-cents euros al mes. Una ganga pels temps que corren! A nosaltres dos ens la concedeix des de la mort dels pares. El, en canvi, Xavier no sé des de quan la percep. Els seus pares van morir quan ell era una criatura, i suposo que la tieta Patrícia es va fer càrrec d’ell.

–Saps si també la vostra tia rep algun pagament periòdic?

–La tieta Victòria? No ho sé, i em faria gràcia que fos així: es passa tot el sant dia criticant-nos per no tenir ni ofici ni benefici, diu.

–Què passaria si la vostra tia, la Patrícia, morís? Seguiríeu rebent aquestes pagues?

–Mira per on, heus aquí la raó que ens lliura de tota sospita –va exclamar divertit–. Perquè si es morís, ens quedaríem sense la guardiola de garrinet!

–N’estàs segur?

–No existeix cap document que obligui a la nostra tia a pagar-nos aquesta manutenció. Ho fa perquè vol i prou.

–Ja, però tu saps què hi diu, al testament?

–Jo? I ara! Per què ho hauria de saber?

–Potser obliga als seus hereus a mantenir-vos, o potser vosaltres mateixos en sou els hereus.

–Òndia tu, que interessant es posa, el tema! En tot cas, jo no en tinc ni la més remota idea. Potser si ho demanes a les dues «Es» que tenim al davant, o a la supersexy miss simpatia victoriosa que no deixa de mirar-nos per sobre del llibre.

–Però vols callar! Ai si et sent.

–M’importa un ou! Ja sap què en penso, d’ella. Que sigui una vella amargada no li dona dret a emprenyar-nos amb tota la seva artilleria cada dos per tres. T’asseguro que no n’aprofitaria ni una volandera, d’aquesta locomotora del 1500!

–No li tens gaire estima, pel que veig. I la màquina de vapor encara no s’havia inventat, el 1500. Ai, quins estudiants esteu fets!

X

El quart personatge: Victòria Fontanals


–Senyora Amarils, li faria res acompanyar-me? No anirem pas gaire lluny, les meves cames no m’ho permetrien.

–Serà un plaer, senyora Fontanals. Em vindrà molt bé, caminar una estona. Roger, tu que estàs tan fort: podries portar-li la bossa de les pintures a l’Elvira?

El noi va expel·lir un esbufec, va estirar un parell de dits d’una mà i va agafar la nansa de la bossa.

–Sí, senyora. Com vostè vulgui, senyora. Desitja alguna cosa més, la senyora?

–Ja que ho demanes, em conformaria amb que els homes, i especialment els joves, fóssiu una mica més servicials i no us queixéssiu tant per tan poca cosa.

Amb un sarcàstic i altisonant «Ja! Ja! Ja!», el noi va fer mitja volta i va desaparèixer del nostre camp de visió.

–Aquest jovent –va murmurar la Victòria.

–Només pensen en quina una en poden dir!

–Bé, ja se sap, res a dir-hi.

Un incomodant silenci es va prolongar en el temps. El mar es gronxava endormiscat per la bonança i el sol ja no brillava amb tanta força com hores abans. Algun núvol esfilagarsat navegava sense rumb a través del cel, esdevingut el sostre d’una aquarel·la perfumada amb la intensa olor dels pins. Era una superba tarda d’estiu.

–M’encanta passar les vacances aquí. És com un petit paradís.

–És fantàstic, hi estic d’acord. Idíl·lic, fins i tot.

Victòria Fontanals em va esguardar amb un somriure forçat.

–Sap? Li seré franca. Vostè no em queia gaire bé, al principi. Espero que no s’ofengui, però tot allò que altera les habituds de sempre em resulta difícil d’acceptar.

–L’entenc.

–Sembla que no pugui ser. Fa tot just un any, aquesta passejada la feia amb els barons. Avui ell ja no hi és, Déu l’hagi perdonat, i la baronessa... No vull ni pensar-hi. I vés per on, ara em passejo amb qui investiga la mort del baró i la d’aquella pobra noia. Algú, d’altra banda, que em deu tenir ben anotada a la llista de... podem parlar de llista de sospitosos?

–En podem parlar, sí. Però no vulgui córrer, si us plau. No vull que es pensi...

–Ja m’imagino, no cal que es disculpi. Li confessaré una cosa: no em desagrada tant com em pensava, vostè.

–Ho celebro.

–Sembla discreta. Això és el que la pobra Patrícia anhelava per sobre de tot: discreció total. Xerra pels descosits, ho sé, però sempre referint-se a coses intranscendents, vulgars. Mai no faria safareig dels assumptes importants.

–És per això que ningú no sabia res sobre l’Elena, oi?

La meva interlocutora es va atansar un moment i va trencar un brotet d’espígol. Es va omplir els pulmons d’aquella olor i va dir:

–He vist amb quina meravellosa subtilesa ha sostret informació de l’Elvira i dels meus nebots. És fascinant. L’admiro, sap? És innecessari, l’espectacle dels interrogatoris. Això només aconsegueix atreure els curiosos i posar en guàrdia els interrogats.

–Potser sí, però la policia bé ha d’investigar d’alguna manera, no creu?

–Oh, sí, és clar, però m’agrada, el seu mètode. Per això li he demanat que m’acompanyés. He suposat que, tard o d’hora, voldria saber coses de mi. Ara és el moment, senyora Amarils.

Em va sorprendre. Poc m’esperava que, malgrat les reticències inicials, arribés a mostrar-se tan oberta i condescendent. Suposo que, tal com diu el meu exmarit, les persones que semblen de ferro solen estovar-se més aviat.

–Bé, d’entrada, gràcies per la seva predisposició, senyora Fontanals –li vaig dir, amb una certa perplexitat que intentava dissimular.

–Suposo que és el que la Patrícia hauria volgut –va girar la vista cap al mar i va reprendre la marxa amb lentitud–. Oh i tant que n’era, de discreta, la Patrícia. Val a dir que el difunt baró i la seva família també ho eren molt. És clar que no pertanyien a la noblesa, però tenien una gran consideració social. Era una família molt rica, banquers de tradició.

–Me n’havia parlat, d’això, la Patrícia.

–Ja es pot imaginar perquè de l’Elena no se’n va fer pública l’existència. No hauria estat bo ni per a ella ni per als barons. L’única cosa que se li podia oferir era una vida tranquil·la, lluny de tots aquells aprofitats i de gent sense escrúpols. Els barons la hi van donar. Se l’estimaven tant, pobreta! Per això ningú no en sabia res. Apart, és clar, dels familiars i de les assistentes, obligades a mantenir un silenci rigorós i absolut.

–I no era arriscat? Vull dir que ho sabessin persones de fora de la família.

Victòria Fontanals va somriure.

–No es pensi pas, senyora Amarils, que la Patrícia els ho va dir sense més ni més, així per les bones. Primer va esperar a conèixer-les en profunditat i, quan va tenir l’absoluta certesa de la seva discreció, els ho va confiar. Val a dir que les noies ja ho sospitaven. És tan difícil amagar res, al servei!

–L’Elsa també ho sabia?

–Sí, ella també. Però ningú més. La direcció del centre prou es va ocupar que mai no es filtrés el secret.

–Tinc entès que l’Elena va morir també d’un infart pocs dies després de morir el seu germà.

La meva interlocutora va gesticular en sentit afirmatiu.

–Sembla que, en ocasions, els problemes cardíacs s’hereten.

–L’Elvira m’ha explicat com va esdevenir-se la mort del pare del difunt baró.

Victòria Fontanals em va clavar aquells ullets tan petitons i foscos que tenia.

–Ho veu? És meravellós. Obté informacions amb una facilitat increïble, vostè!

–Potser té raó. De totes maneres, és l’únic mètode que puc fer servir. Algú de la meva edat no pot pas emprar els moderns mètodes d’investigació.

–Per moderns que siguin, senyora Amarils, no aconseguiran pas substituir l’efectivitat d’un bon cara a cara, n’estic convençuda.

–Hi estic d’acord.

–Què més desitjaria saber?

–Miri, ja que ho diu, hi ha quelcom que m’intriga. En sap alguna cosa, vostè, del testament?

–Llevat d'una renda vitalícia per a la germana, ho va deixar tot a l’esposa.

–No, no. No em referia al del baró, volia dir el de la Patrícia.

–Ah, sí. Em sembla que ja sé on vol anar a parar. Vol comprovar si, en cas que la Patrícia fos assassinada, el mòbil fóra l’econòmic, oi? Sap? Crec que li puc explicar algunes coses sobre el tema. Força coses, més aviat. Però no pas tot. Hi ha alguna informació que, pel meu compromís amb la Patrícia, no puc fer pública ni sota amenaça de mort.

–L’escolto, senyora Fontanals.

–Per començar, hem de tenir en compte que el testament es pot revocar en qualsevol moment. No em consta cap modificació, cert, però no podem pas descartar aquesta possibilitat.

–No la descartem, doncs.

–Jo en conec molt bé el contingut perquè me’l va explicar la pròpia baronessa hores després de firmar-lo. I m’aventuro a dir que no crec que ningú més sàpiga, tan bé com jo, quina fou la darrera voluntat de la Patrícia.

Es va aturar de cop. Semblava que l’hagués colpit aquella última frase, i així va ser.

–És violent, oi?, parlar d’això, de la darrera voluntat de la Patrícia, vull dir. Sembla que ja... que ja no hi sigui, vaja.

–Però no, senyora Fontanals. No podem pas afirmar-ho, encara. Vull dir que donem temps al temps, i no s’amoïni per aquest tipus d’expressions que tots fem servir sense mala fe.

–Sí, suposo que té raó –va olorar de nou el brot d’espígol i va llançar la vista al mar–. El testament establia dues possibles situacions: si ella, la Patrícia, moria abans que el Giannis, ell n’esdevindria l’hereu universal. Amb una taxativa imposició, tanmateix: que designés un dels tres nebots com a hereu de les propietats que, per tradició, han pertangut als barons d’Ubach. Segona possibilitat: si la baronessa morís vídua, com serà el cas, un dels tres nebots serà l’hereu universal dels béns de la Patrícia. En concret ho serà el mateix que hagués rebut del baró tot el patrimoni que configura la baronia d’Ubach. I el que jo no li puc revelar sota cap concepte és la identitat del gran beneficiari. La baronessa em va fer prometre, jurar i perjurar que mai, sota cap concepte, no faria pública aquesta successió.

–Que així sigui: conservi’n el secret.

–Per a cadascun dels altres dos nebots, la Patrícia els deixa un únic llegat d’uns cent mil euros, aproximadament. I si vol una ferma candidata a sospitosa de l’hipotètic assassinat de la baronessa, em pot investigar a mi. És clar que jo fóra del tot incapaç d’assassinar ningú, per descomptat. Ho he dit perquè probablement sóc la segona persona més beneficiada en aquest testament: em correspondria una renda anual vitalícia de cinquanta mil euros.

–Vaja, d’això se’n diu un bon augment de sou.

Vaig esdevenir la diana d’un incisiu retret.

–Ni en percebo cap, d’ella, ni en necessito rebre, senyora Amarils. Puc sustentar-me prou bé amb les meves pròpies inversions.

–Perdoni, ho sento de debò. Espero no haver-la ofesa.

–Deixem-ho aquí. No es preocupi, no m’ho prendré com res personal. Suposo que és una pregunta pròpia de qui investiga possibles sospitosos d’assassinat.

–Gràcies, senyora Fontanals. A vegades no sóc tan cortesa com voldria, en aplicar el meu mètode, com diu vostè.

–Bé, prosseguim. Tota la seva col·lecció de joies passaria a mans de la seva cosina Elvira. Una col·lecció força variada que conté algunes peces de gran valor.

»I a veure qui em deixo... –va repassar en veu alta– ah, sí, un llegat de trenta mil euros per a cada una de les dues minyones, la Rosa i la Mercè. També n’hi havia un d’igual per a l’Elsa però, és clar, ja no cal comptar-lo. Desconec si la nova secretària, aquella noieta tan reservada, ocupa ara el lloc que ocupava la pobra Elsa. Com li he dit abans, desconec qualsevol possible modificació que la Patrícia hagi pogut introduir en aquest testament.

–Trobo curiós que no aparegui l’Elena Matsoukis.

–Ah sí, és veritat. No l’he esmentada perquè és el mateix cas que el de la pobra Elsa. Em sembla que li assignava una renda vitalícia anual igual que la meva. A més d’imposar a l’hereu l’obligació d’ocupar-se’n, és clar. Se l’estimaven molt, pot ben creure’m.

–Un testament molt complet, pel que veig. No es va oblidar de ningú.

–Si m’hagués tocat a mi fer de baronessa, no sé pas si me n’hagués sortit tan bé.

Aquell comentari, en principi una mera puntualització, se’m va clavar amb força al cervell, fins que no vaig poder resistir més aquella temptació i vaig preguntar:

–Perdoni, senyora Fontanals, però què ha volgut dir, en realitat, amb això de «si m’hagués tocat a mi fer de baronessa»?

Va esbossar un dels seus somriures forçats, va dipositar el llibre que carretejava damunt d’una roca i es va passar les mans per la llisor acampanada dels seus cabells. Es va arreglar després el serrell i, tot seguit, es va recolzar d’esquena al marge de pedra que resseguia el camí per on circulàvem.

–En faig la cara, jo, de baronessa?

–Ui, quin compromís! Bé, jo de baronesses no n’he conegudes moltes, però... per què m’ho demana, això?

–El meu marit era el germà gran de la Patrícia. L’hereu, per tant, de la baronia dels Ubach. Però va morir a causa d’un accident de trànsit un any després d’haver-nos casat.

»Què va succeir llavors? Doncs que aleshores encara vivien els anteriors barons d’Ubach, Amadeu Lluís i Margalida. I el que van fer fou limitar-se a cercar el segon candidat a la llista successòria. Els dos germans masculins, l’Eduard, el pare del Xavier, i l’Agustí, també havien mort, i va ser una gran sort per a la Patrícia que la senyora Margalida tingués el poder de persuasió que tenia. Ho dic perquè l’anterior baró era força reticent a nomenar una dona hereva universal de les propietats que configuraven la baronia d’Ubach. Suposo que ell preferia que fos algun dels néts masculins, el Xavier o el Roger, qui acabessin heretant almenys la part grossa de les propietats. El títol baronial sí que, en principi, per les lleis històriques de la transmissió dels títols nobiliaris, hauria recaigut en la Patrícia. Ella era la primogènita de totes les seves germanes i ja no quedava cap germà viu. De totes maneres, el senyor Amadeu Lluís preferia algun dels néts. Encara portaven bolquers, però eren del sexe masculí. En particular el Xavier, per ser el més gran dels dos.

Per què negar-ho? Em va sorprendre, aquella declaració. La Patrícia, malgrat la seva tremenda loquacitat, tampoc no me n’havia dit res.

–He d’admetre, senyora Fontanals, que no sé si en fa la cara, però d’una cosa estic segura: vostè hauria estat una esplèndida senyora baronessa.

Llavors sí: per primera vegada, em va oferir un somriure natural. Almenys no tan forçat com els anteriors. I fins i tot crec que, per moments, es va sentir feliç.

XI

El cinquè personatge: Xavier Tadeus


Una altra nit com aquella i hauria de prendre tranquil·litzants. Vaig donar més voltes que un cicló, al llit. I això que vaig ésser de les primeres a retirar-me, però tenia massa coses al cap, entre elles el testament.

Un dels tres nebots era l’hereu universal de la Patrícia. Però el fet que no se sabés qui era complicava les coses. És clar que la senyora Fontanals ho sabia, si bé era força improbable que ho hagués comunicat a la persona beneficiària. Tractant-se d’una dona de principis, mai no trencaria cap compromís, i menys encara de tal envergadura o solemnitat.

La incògnita de l’hereu, tanmateix, no impossibilitava pensar en el mòbil econòmic. Potser perquè qui hauria atacat la Patrícia no n’esperava rebre res, d’ella, o ben poca cosa. I per mantenir els privilegis de què ja gaudia –una renda periòdica, per exemple–, li convenia fer-la desaparèixer. Aquesta podia ser la clau.

L’Elvira quedava exclosa per tractar-se d’una vídua adinerada, i la Victòria Fontanals perquè tampoc no percebia cap euro, de la seva cunyada. Calia que fos certificada la defunció de la baronessa per tal d’obtenir una renda anual vitalícia de... quant havia dit? Cinquanta mil euros? Bé, substanciosa, en qualsevol cas. Quedaven tan sols els tres nebots. Era un d’ells, l’assassí?

Això, és clar, sempre i quan el mòbil fos l’econòmic. Si intervenia algun altre motiu, com ara una revenja, que és el que em semblava més lògic, caldria descartar aquesta via d’eliminació i tornar a pensar en tots els familiars una altre cop.

La Victòria m’havia relatat una història extraordinària, però qui sap si era completa. Potser faltaven detalls que ni ella coneixia o que, pel motiu que fos, no els havia volgut esmentar. Havia comentat que l’anterior baronessa s’havia posat a favor de la seva filla Patrícia en la designació successòria. Era perquè l’apreciava d’una forma especial? O potser perquè la Patrícia, valent-se del seu geni, havia... diguem que aconseguit convèncer els seus progenitors?

I el fill gran dels anteriors barons d’Ubach havia mort en un accident de trànsit. Això és el que havia dit la seva vídua, la senyora Fontanals. Bé, suposo que calia creure-ho. Si no, per què m’hauria d’haver entabanat, la Victòria, en aquest punt?

–Vaja, i jo que em pensava que era el més matiner, avui!

Aquelles paraules van rompre el vidre de l’abstracció. La veritat és que deuria resultar graciós, veure’m estoica amb mitja galeta desfeta a la tassa i el cap recolzat a l’altra mà.

–Ui, bon dia, Xavier. Ni t’havia sentit entrar.

–Ho he notat. I bon dia també, senyora Amarils. Hi ha cafè?

–Em penso que sí. Mitja cafetera, com a mínim.

–Ah sí, ja ho veig... Puc demanar-li en què pensava o també està sota secret de sumari?

–No, i ara! Res de secrets oficials, per part meva. Pensava una mica en tot plegat. Per cert, se’n sap alguna cosa, de la Patrícia? Vas tornar tan tard que ni per sopar no ens vam veure.

–La policia hi treballa amb la màxima prioritat, però fins ara no han descobert res. Sembla ben bé que la terra se l’hagi empassada. Ah, i vaig tornar tan tard perquè m’encanta passejar tot sol per la platja. Relaxa, sap?

–No t’ho havia pas demanat, això.

–Que no ens investiga, senyora Amarils?

Vaig arquejar les comissures dels llavis en un intent de somriure esmorteït.

–Pregunti tot el que vulgui perquè no tinc res a amagar.

–Pots tractar-me de tu, si vols.

–Tinc per costum tractar de vostè.

–Ho sospitava.

–Vaja, i què més sospita, de mi?

–Vols que et parli... perdona, et fa res que et tracti de tu?

–En absolut, ja m’agrada. Continuï.

–Et demanava si vols que et parli sense embuts.

–Si us plau.

–Crec que t’agrada quedar bé amb la baronessa. Ella mateixa em va comentar la teva predisposició a escoltar-la. I t’ocupes molt bé de la seva gata, això també m’ho va dir.

–Té un ull clínic, senyora Amarils –va afirmar somrient, mentre untava de mantega una llesca de pa–. És una gran detectiu, vostè. Però espero que entengui, també, que la Patrícia m’ha fet de mare durant molts anys. D’altra banda, si vostè ha interpretat que raspallava la baronessa, potser deu ser perquè, en el fons, tots som humans i, com a tals, ens devoren les bones expectatives.

–Trobo curiós, aquest comentari. Em fa pensar en el mòbil econòmic. Vull dir que si la baronessa hagués mort...

–Ah, molt bé, però no m’assenyali pas a mi, senyora Amarils. Tinc raons de pes per creure que jo no sóc la nineta dels seus ulls.

–Per?

Xavier Tadeus va somriure. Es va arreglar un molest floc de cabells que li queia sobre el front i va contestar:

–No veig cap inconvenient a dir-li-ho, senyora Amarils. L’afecte que em pugui tenir la Patrícia no dissimula prou bé una certa aprensió que crec que té en contra meu.

He de dir, arribats en aquest punt, que ja m’imaginava quin era el motiu. L’entreveia des del primer dia que vaig conèixer aquell xicot.

–A la tieta Patrícia, malgrat que per a mi ha estat com una mare, li ha costat molt assumir la meva preferència sexual. I més difícil li ha resultat, encara, assimilar que no només no ho dissimuli sinó que, ben al contrari, ho faci públic. De totes maneres, crec que vostè ja ho intuïa, això.

–M’ho imaginava, sí –li vaig confirmar, amb un somriure amable–. Però si vols que et sigui sincera, jo no crec que això t’hagi de fer perdre esperances de cara a l’herència. Em va parlar molt bé de tu, bo i tenint en compte la peculiar forma que té de tractar la gent.

–Oh, és que sap?, és quelcom que no em preocupa, a mi. Jo estic molt bé com estic. Aquest setembre acabaré la carrera; només em queden dos exàmens. I vaig fer les pràctiques a les oficines d’un diari que, segons sembla, els vaig caure en gràcia. Van assegurar-me que em contractarien.

–Així ho espero.

–A la tieta Patrícia li va agradar molt, saber-ho. Em va dir que ja era hora. És clar que quan li vaig dir, el diumenge passat, estava força atabalada.

–Sí, crec que pressentia alguna cosa.

–Disculpi’m l’atreviment, senyora Amarils, però és que després de tot allò del cadàver, de l’amenaça i tot plegat, ja podia ensumar-s’ho, ja!

–Se la veia a sobre. La imminència, m’entens? I potser també qui era el causant de tot plegat.

–Vol dir qui la vol...

–Vull dir qui la volia assassinar. En saps alguna cosa, tu, del testament de la teva tia?

–Només que l’hereu serà algú de nosaltres: un dels meus cosins o jo. M’ho va dir fa temps ella mateixa. Jo em descarto des del principi, ja li ho he dit.

–Qui sap! Potser dius que no i al final...

–Per ser-li sincer, senyora Amarils, no m’hi veig, d’arcaic terratinent. Tinc altres projectes, sap? Li diré encara més: crec que el proper baró d’Ubach he de ser jo, segons de la successió nobiliària. Doncs bé, ja li puc avançar que, amb tota seguretat, hi renunciaré. Total, pel que serveix...

–Però podries ésser el preferit d’ella, malgrat tot. Perquè potser sí que la teva tia tenia contra tu la recança que m’has dit, però venint d’ella... Ja saps com era, de caràcter.

–Completament imprevisible –va simplificar.

–És una definició molt precisa –vaig concedir–. I un últim comentari, Xavier: segons sembla, vas sentir el brogit d’un cotxe durant la nit que va desaparèixer la baronessa.

–Cert. M’havia endormiscat, però n’estic molt segur, d’això. Era el soroll d’un motor engegat.

–Cap a quina hora va ser, això?

–Buf, doncs suposo que cap a les dues de la nit. Vaig estar llegint fins molt tard.

–Estàs segur que vas sentir a marxar el cotxe? Només a marxar?

–Del tot. Algú va engegar el motor i el soroll es va allunyar de forma gradual fins a desaparèixer.

–Llàstima.

–Llàstima per què, senyora Amarils?

–Per no haver-te aixecat a comprovar si faltava algun dels cotxes a la plaça. Cadascun de vosaltres té cotxe, menys l’Eva, que fa servir el del seu germà.

–Cert, el més lògic és pensar que era el cotxe d’algú de nosaltres, però hi ha una altra possibilitat. Potser ja l’haurà tinguda en compte.

–Digues-me-la.

–Se’n recorda, del sopar? Estàvem asseguts a taula, tots menys les minyones i la secretària, que ja se n’havien anat. Algú, sense gaire èxit, va posar música de fons. El Roger va engegar la tele. Hi havia, per tant, remor de fons. Ara li prego, senyora Amarils, que se’n vagi al menjador. No hi haurà ningú i estarà tot en silenci. Jo tinc el cotxe aparcat a la plaça del davant, com tots els altres. Aprofitant que vull anar a fer una volta amb cotxe, vostè mateixa podrà experimentar la situació.

Vaig respectar les instruccions una mica descol·locada. El menjador estava buit. Alguna de les minyones havia entreobert els finestrons, només l’imprescindible perquè la cambra no es trobés del tot a les fosques. Imperava un silenci sepulcral. No vaig poder-me estar de pensar, un cop més, en el cadàver de la pobra noia, exposat al primer replà com un objecte de fira.

Van transcórrer cinc o deu minuts. No havia entès gran cosa d’allò que em volia fer veure el Xavier. Vaig abandonar un xic desconcertada el menjador i vaig encaminar-me tota consirosa cap a fora. Però el cotxe del Xavier ja no hi era, i no n’havia sentit el motor quan l’engegà.

Això era el que em volia fer entendre! Llavors ho veia clar; si des del menjador no l’havia sentit, tampoc no podíem percebre, des d’allà, l’arribada d’un cotxe foraster la nit que va desaparèixer la sisena baronessa d’Ubach.

XII

El sisè personatge


Em va resultar força difícil trobar el moment oportú. Quan estaven a la cuina, perquè els àpats no es feien esperar. Quan netejaven, perquè no acabarien abans de tal o tal altra hora. Quan sortien al jardí, perquè només havien sortit a prendre l’aire un instant. La Rosa i la Mercè sempre estaven ocupades.

Acabada la jornada del divendres, a punt de complir-se cinc dies d’ençà de la desaparició de la baronessa, vaig aconseguir poder parlar una estona amb la Rosa. Sortia de la Casa del Nord arreglant-se un vistós mocador de coll. No semblava pas que la convencés massa el resultat.

–Tinc una bona col·lecció de mocadors de coll, però cap com aquest –va girar la vista per esguardar-me. Se la veia sorpresa.

–Ai, perdoni, senyora Amarils, m’havia espantat. No m’imaginava que fos aquí.

–És que, sap?, és un lloc ben agradable, aquest porxo. L’ombra és fresca, el banc és confortable i la vista és excel·lent. Fixi’s en aquella cala d’allà dalt; quin formiguer!

–I el mar, clapejat de barquetes! Creia que seria amb la senyora Elvira: ha dit que se’n tornava a pintar.

–Sí, però no pas cap exterior. Fa un retrat, sap? Un retrat amb tota la família de la baronessa, baró inclòs. Fa servir una foto del dia que els barons van celebrar el vint-i-dosè aniversari de casament.

–Ah sí, ja l’he vista, aquesta foto. Va ser la pròpia baronessa qui li va insinuar a la senyora Gràcia que en fes això, un retrat a l’oli. Bé, jo no hi entenc gaire, d’aquestes coses.

–Me’l volia ensenyar l’altre dia, però va canviar d’opinió. «Un cop firmat», va dir, «te’l miraràs amb més bons ulls».

–El veurà amb tots els detalls, per tant. Puc seure, senyora Amarils?

–Si us plau.

–Estic esperant la Mercè, que em portarà fins a casa. Ha dit que volia acabar de fregar la primera planta. No crec que trigui, de totes maneres.

–Vaja, estic de sort. Sap perquè hi sóc aquí, oi?

–És detectiu.

–Per encàrrec de la seva mestressa, la baronessa d’Ubach.

–Ja. I vol preguntar-me res, a mi?

–Diguem que sí.

–És que ja vaig dir-ho tot al jutge, sap?

–M’interessen unes altres coses.

La seva mirada va deixar entreveure una espurna de reguard.

–Vostè dirà.

–Vull que em parli de l’Elsa –el recel va eixamplar-se un xic més–. Recordo que la seva companya, la Mercè, va dir que vostè i ella eren força amigues. És així?

La noia va acotar el cap i va resseguir amb la vista l’enllosat del porxo.

–No en tenia gaire, d’amistats. Ni coneguts. Era una persona molt solitària. Però també era d’aquelles persones que saben congeniar amb algú a la perfecció, i així fou com ens vam fer amigues. Quan ella va començar a treballar pels barons, em va caure bé de seguida, i viceversa. Jo, sap?, no sóc pas una gran aficionada a xerrar pels descosits, com solia fer la meva senyora. Vull dir que sol fer, vaja. És que és un embolic, tot plegat!

–Sí, ja. Vau simpatitzar de seguida, pel que veig.

–Ja ho crec. A ella tampoc no li agradava massa omplir-se la boca de xafarderies. Ens agradava el cine i anàvem sovint a veure pel·lícules d’amor o comèdies nord-americanes, que potser sí que no valen gran cosa, però a nosaltres ens feien gràcia. I anar al teatre, per descomptat –va remarcar–. Després ho comentàvem a la terrassa del primer bar que trobàvem. En una ocasió també vam anar juntes de vacances. Va ser el segon any de conèixer-nos. Vam anar a Mallorca.

–Només una vegada?

–El primer any encara no hi havia prou confiança. Érem molt amigues però no tant com per anar-nos-en plegades de vacances. I aquest any resulta que tant ella com una servidora teníem altres projectes.

–Ja. I altres amistats. Masculines, potser? –Vaig sondejar, amb un somriure de complicitat.

–Bé, sí, els nois. Jo havia conegut qui ara és el meu marit i ella havia conegut un home que, si bé no me’l va presentar mai, me’n va recitar les excel·lències. Morè, ben plantat, simpàtic, força espavilat i molt compromès amb les causes socials. Havia estudiat alguna carrera, em sembla. Però la veritat és que no en vam parlar massa, d’ells. Quan quedàvem era per comentar les nostres coses, no per la bona o mala planta de les nostres parelles –i va tossir amb moderada discreció, com si volgués excusar-se d’alguna cosa.

–Bé, normal. Suposo que pel que fa a aquest tema cadascuna tenia els seus gustos, no? Vull dir que no teníeu perquè congeniar en tot.

–Oh, però no es pensi, senyora Amarils; ja ens aveníem, ja. Fins i tot amb això dels nois. Vull dir que quan vam començar a sortir, per exemple, ambdues vam decidir mantenir-ho en secret.

–I com va anar, la relació de l’Elsa?

–Em sembla no li va anar tan bé com a mi, perquè va deixar de parlar-me’n de cop i volta. Durant els últims mesos, ella i jo ens vam distanciar una mica. Estava tan atrafegada, jo, amb això del casament! Si bé em sembla recordar que...

–Sí?

–Que portava un anell, i potser era un anell de prometatge. Sí, potser sí, perquè el portava en aquest dit –i em va indicar l’anular–. Però ja li dic, ens vam distanciar una mica. I com que només quedàvem per anar al cine o al teatre... per a algú altre fóra avorrit, això. Vull dir anar sempre a llocs així, i passar després una horeta o dues comentant què ens havia semblat. Però a nosaltres ens agradava, sap? Era la nostra estona de relax. Si mai havíem d’esbravar-nos ho fèiem, però no parlàvem ni de nois ni dels nostres maldecaps. Era meravellosa, la nostra compenetració.

–Trobo curiós que ningú de la policia, ni tan sols el jutge, hagi indagat més en la vida de l’Elsa Martí.

–Oh, ja li ho he dit, era una noia molt corrent. Amb pocs amics, crec que com a amiga autèntica i fidel només em tenia a mi, però era molt maca. Tant de tracte com de caràcter. Era tan eficient que fins i tot la baronessa ho havia d’admetre, ja veu!

–I el noi aquest que sortia amb l’Elsa?

–Ui, vagi’l a trobar. Ja li vaig comentar al jutge el dia que em va interrogar.

–No recordo haver-ho llegit.

–Com diu?

–No-res. És que vaig mirar els informes. Amb l’autorització del jutge, és clar.

La noia em va fitar amb una indefinible expressió.

–Sap? A vegades em faria por, vostè.

–Compleixo ordres, jo. Les encarregades per la seva mestressa, Rosa.

–Sí –va admetre amb una pinzellada de dubte–, suposo que té l’obligació de fer-ho.

–I digui’m, tenia parents, l’Elsa?

–Només una germana que viu a l’estranger. A Estrasburg, em sembla. S’escrivien sovint. Ella comentava les seves qüestions personals amb aquesta germana i jo, amb la meva. D’aquesta manera quan ella, l’Elsa, i una servidora ens trobàvem quasi mai no teníem la necessitat d’esbravar-nos de tot allò que fes referència a la nostra intimitat. És clar que parlàvem, ens teníem confiança, però passàvem de puntetes per les nostres intimitats, sobretot quan el tema eren els nois. Potser li estranyarà que dues amigues fossin tan reservades en l’aspecte personal...

–No es pensi. Jo també havia tingut alguna amiga així. Només parlàvem d’arquitectura, d’escultura i de pintura. Tant l’una com l’altra érem professores d’Història de l’Art, i les nostres professions era l’objectiu de les nostres converses.

–Què va passar?

–Les vides van prendre rumbs diferents. Durant un temps ens vam escriure, però cada vegada menys. Suposo que el temps i la distància, encara que no ho vulguem, acaba separant les persones.

–Jo la vaig trobar molt a faltar. Me l’estimava com si hagués estat una germana meva. El fet que ens haguéssim distanciat una mica els darrers mesos em va doldre molt. Les persones no s’adonen del que tenen fins que ho han perdut. Jo em vaig deprimir com no ho havia fet des de la mort del meu pare. Durant dos mesos volia estar sola i plorava per qualsevol ximpleria. Però l’Andreu, el meu marit, va ser molt considerat. Li vaig explicar tot el que em passava perquè entre dos enamorats no hi poden haver secrets. Jo volia posposar el casament i ell em va convèncer de no fer-ho, dient-me que calia tirar endavant. «La vida és dels vius», em va dir; «no t’ofeguis en tu mateixa; jo estic al teu costat, i la teva mare i els teus germans. Tu i nosaltres som els vius i et necessitem». Va dir-me unes coses tan maques! És un sol. No sé pas què faria sense ell.

Tot d’una vam sentir una veu que provenia de l’interior de la casa, apropant-se decidida fins on érem nosaltres.

–Bé, ja he acabat. Els he deixat el sopar a la nevera; només hauran de escalfar el segon plat. Facilet i ràpid, perquè no es queixin. Demà al matí acabaré la bugada. Hi ha les estovalles d'ahir, les cortines de la biblioteca i unes quantes tovalloles. Comptant-t’hi els llençols, hi haurà un munt de roba, per variar. Ah, i recorda’m allò de l'altra vaixella; caldrà buscar-la a les golfes. I sort que la senyora no hi és, per què no veuria de bon ull que... –la Mercè acabava de creuar el portal de la casa i, en girar-se per tancar la porta, ens havia vist assegudes al banc del porxo–. Ah, vaja, és amb vostè. Bé, disculpi’m, no sabia...

–Oh, no s’amoïni. La Rosa l’esperava.

–Ah, ja, bé, em sap greu la tardança. Si volen parlar una estona més em puc esperar, però tinc els nens amb la sogra...

–Oh no, no, i ara, no us voldria pas entretenir. Gràcies per tot, Rosa. Ha estat molt amable.

La nouvinguda es va mirar la seva companya sense dissimular un deix de desconcert.

–Pot comptar, senyora Amarils! A la seva disposició. Ara ja sap com apreciava l’Elsa. Vull que sàpiga que faré el que calgui per descobrir el salvatge que la va matar i que, per postres, la va humiliar d’una forma tan degradant. Això de desenterrar-la... Cal tenir un fetge ben gros! Només lamento que la justícia sigui tan poc dura amb aquesta mena de criminals. Profanar una tomba no té perdó.

–Tot se solucionarà. Tant la policia com jo mateixa estem, de moment, a les palpentes, però el final s’acosta. I la veritat s’imposarà. Ah, i una última pregunta, Rosa. La germana de l’Elsa, on ha dit que vivia?

–A Estrasburg, em sembla. Es diu Núria, Núria Martí i Damadeus.

–Gràcies, Rosa. I cregui’m; entre tots el caçarem.

***

–Elionor, heus aquí un dels meus millors retrats. Llàstima que la Patrícia... bé, esperem que el pugui veure, però el temps no juga favor nostre, oi? Cal que comencem a ser realistes...

–És el que he intentat fer veure a tothom des del primer dia –vaig correspondre.

–Suposo que li hauria agradat. De fet no hi entenia pas gaire, per no dir gens, en pintura, i tot el que jo feia ho trobava igual de bo. És clar que ho criticava, però no des del punt de vista d’un entès o expert en la matèria, sinó des de la seva posició de simpàtica i carregosa miss criticaire. Que si colors massa vius, que si el somriure era poc natural, que si podia haver-me estalviat la berruga del mentó... Coses d’aquestes, ja m’entens.

–Molt propi d’ella, sí. Déu ni do la feinada que hi has tingut: és immensa aquesta tela!

–Dos metres de llarg per un amb deu d’ample. Mides triades per la senyora baronessa. Manies, per ser-te franca. No vulguis pas saber els treballs que vaig tenir per encabir-lo al cotxe! Entre això, el cavallet, la caixa de les pintures, les maletes i tot plegat, la gran carrossa de cotxe que tinc semblava com si de cop s’hagués encongit. Em disculpes? Vaig a fer neteja de tot això i cap a la dutxa volant! Em penso que quan en surti seré una altra.

–Fes, fes.

I l’Elvira va sortir de l’habitació, dita per les minyones dels mals endreços, on s’havia ben instal·lat amb tot el seu arsenal. Em vaig quedar sola amb el quadre exposat davant meu.

Era un retrat realista força ben aconseguit, a jutjar per la identitat amb la foto que tenia als dits. El color gris blavós del fons, amb gradacions d’intensitat un xic brusques si bé prou difuminades, realçaven les set figures del retrat.

En un primer terme hi havia quatre cadires. Les centrals estaven ocupades pels barons. Per tal de diferenciar-se de la resta, ambdues tenien el respatller més alt. El baró estava a la dreta –vista de front la imatge– i la baronessa a l’esquerra. A l’extrem dret, és a dir, a tocar del baró, hi havia asseguda l’autora del retrat, elegant com mai amb un vestit de crepè de tons blaus molt ben reproduït. A l’altra punta hi romania asseguda la senyora Fontanals, amb un posat més propi de dama de companyia que de cap altra cosa. Això sí, seriosa i tibada com una estàtua de marbre i vestida, per descomptat, de negre rigorós.

Drets en segon terme hi havia els tres nebots. Entre l’Elvira i el baró, el rostre del Xavier, amb un somriure més aviat artificiós. Entre els barons, el Roger, amb la seva mitja rialleta simpaticona i la mirada pròpia d’un nen entremaliat. I entre la baronessa i la senyora Fontanals, la darrera cara, la de l’Eva, riallera i potser festiva, encara que amb una expressió sofisticada, com si volgués semblar una estrella de cine.

En aquell retrat el baró apareixia amb un intent de somriure als llavis. Mantenia amb fermesa una posició de molt digna autoritat. Vestia amb la formalitat i el classicisme que exigia el moment i la condició; un frac impecable el negre del qual feia ressaltar el blanc d’una flor, un xic discordant, clavada prop de la solapa. Al seu costat, amb una postura recargolada, una alegre i vistosa Patrícia Tadeus semblava destacar com a reina absoluta de la festa. Vestia un complex vestit de gases i vels superposats –pobra Elvira!– de tons blavosos i liles. Un combinat floral de colors similars i vistoses formes adornava el pentinat de la baronessa, que lluïa una banda com a símbol o distinció, m’imagino, de la seva condició baronial. Amb les mans, recollides a la falda, agafava un ram de lliris d’aigua combinats amb fulles d’esparreguera i ramells d’una rara espècie de curioses campanetes blaves. Quant a les joies, sobrietat i elegància refinada.

Després, jutjat i analitzat el resultat del treball de l’Elvira, vaig agafar la fotografia i vaig començar a cercar semblances i diferències entre les dues imatges. El retrat era força fidedigne, però hi havia algun petit canvi subtil respecte de la fotografia. A la instantània, el baró no mantenia de forma tan clara aquell posat de digna autoritat, ni aquella expressió d’aparent seguretat. A l’original se’l veia cansat. Resignat, diria jo, i una mica encorbat, circumstància que el feia aparentar més gran que en el retrat. Mirava també endavant, però semblava tenir por d’alguna cosa. La seva primesa, a més, no l’impulsava a infondre aquella aparença senyorívola que es desprenia del retrat. Qui m’havia dit que, pel seu aspecte durant la festa, ja semblava que intuís què li passaria aquell mateix vespre? La pròpia Elvira, vés per on.

Hi havia un altre canvi important. Amb això no vull posar en entredit la capacitat de l’Elvira per recrear amb fidelitat la imatge d’algú, sinó que pretenc remarcar quelcom ben notori: cada artista reprodueix allò que veu guiat per ell mateix, per l’estil propi i pel subconscient. És el «toc personal» a l'obra o, millor dit, al contingut de l'obra. L’Elvira havia rejovenit el baró, si bé en el cas de la baronessa això no era necessari. Aquell somriure radiant, ferm i triomfant en conjunció amb el seu posat airós em recordava, de forma inevitable, la figura de la reina Maria Lluïsa, l’esposa de Carles IV immortalitzada per Goya en el quadre que dies abans havíem comentat amb l’Elvira. L’expressió era potser més letífica i menys fèrria que la d’aquella reina, però d’alguna manera s’assemblaven. Patrícia Tadeus era com una difuminada reencarnació de Maria Lluïsa de Parma dos segles després.

Però tornem al canvi que m’havia cridat l’atenció. El posat un xic recargolat de la baronessa tenia una lògica raó de ser si es comparava el retrat amb la imatge fotogràfica. A la instantània, la baronessa dirigia l’esguard no a l’objectiu de la càmera, sinó al seu marit. El mirava d’una forma estranya, com indulgent. Malenconiosa, fins i tot. Semblava com si també sabés què passaria i es resignés, desesperançada, a perdre’l. Endevinava potser un final imminent, conseqüència directa del delicat estat de salut del baró. La imminència, no obstant, la va sorprendre. I és que, de fet, la mort quasi sempre ens visita estant desprevinguts.

Potser he extrapolat massa detalls d’un simple gest de la Patrícia. Diuen que una imatge val més que mil paraules, però molt sovint extreure tantes conclusions d’un mer instant és massa arriscat. En defensa pròpia he d’invocar, tanmateix, que acostumo a tenir encert en aquesta mena de judicis de valor. I cal tenir present, també, que les persones ni sempre fan tot el que diuen ni sempre diuen tot el que fan. Aquest és el joc de la vida.

L’Elvira havia canviat l’objectiu visual de la baronessa. Per què ho havia fet? Ella argumentaria que «d’aquesta manera queda molt millor, perquè així està de cara a qui contempla el retrat». Cert, totalment d’acord, però qui sap si hi havia altres raons. Raons que ni ella mateixa sabria expressar en paraules, perquè són qüestions subjectives que formen part de la nostra més profunda intimitat.

Potser fou l’instint d’autoprotecció el que l’havia impulsat a donar una nova imatge dels barons, més rejovenida, més relaxada i amable, lliure d’aquella preocupació que semblava assetjar-los a la fotografia. Perquè la possible inquietud del matrimoni podria convertir-se en un maldecap per a ella. O per a qualsevol dels familiars de la desapareguda baronessa.

Vaig caminar fins a la finestra. Des d’allà es presenciava una serena postal del mar. El blau s’ennegria a mesura que avançaven els minuts. Des de l’altra banda de la casa, aviat es veuria una daurada posta de sol. Eren les nou del vespre, i encara faltava una hora per sopar. Li tocava a l’Eva parar la taula. Tenia davant meu tota una hora per omplir de meditacions. Era el moment de fer-ho. Disposava ja de molta informació, potser de tota la que necessitava.

El baró va morir poques hores després de fer-se la fotografia que llavors tenia a les mans. Era el tercer infart que patia i, com s’acostuma a dir, a la tercera va la vençuda, i a fe de món que el va vèncer. Una única persona va recelar d’aquella mort. Fou la vídua, que a la foto també semblava que ho veiés a venir. Però va quedar tan corpresa per la imminència que la va considerar anormal, aquella mort. Va sospitar d’algú proper, d’algun parent. A més, l'ordre dels factors sí que alterava el producte: si primer moria el baró, la baronessa el succeiria i la seva fortuna, ja prou extensa, esdevindria encara més gran. I a més, hi havia altres interessos en joc, com les assignacions als tres nebots o la renda vitalícia de la senyora Fontanals.

Focalitzar el mòbil econòmic en algun dels joves era complicat. Sí que hi podia ser, és clar que hi podia ser, però el problema era la concreció. És a dir, qui dels tres es veuria més beneficiat amb la mort de la Patrícia. Només una persona, Victòria Fontanals, en sabia la identitat, però s’havia compromès amb la testadora a mantenir aquest tema en silenci. I essent com era una dona de principis i de recta moral, es podia descartar tota possibilitat d’haver trencat aquell compromís.

Hi havia també altres opcions imaginables. En primer lloc, podria ser que algú hagués accedit a la còpia del testament de la Patrícia. Era molt improbable que succeís, cert, però podria donar-se el cas. Segona, potser algun dels tres nebots va decidir arriscar-se bo i sabent que només un d’ells tres en seria l’hereu universal –perquè això sí que no era secret, ja que per exemple el Xavier ho sabia–. Calia descartar, però, un acord entre els tres. Massa complicat i, amb sinceritat, no ho veia factible. Eren caràcters massa diferents per convenir en quelcom tan meticulós com un motí amb aquelles característiques. Tercera i última opció: podria ser que, si l’assassí era un dels tres, li importés un rave el fet de ser o no ser l’hereu. Això és el que m’havia confessat el Xavier. Potser sí que ell tenia prou raons per no covar l’esperança d’ésser el principal successor de la Patrícia, i potser sí que tan li feia, ser-ho o no, però llavors... quin seria el mòbil?

Teníem un altre personatge en escena: l’autora d’aquell retrat tan complex. Quedava descartat de soca-rel el mòbil econòmic. Per què necessitaria més diners, si es podria afirmar que li’n sobraven?

Mancava, per últim, el sisè personatge. Seguint amb la tònica del mòbil econòmic, només quedaven les dues minyones, si bé llur màxima aspiració era tan sols la de rebre trenta mil euros en forma de llegat. I això sí, es quedaven sense feina.

Hi havia un altre punt interessant. Amb una servidora encapçalant la llista de tots els que ho pensaven, cada dia més gent sospitava que la baronessa havia mort assassinada. Perquè si l’haguessin raptada, alguna cosa haguessin reclamat ja els hipotètics segrestadors. I l’arracada ensangonada semblava ratificar-ho. Però la nota d’interès era que no hi havia el cadàver. Mentre no hi hagués cadàver, no hi hauria certificat de defunció. A qui podria beneficiar, això? Per exemple als tres nebots –llevat de l’hereu que, en principi, ningú no sabia qui era tret de la discreta senyora Fontanals–. Mentre la baronessa no fos considerada morta d’acord amb la llei –i podien passar molts anys–, ells seguirien rebent la paga mensual. També podria beneficiar, per últim, a les dues minyones, ja que seguirien treballant i percebent el sou fins que l’administrador que el jutge nomenés considerés innecessària la seva tasca.

Vist per a sentència el mòbil econòmic. Prendre’l en consideració comportava pressuposar una finalitat pragmàtica al muntatge del cadàver. En concret, l’estratagema consistia en espantar la presa, fer-la sortir del seu amagatall i caçar-la durant la fugida.

Però podria concórrer algun altre motiu, i a mi només se m’acudia la vendetta: qui sinó una ment venjativa voldria turmentar la seva víctima d’una manera tan macabra? El problema, és clar, radicava en descobrir el motiu d’aquella hipotètica revenja personal.

Donar tantes voltes al tema em feia venir mal de cap. Veure tantes possibles possibilitats que possibilitaven no sé quantes possibilitats més em desesperava. Vaig tirar el cap enrere, em vaig passar la mà pels cabells i em vaig fer un petit massatge a les cervicals.

Vaig decidir anar-me’n. Potser la fortor d’aiguarràs havia contribuït a fer més intensa la caparra que em burxava el cervell.

Però mentre m’aixecava vaig tornar a pensar un altre cop en tot plegat. Aquesta vegada no com algú de la policia, sinó com una simple i passiva espectadora.

Vaig repassar per enèsima vegada tota aquella història. Fins i tot amb els detalls tenebrosos o macabres que marcaven el compàs de la trama. Notava, com al principi, que alguna cosa fallava. Vaig repassar de nou el retrat. Hi havia tota la família de la baronessa, perquè el baró no tenia ningú més apart d’una germana amb una deficiència psíquica important. Una germana que va morir quatre dies després d’haver-se mort el baró... « Quatre dies després, un dilluns al matí, i per tant... és clar, i això implica que... la qual cosa comporta... i d'aquesta manera... sí senyora: només podia haver anat així, la història... I el que falla, per tant... el que falla és això, estúpida de mi! Ara m'adono, per Déu! Però com n’he pogut ser tan, de babau?»

Va ser un moment d’èxtasi. Vaig comprendre de cop el perquè de tot plegat. Em repetia en veu alta, quasi fora de mi d’esperonada com estava, que l’assassí de la Patrícia només podia haver estat aquella persona... «Però no –vaig dir-me després– perquè aquella persona no encaixava amb un molest detall. Perquè algun significat havia de tenir... Com lligar-ho tot? Ah sí, espera’t dona, què havia dit, la Rosa? Alguna cosa com ara que entre dos enamorats no hi poden haver secrets, em sembla...». Així era, i amb això quedava tancat l’assumpte.

Vaig estirar la mà fins a gairebé tocar el rostre de la que va ser sisena baronessa d’Ubach. Vaig aturar-me a temps en veure l’oli encara humit. I en veu alta vaig proferir:

–És l’hora de fer justícia, Patrícia. Ja és massa tard per a tu, i ho sento, però el teu assassí acabarà entre reixes. Perquè ara sé qui hi ha al darrere de tot plegat. Ara ja ho sé.

Vaig estirar la mà cap a mi, perplexa, i vaig pensar que potser m’havia excedit. En veu alta vaig deixar anar:

–Si bé em caldran proves per demostrar-ho...

–Proves de què? –Va preguntar algú des del passadís.

Vaig fer mitja volta i vaig veure l’Elvira emmarcada pel bastiment de la porta. Anava recoberta d’un refinat barnús i es pentinava tota parsimoniosa.

–Ah no, no em facis cas... pensava en veu alta. Se m’ha acudit una possibilitat, saps?, però resulta que em falten proves.

–Que se t’ha acudit una possibilitat vol dir que saps qui és l’assassí?

–No, no, i ara, no ben bé, almenys. Vull dir que tinc, bé, que potser tinc una idea sobre com podria haver anat tot. I si va anar d’aquesta manera potser reduirem el cercle de sospitosos.

–Més encara?

–Més encara. Però em faran falta proves.

–Buf, noia, ja et planyo. Perquè necessitaràs una sort de campionat si vols convèncer una trepa de policies que només es basen en fets palpables. Venia a dir-te que d’aquí a deu minuts ja hi haurà la taula parada; baixa quan vulguis a sopar, Elionor.

***

La primera cosa que vaig fer l’endemà, dissabte dia cinc de juliol, va ser telefonar als jutjats de la Bisbal. Una veu que, més que fluir, saltironava des de les cordes vocals em va saludar des de l’altre extrem del cable.

–Jutjat de guàrdia, bon dia.

–Hola, bon dia. Miri, em dic Elionor Amarils. Podria parlar amb el senyor Santasusana, si us plau? És molt urgent.

–Ho sento molt, senyora Barnils, però avui no treballa.

–Amarils, em dic Elionor Amarils.

–Oh, disculpi. Doncs avui no treballa, senyora Amarils. De fet, els jutjats estan tancats, avui. Vol que li deixi algun encàrrec?

–Vaja, quin contratemps! Em va dir que estaria de guàrdia, avui.

–Es degué confondre, perquè em consta que es van intercanviar les guàrdies amb la titular del jutjat número dos.

–Ja, bé, miri; li pot deixar una nota, si us plau?

–A veure, digui.

–Apunti: misteri gairebé resolt, només em falta un detall. La baronessa és morta, no en tinc cap dubte. Necessito entrevistar-me amb vostè. Si no em proposa un altre moment, passaré el dilluns a primera hora del matí.

XIII

La convocatòria


El jutge em va rebre amb una salutació formal que deixava entreveure una indissimulada i peculiar satisfacció.

–Hola i bon dia, senyora Amarils. Celebro que sigui tan matinera, i més avui...

–Vés per on; i això? –Vaig deixar caure tota intrigada.

–Li presento el doctor Francesc Marcaus, el forense que dur a terme la segona autòpsia del cadàver de l’Elsa Martí.

–Ah sí, ja el recordo, doctor. Bon dia.

L’home correspongué amb gran amabilitat. Devia tenir uns cinquanta anys, portava barba, s'estava quedant calb i tenia una mirada aquosa i feble. Semblava com si les parpelles li pesessin i se’l veia exhaust, malgrat que tot just començava la setmana.

–Comentaven les anàlisis?

–Oh no –va saltar el jutge–, no hi ha gran cosa a dir, de fet. D’altra banda, vostè ja va llegir l’informe, no?

–Aquest no l’he tingut a les mans...

–No s’estranyi, doctor, de tot això que sent. És que la senyora Amarils col·labora en les investigacions. Podem dir que exerceix de detectiu provisional.

–Ah ja... Tant de gust, senyora. Bé, miri, no cal que s’hi amoïni gaire pel resultat de l’autòpsia –em va dir arrossegant les paraules–. Un cop identificat el cadàver, el motiu, el lloc i el moment de la mort han quedat resolts. Particularitats: les que ja se saben. El cadàver va ser desenterrat i vestit amb el que portava a sobre poc després d'haver mort. Ho puc afirmar perquè la descomposició externa va tenir lloc amb tota aquella ornamenta posada.

–Admiro i li agraeixo la professionalitat, doctor –vaig intervenir després d’un instant de pausa–. I, si em permet abusar-ne una mica...

–Pregunti.

–És una fotesa, ben mirat. Voldria saber quan van reclamar el cadàver de l’Elsa Martí.

–Quan el van reclamar, diu? A veure... –va repetir l’home, perplex, mentre obria la carpeta sobre la qual hi havia recolzat els colzes fins llavors. Va llegir les dues primeres planes dels informes que contenia i després va contestar:– És curiós. Van tardar força temps, a reclamar-lo. Em consta aquí que el cadàver va ser lliurat a la família el dimecres divuit de desembre del 2002. I la noia estava morta des de la matinada del catorze de desembre. Tenia ben poca parentela, pel que sembla.

–Només tenia una única germana que va trigar a reclamar el cos perquè viu a l’estranger. Gràcies de nou, doctor. Ara tot quadra. Solucionar un crim pot ser no gaire més difícil que resoldre un trencaclosques. Només cal disposar de les peces. Un cop n’has col·locat unes quantes i n’has endevinat la lògica, la resta encaixen a la perfecció. Ja no necessito saber res més. Senyoria, sé qui va matar l’Elsa Martí. Cal que convoqui...

–Ui, ui, si us plau, senyora Amarils, no s’embali. Hi ha una diferència ben notable entre fer un trencaclosques i resoldre assassinats. No crec pas que sigui prudent convocar ningú, ara per ara.

–Senyoria, insisteixo. Quan una persona ha assassinat una vegada li resulta molt més fàcil tornar-ho a repetir.

–Hi estic d’acord –va afirmar el doctor Marcaus, ficant-hi cullerada.

La discussió que es va encetar llavors es va perllongar durant uns quants minuts. Em volia reservar la clau de l’enigma –el qui, el com i el perquè– però també pretenia aconseguir del jutge el permís i el compromís d’una trobada general amb tots els principals involucrats.

Vaig trobar en el doctor Marcaus un bon aliat. Entre els dos vam convèncer el jutge que el millor era una reunió grupal amb tots els sospitosos. Aquesta trobada comportaria un gran avenç, ja que la posada en comú de totes les declaracions faria aflorar les discordances i les incoherències que poguessin haver-hi, la qual cosa facilitaria l'esclariment dels fets.

No sé si fou per aquests tres arguments o perquè va considerar que no hi havia res a perdre, però la qüestió és que al final li vam arrancar un «sí» de mala gana.

–Bé, miri, com vulgui, senyora Amarils. Li donaré aquesta oportunitat. Espero que sigui conscient de l’excepcionalitat i que no la desaprofiti. A qui vol que convoqui?

–D’entrada, a totes les persones afectades: Victòria Fontanals, Elvira Gràcia, Roger i Eva Castillo, Xavier Tadeus, Mercè Olius, Rosa Delfí i Àngela Estrada. I una servidora, és clar, que ja es dona per convocada.

–En fi –va sospirar–, endavant les atxes! Què li sembla demà cap a les dotze a la sala de vistes? Perquè em penso que estaríem una mica estrets, en aquest despatx.

–Em sembla perfecte, senyoria.

–Ja donaré l’ordre al secretari perquè convoqui a totes les parts. I ara, si em dispensen, hauria d’anar per feina...

Ens vam acomiadar a cuita-corrents i, en tancar la porta del despatx, se’m va ocórrer que fóra convenient l’assistència a l’acte del doctor.

–Ja pot comptar-hi, senyora Amarils. M’ha semblat molt intel·ligent, vostè. A vegades el jovent despatxa massa aviat les qüestions que requereixen una bona mica més de reflexió.

–Mil gràcies, doctor Marcaus. I un darrer favor...

–A la seva disposició.

–Fóra tan amable, demà, de portar tot el que duia el cadàver a sobre? Crec que podria ser-nos de gran utilitat.

XIV

L’assassí del baró, de la secretària i de Patrícia Tadeus


Faltaven pocs minuts per les dotze del migdia. Des de l’interior de la sala de vistes se sentien les veus de l’Elvira, del Roger i de l’Eva, que intentaven fondre els nervis en una conversa intranscendent.

A pocs metres de distància ja hi tenia asseguda l’estàtica Victòria Fontanals. Havia empresonat la intranquil·litat en una rigidesa muscular un xic més acusada del que en ella era habitual. A prop seu s’hi havia acomodat un dels nebots, el Xavier, que aprofitava el temps llegint el diari amb una aparent serenitat. També havien pres cadira les dues minyones i la secretària. I al meu costat hi tenia el doctor Marcaus que, amb una palpable fruïció, m’explicava entusiasmat alguns casos sonats en els quals ell havia intervingut. Ja només faltava el jutge i el secretari, que suposava que hi seria per tal de prendre acta del que es digués en aquella reunió. Tot estava a punt.

Amb impecable puntualitat, Santasusana de Oriola, molt formal però sense toga, va entrar a la sala i va ocupar el lloc que li pertocava. El seguiren el secretari, l’Elvira i els germans Castillo.

–Senyores i senyors –va començar–, han estat convocats a petició de la senyora Elionor Amarils, aquí present, que tot seguit els exposarà la seva teoria sobre qui és el responsable d’una sèrie, per a tots vostès ben coneguda, d’estranys esdeveniments. Em refereixo, com sabran, a la desaparició de Patrícia Immaculada Tadeus i d’Ubach, sisena baronessa d’Ubach, i a l’assassinat de l’Elsa Martí i Damadeus, el cadàver de la qual fou desenterrat i traslladat després a la residència d’estiu oficial dels barons d’Ubach. Els prego silenci mentre duri la dissertació. Endavant, senyora Amarils, quan vulgui.

Em vaig escurar la gola mentre m’encaminava cap al centre de la sala.

–Gràcies, senyoria. Vull començar remarcant el que ja per a molts és una evidència; em refereixo a l’assassinat de la Patrícia Tadeus. Sóc ben conscient, senyoria, que amb la llei a la mà no pot considerar-se morta, atesa l’absència del cadàver, però li demano per favor, a vostè i a tothom, que em facin aquest vot de confiança. Només així podrem avançar en l’esclariment del misteri.

Vaig esguardar el posat escèptic però conforme del jutge. Ni ell ni ningú de l’auditori no va formular cap objecció.

–De fet, considerar-ne la mort és el més lògic tenint en compte les circumstàncies. Fa més d’una setmana que no se’n sap res, i si fos un segrest ja n’hauríem tingut alguna notícia. D’altra banda, l’arracada ensangonada ens indica que hi va haver violència, en la desaparició de la Patrícia.

»Plantejat aquest punt –vaig remarcar–, continuem. Ara vull fer-los notar una diferència notable entre els tres assassinats. En concret entre els dos primers i el tercer. Qui hagués dit que el baró fou assassinat, si el metge va certificar que va morir d’un infart? Deixant de banda els recels de la baronessa, ningú. La seva mort, com algú de vostès va declarar al jutge, era del tot previsible si tenim en compte els antecedents. Després de dos infarts, el tercer li va arrabassar la vida. Qui havia de creure que aquest tercer havia estat provocat? Ningú excepte la baronessa, que recelava persistentment com ja sabeu.

»L’assassinat de la noia –vaig recordar–, en paraules seves, senyoria, va ratllar la perfecció. Va ocórrer de nit, en un carreró fosc, estret i poc concorregut de Barcelona. La causa? Apunyalament múltiple. Testimonis? Només un vagabund que va sentir els xiscles de la noia. L’arma del crim? Un punyal senzill adquirible a qualsevol ganiveteria. L’assassinat fou ràpid. El contacte assassí-víctima va ser gairebé nul. Va tenir en compte el detall de prendre-li la bossa de mà per simular un robatori. Un cop més, enhorabona per l’assassí. Simple, ràpid i efectiu.

»Ara –vaig concloure– comparem tot això amb l’aparatositat o l’ostentació del tercer crim. Fem memòria: hi havia en escena el cadàver de la segona víctima, una amenaça, una rosa en principi inexplicable... bé, tampoc no és que tingui una gran explicació, com veuran. El que els vull fer veure, en resum, és que els dos primers assassinats passaven ben desapercebuts, mentre que el tercer es feia veure. A més a més, l’assassí fa gala d’una descomunal intel·ligència que perd tot d’una en cometre el tercer crim. Deixant de banda que cridar l’atenció sobre un assassinat no és, per descomptat, la millor manera de posar-se a resguard d’una pluja de sospites, l’assassí ni tan sols va parar atenció a l’arracada de la víctima. En el moment d’immobilitzar-la, amb cloroform per exemple, l’arracada de la Patrícia va quedar enganxada en algun lloc, com ara la roba de l’assassí. I en forcejar per escapar-se’n, se la va arrancar d’aquella forma tan violenta i dolorosa.

»Dic que la va immobilitzar –el meu auditori seguia igual d’amatent que al principi– perquè l’assassí se la va emportar viva. El lloc del crim no fou pas davant la casa; allà no hi havia ni el més petit indici d’un assassinat.

»Tot plegat –vaig sintetitzar– condueix a una única possible conclusió: l’assassí del baró i de la secretària no és la mateixa persona que ha assassinat la Patrícia Tadeus.

He d’admetre que m’encanta assaborir moments d’expectació com aquell. Vaig descansar un instant, vaig comprovar com n’estava d’atent l’auditori i vaig prosseguir amb el discurs.

–El brillant assassí del baró, que de ben segur es va inspirar en la mort accidental del pare del propi baró, que va morir d’un infart provocat sense voler per l’Elena Matsoukis, no va poder evitar un testimoni ocular d’aquell crim. Aquest testimoni, l’Elsa Martí, li va fer xantatge. Però la pobra noia no va comptar amb la intel·ligència de qui es convertiria en el seu assassí.

»El personatge en qüestió va citar-se amb la noia a una hora més aviat intempestiva de la matinada. Però en lloc d’acudir a l’indret pactat, li va seguir els passos des d’una bona estona abans. Va triar el lloc i el moment. I la va apunyalar. Així de senzill.

»Però –vaig continuar– quelcom va sorprendre aquella esplèndida ment criminal. Quelcom que, per excelsa que fos la seva genialitat, no hauria pogut preveure ni evitar. Resulta que no havia estat l’única persona que va seguir a l’Elsa Martí. Algú més, algú que com veureu s’estimava molt aquella humil secretària i es preocupava molt per ella, va seguir-la amb instint protector i... va presenciar l’assassinat.

–Li recordo, senyora Amarils –va intervenir el jutge–, que només hi va haver un sol testimoni. Em refereixo al vagabund que va sentir els crits de la noia.

–Senyoria, amb tots els respectes; que algú declarés com a testimoni no implica que hi hagués un sol testimoni. Li demano per favor que em deixi continuar.

»Aquest testimoni ocular –vaig emfasitzar– no va poder fer res per la pobra noia. Però, com he dit, se l’estimava molt –la Rosa es mostrava inquieta. A la cara se li havia dibuixat una aprensiva expressió de preocupació–. Havia vist qui era l’assassí, i va començar a rumiar la terrible venjança. Va enviar alguns anònims amenaçadors a l’assassí del baró i de la noia. Volia que fos ben viu el sofriment d’aquella ment criminal. Volia turmentar-la. Li va fer creure que algun dels seus parents més pròxims la volien assassinar per raons estrictament econòmiques. D’aquesta manera, matava dos pardals d’un tret: torturava la víctima i es protegia de qualsevol sospita.

»L’assassina –llavors ja podia dir «assassina»– del baró i de l’Elsa Martí va recórrer primer a la policia i després a un despatx de detectius privats. I jo, amb una gran amabilitat, em vaig comprometre a ajudar-la. Aquest és el motiu pel qual estic aquí.

–Que la santa tieta Patrícia va matar l’oncle Giannis i després va apunyalar la pobra noia? –Va exclamar el Roger, transcorregut un instant de silenci– Sabia que estava com un llum, aquella tia, però no em pensava que estigués tan malament!

–Permet-me que et demani una cosa, Elionor –va intervenir l’Elvira, conservant la calma–, com és que la Patrícia, si va ser com dius l’assassina, va cometre la imprudència de recelar tant de la mort del baró? Això no era com tirar-se pedres a la pròpia teulada?

–De cap manera, estimada Elvira. Alguna cosa havia de dir perquè li fessin cas. Ella més que ningú sabia com havia mort el baró, i les circumstàncies reals de l’apunyalament de l’Elsa Martí. Va dir fil per randa el que ella havia fet per tal que li fessin cas. Penseu que sospitava d’algun de vosaltres. Tenia por perquè es considerava l’única persona sabedora del que havia succeït. El problema era que hi havia almenys una altra persona que també ho sabia. Però per alguna estranya o inconcebible raó, tergiversava els fets. Aquest algú volia fer creure que ell i no la baronessa era l’autor dels dos primers assassinats. Argumentava que ho havia fet per motius econòmics, i afegia que estava disposat a matar, en aquest cas la Patrícia, per raons d’idèntica naturalesa. Recordem un cop més l’escrit de l’amenaça –i vaig llegir-lo en veu alta–: «Què tal, Patrícia? Nerviosa, potser? No m’estranyaria, tenint en compte que algú et vol matar. Deus témer dels teus familiars i potser fins i tot de l’Elena, encara que no toqui quarts ni hores. Tens massa diners i et diré que, per molt menys, hi ha gent que seria capaç d’arriscar la seva pròpia vida. El primer a caure fou el baró. Ella va descobrir alguna cosa, i aquí la teniu. Però ara la història s’acabarà, perquè et toca el torn a tu, Patrícia. Ha començat el teu compte enrere».

»Per altra banda –vaig continuar– la Patrícia sabia que si algú, per un moment, començava a sospitar d’ella, acabaria pensant com ho has fet tu, Elvira: «si ella és l’assassina, per què hauria d’explicar el modus operandi i altres detalls del crim, arriscant-se a ser descoberta? Això seria molt estúpid, tant que resulta inconcebible».

–Fantàstic –va aplaudir el doctor Marcaus.

–Anem a veure ara qui és l’assassí de la Patrícia Tadeus. He dit que havia de ser algú que apreciés molt l’Elsa Martí. Algú que, de tant que se l’estimava, fou capaç d’ordir aquesta terrible i fulminant venjança. Algú que, contra el que ens havia volgut fer creure, no pertany al cercle de familiars de la seva víctima.

»És cert, i de domini públic, que hi va escriure el nom de l’Elena. Però atenció al context: «Deus témer dels teus familiars i potser fins i tot de l’Elena, encara que no toqui quarts ni hores». Deus recelar fins i tot de l’Elena... però l’Elena ja era morta quan l’assassí de la Patrícia va desenterrar el cos de l’Elsa Martí. Puc afirmar-ho perquè el cadàver de l’Elsa Martí va ser lliurat a la família el dimecres divuit de desembre del 2002, quaranta-vuit hores després de la mort de l’Elena. Per tant, en morir la germana del baró, l’Elsa Martí encara no havia estat inhumada i, en conseqüència, encara no la podien haver desenterrat i traslladat a la Casa del Nord.

»Ja tenim per tant la primera incongruència. Si l’assassí volia fer-nos creure que era un dels seus familiars, demostra tot el contrari perquè, d’haver estat un d’ells, no hagués parlat de la difunta Elena com si fos viva en el moment de preparar el muntatge. En altres paraules, l’expressa menció del nom de l’Elena no només no indueix a sospitar de cap dels cinc familiars de la Patrícia sinó que, a més a més, els exculpa de tota sospita. Els exculpa perquè tots van ésser informats, amb més o menys immediatesa, de la mort de l’Elena Matsoukis.

–Però qui més ho podia saber, que existia l’Elena Matsoukis? –Va voler saber el jutge.

–Això podem demanar-ho a les dues minyones: senyores Mercè Olius i Rosa Delfí, vostès sabien que aquesta persona existia; poden dir-me si ho havien dit mai a ningú?

–Clar que no! A ningú, caram –va subratllar taxativa la Mercè.

–Ni tan sols al marit, senyora Olius?

–Oh bé, sí, és clar, el meu home ho sabia, però... què hi té a veure el meu home amb tot això? També la Rosa li ho va dir al marit, oi? Explicar-ho a la parella no trencava pas les instruccions de la senyora.

La seva companya, un xic neguitosa, va fer un cop de cap afirmatiu.

–El que jo m’imaginava –vaig ressaltar–; entre les parelles no hi ha d’haver secrets. Segueixo: l’esment precís de l’Elena a l’amenaça també em va confirmar que m’havia equivocat de camí. Perquè la meva única sospitosa, la senyora Rosa Delfí, aquí present, de ben segur que es va assabentar de la mort de l’Elena Matsoukis –vaig abaixar per moments el to de veu–. La tenia com a màxima sospitosa, Rosa, per la gran amistat que l’unia amb la difunta, a qui estimava com una germana.

»Llavors –redirigint-me a tots els presents– em vaig recargolar la ment pensant en la possible germana de l’Elsa. Vaig descartar que l’Àngela Estrada, aquí present, fos aquesta germana. Ho vaig descartar per moltes raons, però sobretot per una: l’espectacle del cadàver i la rosa. Els pregunto a tots vostès: no hi veuen un color romàntic, de rerefons?

–A on vol anar a parar, senyora Amarils? –Es va impacientar el doctor Marcaus.

–Ara ho veuran, però abans els explicaré una petita història. Bé, ja m’entenen: meitat història, meitat llegenda. Ningú no pot afirmar què és el que hi ha de cert en tot plegat. Un conegut meu la va versificar en un poema curt, poema que, si em permeten, els el recitaré tot seguit. Es titula Agnès de Castro, reina de Portugal.


«En Pere el Justicier,

de Portugal sobirà,

coronà reina la dama

morta per la mala fama

que la noia acaparà.


Desitjós de fer justícia,

va lluitar contra son pare,

que fou qui hagué instigat

el tràgic assassinat

de la dama i jove mare.


Superat per la malícia,

féu desenterrar la morta,

féu vestir-la i perfumar-la,

i al seu tron féu col·locar-la

perquè la noblesa, absorta,

rendís el seu homenatge

al patètic personatge

de qui fou tan bella i forta.


La va entronitzar primer,

tot i l’aspecte mortal,

i havent estat coronada

com reina fou sepultada

en un sepulcre reial,

al davant del qual, després,

quan amb el temps arribés

el deslliurament del mal,

hi volgué ser enterrat

per romandre al seu costat,

aquell rei de Portugal ».


–Alça tu! Així doncs... L’Elsa Martí és l’Agnès de Castro! –Va exclamar l’Eva.

–Ho representa –vaig puntualitzar–. La rosa vermella és el símbol dels enamorats. L’aliança que hi havia al dit anular de la mà esquerra del cadàver demostra que hi havia un incondicional enamorat. Només calia descobrir qui era aquest enamorat.

»Tot el que en sabia la Rosa és que aquest enamorat havia estudiat una carrera. Dret és una carrera. Podria ser algú que s’hagués traslladat recentment de Barcelona a la Bisbal d’Empordà. Algú que coneixia el costum de la baronessa de començar cada any les seves vacances l’últim diumenge de juny. Informació que, dit sigui de passada, era de domini públic. En aquestes circumstàncies, s’ho va fer venir bé per estar de guàrdia aquell diumenge. Així podria instruir el cas que s’obriria quan es descobrís el cadàver que ell mateix havia col·locat a la Casa del Nord. Un fet que li permetria més endavant sobreseure...

–Però es pot saber què recoi s’empatolla? –Va saltar colèric Santasusana de Oriola.

–L’assenyalo a vostè com a responsable de l’assassinat de Patrícia Immaculada Tadeus i d’Ubach. Sap? Em va quedar gravada una frase que vaig sentir, diguem, per casualitat, quan va interrogar la baronessa poques hores després de descobrir-se el cadàver. Amb un somriure triomfant als llavis, li va dir: «I si la seva vida, senyora Tadeus, depengués de mi?». Això degué fer lligar caps a la Patrícia. Va endevinar que era vostè qui la volia matar, va sospitar-ne el motiu i per això, a la nota que em va deixar, hi va escriure: «ara sé, amb tota seguretat, qui ho vol fer. La meva mare tenia raó: els diners només porten la desgràcia. No vull viure un escàndol d’aquesta magnitud». Un escàndol, ja... perquè ella era, a la vegada, víctima i assassina. I l’afany de lucre és el mòbil pel qual ella va matar el baró. Era molt rica, cert, Patrícia Tadeus, però veié multiplicada la seva fortuna un cop mort ell.

–Senyora Amarils, permeti’m que rigui una estona –va satiritzar, mordaç, el jutge–. Vostè no té ni una sola prova...

–En vol? No pateixi, n’aconseguiré una d’espaterrant, si em permet l’adjectiu, sense cap mena de problema. Estic segura que la germana de l’Elsa, la senyora Núria Martí, l’identificarà com aquell que havia de convertir-se en el seu cunyat.

L’home va obrir la boca.

–Sí, senyor Santasusana? Què anava a dir? –M’havia passat pel cap que l’enganxaria llavors, però no– Tant se val, de totes maneres, perquè d’altra banda vostè sí té, senyoria, la prova que el vincula de forma directa amb el cadàver de l’Elsa Martí.

–Que jo tinc què?

–Si us plau, tindria l’amabilitat de deixar-nos veure la seva estilogràfica?

–Que què? L’esti... –i va callar. S’acabava d’adonar que l’havia caçat.

–L’estilogràfica, si us plau.

L’home, abatut, la va dipositar damunt de la taula. La vaig recollir per entregar-la al doctor Marcaus.

–Compari-la amb l’agulla clavada al vestit del cadàver. Saben? M’hi va fer pensar l’Elvira en aquesta agulla. Em va desitjar molta sort si volia convèncer a tothom sense tenir cap prova. «Sort» era la paraula clau. Em vaig dir a mi mateixa: és clar, ruca! L’agulla daurada en forma de quadrifoli o trèvol de la sort que hi havia clavada al vestit del cadàver. Una estranya agulla de color verd maragda amb acabats d’or que, per a més singularitat, posseïa una brillant ametista al mig. On n’havia vista una d’igual? Ah sí, ja me’n recordo, la pinça quadrifoliada de color verd maragda de l’estilogràfica de sa senyoria el jutge!

–Són idèntiques i fetes a mà, senyora Amarils. No en tinc cap dubte. Hi posaria la mà al foc: han estat creades pel mateix artesà.

–Diran que tinc una memòria d’elefant, però és que a mi els detalls em queden. Sobretot si m’enlluernen, senyor jutge, com va succeir el primer dia que em vaig entrevistar amb vostè al seu despatx. Si em permet, i ja per acabar, només voldria saber on és el cos de la baronessa. Tinc moltes ganes de poder dir «cas tancat!»

L’home va marcar un somriure flegmàtic. Amb els dits dibuixava línies sense sentit damunt la taula. El tèrbol aspecte d’aparent indiferència era la bandera blanca de la seva rendició.

–Quin dimoni està fet! El trèvol de la sort... A l’Elsa li agradava, sap? Havia de ser i és el símbol del nostre amor. Vam encarregar l’agulla i l’estilogràfica a un joier de prestigi. D’aquesta manera, tant l’un com l'altre tindria sempre quelcom que ens uniria. El distintiu d'un amor –va afegir, amb la vista desenfocada perduda en l'espai– més lluny de tota frontera, més enllà del mai ningú fóra capaç d’imaginar.

»I sobre la gran senyora Patrícia Immaculada Tadeus i d’Ubach, la totpoderosa sisena baronessa d’Ubach, ha d’haver mort a hores d’ara: la vaig tancar dins la seva pròpia cripta.

–Ah caram, vés per on! Si vol que li sigui franca, senyoria, no hi ha gran diferència entre fer un trencaclosques i resoldre un assassinat. Tal com em pensava, l’última peça l’ha posada vostè mateix. Ara queda resolt el misteri del calaix entreobert. Quan vostè va acudir a formular els interrogatoris el dimecres de la setmana passada ho va aprofitar per tornar les claus de la capella i cripta de Santa Clara al calaix d’on les havia tret, però amb les presses va deixar-lo mal tancat. Amb això, senyoria, dames i cavallers, el puzle s’ha completat.

–Una de les minyones va parlar d’aquest calaix –va seguir explicant el jutge–. Es va referir a l’existència de la cripta i em vaig informar. Quina millor tortura per algú que tant de mal havia fet que tancar-lo viu a la tomba, amb els ossos dels que l’havien precedit.

Algú dels presents va interrompre aquelles paraules. Fou l’Elvira:

–Perdoni, senyoria... diu que... la va tancar viva a la cripta?

–Exactament. Estava adormida perquè no havia tingut el valor de matar-la. Fa més d’una setmana que hi és, sense aliments ni aigua. Ningú no l’haurà pogut sentir. Ha d’haver mort a hores d’ara. Jo només desitjo, i no me n’amago, que s’hagi mort d’angúnia enmig de tots aquells cadàvers.

Un silenci va planar per moments en l’auditori. Les cares expectants semblaven estar assimilant tota aquella informació.

Tot d’una es va sentir una espècie de gemec. Gutural, molt profund i greu. Tot seguit un altre. I un altre, cada cop més allargassats, cada cop més propers i oberts, més sorollosos, més incontrolables i penetrants... Esdevingueren una explosió de riallades incòmodes. L’Elvira quasi s’ofegava. Entre el metge i el Xavier intentaren calmar-la.

–Ai, ai... Déu meu, però quina bogeria, Senyor... Perdoneu-me però és que ai, no puc, sabeu? ...m’és impossible... és que pot més que jo... i no... no puc evitar-ho...

–Au, vinga, ja va passant, eh? Respiri, així... –va procurar calmar-la, atònit, el doctor Marcaus.

–Sí, uf... –es va calmar l’al·ludida– és que sap, senyoria? Dubto molt que se n’hagi sortit!


Epíleg

Destins

XV

Tota la veritat sobre la mort de Patrícia Tadeus


La sospita de l’Elvira es va materialitzar ja que, en efecte, dins la cripta no s’hi va trobar el cos de la desapareguda baronessa. A finals d’any, vaig rebre una carta molt expressiva que em plau reproduir a continuació.

Carolina, Puerto Rico, novembre del 2003

Molt estimada Elionor,

Què tal? Fa gaire fresca, per aquestes latituds? Aquí s’hi està de cine. No saps com lamento que avui sigui el meu darrer dia a Puerto Rico. T’ho dic més que res perquè no cal que, quan rebis aquesta carta, posis en peu de guerra la Interpol, la policia de duanes, les ambaixades o els consolats. No em trobareu pas aquí, primera perquè no estic tan boja i segona perquè... és que és tan bonic viatjar!

No enyoro en absolut la meva vida de baronessa. Adéu als protocols i a la bruta i feixuga rutina de cada dia. Tinc tantes coses a fer! Només espero seguir essent una excel·lent actriu.

A hores d’ara no crec que calgui explicar-te res del que va succeir. Ja deus saber que qui va matar el meu marit i l’Elsa va ser una servidora i que qui em volia matar a mi –i de ben poc que no ho aconsegueix– fou sa il·lustra senyoria Ricard Santasusana de Oriola. Vaig començar a entendre-ho arran de l’entrevista que ell i jo vam sostenir el dia que vàrem descobrir el cos de la seva enamorada, cadàver que ell mateix va col·locar a la Casa del Nord. Quan em va dir que la meva vida podia dependre d’ell, i recordant alguns dels anònims que havia rebut –dels que, per suposat, mai no te n’havia fet referència–, totes les peces encaixaven.

Potser et deus preguntar el motiu pel qual vaig matar el meu marit. Saps? Me l’havia estimat amb bogeria. Era tan guapot de jove! Quina planta que feia! Atent, amable, simpàtic, i... diguem que feia bon paper a tot arreu. Totes les meves amigues m’envejaven. Però l’amor es dissol en el temps. En queda, això sí, el respecte i el testimoni d’una sincera amistat, potser no gran cosa després de la grandiloqüència d’un amor capaç de fer moure muntanyes. Però més val això que no-res; la vida fóra massa llarga, sense aquestes fervents emocions.

Me l’estimava, com pots veure, però t’he de confessar que jo vaig néixer amb un corc a dins. Em refereixo a la necessitat de tocar poder. Cada dia em pesava més veure que la seva influència i fortuna creixien mentre que la meva es mantenia estable. L’estabilitat, en el fons, vaticina la tempesta.

Quan el seu capital va créixer ja per sobre del meu la ràbia em va corrompre. Sóc orgullosa, ja ho sé, però filla, què vols que hi faci, jo! I saps una cosa? Crec que ja no quedaven ni les cendres d’aquell amor que ens va unir. Ni l’amistat, ni el respecte, ni res. Ell vivia sol. En els darrers mesos de vida, malalt com estava, em va demostrar que la seva cobdícia era tant o més gran que la meva. Es va tancar en ell mateix. És va amagar sota les accions i els llibres de comptabilitat. No em dirigia ni la mirada. Es passava tot el dia anant d’una punta a l’altra de la casa repetint que es moriria aviat, com una ànima en pena. I es va aprimar tant que el sol fet de veure’l feia venir basques d’angúnia.

Vaig decidir que calia acabar aquell espectacle llastimós i denigrant, i vaig adonar-me de seguida que la mort era la millor solució. Saps? Tampoc no era una principiant, en això d'assassinar, però aquest assumpte no ve al cas, ara.

I vés per on, la senyoreta Elsa va haver de pujar al pis de dalt just quan acabava de donar l’ensurt mortal al Giannis, que en pau descansi. No m’havia caigut mai bé, aquella mossa. Es passejava per la casa com si fos la mestressa i amb una eficiència tan extraordinària que et feia sentir inferior. I a mi, que em facin sentir inferior no és pas que m’agradi gaire, com ja saps.

La qüestió és que em va sorprendre amb el passamuntanyes posat, el tallant a la mà dreta i la càpsula de les pastilles pel cor a l'altra mà. Ell agonitzava panteixant al llit i jo m’ho mirava d’un tros lluny. No podia pas negar res, per tant. I poca estona més tard ella, tota decidida, se m’adreça i em demana deu mil euros. Què havia de fer? Donar-los-hi? Sí au, i al cap de dos o tres dies sant tornem-hi!

Vaig planejar l’assassinat amb poc temps, però has d’admetre, Elionor, que me’n vaig sortir prou bé. Llàstima que també la seguís el xicot, tot un jutge que després va voler prendre’s la justícia pel seu compte.

Però bé, paciència i endavant. El que està fet, fet està.

M’imagino que l’Elvira ja t’haurà explicat com vaig sortir de la cripta. Va ser una bona pensada, ficar-me allà dins. Fet i fet, aquest havia d’ésser el meu destí. Però es va cometre un petit error; mai no m’hi havia d’haver tancat viva. Cert que ningú no m’hagués sentit per més que hagués cridat –no sé si t’havia dit que aquelles terres són un autèntic desert–, però jo sabia una cosa que ningú més no sabia. Ningú més apart de l’Elvira, és clar.

El Giannis, pobre home, tenia una por terrible, gairebé visceral, a ser enterrat viu. Quan encara el nostre matrimoni estava compost per dues persones que s'intercanviaven quatre paraules al dia, ell m'havia demanat centenars de vegades que no segellessin el bagul a l’hora de sepultar-lo. A més, va canviar el pany de la porta de la cripta perquè, des de dins, es pogués obrir sense necessitat de cap clau. Tot això per si de cas l’enterraven viu, pobre home! Ja li ho deia, jo: més Rodoreda i menys Poe. Però ell, què va! I tanmateix sort del que va fer, perquè sinó jo no seria aquí. L’Elvira, que va ser la meva gran confident en assumptes personals, era l'única persona que ho sabia.

En sortir d’aquell semisoterrani, vaig anar cap a la casa pairal, que es troba a poc més de cinquanta metres de l’ermita. La clau per entrar-hi la tenia ben guardada sota el test d’un gerani vermell; molt bonic, per cert.

Abans que res, em vaig haver de netejar una petita ferida a l’orella –diguem que l’excel·lentíssim senyor jutge no va ser gaire delicat, tot i drogar-me perquè m’adormís–. Tot seguit vaig prendre els diners, les joies i els lingots de la caixa forta –en tenia més al Palauet, però no podia pas cometre la insensatesa d’anar a la Garriga–, vaig agafar les llibretes dels meus comptes bancaris a l’estranger –a nom de societats tapadora; sempre he estat molt previsora, jo, i en sé força, de comptabilitat–, ho vaig ficar tot al tot terreny i vinga, cap a Andorra falta gent!

Allà vaig buidar tots els comptes que hi tenia i després vaig fer via cap a París. No t’entestis a seguir-me la pista dels diners, perquè perdràs el temps. Em vaig vendre el cotxe per quatre xavos i cap a l’Eurotúnel. Un cop a Londres, em vaig sotmetre a una restauració estètica total. Resultat: una autèntica obra d’art, perquè estic segura que ni tu no em reconeixeries, almenys a primer cop d’ull. Només et diré que els mossos de vint anys em xiulen quan els passo per davant.

A partir d’aquí, no crec que sigui prudent continuar. M’he canviat el nom, això sí que t’ho confesso, i em va saber greu, saps? M’agradava força, Patrícia.

I ara, ja ho veus: t’escric des de Puerto Rico. Oi nena, si veiessis quins monuments! Adonis en viu i en directe, eh? És clar que, pobrets, no tenen una gran fortuna. M’agrada que siguin jovenets i guapos, però és que jo també vull reflotar la hisenda, que m’ha quedat molt reduïda! En aquest sentit, he de confessar que ja tinc alguns tràmits fets: un vidu força adinerat m’anava al darrere des d’una festa en un creuer de luxe, i és clar, ocasions com aquesta no es poden deixar refredar. Estem triant un bon dia pel nostre casament. Em sabrà greu, i t’ho dic amb el cor, no poder-t’hi convidar.

Què més t’hauria de dir, ja? Si em fa por que, amb el temps, m’ataquin mil remordiments? M’imagino que ja vindran, millor no esperar-los. Però fet i fet, per què m’haurien d’atacar? Tinc el que volia i me n’he sortit prou bé, no trobes? Deu ser perquè les dones, quan fem una cosa, simplement la fem bé. Potser per això, en redactar el testament, vaig desestimar, sense pensar-m’ho gaire, les dues candidatures masculines. Les propietats de la baronia d’Ubach continuaran a les mans d’una dona, Eva Castillo i Tadeus, a qui desitjaria veure convertida en setena titular d’aquesta històrica baronia catalana. Això quan la llei em declari morta, és clar; em pregunto quants anys hauran de passar. Mentrestant, si ho vol, que ho sigui de forma interina, perquè suposo que tant el Xavier com el Roger tindran el gentil detall de renunciar al títol. A efectes pràctics, tampoc no els serviria de gaire. Sobretot tenint en compte que, a banda d’un llegat de cent mil euros, en tenen cadascun d’ells un altre d’extra en forma d’apartament sempre que renunciïn a la distinció nobiliària. Només per si servís d’alguna cosa, que no ho sé, deixo constància en aquesta carta de la meva renúncia al títol, del tot irrevocable, incondicional i definitiva.

Punt i final. Saps? M’ha agradat molt que ens haguéssim conegut. Només l’Elvira em semblava prou amable. Dona-li records de part meva, si la veus algun dia. I no voldria oblidar-me de la senyora Roten... vull dir de la Victòria Fontanals, que després de conèixer el meu autèntic historial –no pas tot, ja ho hauràs intuït–, li deurà haver agafat un cobriment de cor. Vols que et confessi una cosa? La veia tan solemnial i tibada que fins i tot em feia gràcia.

Als meus nebots, si els veus, els dius que s’espavilin i a ser possible d’una vegada per totes. No recordo ben bé què em va dir l’últim dia el Xavier d’un diari de tirada nacional; a veure si troba feina per fi, aquell carallot! Pel que fa al Roger, estic seguríssima que n’acabarà pescant alguna –o més d’una a la vegada– que valdrà la pena. I a l’Eva li desitjo molta sort al capdavant de la nostra baronia. I espero que, ella que pot, faci una bona tria. Un petonàs a tothom.

Sort i molta felicitat a la Mercè i a la Rosa, també. La mereixen, igual que l’Àngela, encara que no haguem pogut intimar per falta de temps.

I pel que fa a tu, Elionor –o hauria de dir senyora Colombo?–, espero que t’adonis que la feina l’has de deixar pel jovent, perquè tu ja n’has fet un bon gruix i ara et toca descansar. És clar que la intel·ligència és intransferible, com les habilitats personals, però la genètica funciona i estic segura que la teva filla a sortit igual que tu. A ella li dius, de part meva, que té la millor mare del món. Una abraçada a les dues.

Amb aquestes paraules m’acomiado. El meu simpàtic pretendent està a punt d’arribar. Si mai en tinc l’oportunitat, ja t’enviaré una altra carta.

Rep una cordial salutació de la teva més gran i fervent admiradora.

Per sempre ben teva,

Patrícia Immaculada Tadeus i d’Ubach,

sisena titular que fou de la històrica baronia dels Ubach

Nota final d’Elionor Amarils


He rellegit desenes de vegades la carta de la Patrícia Tadeus. Al principi, em sentia abatuda i defraudada. S’havia dissolt en el buit l’objectiu de tancar el criminal entre reixes o de demostrar-ne la seva mort. Em sentia com si hagués fracassat. L’ocell se m’havia escapat de les mans. Imagino que... sí, devia ser això. Era massa intel·ligent, per enfrontar-m’hi. D’altra banda, la realitat supera la ficció, diuen, i no tot és tan meravellós ni acaba tan bé com en una novel·la, on des de bon principi es parteix de la distinció entre bons i dolents. I tot plegat sense tenir en compte que aquell havia estat, només, el meu segon contacte amb la tasca forense.

Qui sap, potser algun dia descobriré la nova Patrícia. És molt fàcil amagar-se. Allò vertaderament difícil és mantenir-se amagat. I el món, en el fons, és tan petit! Amb poques hores em planto d’Amèrica al vell continent.

Suposo que no puc tirar la tovallola.

Mentre visqui i em pugui valer, almenys, no la puc tirar.

Això sí: he de reconèixer, tot sigui dit, que em va guanyar amb esportivitat. Aquella personalitat de manefla i criticaire incorregible havia estat la disfressa ideal d’una assassina amb classe.

I no d’una assassina qualsevol, sinó d’una –per més que em dolgui admetre-ho– brillant assassina amb classe.

Panamà, catorze anys més tard


Era ella, la vaig reconèixer de seguida. Caminava amb una certa dificultat i exhibia un rostre tibant, però el seu posat altiu era inconfusible. Les mirades es van creuar i, després d’un instant de dubte, totes dues, perplexes, vam romandre immòbils durant uns quants segons. Ens trobàvem al bell mig d’una plaça concorreguda on confluïen diversos carrers orlats de botigues, i tant l’una com l’altra estàvem acompanyades. Jo seia a la terrassa d’un bar, prenent un refresc entre la Gal·la i l’Elba, la meva néta de vuit anys. L’Alfred, que n’acabava de complir sis, era al bany amb el seu pare, el Joan. Ella, en canvi, passejava amb un senyor d’uns cinquanta anys, morè, barbut i sense cap atractiu especial, però vestit amb roba cara i sabates de marca. Conversaven amb una senyora d’edat indefinida, de pell blanca i enjoiada com un arbre de Nadal.

La Gal·la, en adonar-se de l’abstracció, em va preguntar si em trobava bé. Els anys no perdonen, i ella n’és conscient. «Res, filla. Només que fa molta calor, i m’agradaria descansar una estona. Per què no hi aneu vosaltres, al parc? Jo us esperaré aquí o al saló de l’hotel: hi ha música en directe, a partir de les set». Vam quedar així i, en haver-nos acomiadat, em vaig adonar que ella, la inconfusible senyora baronessa, devia haver aplicat alguna tècnica similar: seia sola davant d’una taula apartada, a l’ombra una frondosa buguenvíl·lea, mirant-me de reüll per sobre de les ulleres de sol. Sense pensar-m’ho dos cops, vaig pagar el compte i m’hi vaig acostar.

–Bona tarda –li vaig dir, mentre ella s’abaixava les ulleres fins a la punta del nas i m’esguardava atentament–. Quant de temps, oi?

–És veritat, en feia molt que no sentia aquesta llengua –va admetre, i em va assenyalar una cadira.

–Gràcies –vaig acceptar–. L’esquena em deixa baldada.

–Poc me la imaginava, aquesta coincidència.

–Ja en som dues, però no pateixis...

–Gens ni mica –em va interrompre.

–No sóc pas qui t’ha de perseguir.

–És clar.

–I estic jubilada.

–Per descomptat.

–Tampoc no et preguntaré res, d’aleshores.

–Ningú no t’ho impediria.

–Entén-me: sóc jo, que me n’abstinc.

–Ja, però t’has apropat a mi.

–Cert. Et volia veure de prop.

–Doncs aquí em tens.

–Catorze anys... Ja t’hi deus haver fixat, oi? Sóc àvia.

–I tant; me n’alegro molt, de veritat. Et prova i es veu que fa per tu. Ets pacient, amable, considerada...

–Gràcies pels compliments –vaig afegir, afalagada.

–Pel que fa a mi, visc amb una certa calma des de fa uns quants anys. Estic bé, però al començament vaig passar-les magres –va somriure–. Perdona, estic feliç de parlar en català. Al cap i a la fi, va ser la meva llengua materna.

–Durant molt de temps vaig esperar una nova carta...

L’antiga aristòcrata va sospirar abans de reprendre el diàleg.

–En fi, suposo que volem deixar portes obertes per no admetre la irreversibilitat d’alguns finals.

–Et segueix perdent el romanticisme.

–No puc evitar-ho. I parlant d’això: què se’n sap, del jutge?

–Sé que va estar ingressat en un centre de rehabilitació, però suposo que mai no es va recuperar del tot. Fa dos o tres anys, la Gal·la em va informar que vivia sol i que exercia d’advocat defensant causes perdudes...

–Bé, si així ha trobat un lloc a la vida, ho celebro per ell. I dels meus, què me’n dius? Sé com va acabar l’Elvira...

–El Xavier ho va resumir amb poques paraules: «s’ha mort vivint i sense adonar-se’n, com sempre». Solia córrer massa, quan viatjava en cotxe, i cometia algunes imprudències. L’accident va tenir una forta repercussió als mitjans de comunicació...

–D’aquí que me n’assabentés. Gràcies a Internet, és clar.

–I de la nit al dia, el valor dels seus quadres es va multiplicar.

–Com ha passat altres vegades; de fet, no hi ha res nou sota la capa del sol. I els nens?

–Van deixar de ser-ho fa molt de temps, Patrícia. El Xavier treballa a Brussel·les, crec; em penso que té algun càrrec a l’Oficina de Publicacions de la Unió Europea. El Roger va muntar un negoci de mecànica i és també un polític prometedor; segons tinc entès, la seva major aspiració és córrer el Ral·li Dakar. I l’Eva és la persona amb qui mantinc més contacte. De fet, és una bona amiga de la Gal·la, i ambdues tenen fills d’edat similars...

–Caram, em sento una mica àvia, jo també. Però digues: va acceptar el títol?

–Bona pregunta, Patrícia, i em delecta respondre-la. Resulta que el va rebutjar, i a més a més categòricament.

–Mira per on! En algun moment em va passar pel cap que podria reaccionar així...

–És una noia d’idees clares i molt republicanes. Ara bé, que ella hi hagi renunciat no significa que no es pugui acomplir, en part, la teva voluntat.

–Què vols dir?

–Doncs que hi ha una candidata, que no candidat, a convertir-se en la setena titular de la baronia.

La meva interlocutora va corrugar les celles un instant. Després, em va fitar amb la boca entreoberta i una ombra d’esglai al rostre.

–No em diguis que l’estirada Victòria...

–Justa la fusta. Si no hi ha res que ho impedeixi, es convertirà en la propera baronessa d’Ubach en haver acceptat l’oferiment dels tres nebots.

–Però si deu tenir setanta-cinc anys, ja!

–Bé, doncs, si més no, en presumirà a la residència. De totes maneres, em consta que està prou bé de salut, i porta una vida tranquil·la.

–Què hi farem, si ha d’ésser així! Tot principi té un final, i no m’hi vull capficar. Ara estic bé i sóc una altra persona. M’he guanyat l’infern, ho sé, però hi estaré ben acompanyada, n’estic segura.

–No sembris més maldat.

–Moltes gràcies pel consell, però t’asseguro que no em cal. Estic a mig camí de la setantena i no em vull complicar la vida –ens vam posar dempeus, ella més àgilment que jo–. Cuida’t, Elionor, i gaudeix de tot allò que t’envolta.

No la vaig correspondre amb cap salutació final, però ens vam acomiadar amb un petó a cada galta. Encara avui, quan hi penso, sembla que senti l’aura que va deixar rere seu mentre es perdia en el bullici de la ciutat. Una flaire embafadora que em recorda, inevitablement, els ungüents perfumats d’embalsamar els morts.