Un discurs de fruites i verdures

Qui no té un all, té una ceba. De totes maneres, cal ser optimista i veure-ho tot en positiu. Ben mirat, l'all és un antibiòtic natural i la ceba, segons diuen, va bé per l'asma, la diabetis i la hipertensió arterial. És clar que, si parlem de la salut, no es pot anar mai amb un lliri a la mà. Dit en altres paraules: cal trobar l'equilibri entre, d'una banda, ser vistos com uns figaflors i, de l'altra, envestir al ritme de la guerra de l'enciam, la famosa marxa militar que va popularitzar la Trinca.

I ja que parlem d'alls i de cebes, en podem fer un sofregit recordant que la nostra vinculació amb el sector primari comença ben aviat, quan a l'escola es recull alguna carabassa. En portar-la a casa, de ben segur que ens hi espera un bon carabassó. I de res no serveix, invocar les mil-i-una pestes! Si la collita no és l'esperada, no hi ha excusa que valgui: ni sequeres destructives (haver estès la mànega quan era l'hora) ni bitxos parasitaris (haver ensulfatat a temps). Amb les verdures mai no s'hi pensa, però ningú no se'n descuida, de les maduixes i les cireres!

I a l'adolescència, maduren els tomàquets talment com la fruita de la passió. Envermellits de galtes al sol d'estiu, els joves es miren les noies maques al dematí, que s'alcen i reguen seu jardí. De faves i pèsols no sé si n'hi cullen, però tothom procura no venir de l'hort sinó, ben al contrari, emportar-s'hi algú. El pobre julivert, en tot cas, continua ben cap pelat, talment com aquell tros de roca a les envistes del Marroc.

Després, arriba l'època de la pol·linització. També hi ha l'opció dels esqueixos, però una cosa no treu l'altra. I apa, ja tenim a punt les llavors per la propera anyada! Ep! I que n'hi hagi, eh? No ens el podem pas permetre, el guaret. Ja veurem com s'acaba, el tema de les pensions. En tot cas, nosaltres endavant, amb la pastanaga a dos dits dels morros però sense acabar-hi d'arribar mai.

No convé oblidar que, des de fa un cert temps, s'han posat de moda les calçotades i les carxofades. Si ens posem a la pell de la carxofa o del calçot, aquesta activitat vindria a ser com ajeure's a la platja per acabar torrat i amb els peus arrebossats. L'única diferència és la salsa: la dels calçots es fa amb oli, ametlles torrades i nyores, mentre que la composició de la crema solar val més no saber-la. A qualsevol d'aquestes trobades, hi solen olives per picar a l'aperitiu. Algunes amargantegen una mica, com la vida mateixa, i d'altres esdevenen doloroses desil·lusions. Qui més qui menys haurà rosegat, en un moment o altre de la vida, alguna oliva no tan espinyolada com deia l'etiqueta.

Sobre els productes de l'horta, també hi ha moltes llegendes urbanes (perdó, vull dir rurals). Que si les pastanagues van bé per la vista (encara que bona part del món faci pena de veure), que si els espinacs porten ferro (potser una mica rovellat, ja que els venen en paquets ultracongelats), que si els llegums fan venir gasos (la qual no és bona per l'efecte hivernacle, segons els llepafils)... Al capdavall, receptes de sempre perquè l'olla faci xup-xup. I si de tot plegat en surt una mica d'escudella, doncs mira: cap a dintre i bon profit ens faci!

Els catalans, a més, tenim receptes pròpies. A part del pa amb tomàquet, que ja el tenim una mica vist, i de la coca de recapte (allò que els italians ens van copiar i van rebatejar amb el nom de pizza), gaudim d'un esplèndid bocatto di cardinale des dels temps de la Maria castanya. Em refereixo a l'allioli de codony, que passarà a la història malgrat no ser una creació de l'incomparable i eloqüent Ferran Adrià. És clar que, si ens passem amb l'all, potser la digestió serà difícil. Igual que amb una amanida de ceba, si no la remullem abans de posar-la al plat.

I d'aquesta manera, senyores i senyors, arribem al punt de partida, que també servirà de ressopó: l'all i la ceba. Doncs bé, cal admetre que, qui no té un nap, té una col, però... sabeu què us dic? Que entre panses i figues i nous i olives, i bledes i xirivies i síndries i melons, i bolets i pinyes i alls i cebes, i mongetes i cogombres i peres i pomes, en portem una bona carretada, de gènere, talment com si vinguéssim del mercat de Calaf. Però ep!, que els verdulaires no ens acusin de fer el préssec ni els arbres ens privin de veure el bosc. Si fem la viu-viu, és perquè combinem les patates amb els pebrots i el bròquil no s'acaba!

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.