I

Qui obra una capsa dels fils, avui dia,

i amb l’ou de fusta sargeix els mitjons?

Qui posa genolleres o recús

l’entrecuix estripat dels pantalons,

o aprofita botons i cremalleres

de jaquetes i motxilles gastades?

Qui converteix la tela esgrogueïda

en eixugamans o draps de la pols?

El ritme de la vida és massa díscol

per conjurar patrons passats de moda.

Tanmateix, encara enfilo l’agulla.

Chi lo sa? Potser no està tot perdut.

II

Com lluernes en capses de llumins

o grills tancats en gàbies minúscules;

com cucs de seda en fulles de morera

o papallones al fons d’una malla,

com qualsevol d’aquestes preses fàcils 

que atreien els infants d’un altre temps

–infants com jo mateix, per més que em pesi–,

abduïts pel sadisme dels déus pròdigs,

avui soc jo l’ostatge de qui juga

amb uns daus que haurien de caure al buit.

III

«Canalla! No toqueu això, que es trenca! 

Pareu de cridar, que no se sent re. 

En acabat, guardeu els joguets, eh?

I sortiu, redeu! Escampeu la boira!

Que no us fa bon dia?» Per descomptat,

que el feia. Blau i sense maldecaps,

però ja imperaven regles del joc:

«Sobretot, no us acosteu a la bassa, 

vigileu els cotxes, no us baralleu

i respongueu quan us cridin, entesos?»

Tendra llibertat condicional...

IV

No sé si el títol de rei de la casa

el vaig perdre perquè em van destronar

o perquè, vanitós, vaig abdicar.

Ben mirat, suposo que es va imposar

certa deixadesa de funcions.

Ara bé, tot i ser republicà,

cada sis de gener, després de l’àpat,

em poso la corona del tortell

i prenc el pèl al nen que encara soc.