Embedded Files
Una primera i més extensa versió d'aquest recull va obtenir el segon premi en la dotzena edició del Certamen Literari Joan Duch (Juneda, 2010). L'obra no es va publicar en format llibre. Nota: a continuació, trobareu el recull en PDF i, tot seguit, en format convencional (html).
Divisa
De sobte, quan tot canvia,
descanso abans de reprendre
qualsevol intent d’escriure.
I
Accepto satisfer l’egolatria
abans que es converteixi en una fulla
rugosa i enfangada de tardor.
És el llast humà de la mesquinesa,
el nèctar dels errors imperdonables
i l’arrel que nodreix l’evolució.
II
En algun prestatge obscur de la ment
conservo el record fugaç de la sang
que s’esmunyí, com un reflex de llum.
Potser s’evaporà durant l’estiu,
o, transformada en gel, s’enfonsà al buit.
Qui sap si la marca de naixement
és l’única cicatriu del dolor,
o bé si soc només un holograma
d’un món tan irreal com jo mateix.
La sang és cada dia menys espessa,
talment com una líquida incertesa
barrejada amb la saba transparent
d’angoixes i promeses incomplertes.
III
La innocència es disfressa d’engany,
però subsisteix la inseguretat
per delatar la nostra immaduresa.
Els camins, llaurats de petges inútils,
s’emboliquen amb dreceres forçades
que desemboquen al punt de sortida.
El temps és relatiu, no pas elàstic.
L’aprenentatge és un cicle tancat.
IV
Un feix d’indiscrecions desordenades
impregnen la mirada cavil·losa
d’un testimoni fortuït i anònim.
La cridòria se’n va de l'escola
i es dispersa entre capes de grafits.
Encara hi ha bullici a les botigues,
assemblees des d'on s'arregla el món.
El cel, enterbolit, bressola pluja.
La mà, venosa, tanca els porticons.
V
La capa d’eufòria és massa fràgil
i mai no me n’he volgut refiar,
si bé m’atreu la seva intensitat.
¿És un deliri només momentani
o el desig de perpetuar la treva
per viure de la meva immaduresa?
VI
M’adoloreix la desfeta subtil
de tantes paraules innecessàries
que tracen el laberint dels pretextos.
M’endinso a la gruta de la modèstia
per exfoliar-me del que és superflu
que esmorteeix la determinació.
I sense aquest verí voluptuós,
recompondré la convicció moral
prescindint de retòriques insulses.
VII
Se'm clava l’expressió recalcitrant
dels profunds desencisos de la vida.
Em devoren, més que mai ultratjades,
les freqüents oportunitats perdudes.
I mentre albiro les grans planúries
estampades de làpides verdoses,
m’acorrala l’angoixa intransigent
que em retreu tot el temps dilapidat.
VIII
He cedit a la correcció formal
pregonada per les veus assertives
que destil·len missatges histriònics.
Em costa retrobar l’enclavament
que vaig fer servir de punt de partida,
però vull desfer-me dels prejudicis
i recompondre l’harmonia fèrtil
d’aquella innocència primigènia.
IX
S’han rebentat les gruixudes comportes
que retenien l’orgull inflamat.
Aigualit d’esperances indolents,
el riu s’ha desbordat i se m’emporta.
Els camps, de collites adulterades,
i els boscos immorals de la raó
s’inunden i s’enlloten de preguntes
que la ment no gosava formular.
Em diuen que és el pas a una altra etapa,
la de l’essència minimalista,
però tinc les entranyes lacerades
pel tall electritzant de la consciència.
X
El sol retalla les profunditats
d’una muralla de tons emblavits
mentre els ocells creuen el firmament.
No descric una idíl·lica postal,
sinó el reflex a l’aigua corrompuda
d’un rierol que supura verdet.
El vent, embravit i filamentós,
s’endurà lluny el misteri secret
que delimita cada sensació,
i ens deixarà, només com a record,
una esgarrifança damunt dels gorgs.
XI
El relleix polsós de la llar de foc
és el pedestal dels pelegrinatges
reconvertits en plats decoratius.
Acluco els ulls, i amb un sospir m’escapo
del present que es gronxola en el silenci;
vull combatre el plovisqueig hivernal
amb algun viatge retrospectiu.
XII
Sempre em resisteixo a col·leccionar
les veritats guardades en formol,
si bé soc incapaç de contradir-les.
Una crostera revesteix les formes
d’aquelles premisses inqüestionables
i assumides com un dogma de fe.
Sols em limito a dessacralitzar
les grans proclamacions imperatives,
però sense ignorar-les ni atacar-les.
No vull defensar postulats a ultrança,
sinó meditar-los i ponderar-los
per tal de fer meu algun argument.
I si no se sosté per ell mateix,
haurà servit per engendrar-ne un altre.
XIII
Vull desemmascarar la negligència
i afrontar la responsabilitat
que em concerneix per ser poc imparcial.
M’he construït abusant de frisances
i amb el temor d’haver de rendir comptes.
Ara que ja no puc fer marxa enrere
ni pagar-me el rescat amb el dolor,
m’adono que cercava una utopia,
perquè la llibertat és irreal.
XIV
Una lletra borrosa i diminuta
espesseix el requadre de l’esquela.
Hi pressento una fosca part de mi
amb un epitafi prometedor:
el món reneix quan sembla que s’acaba,
perquè sovint, tot és interpretable,
la vida no s’atura ni descansa
i res no pot ser mai definitiu.
Page updated
Google Sites
Report abuse