Una primera i més extensa versió d'aquest recull va obtenir el segon premi en la dotzena edició del Certamen Literari Joan Duch (Juneda, 2010). L'obra no es va publicar en format llibre. Nota: a continuació, trobareu el recull en PDF i, tot seguit, en format convencional (html).

Divisa

De sobte, quan tot canvia,

descanso abans de reprendre

qualsevol intent d’escriure.

I

Accepto satisfer l’egolatria

abans que es converteixi en una fulla 

rugosa i enfangada de tardor.

És el llast humà de la mesquinesa,

el nèctar dels errors imperdonables

i l’arrel que nodreix l’evolució.

II

En algun prestatge obscur de la ment

conservo el record fugaç de la sang

que s’esmunyí, com un reflex de llum.

Potser s’evaporà durant l’estiu,

o, transformada en gel, s’enfonsà al buit.

Qui sap si la marca de naixement

és l’única cicatriu del dolor,

o bé si soc només un holograma 

d’un món tan irreal com jo mateix.

La sang és cada dia menys espessa,

talment com una líquida incertesa

barrejada amb la saba transparent

d’angoixes i promeses incomplertes.

III

La innocència es disfressa d’engany,

però subsisteix la inseguretat

per delatar la nostra immaduresa.

Els camins, llaurats de petges inútils,

s’emboliquen amb dreceres forçades

que desemboquen al punt de sortida.

El temps és relatiu, no pas elàstic.

L’aprenentatge és un cicle tancat.

IV

Un feix d’indiscrecions desordenades

impregnen la mirada cavil·losa

d’un testimoni fortuït i anònim.

La cridòria se’n va del col·legi

travessant un passatge de grafits.

Les faroles tot just pampalluguegen

i la gent entra i surt de les botigues.

El cel, enterbolit, bressola pluja.

La mà, venosa, tanca els porticons.

V

La capa d’eufòria és massa fràgil

i mai no me n’he volgut refiar,

si bé m’atreu la seva intensitat.

¿És un deliri només momentani

o el desig de perpetuar la treva

per viure de la meva immaduresa?

VI

M’adoloreix la desfeta subtil

de tantes paraules innecessàries

que tracen el laberint dels pretextos.

M’endinso a la gruta de la modèstia 

per exfoliar-me d’allò superflu

que esmorteeix la determinació.

I sense aquest verí voluptuós,

recompondré la convicció moral

prescindint de retòriques insulses.

VII

Se'm clava l’expressió recalcitrant

dels profunds desencisos de la vida.

Em devoren, més que mai ultratjades,

les freqüents oportunitats perdudes.

I mentre diviso les grans planúries

estampades de làpides verdoses,

m’acorrala l’angoixa intransigent

que em retreu tot el temps dilapidat.

VIII

He cedit a la correcció formal

pregonada per les veus assertives

que destil·len missatges histriònics.

Em costa retrobar l’enclavament

que vaig fer servir de punt de partida,

però vull desfer-me dels prejudicis

i recompondre l’harmonia fèrtil

d’aquella innocència primigènia.

IX

S’han rebentat les gruixudes comportes

que retenien l’orgull inflamat.

Aigualit d’esperances indolents,

el riu s’ha desbordat i se m’emporta.

Els camps, de collites adulterades,

i els boscos immorals de la raó

s’inunden i s’enlloten de preguntes

que la ment no gosava formular.

Em diuen que és el pas a una altra etapa,

la de l’essència minimalista,

però tinc les entranyes lacerades

pel tall electritzant de la consciència.

X

El sol retalla les profunditats

d’una muralla de tons emblavits

mentre els ocells creuen el firmament.

No descric una idíl·lica postal,

sinó el reflex a l’aigua corrompuda

d’un rierol que supura verdet.

El vent, embravit i filamentós,

s’endurà lluny el misteri secret

que delimita cada sensació,

i ens deixarà, només com a record,

una esgarrifança damunt dels gorgs.

XI

El relleix polsós de la llar de foc

és el pedestal dels pelegrinatges

reconvertits en plats decoratius.

Acluco els ulls, i amb un sospir m’escapo

del present que es gronxola en el silenci;

vull combatre el plovisqueig hivernal

amb algun viatge retrospectiu.

XII

Sempre em resisteixo a col·leccionar

les veritats guardades en formol,

si bé soc incapaç de contradir-les.

Una crostera revesteix les formes

d’aquelles premisses inqüestionables

i assumides com un dogma de fe.

Sols em limito a dessacralitzar 

les grans proclamacions imperatives,

però sense ignorar-les ni atacar-les.

No vull defensar postulats a ultrança,

sinó meditar-los i ponderar-los

per tal de fer meu algun argument.

I si no se sosté per ell mateix,

haurà servit per engendrar-ne un altre.

XIII

Vull desemmascarar la negligència

i afrontar la responsabilitat

que em concerneix per ser poc imparcial.

M’he construït abusant de frisances

i amb el temor d’haver de rendir comptes.

Ara que ja no puc fer marxa enrere

ni pagar-me el rescat amb el dolor,

m’adono que cercava una utopia,

perquè la llibertat és irreal.

XIV

Una lletra borrosa i diminuta

espesseix el requadre de l’esquela.

Hi pressento una fosca part de mi

amb un epitafi prometedor:

el món reneix quan sembla que s’acaba,

perquè sovint, tot és interpretable,

la vida no s’atura ni descansa

i res no pot ser mai definitiu.