Pols oposats

Relat guardonat amb el primer premi, en la modalitat de narrativa, del III Certamen Literari Badiu de les Lletres (Badalona, desembre de 2019)

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.

El Francesc i l’Eduard es van mirar com dos mascles en zel. L’un, encorbatat, amb pantalons de ratlla diplomàtica i sabates enllustrades. L’altre, amb samarreta blanca, texans balders i vambes de supermercat. Ambdues mirades, fosques i absorbents, escrutaven les faccions enrigidides del rival. Un cop més, el destí els havia enfrontat. El gran duel estava a punt de començar.

Eren pols oposats, amb l’única diferència que no s’atreien, ans al contrari: s’odiaven fins al moll de l’os. Tanmateix, s’assemblaven en molts aspectes: l’edat, la complexió, l’abraonament amb què parlaven, les habilitats retòriques... Fins i tot compartien els mateixos orígens. El poble de seguida se’ls va quedar petit, i un cop a la ciutat es van retrobar com a militants de base del partit comunista.

Mai no van entaular cap conversa amable, però van mantenir una treva tàcita fins que, cadascú pel seu compte, van encapçalar dues llistes polítiques diferents. L’Eduard va tenir més bon ull que el Francesc. Va refondre la seva facció amb altres projectes i va ocupar diversos càrrecs importants a la coalició resultant. Per contra, el Francesc es va mantenir fidel als seus principis, però aquell idealisme no va fructificar. La decepció va redundar en un enfonsament moral i físic accentuat per la precarietat econòmica i l’orgull ferit. No va acceptar cap ajuda, i va aparcar l’activitat política per guanyar-se les garrofes en un depriment però lucratiu escorxador.

L’Eduard, al seu torn, no va cometre l’error de creure en la perdurabilitat de les idees. Sabia que el pragmatisme les matava, i per això va renunciar a la primera línia política. Aquell gir li va permetre dedicar-se als negocis privats. Durant molt de temps ho va tenir tot de cara, i sovint es preguntava com li deuria anar al Francesc. Poc sospitava que el seu vell competidor el seguia tan de prop i que, un bon dia, el faria caure en desgràcia. Quan la premsa es va fer ressò d’unes «irregularitats tècniques» sobre l’adjudicació d’un contracte públic –«de tot en diuen corrupció», afirmava ell–, de seguida va concloure que al darrera hi havia la mà negra de l’indomable Francesc. Aleshores va saber que l’individu en qüestió dirigia un prometedor negoci –«Càrniques Vidaló, especialistes en xoriç artesà»–, i es va jurar a si mateix que li tornaria la jugada.

L’Eduard li va demanar al seu fill, un brillant informàtic, que l’ajudés a investigar la vida i miracles del Francesc –mai millor dit, tenint en compte el sorprenent èxit empresarial d’aquella passada glòria política–. El Francesc, que ja s’esperava el contraatac, va recórrer a la seva filla, una jove i excel·lent advocada, perquè comencés a redactar querelles contra l’Eduard. Ni l’un ni l’altre no s’imaginaven que la història acabaria amb l’enamorament dels dos joves, una relació de la qual en sorgirien uns bessons d’allò més eixerits, tabolaires i punyeters.

Lluny d’atenuar l’antagonisme, la bona nova va estimular l’antipatia entre els dos permanents contrincants. Les famílies –esposes i fills– van optar per mantenir-se al marge de les contínues disputes, però no van poder evitar nombroses situacions incòmodes que miraven de trampejar tan bé com sabien. Per descomptat, els nets es divertien fent-los ballar el cap i exprimint el seu afany d’imposar-se l’un a l’altre. En certa manera, els dos adversaris es consideraven veterans de guerra d’exèrcits enemics, i mai no deixarien de ser-ho per més que els seus destins haguessin convergit en un modèlic nucli familiar. Era una qüestió de principis.

Fos com fos, el desgast va passar factura al patrimoni dels incombustibles contendents. Al final, i per mandat de les respectives mullers, ambdós es van ajustar el cinturó. L’Eduard va preferir no renovar el vestuari, encara que fos passat de moda, i el Francesc es va decantar per continuar comprant roba però més còmode i senzilla. Amb tot, seguien evidenciant les seves irreconciliables diferències, insalvables in secula seculorum, especialment en ocasions tan èpiques i transcendentals com aquella. I és que, un cop més, el destí els havia enfrontat.

L’Eduard va remugar amb un gest de fàstic. El Francesc va correspondre amb un sonor esbufec. El primer va etzibar un estirabot escatològic, i el segon s’hi va tornar amb un renec altisonant i groller. Per sort, quan ja brandaven els braços amb la clara intenció d’esbatussar-se, dues assistents van separar les cadires de rodes. «I doncs?», va cridar una de les gerontòlogues. «Haureu de menjar cues de pansa, si no recordeu ni quan us toca treure fitxa...».