He escrit aquest poema amb motiu del Dia de la Poesia Catalana a Internet (17/03/2020), promogut per LletrA

Camina sense descans. No li cal.

És una persona constant, tranquil·la,

i no té pressa. Viu en solitud,

si bé no oblida bones amistats.

Avança entre boscos, camps i carenes

sense cap fi concret. De cop i volta,

un torrent sega el traçat del camí.

S'atura. Contempla l'indret. Rumia.

Salta el riu? L'esquiva? Fa marxa enrere?

Sospirant, seu damunt d'un pi caigut.

Estira les cames, acluca els ulls,

recolza el cap i allibera la ment.

Olora l'entorn. Escolta el paisatge. 

Intueix la metàfora. Medita.

És absurd, assumir riscos estèrils

o perdre el temps buscant dreceres fàcils.

Allò viscut no cal tornar-ho a viure.

Es posa dret, i empeny el tronc a l'aigua.

L'apuntala amb lloses –un altre pas–,

i creua. Sap que aprèn a no rendir-se,

i comprèn que l'obstacle l'ha enfortit.