Aquest poema ha estat la meva contribució al projecte «Són pocs, som molts», un projecte de artístic i literari de l'Associació de Relataires en Català els beneficis del qual es destinen a La Marató 2019

 Impronunciables noms, asproses conseqüències,

doblec sobre doblec, trajecte indefinit.

L’aparença fa mal, s’enrosquen les frisors

i els ulls humitejats perden l’enfocament.

On s’amaga l’anhel de noves primaveres?

Què se n’ha fet del sol que daura l’avenir?

La virtut és l’esforç de creure en objectius,

d’entreteixir moments, d’assumir determinis,

d’abraçar conviccions, d’invocar diferències,

de trenar la igualtat i d’oferir tendresa.

Sovint aquest afany decau erosionat;

la vida pesa molt quan els embats fereixen.

Sé que temo el dolor –l’ignoro tant com puc–.

Quan em toqui de ple, se’m trencarà la veu.

Llavors em sentiré petit i vulnerable,

com l’ocell indefens arraulit sota el niu.

Només em pot calmar l’estímul coratjós

de somriures valents enmig de la foscor.

La suma ens enforteix i reconforta l’ànim.

Necessito la llum del vostre ingent esforç.