Segon Premi en el XXIIè Certamen Literari en Llengua Catalana, modalitat en vers, convocat per l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrada Família (Barcelona, octubre/novembre de 2019)

«Aquelas montanhas

que tant autas son,

m'empachan de veire

mas amors ont son»

Se canta

I

Els carrerons tracen la fesomia

d’un laberint de formes ancestrals.

Projecten veus, talment una elegia,

que envolta les imatges espectrals.

Una calitja confon l’harmonia,

damunt de les teulades desiguals,

l’immens terrat d’una iconografia

condormida amb els aires hivernals.

Cada cop que es dissolen vells trajectes

en queden ferms indicis persistents.

Son els estímuls –batecs imperfectes–

convertits en avenços emergents,

bressol i túmul de plans o projectes

que mantenim amb instints vehements.

II

Trepitjo les petjades d’altres dies,

camino sense rumb i massa tens,

mentre conjuro velles profecies

que prometien un futur immens.

La pell ferida, replena d’estries,

esquinça qualsevol anhel intens.

Costa amunt, es perden les fantasies

amb l’esforç i la suor de l’ascens.

Evoco un mapamundi de paraules

d’alguns poemes tebis, incomplets.

Els declamo, com si enllacés les baules

d’una llarga cadena de versets.

M’embolcallen les trames d’unes faules

que atresoro talment com amulets.

III

Formo part d’un paratge que comença

entre les ombres d’un mar d’alzinars,

on despunta la màgica naixença

d’un llençol de brisalls irregulars.

Rememoro l’antiga prometença

del retorn als planells i roquissars,

on retrobo la mística acollença

que perviu malgrat tots els avatars.

Resto impotent admirant els colors

d’uns llavis que s’uneixen a l’oest

i composen un cor de brillantors.

Se m’abalteix el pensament i el gest

amb la fressa d’uns vents renovadors

que es dissolen sobre l’espai ferest.

IV

Si la història es pogués recompondre

o esborrar per escriure de bell nou,

si res ni ningú n’hagués de respondre

i el canvi es fes sense cap enrenou...

Si fos possible pregonar o infondre

l’assossec total per combatre el jou

de tants errors que l’oblit no pot fondre,

de tants moments en què no dèiem prou...

Recomponc els desenganys infecunds

que palpo amb unes mans esgarrinxades

per tants camins esquius i furibunds.

Massa projectes pensats endebades,

massa desitjos nascuts moribunds.

I miro endavant, com tantes vegades...