Acta martyrum (2020)

El sol s’aponentava electritzant les aigües del Mediterrani amb pinzellades iridescents de coure, d’or i d’estany. La llum s’acanalava a la part alta de l’Adriàtic, des de la desembocadura del Po fins a les agrestes valls que estriaven la imponent muralla dels Alps. A la ciutat de Ferrara, sota les teulades empolsinades de rovell crepuscular, es desentumia la fressa nocturna dels dies de bonança. Els parcs esponerosos i els edificis monumentals es convertien en siluetes de contorns imprecisos, sobreposats, un xic grotescos i gairebé engolits per l’abassegadora foscor que s’escampava pertot.

***

Renéixer, publicat a Laberints (2015, reeditat el 2019)

M'absorbeix la bravesa sinuosa de les ones mentre observo la vaporositat opalina i calitjosa que atenua els dos blaus. M'impressiona el paisatge càlid de tons clars i diamantins, translúcids com una aquarel·la perfumada d'aigua marina. Naus i esculls allisen els plecs d'una flassada que abrillanta platges i cingleres mentre jo, assegut en una roca, em deixo captivar pel ball incessant d'una gamma iridescent de llambreigs impressionistes.

M'agrada contemplar l'univers i l'horitzó des dels penya-segats. Dos confins inabastables que asserenen l'ànim i redimensionen el concepte de l'ésser humà. Sé que pot semblar una paradoxa, però només em sento algú enmig d'aquest espai atordidor, fascinant i lluminós.

***

El llac de les ànimes (2012)

Després d’acomiadar-me de la Maite, vaig tornar-me’n a casa amb el llibre a les mans. Era primet i d’una escriptora que jo desconeixia, encara que no presumiré de cap bagatge literari. Llegeixo poc i només llibres d’història o geografia –qui ho diria que em van fer patir tant, de jovenet, aquestes matèries!

Es tractava d’una novel·la titulada Eterna solitud i l’autora, Ceci Vidal, apareixia retratada a la solapa. Se la veia una senyora extravagant, amb un pentinat de tons morats i una expressió que semblava còmica. A la contraportada hi havia la foto d’una barroca posta de sol i una breu referència argumental. La història versava sobre un matrimoni de mitjana edat que, en el desesperat intent de criar un fill, recorrien a l’adopció internacional. 

Vaig airejar les pàgines passant el dit polze pel tall. El llibre es va quedar obert a la meitat, entre dos fulls separats per un trosset de cartolina. Es tractava d’un recordatori de funeral. Gens ostentós i molt bonic, per cert. A l’exterior hi havia la fotografia d’un caminoi voltat d’arbres frondosos. Es veien uns camps a punt de segar i un cel blavíssim, sense cap núvol. La part de dins contenia algunes dades biogràfiques i quatre versos molt emotius:

...I percebrem amb nitidesa un altre port,

el del vast horitzó de l’esdevenidor.

L’albada erosionarà la faç de la mort

amb la promesa d’un món esperançador.

*** 

Des de la mort amb amor (2007)

El viatge de Barcelona a la Casa del Nord va ser, en poques paraules, un autèntic infern. En arribar a la finca tenia la sensació d’haver donat, ben bé, mitja volta al món. En més d’una ocasió em va temptar la idea de demanar a l’Àngela, la secretària i xofer de la Patrícia –a qui ja tutejava tant per comoditat com per simular una autèntica amistat–, que deturés el vehicle. 

El problema no ni era la carretera ni era el viatge en si. El que el feia inacabable, allò que em marejava i em turmentava, era la bocassa d’aquella massa corpulent i d’estatura ordinària, amb els ulls clars, els cabells tenyits de roig, la cara arrodonida i el posat militar. Extremada en el vestir, li agradava també carregar-se de joies i gastava un perfum sufocant que, sens dubte, em recordava l’insecticida amb essència de llimona que la mare solia comprar quan arribava el bon temps. 

L’olor, tanmateix, il·lustrava de quina talla era la personalitat de la baronessa. Intransigent, despòtica, decidida, egocèntrica, impulsiva, magnànima, tafanera, criticaire, incisiva, aguda i perspicaç, encara que psicològicament desordenada. I és que resultava difícil, sovint impossible, trobar nexes de coherència que interconnectessin les idees que disparava amb una facilitat inusitada. 

***

Mort al paradís (2007)

—La mateixa Virgínia de sempre!

—I què vols? Si ni els meus pares no em van poder domar, no esperis que ningú més ho aconsegueixi! Per cert, m’hauries de fer un petit favor.

—Així d’entrada?

—Poca cosa, dona! Mira, jo només voldria una llista dels solters, divorciats, separats o viudos milionaris que vindran a passar les vacances aquí. Ja m’entens, banquers americans, prínceps saudites, amos de pous de petroli, polítics corruptes, capos de la màfia... En resum, peixos grossos amb comptes a Zuric o a les Seychelles!

—Vas al gra, tu.

—Soc pràctica, res més. I els que siguin homes, homes però homes dels de debò, amb canes o calbets, esmòquings a mida, sabates impecables i que se sàpiguen fer bé el nus de la corbata, aquests me’ls poses al capdamunt de tot, entesos?

—I no seria millor que et busquessis una agència matrimonial?

—Una agència matri què? Ui nena, que en saps poc, de la vida! Tu fixa’t en mi i procura aprendre’n per quan quedis viuda! I daixonses, em pots dir si ha arribat, ja, la rància de la meva neboda?

—La Dèlcia? Fa només mitja hora que és aquí.

—I m’imagino que no deu pas haver canviat gens. Algunes vegades la veig a les revistes del cor amb aquella cara de llenguado esblanqueït i lluint uns modelets que n’hi hauria per etzibar-li una cossa al cul a l’aprofitat del seu estilista!

—En canvi tu... —va temptejar la Marina, esguardant-la de reüll.

—Jo ja fa temps que li vaig etzibar una cossa al cul a l’aprofitat del meu estilista. Em penso que si d’ell depengués, només portaria vestits jaqueta, sabates de xarol negre, arracades de perles i un morrió.

—Si, ja, bé... mira... saps?, t’hem reservat una de les millors suites, una de les de l’àtic.

—Al costat de la de la meva estimadíssima Dèlcia, potser? Espero que les habitacions siguin insonoritzades. Ho dic perquè no voldria desvetllar-la cap a les dues de la nit i no deixar-la dormir d’escandalitzada. Mare de Déu i d’onze i tot, quina calor! Em penso que aniré passant cap a l’habitació. Però no et molestis, nena, que ja em serveixo jo mateixa: mosso! –cridà llavors– Sí, sí, tu, el grum fibradet: em pots portar l’equipatge, guapo? Dono bones propines!

*** 

Asimetria (2012)

Ens avisen dels perills de pensar.

Ben mirat, és un esforç prescindible,

havent-hi qui ja pensa per nosaltres.

A més, tenim diversos maldecaps,

entre deutes i pretensions d’origen

comparatiu. Som aus domesticades,

de corral, i només sabem queixar-nos

quan és buit el com o l’abeurador.

Rere el filat i lluny de les guineus,

vivim immunes a les estadístiques

i amortallats amb la comoditat

d’un sistema, perfecte i ergonòmic,

basat en una fórmula ancestral

per atreure i reciclar els impulsos

de qui pretenia canviar-ho tot

i ara pensa i decideix per nosaltres.

*** 

Foc entre dos blaus (2006)

Des d’aquesta romàntica i absurda frontera 

hi bascula, adormida, l’agenda de dos segles 

i s’hi dessagnen coixins de boira, sense presses, 

ni fresses, 

entre camins de transhumància i camagrocs.

El trencadís de les paraules es multiplica 

–descriptiu, profund, blavós, sinònim i antagònic 

de si mateix–, i esdevé una postal de tons malves,

de blades

i d’indrets on els càtars hi alçaven bastions.

S’hi acotxen els follets, els nius de garses, el zèfir

d’uns déus que li donaven nom, un batall que brama

reclams inútils, teulats massa panxuts i feixes

reblertes

de fenassos i pinasses, del lladruc d’un gos.

***

 Del Lluçanès, del pas del temps i personals (2003)

Un ocell ha caigut del niu,

de molt enlaire, a plena nit,

al damunt d'un sòl emblanquit.

Encara viu.

Gemegueja al peu de l'alzina,

arraulit. L'aire és fred, i el sol

espera una albada de dol.

Nota una espina.

Regalima una gota de sang

de l'ala que té malferida.

Sembla que entengui, de seguida,

cobert de fang,

que no serveix de res, cridar,

i calla. No obre els ulls, encara.

és massa jove, per morir ara.

No pot triar.

Orfe de pare abans de néixer,

mercès a un tret amb punteria,

la mare ha mort durant el dia.

No el veurà créixer.

De lluny l'ha vist una geneta.

però ja s'ha fos lentament.

Descansa, sense sofriment,

en l'alba neta.

I queda un mer somni: volar,

i veure el cel blau, i les flors,

i un món de milers de colors

on respirar,

on notar la pau d'un instant,

on refilar,

on sentir de viure l'encant,

on procrear.

Un ocell ha caigut del niu.

Dorm i descansa, petit,

dorm i descansa.