Per tot plegat, moltes gràcies!

Primer premi en el V Concurs de Prosa i Poesia Esteve Albert (Dosrius, juliol de 2014)
Aquest relat es troba inclòs en el recull Laberints

Hi ha qui gaudeix d’un cert marge de maniobra per exercir una segona professió. Són variades i nombroses, les possibilitats: potineries que redunden en sobresous –no discutirem si en B o en negre–, impagables hores gratuïtes de cangur, voluntarisme associatiu, facetes artístiques o culturals, activitats esportives, viatges, oci recreatiu, activisme polític, repàs de les tafaneries del veïnat... En fi, la llista fora més imponent que un tres de deu amb folre i manilles erigit pels jugadors de la NBA al capdamunt de tot de la Pica d’Estats.

Com a bon vassall del sud d’Europa, intento controlar el dèficit crònic de temps lliure escapçant la dedicació mínima imprescindible per dur a terme les tasques ordinàries, incloses les improductives necessitats fisiològiques, que tard o d’hora evitarem amb una sonda. Malgrat aquesta permanent insuficiència temporal, insoluble mentre no petin tots els rellotges del planeta –començant pels de la feina–, he de confessar que també presumeixo de segona professió. Afegiré, fins i tot, que m’agrada parlar-ne amb un contundent exhibicionisme reivindicatiu. Perquè jo, senyores i senyors, soc mestre de cerimònies.

Vaig començar aquesta dilatada i laboriosa carrera als vuit anys d’edat, i l’estrena va ser per la porta gran: ni més ni menys que com a padrí major d’un casament. D’aleshores ençà ha plogut molt, i gairebé m’he ofegat amb tanta pluja. De fet, he tingut el privilegi de participar en tota mena d’esdeveniments: batejos, comunions, bodes, comiats de solter –amb vestuari complet, no penseu malament–, celebracions familiars, aniversaris, efemèrides, festes majors, litúrgies, commemoracions, trobades, espectacles, recitals, presentacions i fins i tot funerals. Admeto que no m’han sol·licitat, pels divorcis, però suposo que tot arribarà.

I què n’espera, la gent, de mi? Bé, doncs, tal com us ho plantejaré, no sembla ni gaire complex ni massa compromès. Es tracta d’intervenir en el moment oportú, estrafent les contorsions ineludibles i emprant el to de veu adient per tal de declamar, amb incisiva precisió, les paraules entenedores, escaients, previsibles, originals, amables, emotives, concises i ben triades que tothom espera sentir. Ja ho veieu, tant de bo fos així de fàcil emplenar la declaració de la renda.

Algunes persones confonen aquesta funció amb l’anhel autocomplaent i narcisista d’esdevenir el perfecte centre d’atenció. Un error gravíssim del qual se’n sol prendre consciència quan ja és tard, perquè un bon professional del gremi es distingeix pel sòlid aplom i la profunda convicció amb què sempre s’adreça al públic. Al capdavall, aquest és l’únic antídot eficaç per mantenir a ratlla el sentit del ridícul.

Qui sàpiga de què parlo coincidirà amb mi en un aspecte clau: en tot moment s’ha de saber què dir, quan convé reaccionar, de quina manera s’ha replicar i, sobretot, com fer-se el desentès. Si la conjuntura és més aviat ensopida, l’avantatge és que ningú no bada boca, però davant d’una sobretaula ben condimentada amb rebosteria, caves i licors, el desafiament adquireix una certa graduació. Els incidents més habituals acostumen a seguir un mateix patró: una veu de fons que esguerra l’acudit, el timbre d’un mòbil més insistent que l’allioli de la fideuà, els crits espasmòdics de la canalla vergonyosa i angelical, algú de galtes vermelles que fa caure la copa amb un cop de colze... i al final es perd el fil. El desventurat rapsode es confon de línia, culpa els nuvis de la crisi mundial i desitja eterna felicitat als multimilionaris banquers. És aleshores quan s’han de fer valer els co... vull dir, els galons i riure’s un mateix de la subtil, insignificant i discreta pífia monumental. Amb una mica de sort, els més ingenus encara es pensaran que formava part del guió.

No em penjaré més medalles de les que em correspondrien si fos el Màgic Andreu –necessitaria mitja dotzena de solapes i una faixa ortopèdica per reforçar la columna vertebral–, però vull deixar ben clar que en les actuacions d’un conferenciant d’aquesta categoria hi podrien intervenir, com a teloners, el Jim Carrey o fins i tot el mister Bean. I m’explicaré: apareixem allà on sentim la súplica de qui reclama el nostre bendir, punyim la butllofa dels formalismes insípids per tal que supuri l’apatia retinguda en les ganyotes anquilosades i oferim, com a plat fort de la peripècia, un pastís de carrinclona distensió per estampar al bell mig de la cara dels personatges més perepunyetes del moment. I si aconseguim fer realitat aquests propòsits és gràcies a les muses, que ben poc tenen a veure amb les encisadores deesses que presidien el cant, la poesia, les arts i les ciències en la mitologia clàssica. Un orador del tipus que jo comento s’inspira més aviat en la silueta ben proporcionada, els gestos afables i la veu vellutada del Joan Capri, la Mary Santpere, els Tip i Coll, l’Eugenio, el Pepe Rubianes, la Lina Morgan, la Trinca, el senyor Bachs, el Tortell Poltrona, el Buenafuente, la Lloll Bertran i la plana major de la classe política, per citar només uns quants exemples de monologuistes de renom.

Tant se val si la festa és d’etiqueta com si es tracta d’una bulliciosa costellada; sempre hi ha qui es posa dempeus, s’escura la gola, adopta el comport d’un agutzil i porta la veu cantant. Improvisadament o partint d’un bon assaig. Amb col·laboracions espontànies o tan sols impertinents. Per voluntat pròpia o de rebot. Però en tot cas, tinguem-ho present, sense el suport de cap col·legi professional ni sindicat. Això sí, tothora sobre la base d’un codi ètic fonamentat en el respecte, la bona fe, les facultats interpretatives i, per descomptat, la benaurada santa paciència, patrona de la bona maionesa.

Permeteu-me, si us plau, un incís dirigit als debutants: endavant les atxes i sense manies! Si els assistents a l’acte us intimiden, imagineu-vos-els amb tanga i la cara pintada com un quadre de Picasso. Si no sabeu de què parlar, imiteu als contertulians més cotitzats i vomiteu el primer que us vingui al cap. I si us costa una mica d’arrencar, feu-me cas i preneu-vos un gotet de ratafia.

No vull acabar sense un últim i primordial consell: oblideu-vos de tot el que us he dit. Com a reputat mestre de cerimònies –almenys, a casa meva–, tendeixo a ser més aviat un mestretites. En altres paraules: nul·les qualitats pedagògiques i res de bo per ensenyar. Ben mirat, l’únic objectiu de tanta retòrica era el de convidar-vos a somriure, i com que de lluny estant no hi guipo gaire, m’imaginaré que amb aquesta solemne traca de bertranades ho he aconseguit.

Senyores i senyors: per tot plegat, moltes gràcies!

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.