Premi de Narrativa Curta Conte del Puig de Santa Maria (2021)

Disponible en àudiorelat

De tant en tant, els pares em recorden què deia jo quan era un xiquet de set o vuit anys. «Vull ser astronauta!», declamava com un rellotge de repetició. Era la meva cançó de l’enfadós, però ho tenia coll avall. Potser estava influenciat pel Petit Príncep, o qui sap si només em volia enrolar amb els Bobobobs per creuar l’espai sideral en un viatge farcit de grans aventures. Un dia, de cop i volta, l’avi em va dir: «i doncs, noi? Per què has d’esperar a fer-te gran?». No sé com vaig reaccionar. El cas és que ell, un manetes d’allò més traçut, em va mirar amb un somriure de murri consumat.

Em va estendre la mà i jo, més content que un gínjol, el vaig acompanyar al seu taller. Es tractava d’un petit obrador màgic on tot era possible. Sí, ja podeu riure, ja! I ben màgic, que era! No us ho creieu? Doncs passem llista. Hi havia de tot, allà dins: fustes, bidons, trossos de tela, rodes, cartons, pals, ferros, cables, caixes i una infinitat d’eines. L’avi era capaç d’aprofitar un munt de coses que la gent llençava: bicicletes velles, cotxets, tricicles, carros de la compra, carretons... Cada andròmina podia servir per crear un vehicle especial i també, sens dubte, espacial. Ras i curt: ell sabia molt bé què es deia quan em va retreure que esperés. «Mira l’univers, Damià. Vols anar-hi? Jo t’hi portaré!»

Es va tancar al taller durant més d’una setmana. Jo m’hi esmunyia de tant en tant i veia com avançava la construcció d’un curiós artefacte que em tenia d’allò més intrigat. Ja fa temps que conec les coses pel seu nom i, per tant, puc afirmar que la base de l’aparell era un motocultor amb remolc que havia caigut en desús. Va convertir el remolc en un habitacle força còmode, amb cabina inclosa, i el va cobrir amb una carcassa quadrada feta amb llates i tancada amb trossos de fullola. Les quatre vores del carro eren tan altes que, des de dins, només era possible veure la volta celeste.

Els nervis s’acceleraven a mesura que s’apropava la recta final del curs. Tenia unes ganes boges de volar fins a l’espai. Recordo que vam emprendre la gran odissea el primer divendres després de Sant Joan. L’escola ja s’havia acabat, i les activitats d’estiu encara quedaven lluny. Després de dinar, mentre tothom feia la migdiada, vam passar revista a la nau. Era un vehicle espacial en tota regla, de color blanc amb ratlles negres i lletres grises. Feia molt de goig i una magnètica olor de pintura.

Vam dedicar la tarda a afegir els últims components a l’astronau. Hi vam instal·lar una escaleta per pujar a la cabina, i també uns cordills que connectaven les ales amb uns eixos que es movien mitjançant unes politges del quadre de comandament. També ens vam assegurar que el telescopi estigués a bord. La idea era que, des de qualsevol lloc de l’espai, poguéssim mirar l’entorn a través d’aquell tub que trobava fascinant. Això sí: he d’admetre que gairebé no distingia res, amb l’ocular. Aleshores encara no era capaç d’entendre com havia d’enfocar la lent per veure-hi bé. D’altra banda, els nervis d’aquella imminent incursió a l’espai em feien tremolar d’emoció.

L’equipament era la darrera peça que calia supervisar. Els reis de l’Orient, que sempre estaven al cas de tot, m’havien regalat un uniforme d’astronauta d’allò més complet. Era blanc, de tela fina –encara bo, per suportar la calor d’aquells dies–, amb bandes platejades, una bombona d’oxigen i l’emblema de la NASA. El casc, força lleuger, estava proveït d’una visera per enfosquir la radiació solar. L’avi també s’havia fet seu un vestit similar. Com podeu veure, tot estava molt ben calculat.

Després de sopar, mentre els pares prenien la fresca amb l’àvia i els oncles, l’avi va dir: «apa noi, hem d’arrencar el vol!» Tal dit, tal fet. Vam treure la nau a l’era del mas, vam agafar provisions –aigua i unes quantes llaminadures– i ens vam preparar per a l’enlairament. La mare ens volia fotografiar, però les imatges no li sortien gaire bé a causa de la foscor. Tanmateix, no calien càmeres: aquell instant va quedar immortalitzat, per sempre, en un record que avui em plau evocar.

Mentre embarcàvem, l’avi em va dir que la primera parada seria la Lluna. «Ens la mirarem de ben a prop, hi posarem els peus i veuràs com queden marcades les empremtes al terra.» Em vaig estirar en una espècie de gandula situada al mig del remolc i els ulls em van quedar presos de la bellesa diamantina del firmament. Des d’aquella posició tenia una vista esplèndida de l’univers. Aleshores ell em va explicar per què es veia tan bé: la Lluna estava entre la Terra i el Sol, de manera que el satèl·lit –ja sabia què significava aquella paraula– no rebia la llum de l’astre. Durant el dia la Lluna no es percebia i, en fer-se de nit, quedava amagada en la foscor; per contra, els estels brillaven amb força.

Jo, que era molt ingenu –i encara ho soc una mica–, em vaig inquietar força. «Si no veiem la Lluna, com sabrem on s’ha d’aterrar?». L’avi, que conreava el noble art de tenir respostes per a tot, em va tranquil·litzar. «Tenim un radar molt bo, tu tranquil. Només hem de donar l’ordre i ja veuràs com aquesta màquina ens hi porta ben de pressa. Serà bufar i fer ampolles!» Em va explicar que ell s’ocuparia de guiar la nau, mentre que jo m’hauria de fixar en la cúpula per si veia algun meteorit acostant-se cap a nosaltres.

Em vaig posar uns binocles molt especials que l’oncle m’havia preparat amb uns petits prismàtics i la muntura d’unes ulleres d’aigua. De bon principi, estava tant concentrat que gairebé m’aguantava la respiració. És clar que tenia un bon motiu per estar ben atent: l’encàrrec de l’avi-comandant era molt seriós, i el fet d’executar-lo comportava una gran responsabilitat. Jo, que sempre he estat complidor de mena, no volia fallar. Devia estar tan absort que l’avi fins i tot em va preguntar si dormia. Vaig respondre alçant molt la veu per fer-li veure que em trobava despert i en alerta. «Doncs au, endavant!», va dir. «Contacte a punt, controls correctes, navegació activada i propulsors en marxa! Que comenci el compte enrere!»

Ens vam posar els cascos i vaig sentir que s’engegava el motor. Quan no feia ni deu segons que els mecanismes vibraven, va ressonar un fort petard que em va sobresaltar. Llavors ens vam començar a moure. Quina experiència tan fantàstica! Era indescriptible, espectacular, descomunal! L’avi devia encarar el motocultor cap a la pujada del cobert. L’ascens per una costa tan dreta i el fet de no poder veure res més que un cel incommensurable esquitxat de llumetes em transmetia la sensació d’elevar-nos, d’estar volant, d’haver sortit de l’òrbita terrestre. Era magnífic!

«Avi, avi! Escolta, avi! He vist un estel fugaç! I una bola rodona. Què devia ser? Un meteorit, potser, però estava molt lluny. A més, amb tanta foscor... I si trobem una altra nau? No xocarem, oi? Ostres, avi, he vist una cosa negra que ha passat molt de pressa. Avi, que correm molt? Quan arribarem?» L’avi, que amb el brogit del motor no devia sentir res, va reduir la velocitat per tal que minvés el soroll. «Ja estem a l’espai! Aquí no podem sortir de la nau sense el casc, eh? I no et treguis els prismàtics, de moment! Has d’estar a l’aguait.»

De seguida em va explicar que la nau ja orbitava a prop de la Lluna. Tenia moltes ganes de posar-hi els peus, però l’avi em va indicar la meravella que m’estava perdent. «Damià, mira el cel! T’adones que hi ha una part més clara? Això passa perquè aquí, en aquesta zona, s’hi troben moltes estrelles acumulades. I saps què? El Sol, aquest Sol tan intens que ens il·lumina durant el dia, és una de les diminutes estrelles que formen l’univers. Imagina’t, doncs, quina gran quantitat de sols hi ha per tot arreu! Són milers, milions, i malgrat que estan tan lluny, en certa manera els tenim a prop.» Ell, que de jove amb prou feines havia pogut estudiar però que de gran havia llegit molts llibres, va ser la primera persona que em va parlar de la Via Làctia. «Però no t’embalis –em va dir–, avui no sortirem del sistema solar. Ara hem de cobrir la cúpula perquè el Sol no ens encegui.» Aleshores va tapar el sostre amb una lona i, durant dos o tres minuts, no vaig poder veure res. Però aquella situació no va ser gens avorrida perquè l’avi, molt decidit, va exclamar: «premem un altre cop el botó de la velocitat supersònica, Damià! Veuràs com arribem a la Lluna en un tres i no res!»

Així va ser com, al cap de poca estona, la maquinària de la nau es va aturar. Em va travar la visera perquè només s’obrís una mica. «Aquí no hi ha l’atmosfera, que tenim a la Terra. D’altra banda, ens hem de cobrir la cara perquè el Sol no ens cremi la vista.» Vam baixar per l’escaleta de la cabina, primer jo i després l’avi. Els peus es van enfonsar un xic en la pols fina i blanquinosa que hi havia al nostre voltant. Al fons, amb una gran nitidesa, es veia mitja circumferència de la mida de la nau. Era la volta d’un cercle lluminós i blavenc. «És la Terra, Damià. Casa nostra, però vista des de la Lluna. Què et sembla? És gran o petita?» No em va costar gens confessar-li la veritat: «petita, molt petita. No sembla pas que allà hi hagi pobles, boscos, muntanyes... i tanta gent!» Ell, astut com sempre, va somriure. «Doncs espera’t, noi, a veure-la des de més lluny.»

Vam pujar a la nau un altre cop per emprendre una ruta nova. Aquest cop, el viatge va ser una mica més llarg. Jo, embadalit, mirava les estrelles fins que, de sobte, em va dir que calia protegir la cúpula un altre cop i fer uns ajustaments al casc. Amb aquells últims canvis veia totes les llums d’un to rosat pàl·lid. En sortir de l’aparell, vam percebre un indret inhòspit. Era una espècie de clot àrid envoltat per unes grans penyes. «Som a Mart, Damià. Té dues llunes tan petites que ni tan sols es veuen. A banda d’això i del fet que no hi ha boscos ni mars, llacs o rius, aquest planeta s’assembla molt al nostre. Hi ha roques escarpades, valls, carenes, terra argilenca... Qui sap si també hi ha vida, aquí. Però mira allà dalt, noi. Veus aquella estrelleta d’allà? No brilla gaire per culpa de l’atmosfera de Mart, que és molt tèrbola, però et donaré una pista: imagina’t aquesta estrella de color blau. Saps què és?» M’ho va posar molt fàcil, ho reconec, però em semblava impossible que aquella llumeta tan petita fos el lloc d’on veníem.

Vam tornar a pujar a la nau i no recordo gaires coses més d’aquella travessia excepcional. Una mica de sotragueig, per descomptat, però devia continuar el viatge en somnis. Quedaven tants planetes, tantes estrelles! Anys a venir, en veure les fotografies que la mare va fer d’amagat –ella, igual que l’avi, té recursos per aconseguir tot el que es proposa–, vaig identificar els indrets còsmics d’aquell periple sideral. La Lluna era el cobert dels tractors, que degueren passar la nit al ras. El garatge no estava pavimentat i la terra, fina i seca com xocolata en pols, havia estat emblanquinada amb una mica de calç. En un extrem de la nau hi havia un projector de diapositives que reproduïa una part de la Terra a la paret del fons. L’escenari de Mart, una mica més allunyat, era l’immens cràter de la pedrera que avui, anys després d’haver-se clausurat, comença a mostrar senyals de vida. Una capa de paper de cel·lofana damunt de la visera havia conferit l’efecte òptic desitjat. I la Terra des de Mart no devia ser altra cosa que Mart, o potser Venus, vist des de la Terra. Tots aquests aclariments no desdibuixen la màgia d’aquell viatge tan extraordinari.

Jo no puc ser astronauta, com volia, però sí astrònom. I no m’hi guanyo la vida, malauradament, però em plau viure d’aquesta afició. Els estímuls, com podeu veure, els he trobat a casa. Ja sé que aquest discurs no és el més ortodox per a la presentació d’un llibre científic, el de la tesi doctoral que vaig defensar fa poc més de mig any sobre la futura col·lisió entre la Via Làctia i Andròmeda. En lloc de càlculs matemàtics, fórmules abstractes i recreacions informàtiques, he preferit explicar el motiu de la dedicatòria que trobareu en una de les primeres pàgines de l’obra. Perquè hi ha quelcom que heu de saber: aquest octogenari tan discret i emocionat que avui ocupa un lloc especial a la fila zero és, i cal que tothom ho sàpiga, l’origen de la publicació que avui teniu a les mans. Avi, àvia, pares, germans, oncles, doctora, companys, amics... Gràcies! De tot cor, moltes gràcies!