Acta martyrum

Amb una trama d'aquelles que enganxa a cavall entre l'imperi romà de Dioclecià i la persecució dels cristians, i la investigació arqueològica i policial avui en dia per descobrir un misteri al voltant de Sant Jordi.

Resulta entretinguda i fàcil de llegir. Les dades històriques estan ben incloses en la trama sense fer-se feixugues i les recerques policials ben resoltes.

Potser una mica més d'embolics i una mica més de vocació de best-seller aniria a favor d'aquesta història que ens deixa amb ganes de més.

David Gómez Simó, a Goodreads

***

Laberints

Amb Laberints he recuperat alguns dels relats escrits pel Vicenç Ambrós i que el van convertir en un dels escriptors del qual me’n declaro seguidora i admiradora. Estic parlant de títols com L’enigma d’Almirna, El vestit jaqueta de Julieta Valls i Paraules eternes, entre d’altres.

Per això aquest epíleg no és un final, sinó un principi. Perquè rellegir obres d’aquest autor em reafirma en una creença personal: en Vicenç Ambrós és escriptor perquè ha triat aquesta filosofia de vida, és escriptor perquè ha triat aquest ofici, però també és un escriptor d’aquells que es fan a ells mateixos dia rere dia. I la lectura de Laberints em fa pensar que és un escriptor amb una obra consolidada i, per sort per a nosaltres, els lectors, una llarga i rica trajectòria literària encara per oferir-nos.

Sílvia Romero i Olea, a l’epíleg

***

El llac de les ànimes

Vicenç Ambrós ha escollit la novel·la policíaca, amb la qual ja ha demostrat amb aquest tercer llibre que és un virtuós, per fer una punyent crítica social de com família i societat aborda el tema de la vellesa, la invalidesa i la malaltia des d’un punt de vista egoista i indiferent. Tanmateix, Ambrós no ha oblidat quantes persones han fet de tenir cura de la gent gran una passió que s’ha de portar a terme amb el cor, amb la dedicació però també amb la professionalitat.

Alicia Gili Abad, al pròleg

***

Asimetria

Aquesta fe en si mateix, que ja ens apuntava tot just encetat el poemari –Soc, i és aquesta l’única certesa–, lluny de ser una postura arrogant, és la reafirmació de les pròpies incerteses –Si jo pogués descriure la incertesa, potser me n’abstindria abans de fer-ho–, el punt de partida més intel·ligent per desgranar en versos, sense dogmatismes, la seva lúcida visió de les coses. Al llarg del seu recull, Ambrós ens parla del cosmos i de la ment; de la fragilitat de la memòria; de la buidor d’un capvespre de diumenge; dels avantpassats quan al calendari de la terra s’albira la diada de Tots Sants; de la incongruència del destí; de la solitud assumida; de la llibertat –ingent presó de tots els anhels irrealitzables–; de la solidaritat, i, naturalment, de la poesia:

I per això, sempre i a tot arreu,

a despit de la mètrica o del ritme,

ens pot sobrevenir la sensació

d’una nova i refrescant plenitud.

 Joan Adell Álvarez, al pròleg