Amb agraïment, 

a tothom qui ha fet possible aquest llibre.

Vulnerant omnes, ultima necat

(totes fereixen, l’última mata)

Màxima inscrita en alguns rellotges

en referència a les hores.

La vida dels morts consisteix 

a trobar-se present en l’esperit dels vius

Marc Tul·li Ciceró (106-43 aC)

Pròleg

La novel·la detectivesca o de suspens ha trobat, en el món anglosaxó, un espai on desenvolupar-se com a gènere autònom dins de la novel·lística. Des d’Edgar Allan Poe, passant –entre molts altres– per Conan Doyle i Agatha Christie, fins al moment actual, l’evolució ha estat constant. Sempre, tanmateix, dins d’uns paràmetres clàssics que defineixen el gènere com a tal.

La figura del detectiu privat o de l’inspector com a punt de partida és, sense cap mena de dubte, la més habitual o recurrent per molts autors i autores del gènere. En terres continentals europees, tanmateix, hi podem trobar a faltar la presència d’una institució característica del nostre Dret processal penal: la del jutge d’instrucció.

La novel·la que segueix a continuació parteix d’aquesta premissa i ha pretès conferir-li un cert protagonisme. Sense deixar de banda, per descomptat, l’entranyable, instructiva i sempre determinant figura del detectiu aficionat.

I

Un contracte d’estiu

Park Hotel Nou Paradís, dilluns 5 de juny del 2006

–I aquestes són les condicions. ¿Segur que de cambrer a mitja jornada no t’interessa més?

–Prefereixo haver-me-les amb les plantes que amb els clients –va respondre sec el noi.

–Bé, com vulguis, tu mateix. Començaràs demà a les vuit. El cap dels jardiners necessita l’ajudant com més aviat millor. Dijous de la setmana que ve és la inauguració, i tot ha d’estar impecable. És la inversió de la nostra vida, Víctor!

L’havia sentida tantes vegades, aquella retòrica! Per descomptat, el complex hoteler era una aposta empresarial molt arriscada, sobretot per la seva envergadura. Tant la tia Marina com l’oncle Eduard, tanmateix, tenien prou empenta i experiència per tirar endavant el projecte. A més, ja feia cinc anys que existia, el Park Hotel Nou Paradís, i tenia consolidada una certa reputació. Els seus oncles, màxims accionistes de Farràs & Vallmartí, SA, l’havien adquirit amb l’objectiu de convertir-lo en un punt de referència turístic a la Costa Brava. L’havien engrandit i millorat, transformant-lo en una espècie de pintoresc poblet mediterrani amb un munt d’instal·lacions i equipaments. L’aire modernista dels tres edificis principals li conferia, d’altra banda, un encant genuïnament artístic.

–I de cara als exàmens hi haurà algun problema?

En Víctor acabava el primer curs de Dret a la Universitat, i aspirava a tenir l’estiu net per poder descansar dels apunts i treballar per estalviar uns quants diners. 

–Quants te’n queden?

–Tres, un aquest divendres, un altre a finals de juny i l’últim a principis de juliol.

–I com és que els tens tan escampats? 

–És perquè en vaig avançar dos al maig. 

–Caram, quina planificació! Bé, noi, millor que tinguis més temps, no?

–Sí, però pels que em falten voldria saber si tindré problemes. I si n’hi hagués, m’esperaria a signar el contracte o buscaria una altra cosa.

–Parlaré amb el cap dels jardiners perquè et deixi lliure el dia abans. I el de l’examen, per suposat!

–Gràcies, tieta! Espero que l’oncle Eduard no s’ho prendrà malament.

–Ui, tranquil, Víctor. Deixa-me’l a mi. Aquests dies sembla taquicàrdic...

–Vaja! Si que esteu enfeinats, no?

–A petar, fill meu, a petar –va sospirar–. Els convidats arribaran abans de la inauguració. Comptem amb el President de la Generalitat i amb el Cap de Govern d’Andorra per l’acte solemne i el dinar de gala, l’orquestra Mèlnia Bau i la cantant Elna, la Polifònica de...

En Víctor, d’impuls, la va tallar amb una pregunta:

–Els convidats són els que jo em penso que són, tieta?

La Marina li va clavar una mirada de retret.

–Són els que són i no em facis ballar el cap! –Li va etzibar– Tots ells tenen molt a veure amb el Park Hotel Nou Paradís. El van fer néixer, i això sol ja té un gran mèrit.

–El van fer néixer, sí, però una mica més i...

–Prou, Víctor; ara ets empleat d’aquesta casa i has de saber guardar les formes. A més, t’he dit i repetit que tots ells són bons amics nostres. No vull que els facis males cares, entesos?

–Tieta, que no m’han fet res, tampoc! No pensava pas rebaixar-me tant.

–Perdona –va sospirar–. Em sap greu, Víctor, ho he malinterpretat. És l’estrès d’aquests dies. Però ni parlar-ne de tot allò, entesos?

El cas era que en Víctor en sabia ben poc, «de tot allò». I era curiós que els principals actors de la funció s’hi referissin, sempre, amb expressions com aquella. 

Un home romania desaparegut des de feia cinc anys. En tot aquest temps no havia donat cap senyal de vida. Un interessant misteri de novel·la pendent de resolució. Malgrat tot, pels seus protagonistes, només era un «allò» que pretenien oblidar. 

II

La pista de Fragonard

Galeria Wallace, Londres, dimarts 6 de juny del 2006

La cantant Dèlcia Palacios era una apassionada de la pintura rococó, i més encara si era d’origen francès. Admirava l’ostentació d’aquells quadres recargolats, sobrecarregats, picarescos, romanticistes, d’espais campestres i galanteria benestant. El primer quadre d’aquest gènere que va conèixer fou Reunió en un parc amb un flautista, de Jean-Antoine Watteau, que havia vist penjat a les parets del sempre enriquidor Museu del Louvre. Luxe i distinció, sensualitat, vida alegre de la cort francesa, i tranquil·litat. Quins temps devien ser, aquells! Per descomptat que ella mateixa es teletransportava en somnis a aquests bonics espais ideals des de la posició social i econòmica que ostentava. Era una cantant de segona fila, però ben casada amb un potentat italià propietari d’una marca d’automòbils. 

Atesa la seva predilecció per aquest estil pictòric resultava del tot comprensible aquella visita a la Galeria Wallace. La famosa col·lecció de pintura i mobiliari francès li brindava la possibilitat de conèixer, en persona, les obres d’autors tan emblemàtics com Fragonard.

 –Satisfeta la senyora?

 –Saps una cosa, Anna? Em trobo d’allò més bé. No me la podia deixar perdre, aquesta delícia de quadres.

 –Ets una sentimental, mare –va jutjar la seva única filla, nascuda del primer matrimoni de la cantant. 

 –No me n’he amagat mai.

 –Oh! Però no dic pas que ho siguis sempre, eh? Quan t’ho proposes et converteixes en una lleona. I bé que t’empasses els escrúpols!

 –No és pas culpa meva, nena. És la vida, que m’ha endurit.

 –Caram, la Dama de Ferro emparant-se en les dificultats de la vida –la comparança li va costar una mirada de retret–. Ho sento, mamà, em pensava que t’ho prendries com un compliment. Jo tan sols intentava ser objectiva i... Ui, vaja, se m’ha desfet la tireta del taló. Aquestes sabates em faran parar boja. Pots esperar-me a la sortida? Vaig al lavabo i torno.

 –Va bé, però no triguis!

La Dèlcia Palacios va ocupar una butaca i va obrir una revista d’art. Va repassar les imatges i alguns peus de foto, i es va aturar en arribar a una secció dedicada a Fragonard. Hi havia la imatge d’un quadre del qual n’acabava de contemplar l’original. Alguna cosa li va venir a la memòria, com quan se l’estava repassant minuts abans. Alguna cosa que no havia sabut identificar. Alguna cosa vaga, difuminada, que li evocava records estranys. Records com ara la imatge del seu difunt oncle Ricard Palacios. Però per quin motiu? ¿Què tenia a veure aquella pintura del segle XVIII, una de les obres més representatives de l’estil rococó, amb la magnificència arquitectònica i el detallisme ornamental del sempre sorprenent Hotel Nou Paradís? Els records que en conservava no eren pas gaire bons, ben mirat. Menys encara els d’aquella turbulenta nit. ¿Per què doncs el seu cervell associava aquella obra d’art amb la cara sempre amable del pobre oncle? I amb el rostre allargat i frívol de la tia Virgínia? I amb els ullets saltironants d’aquell homenet esquifit de llarga experiència en laberints legals? I amb el capteniment mesurat i respectuós del doctor Farràs? I amb la mirada atractiva de l’adonis i galant Isaac Collado? Tot plegat era més aviat confús.

Es barrejaven cares, moments, paraules. Tot per un quadre que llavors mateix acabava de contemplar. Per què? Per què tants records? I sobretot: per què aquells records? El quadre de Fragonard. L’Hotel Nou Paradís. La placeta dels tres plàtans. La soca buida. Una mirada. L’advocat desaparegut. El testament. Una altra vegada l’advocat. La inauguració. L’advocat per tercera vegada, la policia fent preguntes i... l’advocat un altre cop! «Serà que... –els ulls li brillaven mentre mussitava totes aquestes reflexions– Sí, dona, això mateix, la clau és l’advocat!»

Es va aixecar d’un salt i va refer el camí que havia fet poca estona abans. Avançava cada cop més de pressa a través dels passadissos d’aquell conegut museu londinenc.

Quan l’Anna va sortir del lavabo, es va adonar que algunes persones corrien per aquelles tranquil·les galeries. Una esgarrifança la va corglaçar, i aleshores va veure que la seva no es trobava prop de la sortida on, en teoria, l’havia d’esperar. Es va espantar per moments. 

 –Perdoni, em pot dir què passa? –Va preguntar a un agent de seguretat, valent-se del seu asèptic anglès d’acadèmia.

 –Res de greu, es veu que una dona s’ha desmaiat. 

 –Una dona? Sap com era?

 –Mmm... Vesteix de blau marí, diuen. Alta i rossa, em penso.

 –On ha passat? –Va afegir, tremolosa i amb un fil de veu.

 –Cap allà, senyoreta; just davant de El Gronxador, de Fragonard.

III

Recepció de privilegi

Park Hotel Nou Paradís, dimarts 13 de juny del 2006

En Víctor tenia ben presents les paraules de la seva tia: «ni parlar-ne, de tot allò». És clar que ni ella ni l’oncle Eduard hi estaven vinculats de manera directa. Era el temor a les cancel·lacions el que els movia a demanar silenci. Els clients busquen vacances, no pas intrigues ni periodistes. Ho tenia coll avall: res de treure el tema de l’advocat desaparegut. 

Però en Víctor estudiava Dret i era, segons deien, un bon estudiant. Amb aquesta excusa, si més no, sabia treure profit de la seva inexorable curiositat.

No en diria res a ningú, per tant, «i encara millor –pensava–, perquè així podré investigar, sense cap interferència, tot aquest embolic. De manera ben discreta, per descomptat». Era conscient que s’havia deixat seduir pel magnetisme que desprenia aquella estranya incògnita.

A l’hemeroteca havia consultat alguns diaris antics. Hi havia trobat informacions molt genèriques, sense massa puntualitzacions ni aprofundiments, però les justes com per a poder-se forjar una idea general de tota la trama.

El Park Hotel Nou Paradís, nom oficial del complex, era l’obra pòstuma de Ricard Palacios, un adinerat empresari mort ara feia cinc anys. Al testament va deixar escrit que la seva finca denominada Vil·la Marina esdevingués un magne complex hoteler. Se n’ocuparien cinc persones, copropietàries totes elles i a parts iguals del complex. Tres d’aquestes persones eren: Dèlcia Palacios, neboda de l’empresari, Jaume Farràs, metge i amic de Ricard Palacios, i Isaac Collado, nebot de l’esposa de l’empresari. En resum, dos nebots (un d’ells polític) i un amic.

Els altres dos presidien l’assemblea de copropietaris, per designació expressa del testador. Virgínia Guiu en seria la vice-presidenta executiva, i Lluís Brocart i Santafè el president. La primera era la viuda de l’empresari. El segon, un prestigiós advocat i amic de la infantesa de Ricard Palacios.

Tots cinc varen acceptar l’encàrrec i s’abocaren de ple al projecte. Però un d’ells va desaparèixer, i ho va fer just el dia abans de la primera inauguració de l’hotel. I no es tractava d’un mer copropietari, sinó el mateix president de l’assemblea, l’advocat Lluís Brocart i Santafè.

En Víctor tenia ja la guia bàsica de tots els personatges. Els convidats, per tant, a la reinauguració de l’Hotel Nou Paradís. Hi faltaria només l’advocat desaparegut. I el doctor Farràs, mort en accident de cotxe feia poc més d’un any. 

Cap d’aquests personatges li resultava proper o conegut. Potser el difunt doctor Farràs, atès que era germà de l’oncle Eduard. Però li quedava molt lluny, a ell. De fet, en Víctor era el nebot biològic de la tia Marina, no pas de l’oncle Eduard.

Es va incorporar amb l’aixadell a les mans. Eren potser les nou del matí, però ja circulava una amenaçadora tebior. El sol abrusaria amb inclemència, i encara havia de començar a regar els parterres més allunyats dels aspersors.

Va fixar la vista al centre de la Plaça Principal, la que donava accés a l’Hotel. Estava molt ben situat, alsehores. Sentiria i veuria arribar tots els convidats, cinc persones en total. Una pintoresca llista composta de noms ben interessants: Virgínia Guiu, Isaac Collado, Lídia Farràs (l’única filla del malaurat doctor) i, per colofó, la cantant Dèlcia Palacios, amb la seva filla. Un repertori estel·lar, digne d’un clàssic misteri de pel·lícula victoriana.

Només hi faltava dir: llums, càmera i acció!

***

 –Estimadíssima Dèlcia! Però quin goig que fas! –La va saludar l’amfitriona, amb dos petons fugissers d’estricta formalitat.

 –I tu estàs radiant, Marina! Com es nota que ja gairebé és la vigília de la... reinauguració o inauguració a seques?

 –Digues-ne com vulguis! De fet, l’hotel ja n’estava, d’inaugurat. Són les noves instal·lacions, les que ara presentem en societat. 

 –Nena! I heu fet cinc piscines? Però què és, això? Un hotel amb spa o un parc temàtic?

 –Oh, una ja hi era, segur que te’n recordes, però l’hem ampliada. Les altres quatre sí que són noves. Però espera’t que no has vist ni el teatre, ni l’hipòdrom, ni el camp de golf.

 –I quines jardineres, Déu meu! Deveu haver contractat la flor i nata dels professionals.

 –Aquesta sí que és bona! Però si són quatre alegries. Has de veure els de debò, a l’altra banda de l’hotel. D’aquests d’aquí se’n cuida un meu nebot, en Víctor. Així es guanya quatre calerons a l’estiu. Els estudiants, ja se sap, necessiten tantes coses!

 –Ui sí, nena, sí tens tota la raó del món. I estudia jardineria?

 –Què va! Si estudia Dret. Però és tan treballador que s’agafa a fer qualsevol cosa.

 –Ai quina gràcia, tu! Veure de nou l’hotel, després de tant de temps –va afegir contemplant-lo amb un sospir.

 –I com el portes, el discurset de demà passat? T’aviso que força gent vindrà només per escoltar-te. Estàs nerviosa?

 –Ai no sé... què vols que et digui? Per una banda sí que m’agafa una mica de pànic escènic, però en teoria estic prou acostumada a tractar amb el públic. Espero no perdre la calma... En fi, ja veurem.

 –Ah i d’això, potser ja deus saber o ja et deuen haver dit... –va començar a precisar la Marina, temptejant el terreny a passos prudents– que vindran tots, oi? Vull dir, ja m’entens, apart de la Virgínia.

 –L’Isaac? Sí, ja m’ho van dir.

 –I la Lídia.

 –Qui?

 –La Lídia, la meva neboda. La filla del doctor Farràs.

 –Ah! Sí, dona, sí, ja me’n reocordo! Era primeta i li agradaven molt els vestits, oi? Però no l’acabo d’evocar massa bé, vull dir que em costa visualitzar-la, no sé si m’explico.

 –És molt senzilla i natural. Com el seu pare, de fet.

 –Sí, potser sí. El cas és que la meva memòria m’ha traït tantes vegades que he aprés a desconfiar-ne. ¿I de fet, no et sembla com si hagués passat una eternitat? És clar que sempre hi ha coses que es recorden amb més facilitat.

 –Sí, és possible. És que saps?, volia estar segura que estaves al corrent de la presència de tota aquesta colla perquè m’imaginava que... una ximpleria, vaja!

 –¿Que potser m’enfilaria per les parets quan els veuria tots plegats i arrenglerats? Dona, vam tenir les nostres diferències, però també vam saber estar units quan més convenia. Saps? M’agradarà tornar a veure la Lídia. Se la veia molt espavilada i simpàtica.

 –Et puc assegurar que no ha canviat gens. Però tornem a tu, Dèlcia. Saps una cosa? T’hem reservat una suite, una de les de l’àtic. Són de les millors: tenen una vista esplèndida.

 –Gràcies, reina. Saps? En Mario m’ha dit que prengués bona nota d’aquest hotel; ens costa tant decidir on anar de vacances! I la primera impressió, que sempre és la que compta, mereix la qualificació d’un rotund i ben merescut notable.

 –T’asseguro que no marxaràs d’aquí sense haver-nos posat l’excel·lent. Veig que al final no ha pogut venir, el teu marit. Quina llàstima, noia! M’hagués agradat conèixer-lo.

 –Uf, què t’he de dir: els negocis! Però m’acompanya la meva filla, l’Anna. Ja us coneixeu, oi?

 –L’Anna, sí, però ui! Si quasi no et reconec! Com has canviat, noia.

 –Gràcies, senyora Vallmartí. De fet, l’última vegada que ens vam veure jo tenia tretze anys, i d'això ja en fa quatre.

 –Disset anys; renoi, qui els pogués tenir! 

***

Algú contemplava l’escena d’un tros lluny. 

 –Víctor, que hi faràs arrels, aquí! Ajuda’m a descarregar aquest sac.

 –Eh... sí, un moment, ja vinc.

El cap dels jardiners, que era qui se li havia adreçat, va sospirar amb un somriure entre indulgent i burlesc.

 –Si no fos perquè ets el nebot de la mestressa! O sigui que aquesta xicota et fot el pes?

 –Com diu?

 –Au vinga, no facis l’orni, que tu mateix et delates. La filla d’aquesta tal Palacios, home! No tens pas mal gust, cal admetre-ho. I que consti que la seva mare tampoc està gens malament. Una rossa de tintoreria, amb cara de neneta i prou ben conservada, com tantes altres, però nano, quines corbes! Artesania de la bona, encara que siguin l’obra mestra d’un impagable cirurgià.

 –Em sembla... diria que no em coneix prou bé.

 –Ja, sí, segur.

 –Vostè sap la història de la desaparició d’aquell home, l’advocat Brocart i Santafè?

 –Que si la sé? Els diaris n’estaven podrits! Però a mi què m’importa, aquell assumpte! Jo faig la meva feina, cobro i bon vent i barca nova.

 –Però vostè no la troba curiosa, una desaparició tan oportuna en el seu moment?

 –Sí, nano, sí, com tantes coses a la vida! I què? Jo he furgat per tots els racons cultivables d’aquest hotel i et puc assegurar que no hi he trobat cap esquelet enterrat. 

***

 –Senyora Marina, acaba d’arribar la senyora Virgínia Guiu.

 –Gràcies Eva. Per cert, quan vindran a reparar els ascensors? 

 –Em sembla que ja ni els del servei funcionen. Han dit que la causa devia ser algun defecte de muntatge. El model és recent i és la primera vegada que l’instal·len. Han insistit molt perquè li digués que no es preocupi i que demà passat estarà tot resolt.

 –Això espero, Eva, això espero. De totes maneres, no te’n sabria dir el motiu, però tinc un mal pressentiment.

L’Eva, des del taulell de recepció, es va fixar en la figura esvelta i elegant de la Marina Vallmartí mentre es dirigia cap a la placeta que hi havia just davant de la porta principal. Entre la presència imponent i el baf aclaparador del perfum que utilitzava, un dels trets distintius de la seva personalitat, semblava que en tot moment fos a qualsevol indret de l’hotel. Era l’empremta d’una personalitat tenaç, emprenedora i amb certa arrossegada tendència al pessimisme. L’Eva va judicar, sense donar-hi més voltes, que aquesta darrera circumstància era la causa de l’últim comentari que li havia adreçat.

 –Estimada Virgínia! Com t’ho fas per estar sempre tan radiant i perfecte?

 –A mi no cal que m’ensabonis, reina! Primera, perquè sense les teves alabances et seguiré considerant una bona amiga. Segona, perquè amb mi no funcionen ni per casualitat. I tercera, perquè jo ja sé que estic radiant i brillant com l’abdomen d’un surfista. A més, no diuen que a les catedrals no els calen ornaments? –Va afegir picant l’ullet.

 –La mateixa Virgínia de sempre!

 –I què vols? Si ni els meus pares no em van poder domar, no esperis que ningú més ho aconsegueixi! Per cert, m’hauries de fer un petit favor.

 –Així d’entrada?

 –Poca cosa, dona! Mira, jo només voldria una llista dels solters, divorciats, separats o viudos milionaris que vindran a passar les vacances aquí. Ja m’entens, banquers americans, prínceps saudites, amos de pous de petroli, polítics corruptes, capos de la màfia... En resum, peixos grossos amb comptes a Zúric o a les Seychelles!

 –Vas al gra, tu.

 –Sóc pràctica, res més. I els que siguin homes, homes però homes dels de debò, amb canes o calbets, esmòquings a mida, sabates impecables i que se sàpiguen fer bé el nus de la corbata, aquests me’ls poses al capdamunt de tot, entesos?

 –I no seria millor que et busquessis una agència matrimonial?

 –Una agència matri què? Ui nena, que en saps poc, de la vida! Tu fixa’t en mi i procura aprendre’n per quan et quedis viuda! I daixonses, em pots dir si ha arribat, ja, la rància de la meva neboda?

 –La Dèlcia? Fa només mitja hora que és aquí.

 –I m’imagino que no deu pas haver canviat gens. Algunes vegades la veig a les revistes del cor amb aquella cara de llenguado esblanqueït i lluint uns modelets que n’hi hauria per etzibar-li una cossa al cul a l’aprofitat del seu estilista!

 –En canvi tu... –va temptejar la Marina, esguardant-la de reüll.

 –Jo ja fa temps que li vaig etzibar una cossa al cul a l’aprofitat del meu estilista. Em penso que si d’ell depengués, només portaria vestits jaqueta, sabates de xarol negre, arracades de perles i un morrió.

 –Si, ja, bé... mira... saps?, t’hem reservat una de les millors suites, una de les de l’àtic.

 –Al costat de la de la meva estimadíssima Dèlcia, potser? Espero que les habitacions siguin insonoritzades. Ho dic perquè no voldria desvetllar-la cap a les dues de la nit i no deixar-la dormir d’escandalitzada. Mare de Déu i d’onze i tot, quina calor! Em penso que aniré passant cap a l’habitació. Però no et molestis, nena, que ja em serveixo jo mateixa: mosso! –Cridà llavors– Sí, sí, tu, el grum fibradet: em pots portar l’equipatge, guapo? Dono bones propines!

Mentre l’al·ludit s’apropava amb un forçat somriure, la Marina, amb una mitja rialla que no va poder reprimir, li va comentar:

 –Em pensava que els preferies tirant a madurets.

 –És clar, dona, però de vegades he de variar una mica per autoconvèncer-me dels meus propis gustos. A més, l’una cosa no està renyida amb l’altra.

 –No tens remei, Virgínia! Però si us plau, no em corrompis massa el personal.

Per tota resposta, la nouvinguda li va picar l’ullet. La Marina la va seguir amb la mirada durant tot el recorregut des de l’aparcament a la vela que ombrejava la porta d’accés principal. Virgínia Guiu havia vingut a passar-s’ho bé. Les seves intencions havien quedat del tot evidenciades. El vestit que duia, un juvenil, còmode i vaporós conjunt d’estiu, amb pantalons blancs de camals amples i brusa de mil i una tonalitats, refermava encara més les ganes que tenia aquella dona de sentir-se be i de viure la vida. De fet, aquest havia estat el més gran desig del seu difunt marit, el gran Ricard Palacios, per a quan ell ja no hi fos. «La Virgínia –havia dit– no es pot permetre una depressió. Ella és vida per sobre de tot. Sé fins a quin punt m’estima perquè és fins on me l’estimo jo. Però vosaltres, amics i parents, no deixeu que mai l’ofeguin els records. Per sobre de tot, deixeu-la viure. I si mai ho necessita, ajudeu-la a viure».

La Marina la va observar un altre cop. Indulgent i comprensiva. I va presenciar com, just abans d’entrar a l’hotel, el cambrer feia un bot en notar una pessigada al cul.

IV

Una conversa furtiva

Park Hotel Nou Paradís, dimarts 13 de juny del 2006

 «Suposo que és normal –va pensar per un moment en Víctor– que dos dies abans de la inauguració d’un lloc com aquest falli tot de forma inexplicable. Llei de Murphy. L’enllumenat, els ascensors i ara, fins i tot, el sistema de regatge per aspersió!». Estava ben fart de carretejar regadores amunt i avall. Fart, emprenyat i esllomat.

Contenia la respiració cada vegada que pensava que en menys de quaranta-vuit hores tot allò havia de funcionar a la perfecció. Quin estrès per a l’oncle Eduard i la tia Marina. Per a ell també, és clar, perquè mentre no funcionés tot el que havia de funcionar en l’àmbit de les seves competències, en Víctor hauria de substituir tot el sistema mecanitzat. 

El verd de les plantes havia de brillar tan bon punt arribessin els primers clients. Els primers clients de debò, volia dir, no les amistats dels oncles que venien a preparar-se discursos o a gaudir de les noves instal·lacions de l’hotel abans de l’obertura al públic. Una gentilesa força innecessària, però útil en certa manera, ja que potser li permetria conèixer-los amb més profunditat. 

Alguns d’aquests convidats venien disposats a donar la nota. Llegirien quatre avorridíssimes línies en una conferència inaugural que prometia ser un autèntic sermó de funeral. Sermó al qual ell hi hauria d’assistir per decret, elegant i somrient. Per decret significava per imposició directa del superior jeràrquic –és a dir, dels oncles que li havien ofert aquella feineta d’estiu–. Elegant implicava corbata i americana. Somrient volia dir –desenganyem-nos– ser una mica hipòcrita amb tothom. «Senyor No-sé-què-de-no-sé-on, tant de gust! És un plaer conèixer un dels millors esportistes de la contrada! Jo? Ui, no, no, d’esportista res. Jo només sóc el nebot dels amos de l’hotel, sap?». «Senyor No-sé-què-més-de-l’altra-banda, quin honor! Sap que quasi he seguit tots els programes de televisió que produeix? O de ràdio, tant li fa; en tot cas, molt instructius». «Senyora Tal-de-més-enllà, m’afalaga poder-la saludar. Permeti’m dir-li que la llegenda encara no fa prou honor a la realitat. Li confesso que tinc tots els seus discos... Ah, perdó, així que només n’ha editat un? Bé, però em sembla recordar que va ser tot un èxit, no? Mil cinc-cents exemplars, diu? Bé, sens dubte ha estat un bon començament...». «Senyor President, quin honor, permeti’m saludar-lo! No sap fins a quin punt li estem agraïts que hagi trobat un foradet dins la seva atapeïda agenda! He d’admetre que la seva manera de fer política és, de debò, molt interessant. Però digui’m, com està tot el tema de l’habitatge? És que veurà, jo tenia la intenció de comprar-me una tenda de campanya, però com que el banc s’ha negat a concedir-me la hipoteca...». 

En Víctor, aleshores, va pensar que, abans d’obrir la boca, es trobava en una adequada posició geoestratègica. En altres paraules, hauria de procurar-se una distància prudencial respecte dels oncles.

Tornant a la feina, va comprovar que ja només li faltava regar els arbustos del marge que separava la Plaça Principal de l’escalinata que desembocava a un dels pàrkings de l’hotel. Plantes ornamentals que no requerien molta aigua però que haurien d’aparentar ben ufanoses i boniques al cap de dos dies. 

Va ser mentre s’hi dirigia que va sentir unes veus provinents d’un dels racons de la plaça. Un racó on ell mateix, dies abans, hi havia instal·lat unes taules i cadires de marbre que invitaven al descans i a certa intimitat.

 –Crec que abans n’hauries de parlar amb la policia.

 –Però nena, que no ho entens? Qui vols que em faci cas?

 –Penses que te’n faran més demà passat, a partir de la conferència?

 –No ho sé. Però les meves paraules tindran molta més repercussió.

 –Mare, vigila que t’escaldaràs!

 –Anna, si us plau, no siguis impertinent. He pres una decisió i no hi donis més voltes, entesos?

En Víctor hauria intuït de seguida la identitat de les conversadores. Però la menció explícita del nom d’una d’elles el va treure de dubtes encara més aviat. Es tractava de la cantant Dèlcia Palacios i de la seva –guapíssima– filla. 

 –No creus que com a mínim n’hauries de parlar abans amb la Marina o amb l’Eduard?

 –Amb l’Eduard, ni somiar-ho. Sempre m’ha pres per imbècil, aquell tanoca panxacontent! I a la Marina tampoc no li’n vull parlar perquè no vull esverar-la abans d’hora. No n’hi ha cap necessitat.

 –Aquesta sí que és bona! Que no veus que la faràs caure i l’enviaràs a l’hospital d’un cobriment de cor demà passat a la tarda?

 –Anna, que no és això! Com dimonis t’ho he de dir? La policia no en sap res, els investigadors privats l’han espifiada i no hi ha cap pista que porti enlloc.

 –Com si la terra se l’hagués empassat, sí, ja ho sé. ¿I tu creus que pots endevinar què va passar, si és viu o si és mort, qui el va matar, on el van enterrar, o bé on punyeta s’amaga?

 –Anna, ja t’ho he dit: jo sé què va passar i on és ara en Brocart i Santafè. El Gronxador de Fragonard em va il·luminar de cop.

 –Quina argumentació tan sòlida!

 –Pensis el que pensis –va prosseguir ometent el sarcasme– ho faré públic demà passat en el meu discurs inaugural. Per més escàndol que s’aixequi i per més que dolgui a tanta gent vinculada amb aquesta sòrdida història de l’Hotel Nou Paradís. Jo sé la veritat i t’asseguro que ningú no em podrà impedir d’esbombar-la als quatre vents.

 –T’ho repeteixo, mare: jugues amb foc.

***

 –Tieta... 

 –Ara no, Víctor. 

 –És que penso...

 –Però que no veus que estic enfeinada?

 –Sí, ja ho sé, però t’he de dir que...

 –Busca’m a les vuit.

 –Ho hauries de saber.

 –El què? Mira, Víctor, ja et vaig avisar que no era una feina per a tu. Però si tan pesada la trobes, tu tranquil, ens ho dius i et posem de cambrer, entesos?

 –Que no es això.

 –Ui, ui, ui, res d’augments de sou que no estem per aquestes històries! Quan comencem a tenir algun benefici, aleshores ja en parlarem.

 –Tampoc és això.

 –Doncs vine’m a veure més tard, home! D’això... Eva, han arribat ja el fulletons amb el programa d’actes de la inauguració?

 –Encara no, senyora. Però...

 –Però què? Si vam quedar que els durien avui a primera hora del matí i ja passen de les onze!

 –Volia dir que han trucat els de l’impremta. Sembla ser que han tingut problemes i que fins demà a les vuit del matí no els tindran enllestits.

 –Fantàstic. Perfecte. Idíl·lic. Ja només ens falta una tempesta tropical. I els portaran, suposo?

 –Sí, senyora. I com a compensació pel retard, s’han compromès a distribuir-ne fins a una cinquena part.

 –Bé, com a mínim són considerats. Demà, de seguida que arribin, avisa’m, entesos?

 –Sí, senyora Marina.

 –Tieta, puc parlar amb tu, ara? És important.

 –Ai nen, que ets empallegós! Què vols, va?

 –Deixa de córrer, si us plau, i escolta’m. S’està covant un escàndol.

Sobtada i preocupada, la mestressa es va aturar un moment. Amb un esguard d’alarma, potser per la paraula «escàndol» que amb intenció havia intercalat el seu nebot, es va disposar a fer-li cas.

 –Digues.

 –Es tracta de la cantant, de la Dèlcia Palacios.

 –Ho sabia! Està descontenta amb alguna cosa de l’hotel i ho cantarà a tothom, la mala pècora!

 –Que no, però vols escoltar-me?

 –¿O potser algun cambrer li ha tirat els trastos a la seva filla i ella s’ha enfilat per les parets com de costum?

 –Però vols callar i escoltar-me? Tieta, estàs a punt de rebentar!

L’al·ludida va moure el cap com si volgués negar alguna cosa i va expel·lir un profund sospir.

 –Mira, t’explico –va començar de nou en Víctor, en comprovar que la seva tia s’havia calmat per moments–. Fa deu minuts, mentre estava regant, he sentit una conversa privada entre la Dèlcia Palacios i la seva filla. Estaven al racó ombrejat de la plaça de davant l’hotel, i jo estava a l’escalinata que condueix al pàrking. Estaven parlant d’un escàndol.

 –Continua.

 –La Dèlcia Palacios ha dit a la seva filla que explicaria a tothom la seva descoberta.

 –Descoberta? Quina descoberta?

 –Alguna cosa relacionada amb l’autèntica història de la desaparició de Brocart i Santafè, segons ha donat a entendre. Una descoberta, ha afegit, que faria mal a moltes persones vinculades amb aquesta sòrdida història de l’Hotel Nou Paradís. Paraules textuals.

 –Ai la Santa Verge Maria dels Desemparats!

 –La vol explicar a tothom durant la conferència inaugural. Segons sembla, vol que les seves paraules tinguin una gran repercussió.

 –Pot estar tranquil·la perquè la tindrà. Redéu, si la tindrà! Qui la va matricular. Però qui rediantre la va fúmer! Ja només em faltava una conferenciant neuròtica! –Va recular uns passos per adreçar-se de nou a la recepcionista– Eva, localitza com puguis el meu marit. 

 –Sí, senyora. Però no crec que sigui a l’hotel, ara. 

 –Truca’l.

La noia va obeir.

 –Surt el contestador, senyora.

 –Dona-me’l –va ordenar-li, alhora que li prenia de les mans–. Nen, sóc la Marina. Tinc una sorpresa acollonant. Escolta’m bé però ben assegut, i a ser possible a la tassa del wàter. Saps la Palacios? Doncs en Víctor ha sentit com li deia a la seva filla que volia explicar tota la veritat d’allò del Brocart i Santafè. Una veritat que es pot inventar, per suposat. Afegeix que farà mal a molta gent. Ah, i la guinda del pastís: resulta que la vol fer pública el dia de la inauguració, durant la conferència. Si no hi fem aviat alguna cosa, morirem lapidats de cancel·lacions. En resum, que truca’m ara perquè si esperes gaire estona em trobaràs a l’hospital traient escuma per la boca.

I va penjar l’auricular d’un cop sec.

 –Caram, això sí que és energia!

L’Eva, la Marina i en Víctor varen girar el cap.

Un home d’uns vint-i-cinc anys, amb planta d’estàtua grega i mirada que irradiava simpatia burlesca, els va somriure des de la porta principal. Vestia texans i una camisa blanca de textura rugosa. El seu bronzejat i aquells moviments relaxats i mesurats delataven una vida tranquil·la, sense grans preocupacions, la pròpia d’un autèntic bon vivant. Disposava, cert, d’una fortuna considerable, però potser no suficient per a tota una vida. A no ser, és clar, que es reservés algun as a la màniga.

 –Sí?

 –Tampoc ha passat tant de temps, Marina. Almenys a tu no se’t nota –va afegir, amb picardia i diplomàcia.

 –Isaac! –Va esclafir l’al·ludida.

 –No m’esperàveu fins demà, ja ho sé, però m’ho he combinat per a passar amb vosaltres els nervis dels dos dies previs a la inauguració. Espero que tot vagi bé, encara que pel que sembla teniu alguns problemes. He sentit alguna cosa sobre la veritat del cas Brocart i Santafè, m’equivoco? Tenint en compte que jo era un dels copropietaris, m’agradaria saber què va succeir en realitat.

 –Oh, no hi pensis, vols? No té cap importància –va concloure, somrient, la Marina.

 –Voleu que parli jo amb la Dèlcia? Acostumava a seguir els meus consells.

 –No, mira, de debò, no en facis cas; em penso que tots plegats estem una mica nerviosos. Tu fes com si no haguessis sentit res, d’acord?

 –Com vulguis, tu mateixa. Prou saps que sóc una tomba. Però com a condició, tindré una habitació per aquesta nit? –Va afegir picant l’ullet.

***

Poc més tard va arribar l’última convidada especial que esperaven aquell dia.

 –Senyora Marina, acaba d’arribar la seva neboda, la senyora Lídia Farràs.

Semblava treta d’una pel·lícula de gàngsters. Vestia amb elegància, sí, però amb una elegància postissa i antiquada. 

Tenia els seus trenta-vuit anys, una edat que sabia dissimular sota una funda alterada a diari confeccionada amb innovadors dissenys quasi sempre sorprenents. Li encantava sentir-se el centre d’atenció. Avui, per exemple, amb el seu vestit jaqueta, n’aparentava quaranta-cinc. Demà es posaria texans i una brusa blanca amb una flor brodada i tothom la prendria per una simpàtica jove de vint-i-pocs. Fruïa desconcertant el personal.

Casada amb un constructor i directora d’una acadèmia privada d’arts escèniques, havia percebut la important fortuna del seu pare ja feia més d’un any, en morir el popular doctor Farràs. Però ja aleshores havia demostrat un talent innat per a la interpretació i el cant coral.

 –Lídia, benvinguda. Feia estona que t’esperàvem –va saludar la Marina sense cap matís d’efusió.

 –Vaja, doncs veient com m’esperàveu me’n torno cap a casa.

 –No, reina, no és això: és que estic tan baldada! Hi ha moments que ho engegaria tot a la quinta forca i fotria el camp a la fi del món.

 –Òndia, com està el pati –va murmurar entre dents i amb la boca mig closa.

L’Eduard, que feia pocs minuts que havia arribat, va alçar la vista al cel com si clamés un miracle. 

 –No ho saps prou, Lídia, no ho saps prou.

 –Te’n recordes de la Dèlcia Palacios?

 –La Dèlcia, sí. Surt de vegades a les revistes del cor.

 –Exacte. Copropietària d’aquest hotel juntament amb el teu pare.

 –Que sí, dona, que sí: ja sé de qui parles. Què passa, amb ella?

 –Hem sabut que vol explicar a tothom l’autèntica història de la desaparició de Brocart i Santafè. A partir d’aquí, noia, agafa-t’ho com vulguis.

 –Què vol dir, «l’autèntica història de Brocart i Santafè»?

 –Avui mateix en Víctor, el meu nebot, regant les plantes del jardí, ha sentit com la Dèlcia li deia a la seva filla que ara sabia què va passar en realitat i que ningú no li privaria d’esbombar-ho als quatre vents, per més que dolgués a les persones vinculades a aquesta terrible història de l’Hotel Nou Paradís. Terrible o sòrdida, ha dit.

 –I d’on ho ha tret, això? –Va voler saber la nouvinguda, mostrant el seu més absolut desconcert.

 –Buf! Jo què sé. No sé què coi s’ha empatollat d’un quadre de Fragonard. El Gronxador, em sembla. O això ha dit en Víctor, almenys.

 –Segur que ho ha sentit bé? En Víctor, vull dir.

 –Seguríssim. No crec que s’ho imagini, Lídia. Aquest noi té moltes coses al cap, però no crec que se n’inventi una com aquesta. 

 –Heu pogut parlar amb la Dèlcia?

 –Sí, dona, perquè faci les maletes i ens engegui mitja inauguració a pastar fang. I a més, vés a saber quina una se n’inventaria per deixar-nos a l’altura del betum.

 –Doncs la veritat, no sé què val més –va sospesar el seu marit.

 –Jo crec que s’hauria de parlar amb ella –va suggerir la Lídia–. Ara que ho sabeu, fóra millor no deixar passar massa temps.

 –M’he plantejat fins i tot la supressió de la conferència prevista per demà mitja tarda –va afegir l’Eduard.

 –I jo t’he dit que ni somiar-ho –es va rebotar la seva esposa–. Està tot programat i pobre de tu que modifiquis alguna cosa. Potser sí que tens raó, Lídia, i n’hauríem de parlar amb la Dèlcia. Però ara ja és l’hora de dinar i aquesta tarda volia anar-se’n de compres.

 –Doncs haurem de deixar-ho per a demà al matí. De totes maneres, penso que d’aquest assumpte n’hauríem de parlar abans entre tots. Avui al vespre, per exemple.

 –Avisaré la Virgínia i l’Isaac –va comprometre’s la Marina.

V

El regal d’un pretès admirador

Park Hotel Nou Paradís, matí del dimecres 14 de juny del 2006

Algú acabava de llegir el programa d’actes previst per a la inauguració del renovat Park Hotel Nou Paradís.

 –Està força bé. Completet però no massa espès, com han de ser aquesta mena de celebracions.

 –I tot un luxe que vingui l’Elna, no?

 –Sí. De fet, hem estat de molta sort –va comentar amb un deix de satisfacció l’amfitriona–. Està gravant el seu proper disc a Londres, però com que som vells coneguts perquè cada any passa uns dies al nostre hotel de Manacor, no ens va resultar massa difícil de convèncer-la. És clar que fins abans d’ahir a última hora no ens ho va poder confirmar.

Passaven pocs minuts de les nou del matí d’aquell dimecres quinze de juny. Els amfitrions, l’Eduard Farràs i la Marina Vallmartí, compartien taula amb la Virgínia Guiu i l’Anna Pons, la filla de la Dèlcia Palacios i del seu primer marit. La gran absent, la Dèlcia Palacios, es trobava llavors en plena sessió d’exercici matinal: quatre estiraments i una delitosa passejada pels caminois que circumdaven el complex. La Lídia Farràs es trobava llavors repassant amb interès i esperit crític els jardins de l’hotel, i l’Isaac Collado, com era d’esperar, encara no s’havia ni llevat.

Al matrimoni Farràs, a la Virgínia i a l’Anna els havien servit l’esmorzar a la plaça d’entrada a l’hotel, on s’havien instal·lat per poder gaudir, a l’aire lliure, d’aquell assolellat matí. El dia prometia ésser calorós i encalitjat, però era tot un luxe esmorzar a l’ombra dels pins que emmarcaven la plaça i amb la frescor matinal que embruixava l’aire perfumat de boix.

 –I què fareu, un cop acabada la inauguració? –Es va interessar l’Anna mentre untava de mantega una torrada.

 –M’asseuré en una butaca, comptaré enrere a partir del deu i quan arribi a zero explotaré –va saltar l’Eduard–. I després m’enterraran sense presses, admiraran el magne sacrifici que m’haurà enviat de pet al cementiri i diran: pobres màrtirs de la societat contenta!

 –I ens enterraran a dos metres sota terra, a l’ombra d’un xiprer centenari i enmig de la més absoluta i anhelada calma –va completar la seva esposa, seguint-li la veta amb fingida satisfacció.

 –I el millor de tot: no ens haurem de fer càrrec de la factura del funeral. A fer punyetes les factures! Morin les factures! Trepitgin, executin, pengin, fulminin, anorreïn, cremin i tirin al mar les cendres de les factures.

 –Eduard, home, ja n’hi ha prou! –El va recriminar ella–. Quina imatge vols donar?

 –La del més cruel esbudellament a càrrec d’aquesta societat sostinguda per una carronyera competitivitat amb l’únic objectiu de desanimar possibles competidors. Entesos?

 –Ja ho veieu, bona gent: nosaltres també necessitem unes vacances.

 –I parlant de tot, sobre el discurs de demà –va canviar de tema una preocupada Virgínia Guiu–, cal que sigui gaire llarg?

 –Preferiria que fos inaudible i breu.

 –Què dius, Eduard? –Va reprovar-li la seva dona.

 –No res, no res. Pensava en veu alta.

 –Mireu, he escrit quatre línies. Us les llegeixo a veure què us en sembla –es va escurar la gola i, amb forçada solemnitat, va pronunciar les primeres paraules: –«Tot va començar gràcies al rebotit i apomat culet del meu marit. Era un impecable cavaller, ferm i massís com pocs, i es veia de lluny que tenia calés. “Aquest tros d’home no es limitarà a perseguir la meva hisenda”, vaig deduir. I amb aquesta convicció em vaig posar una brusa de bon escot –sense res a sota, és clar–, la minifaldilla vermella i pam!, el vaig tenir al pot en un tres i no res. Després d’una nit boja apedaçada de rayos de sol i d’Evas Marías que se fueron buscando el sol en la playa, ens va casar un capellà hippy que havíem conegut en fer un creuer per les Pitiüses. Així va ser com, en poques hores, vam fundar un bonic matrimoni i, a la vegada, un castís i suculent patrimoni. Les seves empreses, que ja aleshores eren també les meves, es van expansionar. 

 »Heus aquí que un bon dia el meu príncep blau es va cansar d’atipar el govern a base d’impostos, i va decidir destinar una substanciosa quantitat de diners a la compra d’un mas anomenat Vil·la Marina...» Guaita quina casualitat, nena: la finca es deia com tu. Quina gràcia!

La Marina i l’Eduard se l’havien escoltada amb la naturalitat que es deriva d’una llarga i sòlida coneixença, intercanviant-se les torrades, la mantega, la melmelada i a voltes alguna gerra amb suc de fruita tropical. L’Anna, per contra, la fitava amb els ulls esbatanats.

 –Suposo que ja era com un mena presagi, Virgínia –va concloure amb una certa indiferència la Marina.

 –Vostè vol llegir aquest discurs demà a la conferència? –Va intercalar l’Anna.

 –Massa avorrit, oi?

 –Vaja, no sé, què vol que li digui... no crec que avorrit sigui la paraula justa. Jo el qualificaria més aviat d’un xic massa atrevit.

 –Atrevit? Però si encara no he parlat del tipet del primer maître que vam tenir, ni de la inspiració eròtica d’aquell cuiner que ara no sé com es deia, ni de l’entrebancada d’aquell ministre torracollons el dia de la inauguració, ni del tanga del seu portentós guardaespatlles, ni de la bragueta descordada d’aquell tarambana que cantava Welcome, darling, ni...

 –Perdoni que estigui al·lucinant, senyora Virgínia.

 –Ai criatura! És clar, tu deus haver llegit el discurs profilàctic de ta mare! I com que, perdona’m la franquesa, és més resseca que un bacallà pescat en temps de l’Home de Cromanyó, deu dir quatre bertranades de l’estil: «moltes gràcies a tothom», «conservo molts bons records d’aquella època», «va inaugurar l’hotel l’il·lustríssim ministre tal» o «va ser per a mi un gran honor que etcètera, etcètera, etcètera». Si la teva mare s’encarrega de relaxar tant el personal, algú l’haurà d’espavilar una mica, no trobes? I a falta d’un striptease i del Debat sobre l’Estat de la Nació, ens haurem de resignar amb un discurset. No cal ni dir que, si volem que sigui ben interessant i, sobretot, entenedor, l’única possibilitat és fer un bon combinat de sexe, política i calés. M’hi falta el futbol, per descomptat, però com que jo no hi guipo més enllà de les cuixes dels futbolistes, ja veus quina desgràcia la meva, no en puc parlar. En resum i anant al gra: què us en sembla, del discurs? Massa mortuori? Poc convincent?

Les últimes preguntes va obtenir per tota resposta de l’Anna un gest de pretesa negació. Aprofitant l’ocasió, la Marina no es va poder estar de preguntar si les conferenciants farien alguna referència al cas Brocart i Santafè.

 –Oh i tant que sí, nena! Jo penso explicar a tot déu la meva irrefutable teoria.

 –La teva què? –Es va alarmar l’Eduard.

 –La meva teoria, diantre –va repetir, convençuda–. Sempre he pensat que aquell tros d’escuradents en versió reduïda va fotre el camp al Carib i s’hi va quedar amb alguna mulata d’infart.

 –Seriosament.

 –Ai sí, noi, mira, ho sento, perdona que tant se me’n dona; no recordava que som gent seriosa. Mireu, l’única cosa que se’n pot dir al respecte és que fou un succés tan inexplicable com lamentable i que només pot desenterrar la policia –va afegir amb marcada intenció i sotjant de reüll l’Anna–. Tothom satisfet?

 –I la teva mare, Anna? –Va insistir la Marina.

La noia va dubtar amb ostensible incomoditat.

 –Doncs bé, la meva mare... la veritat és que no ho sé. Vull dir que ella sabrà de què vol parlar i de què no. Serà millor que li ho demanin a ella mateixa, això.

 –La Dèlcia és una persona molt clàssica –va remarcar la Virgínia–. Per cert, va dir que avui la visitarien un parell de periodistes, oi? 

 –Ens ho va dir ahir al migdia –va aclarir l’amfitriona–. Una entrevista sobre el seu últim disc, em penso.

 –Quin fàstic! A mi tothom m’ignora. No sé com diantre s’ho fa, la Dèlcia, però tothom la sol·licita –es va mig lamentar la Virgínia.

 –Qui s’atreveix a pronunciar el meu nom en va? –Intervingué l’al·ludida, creuant la plaça a pas lleuger.

 –Vaja, si que tornes aviat. O no és prou gran l’hotel o l’has vorejat a ritme d’atleta.

 –He corregut, sí. Però he de confessar que no he pas donat una volta sencera –va admetre, esbufegant encara–; diguem que m’he saltat el camp de golf. De què parlàveu tan entusiasmats?

 –De les conferències de demà –la va advertir la seva filla.

 –Vaja, espero que no hi hagi cap problema –va deixar anar, amb una ombra de malfiança que a ningú li va passar per alt.

 –Oh no, i ara, cap ni un, de problema. Tan sols comentàvem que en la festa de demà ens hi juguem el nostre futur, saps? –Va subratllar la Marina–. Si durant la inauguració donem una mala imatge...

Aleshores es va incorporar a la reunió una somrient Lídia Farràs.

 –Molt bon dia a tothom! I bon profit, també. ¿Saps, Marina, que estic ben enamorada dels teus rosers? Sobretot dels plantats al parterre d’aquella cantonada de l’ala nord; quina preciositat.

 –Diria que ells també t’han trobat atractiva, reina. Algun d’ells t’ha fet un petó i tot –va indicar-li l’amfitriona, mentre es passava la mà dreta per la galta del mateix costat.

 –Un petó? –De forma instintiva, la Lídia es va passar la mà per la galta i després es va mirar els dits–. Vaja, m’ha sortit sang. Ja havia notat una rascada, jo. És que resulta que m’he ajupit perquè he vist una cosa que brillava entre les roses i, mira per on, una espina m’ha deixat la marca.

 –T’ho has de desinfectar. Pots anar a la infermeria, si vols.

 –Però si només és una rascada!

 –I què dius que t’ha fet ajupir?

 –Ah, no res, un rellotge d’aquests de mira’m i no em toquis. Es deu haver espatllat, suposo, perquè em penso que no va pas a l’hora. Brillava pel color platejat. Aquí el teniu. Tampoc no és meu. De fet, diria que és d’home.

I es va allunyar a pas lleuger cap a la porta principal, on va intercanviar quatre paraules amb un grum que sortia llavors. Ella va desaparèixer i l’home es va apropar al grup amb una capsa a les mans.

 –Bon dia. La senyora Dèlcia Palacios?.

 –Sóc jo –es va presentar, tot estirant els braços per agafar el paquet.

 –Agafi’l confiada, que no pesa.

 –Qui me l’envia?

 –No ho sé, senyora. L’han deixat a recepció, però ningú no ha vist ni quan ni qui –va informar abans d’acomiadar-se.

 –Apa, nebodeta, ¡las matas callando! Quina tigressa estàs feta: arribes i devores. Amb poques hores ja t’has guanyat un pretendent. I mira que tu no fas cap mèrit per guanyar-te’ls.

 –Tia Virgínia, si us plau, no comencis!

 –Ja callo, dona, ja callo. Però vull saber com a mínim què t’ha escrit.

 –«Per a una dona excepcional, amb tot el cor i amb els meus millors desigs. Sempre teu, l’admirador secret». Ai, però qui dimonis deu ser? En Mario és del tot incapaç de fer aquesta mena de sorpreses.

 –I a mi no em miris, mama.

 –Obre’l ja, dona!

La Dèlcia va arrencar l’embalatge de la capsa de cartró. Després se la va carregar a sobre per assegurar-se que ella i només ella en veuria el contingut abans que ningú. Va alçar les solapes i va mirar l’interior.

La capsa va rebotar en caure a terra i va quedar tombada de costat. De l’interior, en va sortir un objecte ovalat que va rodolar escalinata avall fins a topar amb la base d’un fanal proper.

 –Valga’m Déu! Però si això... però si això és...

 –Un cap? Un crani humà!

L’Eduard apressà el pas cap al lloc on havia quedat aturat el crani. 

 –Òndia, però si és de debò i tot. Caram, tu, jo diria... sí, no en tinc cap dubte, jo diria que no n’havia vist mai cap així. Al natural, vull dir.

 –Però no el toquis, desgraciat! –Va cridar la Marina, just abans de clamar una tirallonga de súpliques divines–. Ai Déu meu i la Santa Verge Maria dels Desemparats! Però quin daltabaix, Déu meu Senyor! I què haurem de fer, ara? Avisar la policia, no?

La Dèlcia semblava trobar-se en estat de xoc. Romania palplantada, muda, amb la mirada vàcua i els braços estesos com si encara continués sostenint la capsa.

 –Bé, sí, suposo que l’haurem d’avisar... –va confirmar l’Eduard.

 –Però no el toquis, imbècil! Deixa’l estar i ai de tu que me l’acostis, em sents?

 –Au va, dona, que no n’hi ha per tant –li va dir el seu marit, recollint el crani de terra–. Què vols que ens digui, la policia?

Aleshores, endut per un impuls, va agafar el crani i el va llançar com si fos una pilota de bàsquet amb l’objectiu d’encistellar-lo a la panera. Aconseguint l’efecte desitjat, la seva esposa, esglaiada, va maleir-lo amb tota la veu que li va sortir del cos. Ell va esclafir a riure a cor què vols.

 –Però si és de plàstic, dona!

 –Ximple acabat! Beneit! Arrenca a córrer perquè si t’agafo et penjo dels pebrots!

 –C-Com? De... de plàstic, dius? –Va reaccionar per fi la Dèlcia.

 –Sí, dona, sí. No passa res. Tranquil·la que només ha estat una pesada i absurda broma.

 –Porc malparit! Qui ho hagi fet és un malparit i el mataré. Juro i perjuro que el mataré. Però digueu-me què he fet jo, si us plau digueu-m’ho, perquè em facin una cabronada com aquesta! Això no té perdó. Descobriré qui ho ha fet i li enviaré tot un exèrcit sencer d’advocats!

 –Bufa! Em penso que qui fos preferiria un procediment sumaríssim i l’execució immediata.

 –Ni una ironia! No vull sentir ni una ironia relacionada amb aquest assumpte, queda clar? Avui mateix trucaré al meu marit perquè comenci a mobilitzar els seus advocats de Barcelona i, sigui qui sigui que ho hagi fet, que es comenci a preparar! Perquè de mi no tindrà collons d’escapar-se’n. Paraula d’honor que no el penso deixar escapar!

Mentre la Dèlcia s’adreçava cap a la porta d’accés a l’hotel, la Virgínia, amb exagerada teatralitat, va rematar:

 –La venjança serà terrible! –I tot seguit va prendre el crani, se’l va encarar i amb cantarella cerimoniosa va satiritzar:– Ser bromista o no ser bromista, aquesta és la nostra qüestió.

***

L’Eva, la recepcionista del matí, estava atrafegada intentant controlar l’allau indeturable de trucades que cada matí des de feia uns quants dies convertia en un malson la seva jornada laboral. Tan ocupada estava que ni es va fixar en la persona que acabava d’entrar.

 –Ep, tu, nena, vols escoltar-me?

 –Perdoni un moment, si us plau. No pengi, eh? –I va adreçar un esguard interrogatiu a la dona que se li havia adreçat–. Sí, senyora Palacios?

 –Escolta, nena, ara a les deu han d’arribar uns periodistes del diari Al Dia. Suposo que n’estàs al corrent, oi?

 –Psí... em penso que la senyora Marina m’ho va deixar escrit en algun paper, ara no sé on.

 –Ai senyor! No trobaries aigua al mar, tu. Els ho vaig dir perquè volen fer-me una entrevista. Si n’he parlat amb tothom, recoi! Bé, és igual, nena, tu fes-me una trucada tan aviat com arribin. I fes-los pujar de seguida a la meva suite, entesos?

 –Sí, senyora.

 –Per cert, encara no funcionen aquests trastos? –Va bramar tot indicant els ascensors.

 –No, senyora. Suposo que aquesta tarda...

 –Tot plegat és un complot –i se’n va anar esbufegant i proferint tota mena de queixes i renecs. La recepcionista, èrtiga de perplexitat, va seguir amb la mirada aquella geniüda fins que va desaparèixer escales amunt.

VI

Una mort en estranyes circumstàncies

Park Hotel Nou Paradís, tarda del dimecres 14 de juny del 2006

Una jove periodista va introduir amb aquestes paraules el reportatge que emeteren per l’informatiu del canal per al qual treballava:

 –Hola i molt bona tarda des d’aquí, des de les instal·lacions del Park Hotel Nou Paradís, on, malgrat brillar-hi un sol radiant, s’hi respiren aires de tempesta. Ningú no pot evitar assimilar els fets d’avui, encara molt confusos, amb els que s’esdevingueren aquí mateix ara fa cinc anys, en unes circumstàncies molt similars. Tot i que no ha succeït ben bé el mateix, atès que ara fa cinc anys el que va tenir lloc aquí fou una desaparició, la de l’advocat Lluís Brocart i Santafè, un dels aleshores copropietaris de l’hotel. Una desaparició que, recordem-ho, encara es manté irresolta a data d’avui. I una desaparició que, subratllem-ho, molts vinculen amb la tràgica mort, avui i aquí mateix, de qui també fou copropietària de l’hotel, la cantant Dèlcia Palacios. L’esposa del multimilionari italià Mario Martinetti ha estat trobada morta a la seva suite, en concret dins la cambra destinada a dormitori, quan passaven pocs minuts de les dotze del migdia.

 »Ha estat la seva filla qui, en comprovar que la cantant no responia, ha demanat a una de les governantes de l’hotel que obrís la porta de l’estança. Degut al xoc emocional, la noia ha hagut d’ésser atesa d’una crisi nerviosa. Per altra banda, la senyora Marina Vallmartí, de Farràs & Vallmartí SA, propietaris actuals del complex, ha sofert un desmai produït també per la tensió del moment.

 »Segons fonts oficials, no es pot descartar la teoria del suïcidi, si bé no sembla l’opció més probable atès que la víctima ha mort apunyalada [...].

***

Quan el jutge d’instrucció va saltar del cotxe oficial va contemplar amb feixuga resignació el seu entorn. Els frescals jardins de l’Hotel Nou Paradís, d’inspiració precisament paradísiaca, estaven infestats d’una plaga de periodistes i de curiosos que, com tantes altres vegades, se li havien avançat. «És frustrant i depriment, però del tot coherent amb la naturalesa de la condició humana», va considerar el magistrat.

A l’entrada de l’hotel l’esperava una persona que coneixia prou bé. Es tractava d’algú que havia destacat força durant el darrer curs de dret penal que havia impartit a la Universitat de Barcelona.

 –Bon dia, professor. Si es pot parlar de bon dia, és clar.

 –Bon dia, Víctor. M’havien dit que et trobaria aquí. I doncs? Una feineta d’estiu?

 –Sí, miri, bé s’ha de sobreviure. Com que els meus oncles són els principals accionistes del complex, em vaig voler assegurar aquest petit sou.

 –Suposo que la feina que fas no té res a veure amb el Dret, ni molt menys amb el dret penal.

 –Per a ser-li sincer, professor, he d’admetre que no. A no ser, per exemple, que plantant un arbre descobreixi un esquelet o que regant les plantes trobi un cadàver flotant al dipòsit. O s’esdevingui un assassinat a l’hotel, com ha passat avui.

 –Ja, sí, sí... La víctima és aquella tal Palacios, oi? La meva mare en parla sovint perquè surt a les revistes del cor. Ha dit alguna cosa, el forense?

 –Poc ho sé, jo –va negar somrient–. No pertanyo pas a la comissió judicial.

 –Des d’ara sí. Si tu vols, és clar. I no sempre, per descomptat: hi ha coses que no les podràs saber. Però tinc ganes de veure com t’espaviles amb els coneixements que ja tens de penal i de processal penal.

 –Renoi, no sé pas què dir-li. Gràcies per descomptat, però...

 –N’hi ha prou amb dir que «sí». El «moltes gràcies», com gairebé sempre, és opcional, però demostra ser concessionari d’una bona educació. És clar que als interrogatoris no t’hi deixaré assistir, però bé, potser te’n posaré al corrent, si em sembla oportú. M’agradaria veure què n’opina un dels alumnes més brillants que he tingut.

 –Vaja, moltes gràcies, professor. La veritat és que... és que... m’ha deixat sense paraules –va respondre un xic atordit.

***

La sala del crim era una de les tres peces o habitacions en què consistien les suites d’aquell hotel. Hi havia un vestíbul o avantcambra, espaiós i amb buró inclòs, el bany, on imperaven agradables gradacions blaves i violetes, i el dormitori, que traspuava elegància i refinament en conjunció amb un cert aire rústic, derivat del mobiliari, que li conferia un encertat accent mediterrani. Era en aquesta darrera estança on s’havia produït el crim.

El cadàver estava estirat bocaterrosa davant del llit. Vestia un curiós model estival que, de tan llampant i cridaner, semblava ordinari, cosa que no concordava massa amb l’esperit de la Dèlcia Palacios. Pel que el Víctor sabia d’ella, la víctima tenia una certa tendència a vestir robes més aviat clàssiques –sempre de marca– o confeccionades pel seu sastre particular. Semblava que ni una cosa ni l’altra es donava en aquest cas, atès que aquell vestit li quedava una mica voluptuós. Després va comprovar, emperò, que tanmateix era d’una coneguda i elitista marca de roba.

Un bassal de sang, absorbida en part per la moqueta, destacava amb una estridència glacial. El flaixos de la màquina fotogràfica es repetien amb una tenacitat irregular. A la paret, una pintura abstracta consistent en taques rogenques sobre fons blanc semblava haver pronosticat el drama.

La pell de la víctima era tesa i blanca com la cera. Els seus cabells, de ros tenyit, estaven en part impregnats de sang. Al cap hi tenia les ulleres de sol a mode de turbant. Això demostrava que, en el moment de la mort, les utilitzava o se les pretenia posar, però que se les havia enretirat de forma puntual per tal d’observar millor alguna cosa. O potser per llegir algun document.

A l’esquena s’hi apreciava un petita protuberància. Es tractava, amb tota seguretat, de la punta de la fulla de l’arma mortal. 

Una de les sabates de taló s’havia desprès del peu de la dona, potser en caure víctima de l’agressió mortal. Les mitges de seda que duia posades brillaven en reflectir la llum del sostre. 

El servei d’habitacions havia fet el llit. A sobre hi havia quatre peces de roba netes i plegades. L’armari estava tancat. També ho estava la porta per la qual s’accedia a la sala de bany i la del balcó. La persiana estava del tot apujada i les cortines, blanques però semitransparents, romanien corregudes. La semitransparència de les cortines permetia que es filtrés una estranya, quasi mística calidesa lumínica que difuminava l’escena del crim.

El doctor Ribes es va apropar al jutge en veure’l entrar. Desinfectava una de les seves eines amb certa impassibilitat esfereïdora. Amb la impassibilitat pròpia, ben mirat, de la rutina d’algú acostumat a aquest tipus d’esdeveniments.

 –Bon dia, Martín –va saludar-lo el forense–, no em pensava pas que estiguessis de guàrdia, avui.

 –Ni jo, Ribes, ni jo –va sospirar el jutge–. I què? Què m’expliques, d’interessant?

 –Serveix-te tu mateix. Tot el que hi ha ho tens aquí. El cos no ha estat mogut; no hi ha restes de sang enlloc més. Podem concloure, per tant, que l’han apunyalada aquí mateix. L’arma és un ganivet de tallar carn. 

 –Quantes?

 –Una de sola. Directa al cor. Ha mort a l’instant.

 –Possibilitat de suïcidi?

 –Descartat. Tot suïcidi requereix carregar-se d’una gran força de voluntat, però és que matar-se d’aquesta manera requereix molta sang freda. Si ho volia fer tenia altres mètodes. Tallar-se les venes, per exemple. Jo, pel que m’han dit d’aquest dona, la veuria capaç de suïcidar-se en una situació límit i com a molt amb una sobredosi de pastilles o amb algun alcaloide, res d’autoapunyalar-se. Però això, Martín, ho hauràs d’esbrinar tu. 

 –No vols quedar-te als interrogatoris?

 –Qui? Jo? Encantat de la vida si després em fas les dues autòpsies d’avui, i m’acompanyes a l’hospital a veure un paio que s’ha fotut una pinya amb el cotxe per al dictamen, i per si encara no en tens prou...

 –Sí, home, sí, missatge rebut. Ja veig que estàs molt enfeinat.

 –Eh voilà!

 –Prosseguim. L’hora de la mort?

 –Segons el meu humil però infal·lible criteri mèdic –va afegir amb sarcasme–, la situo entre les deu i les onze del matí. Potser un xic abans de les deu però no pas després de les onze. Amb el benentès, és clar, que pot haver-se produït a les onze i cinc, per exemple.

 –No sé si m’ajudarà gaire, aquesta infal·lible precisió.

 –He sentit que parlaven d’una entrevista que la víctima ha ofert cap a les deu. Demana-li al Martínez, que em penso que n’està al corrent. Es veu que li ho ha explicat una cambrera, o la recepcionista, o la governanta, o jo que sé qui. Però esbrinar-ho ja és feina teva i no te la vull pas prendre. La ciència arriba fins aquí.

 –Molt bé, noi. Alguna cosa més?

 –Ah sí, una coseta que et farà gràcia. A la mà dreta retenia amb força un trosset de paper. És un fragment estripat amb tres paraules clares d’una mateixa línia. Llegeixo: «...guro la pitjor mort pe...». 

 –«La pitjor mort»... podria dir potser «t’auguro» o «t’asseguro la pitjor mort», no? 

 –Sí, sembla lògic. En tot cas, si «guro» és la terminació d’un verb, el que està claríssim és que és de la primera persona del singular.

 –Potser ha rebut una carta amenaçadora, no ha pogut resistir la tensió i s’ha autoapunyalat.

 –Absolutament inversemblant. Només per una carta, ho hauria fet? –Va objectar el doctor Ribes.

 –Em... jo... bé, perdoneu-me, però potser no sabeu...

 –Digues, Víctor –l’instà el jutge.

 –Aquest matí, cap a dos quarts de deu, ha rebut un paquet. Jo no hi era, us ho explicaran millor els meus oncles. Llavors eren a la plaça i ho han pogut presenciar. Ells m’ho han comentat a mi, de fet.

 –Sense firma de ningú?

 –Una dedicatòria firmada per un admirador anònim, segons m’han dit.

 –I a dins?

 –Hi havia un crani humà. De plàstic, és clar –els dos homes s’intercanviaren un cop d’ull de complicitat–. Tinc entès que s’ha posat feta una fera. Això ha passat just davant mateix de l’hotel, a la plaça d’entrada o Plaça Principal. Allà era on els meus oncles i alguns convidats a la inauguració de demà, inclosa l’Anna Pons, la filla de la Dèlcia Palacios, estaven esmorzant. 

 »Després de veure’n el contingut, ella, la Dèlcia, vull dir, se n’ha tornat cap a l’hotel proferint tota mena de malediccions, en paraules de l’oncle Eduard. Ha parlat un moment amb l’Eva, la recepcionista del matí, per dir-li que quan arribessin els periodistes que l’havien d’entrevistar els enviés de seguida a la seva habitació. L’Eva mateixa m’ha dit que s’havia mostrat molt desagradable i que treia foc pels queixals.

 –Una amenaça anònima en forma de crani de plàstic amb una nota suggerent.

 –Potser l’assassí només pretén fer-nos creure que ha estat un suïcidi. És a dir, que la víctima estava sotmesa a una gran pressió psicològica i que això l’hauria conduït a suïcidar-se.

 –Ho haurem de tenir en compte.

 –Bé, Martín, ja veig que el tema s’està posant interessant però jo, sentint-t’ho moltíssim, me n’he d’anar. On tens la secretària pel diagnòstic provisional? 

 –Endevina-ho tu mateix.

 –De vacances.

 –Premi. Aquella noia la substitueix.

 –Bé. Si puc, li faré l’autòpsia avui mateix. Però no n’esperis gran cosa més.

 –Espera’t un moment. Una darrera pregunta: com li han clavat, el ganivet?

 –No t’ho havia dit, encara? T’explico: jo crec que l’assassí l’ha agafada per sorpresa quan ella se l’hi ha girat d’esquena. Amb el braç esquerre, perquè tot indica que l’assassí és dretà, ha immobilitzat la dona agafant-la pel coll. Tan sols li calia un instant de desconcert i, per tant, d’indefensió de la seva presa. El segon imprescindible per tal de poder-li clavar el punyal amb l’altra mà.

 –No li pot haver clavat estant de cara a la víctima?

 –Ho dubto. Diguem que ho considero molt improbable per no dir impossible. El ganivet té molt poca inclinació, i la víctima, de baixa, no en tenia res. Si l’assassí li hagués etzibat la punyalada en la posició que tu dius, és a dir, trobant-se la víctima i l’assassí davant per davant, hi hauria d’haver una inclinació força més pronunciada. Això deixant apart el risc de l’operació, ja que la víctima tindria temps de posar-se en guàrdia i defensar-se.

 –Ja ho veus, Víctor. Aquest home és una meravella en ell mateix. Sempre té respostes per a tot.

 –Prou m’agradaria tenir respostes per a tot. Alguna cosa més? Jo crec que no em descuido de res, ara.

 –Ni a mi no se m’acut cap altra pregunta. Bé, doncs, ja ens veurem. I espero l’informe!

Martín, el jutge, es va concentrar de nou en l’escenari del crim. Va analitzar el cadàver una estona més. Després va ordenar que se l’emportessin. La veritat és que no resultava gens agradable veure la part davantera del cos, del tot amarada de sang.

 –Víctor, fes-me un favor, vols?

 –Digui, professor.

 –Ocupa’t de comprovar quant de temps es necessita per anar, per mitjà de cadascuna de les vies possibles, del vestíbul de l’hotel fins a la planta on ara ens trobem. És la setena, oi?

 –Sí, professor. Ja li avanço que només hi ha una sola via possible, atès que els ascensors estan avariats i els del servei només són accessibles per a qui en tingui la clau. Tot i que em penso que aquests tampoc no funcionen. Suposo que avui a la tarda els vindran a reparar.

 –Ah sí, és veritat, ja no me’n recordava, d’això. Quan pujàvem les escales tu mateix me n’has parlat. Molt contundent, aquesta avaria, no?

 –Eines noves, ja se sap –va apuntar en Víctor–. Vol que li verifiqui alguna cosa més?

 –Aprofitant l’avinentesa, demana-li a la recepcionista que et concreti al màxim possible tots els detalls de l’entrevista. Quan han arribat els periodistes, on ha tingut lloc, quan se n’han anat, totes aquestes coses.

 –Molt bé, professor. Espero poder-li ser d’utilitat –i va desaparèixer disposat a complir allò requerit pel jutge.

 –Jo, per la meva banda, començo a preparar els interrogatoris. On els farem, Martínez?

 –El senyor Eduard Farràs ha proposat el seu despatx o la sala d’actes. Vostè mateix.

 –Anem al seu despatx que serà més acollidor. Espero, vaja.

VII

L’hora del crim

Park Hotel Nou Paradís, tarda del dimecres 14 de juny del 2006

 –Tot a punt, senyoria.

 –Doncs ja podem començar. Faci entrar, si us plau, el primer de la llista.

 –Disculpi, però abans el senyor Víctor Vallmartí desitjaria parlar un moment amb vostè.

 –Ah sí, sí, faci’l entrar. Endavant, Víctor, passa, passa, i digues-me què has descobert.

 –Cinc minuts. He tardat cinc minuts ben bons anant a pas lleuger. O potser una mica més i tot.

 –O sigui que des de la recepció de l’hotel a l’escenari del crim hi has trigat cinc minuts. Bé. Molt bé. Ho tindrem en compte. Què més?

 –L’Eva, la recepcionista del matí, afirma que els dos periodistes han arribat pels volts de les deu. Potser fins i tot algun minut abans. Se li han adreçat identificant-se i han demanat per la senyora Dèlcia Palacios. L’Eva s’ha limitat a obeir el mandat de la senyora: l’ha trucada per comunicar-li que ja havien arribat i els ha facturat a la seva suite. 

 –Podem suposar, doncs, que els periodistes han arribat a la suite de la víctima a les deu i cinc minuts. Continua.

 –L’Eva no ha tornat a veure els dos periodistes ni la senyora Dèlcia fins a les deu i vint-i-cinc minuts. Se’n recorda bé perquè la senyora Palacios volia saber l’hora, i llavors la dona s’ha adonat que no portava el rellotge de polsera. Ha vociferat alguna cosa indesxifrable i un dels periodistes, molt amable, li ha dit que eren les deu i vint-i-cinc. Al crit de «no puc viure sense rellotge», la senyora Palacios s’ha acomiadat dels periodistes i ha reprès el camí cap a la seva suite. L’Eva no ha pogut sentir massa bé les darreres paraules que els periodistes li han adreçat. El cas és que ella, la senyora Palacios, ha pujat de nou a la seva suite per tal de recuperar el rellotge. És possible que encara estés força alterada pel tema del paquet.

 –No crec que aquests periodistes hi tinguin res a veure, però voldria fer-los un parell de preguntes. Localitzi’ls, Martínez.

 –Sí, senyoria. Saben per quin mitjà de comunicació treballaven?

 –Crec que pel diari Al Dia, si no vaig mal encaminat. L’Eva ho deu saber, o qui sap si els meus oncles.

 –Bé. Molt bé. Continuem. Per tant, tenim almenys tres testimonis que l’han vista per última vegada a les deu i vint-i-cinc minuts d’aquest matí. El Ribes afirma taxatiu que l’assassinat ha d’haver-se produït al dormitori de la suite de la víctima. La senyora Palacios, per tant, ha arribat a la seva suite a dos quarts d’onze, o fins i tot un o dos minuts més tard. Un cop a dins, algú que coneixia bé li ha etzibat una punyalada mortal.

 –Algú que coneixia bé?

 –Per força algú que coneixia bé. ¿O és que potser tu deixaries entrar un desconegut al teu dormitori i t’hi giraries d’esquena, Víctor?

 –No, no, i ara, té tota la raó.

 –Doncs prosseguim. Hem de concloure, per tant, que la mort s’ha produït entre dos quarts d’onze i les onze del matí. És afinar molt, això. A veure com anem de coartades. Ja te’n pots anar, Víctor. Si ho considero oportú, et deixaré donar un cop d’ull els informes d’aquests interrogatoris. És clar que hauràs de tenir ben present que aquesta investigació està...

 –Sota secret de sumari. Ja m’ho imaginava, professor. Però permeti’m un comentari.

 –Digues.

 –Descarta d’entrada la tesi del suïcidi? A mi, si vol que li sigui franc, no em sembla tan inversemblant.

L’home somrigué. Va flexionar les cames mentre repassava mentalment l’expedient del seu exalumne. Era llest, el noi, però una de les coses que havia après al llarg de la seva dilatada carrera és que no sempre era fàcil aplicar la teoria a la pràctica.

 –Recorda, Víctor, els dos principis rectors del procés penal: en fase d’enjudiciament, regeix l’in dubio pro reo , però abans, durant la instrucció, regeix...

 –L’in dubio pro societate  –va concloure apressat–. Sí, professor. Me n’oblidava.

 –Vinga, doncs, ens veiem més tard –el va acomiadar el jutge.

 –Faig entrar la senyora Vallmartí? –Va intervenir l’oficial.

 –Sí, endavant, que passi. 

VIII

Marina Vallmartí

Park Hotel Nou Paradís, tarda del dimecres 14 de juny del 2006

 –Bona tarda, senyora Vallmartí. Passi, si us plau. Sap que té un alumne modèlic per nebot?

 –Vaja, moltes gràcies, senyoria. Sempre ha estat un noi molt aplicat. El seu pare, el meu germà, n’està molt orgullós.

 –Sí, m’ho imagino. Bé, no la vull entretenir més del compte. Em consta que això l’ha trasbalsada una mica.

 –És que un assassinat aquí, a l’hotel, i per si no fos prou el dia abans de la inauguració...

 –Reconec que perjudica la imatge de l’hotel, i de retruc el seu negoci. Però confio que tant vostè com el seu marit sabran sortir-se’n de forma magistral.

 –Encara que no sigui de forma magistral, això espero, senyoria.

El jutge va esguardar amb interès la figura d’aquella exemplar propietària d’hotel. Vestia amb bon gust, se la veia eficient i sabia dibuixar algun petit somriure encara que això li resultés un magne sacrifici. 

La roba que llavors portava tenia per base uns pantalons negres, llisos i de camal ample que més aviat la rejovenien. A primer cop d’ull, Martín li’n feia quaranta-cinc. Cinquanta a tot estirar, però en aquest cas molt ben portats. Un cutis ben cuidat, amb finíssims i encertats retocs de maquillatge, realçaven un rostre jovial que, malgrat tot, no podia dissimular una certa aprensió ben comprensible ateses les circumstàncies. Completava el vestuari una senzilla brusa blanca amb acabats color blau cel.

 –Podria si us plau explicar-me la història del crani de plàstic?

 –Ai, sí, el crani de plàstic –va repetir pensativa–. Ha succeït aquest matí, més o menys cap a dos quarts de deu. Preníem l’esmorzar a la Plaça Principal, la de davant l’hotel, vull dir; nosaltres sempre l’anomenem la Plaça Principal.

 –Qui estava amb vostè?

 –Bé, hi havia el meu marit, és clar, i la Virgínia Guiu, una altra de les excopropietàries de l’hotel, i la filla de la pobra Dèlcia, que en pau descansi.

 –Continuï.

 –Doncs, tal com li deia, estàvem esmorzant quan tot d’una ha arribat la Dèlcia. Venia de fer una mica d’esport. Per suposat que vestia unes altres robes, no les que després s’ha posat per tal de rebre els periodistes.

 –Ha vist el cadàver, vostè?

 –Sí –va respondre amb veu trencada–, i m’ha fet molta impressió, sap? Coneixia bé la Dèlcia. Havia parlat amb ella aquest mateix matí i se la veia tan plena de vida.

 –L’entenc a la perfecció. No s’emocioni així, dona. 

 –Ho sento.

 –Prossegueixi.

 –Eh... On era? Ah sí, li estava comentant l’arribada de la Dèlcia. Gairebé al mateix instant ha arribat la meva neboda política, la Lídia Farràs, la filla única del doctor Farràs, excopropietari de l’hotel. El meu cunyat, senyoria, va morir fa més d’un any a causa d’un accident de trànsit.

 »Tal i com li deia, la Lídia venia de passejar-se pels jardins de l’hotel. S’havia fet una bona esgarrinxada a la cara. Li sagnava força i li ho hem dit. Ella no es pensava que li sagnés tant i, tota sorpresa, ha anat a desinfectar-se-la. Mentre hi anava ha sortit un grum amb un paquet, ha parlat un moment amb la Lídia, i ha vingut cap a nosaltres. Ha demanat per la Dèlcia i li ha donat el paquet. Ha comentat que algú, no sabien qui, l’havia deixat a recepció a nom seu feia ja una bona estona.

 »L’ha obert i li ha caigut de les mans. A dins hi havia el crani que, en caure la capsa, ha sortit rodolant. El meu marit l’ha recollit i, fent brometa com sol fer, ens ha donat a entendre que era de veritat. Després hem comprovat que era de plàstic.

 –Suposo que la senyora Dèlcia s’ho ha pres malament?

 –Ui, ha començat a parlar d’exèrcits d’advocats, i que es preparés qui ho hagués fet, i que el mataria. Ja m’entén, coses pròpies i ben comprensibles en moments tensos com aquell.

 –Ja, bé. Han esbrinat qui ha deixat el paquet?

 –Poc després d’anar-se’n la Dèlcia, molt indignada per no dir furiosa, jo mateixa he anat a parlar amb l’Eva, la recepcionista del matí. M’ha dit que ningú no sabia qui havia deixat aquell paquet. Li he dit que si algú li’n parlava m’avisés a l’instant. Però de moment encara no m’ha dit res.

 –Poden haver-lo fet arribar per missatger?

 –Ho dubto molt, senyoria. Hauria donat la cara, no?

 –Tot depèn de l’encàrrec i de la propina que s’oferís.

 –Ja l’entenc, sí. Miri, amb franquesa, no ho sé. El cas és que ningú sap d’on ha sortit.

 –Oh i tant que sí, ja ho crec que ho sabem! De l’admirador secret, no?

 –Ah, sí, això és veritat, ho deia l’etiqueta, sí.

 –Bé. Continuem. Fa gaire temps que coneixia la Dèlcia Palacios?

 –Anys fa, senyoria. Era una bona amiga des de molt abans que fos copropietària del primitiu Hotel Nou Paradís. I sobre això, miri, crec que li ho he d’explicar. Encara que no ens beneficia ni a mi ni al meu marit, tot i que tampoc tenim perquè amagar-nos-en, és clar. Coneix el cas de la desaparició d’un advocat anomenat Brocart i Santafè?

 –Li anava a preguntar la possible relació d’aquesta desaparició amb la tragèdia d’avui. Expliqui’s, si us plau.

 –Miri, Ricard Palacios va deixar escrit que a la seva mort es constituís un condomini sobre la finca avui coneguda amb el nom de Park Hotel Nou Paradís.

 –Però hi havia una clàusula especial, oi?

 –Sí, senyoria. Ricard Palacios va estipular que, qui dels cinc beneficiaris es desentengués del projecte durant el primer any d’execució, perdria de forma insalvable la seva quota.

 –I des de quan es comptava, aquest «primer any»?

 –Crec que des de la lectura del testament. D’aquesta manera els obligava a complir amb la seva voluntat si no volien perdre els drets hereditaris.

 –I amb un any vostè creu que n’hi havia prou?

 –Per encarrilar el projecte? Ui, de sobres! L’Hotel Nou Paradís va obrir les portes al públic per primera vegada molt abans d’haver transcorregut aquest primer any.

 –I si algú abandonava el projecte?

 –Els detalls no els conec, senyoria. Els haurà de demanar a la senyora Virgínia Guiu o a l’Isaac Collado.

 –Però algú va abandonar el projecte. O com a mínim va desaparèixer. Què me’n diu, senyora Vallmartí?

 –Ah sí, el senyor Brocart i Santafè, l’advocat. Era el president de l’assemblea de copropietaris, sap?

 –I quin efecte va tenir sobre la resta?

 –Es va considerar que s’havia desentès del projecte. Els altres es van repartir la seva quota. Un vint per cent, devia ser. Eren cinc en total, en van quedar quatre, doncs van incrementar un cinc per cent les seves quotes.

 –De l’advocat què?

 –En parador desconegut.

 –I si qualsevol dia aparegués?

 –No ho sé, senyoria, de debò –es va rebotar un xic irritada–. No hi participava pas, jo, en aquesta herència. Ni tan sols el meu marit.

 –Però sí el seu cunyat, senyora Vallmartí, d’aquí la insistència. Però deixem-ho córrer. Digui’m, si us plau, com es va produir la desaparició.

 –No hi era pas, tampoc.

 –Oh, vinga, va, però segur que en sap alguna cosa. M’ho vol explicar, si us plau?

La interrogada va expel·lir un esbufec de resignació.

 –Tot va succeir en unes circumstàncies similars a les d’avui. Era el dia abans de la inauguració. Tots els copropietaris estaven molt ocupats amb els preparatius. A la tarda, cap al tard, es van adonar que quasi no l’havien vist en tot el dia. Van entrar al seu despatx i tot estava en ordre. Ni una carta, ni senyals o mostres de violència, ni cap adreça o número de telèfon. Havia deixat el cotxe a l’aparcament, amb la qual cosa el misteri encara era major. 

 –Molt interessant. Com ho lliga amb la tràgica mort de la senyora Palacios?

 –El que jo penso, senyoria, és que la Dèlcia s’imaginava o sospitava alguna cosa relacionada amb aquella desaparició. Però a veure si m’explico. Ahir de bon matí en Víctor, mentre regava les plantes, va sentir per casualitat una conversa entre la difunta Dèlcia i la seva filla, l’Anna Pons. 

 »Parlaven, segons em va dir, de l’autèntica història de la desaparició de Brocart i Santafè. Una «autèntica història» que qualificava de «descoberta» i que pensava fer pública aprofitant la conferència inaugural en la qual s’havia ofert a intervenir-hi de forma activa. Va afegir que la difondria per més mal que provoqués a moltes persones vinculades amb «aquesta sòrdida història de l’Hotel Nou Paradís», paraules textuals de la Dèlcia, segons en Víctor.

 –I no va precisar més?

 –No que jo sàpiga. Almenys el meu nebot no me n’ha donat cap altre detall.

 –Qui més coneixia aquesta intenció de la senyora Dèlcia Palacios?

 –El meu marit, per suposat, i vaja, tots els altres: la Virgínia, la Lídia i l’Isaac. Ho sé, senyoria, perquè entre tots cinc en vam estar parlant.

 –Que en van estar parlant, diu? Quan?

 –Ahir mateix, abans de sopar. És que vaja, ja m’entén, intentàvem trobar una solució. Miri, sap què?, deixem-nos d’orgues i diguem les coses clares; parlar en públic de Brocart i Santafè era quelcom que no desitjava ningú dels presents. Tothom té esquelets entotsolats a l’armari, senyoria. O drapets bruts, o com en vulgui dir. Airejar-los davant de tothom no és mai una bona solució. Per no ser, no és ni una solució, sinó un problema en majúscules. Suposo que la Dèlcia devia sentir-se com una espècie de Sherlock Holmes. Vostè ja sap com són, les dones que gasten aquests aires: egocèntriques i amb un afany de protagonisme capaç d’arrassar-ho tot al seu pas.

 –L’entenc. Van trobar-hi alguna solució?

 –L’única plausible, senyoria: avui, abans de l’aperitiu, tots plegats havíem de reunir-nos amb ella per tal d’intentar convèncer-la perquè no ho fes. Ja l’estàvem esperant quan una cambrera ha baixat saltant els graons de dos en dos i cridant com una esperitada allò de «l’han apunyalada! L’han apunyalada!». Se m’ha quedat gravat al cap. Hem pujat de seguida a la suite i hem trobat la noia, l’Anna, presa d’un estat d’histèria comprensible i natural. La Magdalena, la governanta que havia obert la porta amb la clau mestra, intentava calmar-la tot i que... ara que ho recordo, jo diria que aleshores encara no es trobava en ple atac de nervis. Més aviat estava en estat de xoc. Llavors jo mateixa he entrat a la suite, he anat fins al dormitori i oh, Déu meu, quin malson! Hi havia una immensa bassa de sang. El cap m’ha començat a donar voltes, i tenia ganes de vomitar i ja no me’n recordo de res més. El metge, un home molt amable, m’ha dit que deu haver estat una baixada de tensió. La qüestió és que m’han hagut de treure a pes. Em sembla que mai no oblidaré aquell espectacle dantesc on els hagi.

 –No resulten gens agradables, ben cert, aquestes coses. Podria dir-me on era vostè entre dos quarts d’onze i les onze d’aquest matí?

 –Eh... sí, em penso que ha estat quan li he anat a ensenyar a la Lídia un parterre molt bonic amb plantes tropicals. Una servidora necessitava prendre alè abans de la recta final i de la inauguració. Estàvem conversant el meu marit, la Virgínia, l’Anna Pons i jo mateixa quan els dos periodistes s’han acomiadat. Encara estàvem asseguts on havíem esmorzat. La Virgínia llavors s’ha mirat el rellotge i ha comentat alguna cosa... no ho recordo bé, però alguna cosa com ara «no són ni dos quarts i ja se’n van; la Dèlcia bat rècords a l’hora de fer perdre la paciència a la gent!». La Lídia, que venia cap a nosaltres amb un ramell de flors mig mústigues a les mans, ens ha preguntat qui eren aquells dos que se n’anaven. 

 »S’ha assegut i hem parlat una estona. Recordo que ha sortit el tema del crani, amb la pregunta clau de qui podia haver-ho fet. Després la Lídia m’ha demanat com es deia una d’aquelles plantes que havia collit en fer el ram. M’he ofert per ensenyar-li una variant tropical de la mateixa espècie. Ella s’hi ha apuntat de seguida; és una gran aficionada a la botànica.

 –Fins quan ha durat aquesta passejada pels jardins?

 –Oh, a veure, ben bé fins a dos quarts de dotze, almenys. O potser més i tot. M’hi hagués passat més estona, però a la meva neboda li ha tornat a sagnar la rascada. Li he dit que se la desinfectés de nou i s’hi posés una altra gasa amb una tira d’esparadrap. 

 –Recorda com es trobava, llavors, la senyora Anna Pons?

 –Silenciosa i capficada, senyoria. Tot i que és el seu posat habitual, cal admetre que estava força amoïnada pel tema de la falsa calavera. Ho havia interpretat com una amenaça directa contra la seva mare. De tant en tant intentàvem fer-la reaccionar amb algun comentari distès, però tot intent fou en va. S’havia tancat al seu món i d’allà no l’en treia ningú.

 –Podria dir-me on era, si ho sap, el senyor Isaac Collado?

 –Buf! Pel que fa a l’Isaac, bé, ja sabrà com és, el jovent. I tenint en compte que ell no té cap mena de preocupació i que va néixer amb la flor al cul... ai disculpi, senyoria. Es pensarà que sóc una basta, amb aquest llenguatge.

 –No es preocupi, dona; jo també hi caic a vegades. És el mal de molta gent. O de ningú perquè, al cap i a la fi, això només ofèn als puristes.

 –Psí, suposo que sí. Pel que fa a l’Isaac, em penso que encara dormia. Li ho haurà de preguntar a ell mateix. 

 –Molt bé, senyora Vallmartí –va aprovar per fi el jutge, transcorregut un breu silenci–, crec que ja podem donar-ho per acabat.

 –Gràcies i a disposar, senyoria.

 –Miri, la faré sortir per aquesta altra porta. No seria prudent que tingués cap contacte amb la resta de persones abans d’ésser interrogades.

 –Ho entenc però, amb el seu permís, deixi’m dir-li que ho trobo una mica absurd.

 –Pura rutina, senyora Vallmartí. És preferible fer-ho així per tal d’evitar testimonis preconvinguts. Montes, acompanyi la senyora.

 –Sé el camí, senyoria. Aquest hotel és meu, almenys en bona part.

«Una dona que els porta ben posats! –Va considerar el jutge–. Gairebé em faria creure que es pot arribar a ser propietària i gerent d’un hotel per simple vocació. Potser sí, perquè no. Tot és possible, ben mirat».

 –Faci entrar el següent, Montes –va ordenar l’autoritat. En obrir-se de nou la porta, va preguntar:–. Nom i cognoms?

 –Eduard, Eduard Farràs i Costa, senyoria.

IX

Eduard Farràs

Park Hotel Nou Paradís, tarda del dimecres 14 de juny del 2006

Un home imponent de temperament decidit féu acte de presència al seu propi despatx. Vestia amb estricta correcció: pantalons llisos de color fosc i camisa de quadres de tons blaus. Una correcció que no ascendia ni de bon tros a l’elegància ni a la distinció, de ben segur reservada per a la festa inaugural.

 –Té un despatx magnífic, senyor Farràs. Ja m’agradaria tenir-ne un, com aquest.

 –Sempre he dit que si el negoci no et permet tenir un despatx al teu gust, tanquem la paradeta i busquem una altra cosa.

El jutge, amb una expressió resignada, féu un cop de cap afirmatiu. 

 –Bé, comencem i anem al gra.

 –Vostè dirà.

 –Mantenen la inauguració per a demà?

 –Sí, senyoria. Hem decidit no aplaçar-la per diferents raons, però sobretot per no donar una imatge d’anormalitat. Hem suspès la conferència inaugural de la tarda, per descomptat, però tota la resta segueix en peu. Als clients amb reserves a la setena planta, la de les suites, els hem comunicat que ara per ara resta tancada. Hem cregut que era el més adequat ateses les circumstàncies.

 –Quan la reobriran?

 –Demà passat o dissabte. Abans haurem de canviar la moqueta de l’escena del crim, i modificarem la distribució actual dels mobles, i potser la reconvertirem en biblioteca o saleta d’estar.

 –Molt ben estudiat, cal admetre-ho. Bé, prosseguim: ¿què em pot dir vostè del paquet que ha rebut la senyora Dèlcia aquest matí? Vull dir si sap qui ho pot haver fet, qui el pot haver deixat a recepció, etcètera.

 –Ni idea. La veritat és que me n’he desentès. La meva dona té més mà esquerra per aquestes coses, i li he demanat que se n’ocupés ella mateixa.

 –Quan diu que «té més mà esquerra per aquestes coses» a què es refereix?

 –A les investigacions internes. Clissa la gent que fa por. Deu ser per allò de la intuïció femenina.

 –Tot és possible –va admetre el jutge amb mitja rialla–. Quan van adquirir, vostè i la seva esposa, aquest hotel?

 –Deu fer un any i mig, o dos. El meu germà, que en pau descansi, era un dels hereus de Ricard Palacios. Ell fou el principal intermediari entre nosaltres i la resta d’anteriors propietaris.

 –Tornant a l’actualitat, ¿quan es va assabentar vostè que la Dèlcia Palacios pretenia fer pública «l’autèntica història del cas Brocart i Santafè», segons m’han dit de forma textual?

 –Ahir mateix cap a les dotze del matí. La meva dona va intentar localitzar-me i em va deixar un missatge al mòbil. Després la vaig trucar i m’ho va explicar més bé.

 –Què en pensa d’aquesta intenció de la senyora Dèlcia?

 –Què vol que en pensi! Que tenia ganes de donar la nota, vés per on! Deia que un quadre de Fragonard, El Gronxador, l’havia il·luminada. Una il·luminada, ja veu!

 –Però suposo que parlar d’aquest tema en públic no devia pas resultar una qüestió agradable, oi?

 –Per descomptat que no, i menys encara el mateix dia de la inauguració. Ara bé, d’aquí a assassinar-la hi ha un abisme. A més, no se m’acudiria, i parlo també per la meva esposa, matar-la al meu hotel el dia abans de la inauguració. Tot això deixant apart, senyoria, l’amistat, per tothom ben coneguda, que ens unia amb la difunta.

 –No cal que se’m posi a la defensiva, senyor Farràs. Jo només l’interrogo, de moment. ¿Pot dir-me si tenia previst alguna cosa per tal d’evitar que Dèlcia Palacios tragués aquest tema en el decurs de la conferència inaugural?

 –Ahir al vespre els cinc principals involucrats, la Virgínia Guiu, l’Isaac Collado, la Lídia Farràs, la meva esposa i un servidor, en vam estar parlant. Vam intentar trobar una solució conjunta.

 –Quina fou, aquesta solució?

 –Parlar amb ella. Havíem d’intentar fer-la canviar de parer. Tots cinc a la vegada ens havíem de trobar amb ella avui mateix abans de dinar. Però com pot veure, no ha estat possible. O millor dit, no ha estat necessari.

 –Ja, sí. Bé, passem a una altra cosa; podria dir-me on es trobava vostè avui entre dos quarts d’onze i les onze del matí?

 –A veure, cap a dos quarts d’onze estava davant de l’hotel, a la Plaça Principal. Me’n recordo perquè llavors marxaven els dos periodistes i la Virgínia ha fet algun comentari sobre l’hora que era. Ah, disculpi, no li n’he dit res, però suposo que ja deu estar al corrent de l’entrevista, no?

 –En efecte. Continuï.

 –Bé. Li deia que hi havia llavors la Virgínia, l’Anna, la meva esposa i jo mateix. No eren ben bé dos quarts d’onze, encara faltava una mica. Aleshores ha arribat la Lídia parlant de no sé quines flors. La meva dona s’ha ofert per ensenyar-li’n unes altres, i se n’han anat totes dues. Llavors a mi m’han cridat perquè acabava d’arribar l’electricista i se li havia d’explicar què calia fer. L’he acompanyat al cobert vell perquè hi fes la instal·lació elèctrica. Servirà de pista de ball a l’estiu.

 –Ha romàs allà fins a les onze?

 –Més i tot, senyoria. Després li havia d’ordenar que revisés el sistema de reg. Resulta que un tros de bossa de plàstic bloquejava una de les bombes d’aigua. La veritat és que, com pot veure, senyoria, he gaudit d’agradable companyia en tot moment. Ja veu que tinc bona coartada.

 –O potser és que s’ha procurat una bona coartada, senyor Farràs.

 –Cert, o potser és que m’he procurat una bona coartada –va repetir amb una subtil nota d’escarni–. Llàstima que no sigui jo l’assassí. N’haurà de buscar un altre. Ja veu que un servidor no li serveix ni de cap de turc.

Els dos homes es fitaren amb una mena de somriure tens. 

 –Bé, molt bé, senyor Farràs, res més per ara. Pot retirar-se, si us plau. I li prego que per aquella porta. Montes, acompanyi’l.

 –A reveure, senyoria. Espero que tingui més sort amb els altres.

 –Ja veurem.

La porta es va tancar i l’oficial va adreçar una llambregada al jutge. El va fitar amb una expressió interrogadora de la qual el jutge se’n va adonar en reaccionar de la seva momentània abstracció. Pensava en aquell home que acabava d’acomiadar. Si en realitat era l’assassí, una cosa tenia ben clara: no es deixaria atrapar amb facilitat.

 –Sí, Montes, disculpi’m, faci’l passar.

Una salaç imatge de jove més que extravertit, fatxenda, va saludar amb certa parsimònia. Donava mostres d’una gran seguretat en ell mateix.

 –Nom i cognoms, si us plau?

 –Isaac Collado i Guiu.

X

Isaac Collado

Park Hotel Nou Paradís, tarda del dimecres 14 de juny del 2006

 –Bona tarda, senyor Collado. Endavant i segui, si us plau.

El xicot somreia amb aires de seductor. La secretària judicial, en veure’l entrar, se’l va repassar detall a detall. «Un capbuit que està bo», va considerar; «és una llàstima que sigui dels que també s’ho creuen...», va contraposar. 

Vestia texans foscos i una espècie de camisa blava sense mànigues que meresqué la rotunda desaprovació de l’autoritat judicial. «És ben bé que el jovent d’avui ja no sap ni com anar!», va sentenciar l’home per a si mateix. «Gairebé va descalç, ple de penjolls fantasmagòrics, una grapa d’aquestes antiestètiques al nas i porta un tros de camisota desmanegada que sembla una samarreta imperi. I estripada, per si fos poc!»

 –Veig que li agrada anar a l’última, oi, senyor Collado?

 –Què s’ha de fer! La vida és jove –va respondre vague, mentre pensava en la repassada que la secretària li havia brindat. «A veure si després...»

 –Bé, com en els anteriors casos, senyor Collado, procuraré anar al gra i estalviar-li una pèrdua de temps innecessària.

 –Admirable i d’agrair, senyoria.

El jutge es va preguntar si de veritat calia procedir d’aquella manera. Tampoc semblava que el xicot tingués gaire res a fer.

 –Bé, comencem. ¿El va sorprendre gaire el fet d’haver estat inclòs al testament del seu difunt oncle polític, el senyor Ricard Palacios?

 –En part sí i en part no. La Dèlcia i un servidor érem els seus únics nebots, sap? És clar que jo tampoc ho era de sang. Però la tia Virgínia degué intercedir. Sempre m’ha apreciat d’una forma molt especial.

 –¿Vostè sabia que la senyora Dèlcia Palacios tenia la intenció de, segons sembla, revelar l’autèntica història de la desaparició del copropietari Brocart i Santafè?

 –Em consta, sí. Des d’ahir al matí, de fet. Me’n vaig assabentar per casualitat, tot just entrar per la porta principal. Vaig sentir com la Marina en parlava per telèfon.

 –Com va interpretar o com es va prendre aquesta notícia?

 –Amb curiositat. Tenia i tinc ganes de saber què va passar. És clar que a la Dèlcia tampoc no se li podia fer massa cas. Li encantava que tothom estigués pendent d’ella, i sabia guanyar-se bé l’atenció del públic –Martín, el jutge, es va preguntar per què dimonis tothom s’entestava a posar en dubte l’avortada declaració de la interfecta.

 –¿Així que vostè no creu que la senyora Dèlcia es disposés a revelar l’autèntica veritat, per dir-ho d’alguna manera?

 –No, no, a veure si m’explico, no volia dir ben bé això. El que jo crec, senyoria, és que hagués parlat d’alguna cosa, i potser ben certa, però dubto que hagués aclarit tota la història. És molt fàcil dir això de «tota la veritat del cas Brocart i Santafè». Però si tenim en compte que durant anys experts de tota mena, policia inclosa, s’han dedicat a investigar-ho sense èxit, em sembla una mica fort i poc creïble que tot d’una salti algú i digui: jo sé què va passar. No sé, senyoria. És una reflexió.

«Mira per on, però si encara resulta que pensa i tot! No ho hagués dit mai...» –va valorar l’autoritat.

 –Molt bé, prosseguim. ¿Està al corrent d’un paquet que ha rebut aquest mateix matí la senyora Dèlcia?

 –Ui sí, que fort, oi? M’han dit que li han enviat un crani, però de mentida, no? Devia ser com una mena d’amenaça.

 –Podria dir-me on era aquest matí entre dos quarts d’onze i les onze?

 –Mmm... Psí, avui m’he llevat cap a les deu, sap? Sempre que estic de vacances procuro aprofitar-me’n tant com puc.

 –Ho crec, prossegueixi.

 –He sortit de l’habitació dutxadet i perfumat cap a dos quarts d’onze. Potser faltaven cinc o deu minuts. Després he anat cap a la cuina, he esmorzat, he intentat lligar-me l’adjunta de la cuinera i fins a un o dos quarts de dotze no he sortit a respirar una mica d’aire pur. Ja sé que l’exercici s’ha de fer de bon matí però bé, diuen que més val tard que mai.

 –En resum, vostè ha estat acompanyat en tot moment des de dos quarts d’onze a les onze d’aquest matí.

 –Sí senyor. Hagués preferit alguna cosa més que simple companyia, però què hi farem! Almenys he tingut això.

 –Ja. I una pregunta referent a l’herència de Ricard Palacios. Em consta que vostès, els anteriors propietaris, es van repartir la quota que li corresponia al desaparegut advocat Brocart i Santafè. Em podria dir per què?

 –Per complir al peu de la lletra les disposicions testamentàries. Si algú abandonava el projecte, perdia la quota. Així de senzill.

 –I si no va desaparèixer per pròpia voluntat?

 –Va desaparèixer, senyoria. Ja sé que la llei no el considera mort i tot això. Però tant si és mort com si és viu, no va complir amb la voluntat de l’oncle Ricard. La resta de copropietaris, pel poder que ens atorgava el testador, vam acordar per unanimitat retirar-li la quota. Motiu: com he dit, incompliment de la condició fonamental per a ser cridat a l’herència.

 –«Pel poder que els atorgava el testador», «incompliment de la condició fonamental per a ser cridat»... Sembla ben bé que s’ho hagi après de memòria, senyor Collado. Quin era el poder que els atorgava el testador?

 –Entre d’altres coses podíem decidir, per unanimitat de la resta, excloure una persona de l’herència. Calia unanimitat i n’hi va haver; quatre vots contra l’absent. O hauria de dir dissident?

 –Quines altres facultats els concedia, Ricard Palacios?

 –Com vol que me’n recordi, senyoria? Han passat quatre o cinc anys. Aquesta de la unanimitat per fer fora un dels cridats a l’herència la sé perquè la vam fer servir, per res més.

 –Ja, sí. ¿I em podria dir, per últim, alguna raó que vostè consideri de suficient envergadura com per explicar la mort de la senyora Dèlcia Palacios?

 –Bufa, vostè em fa una pregunta d’estricta opinió personal.

 –En sóc conscient, però és una pregunta. Respongui-la, si us plau.

 –Bé, jo crec que aquest assassinat pot estar relacionat amb el cas Brocart i Santafè.

 –En quin sentit?

 –Això sí que no li ho puc dir. Algú que potser sàpiga més del que sempre ha dit sobre aquest afer, i vol evitar qualsevol risc per insignificant que sigui. Algú que té por d’alguna cosa i aquest no és el meu cas, per descomptat. Ja li he dit que tenia molta curiositat per saber què anava a dir la Dèlcia. És una història que sempre m’ha intrigat.

 –En efecte, això m’ha dit, sí. Bé, senyor Collado, em penso que podem concloure-ho aquí, de moment. Recordi que ha d’estar localitzable almenys fins que s’aclareixi o s’arxivi la investigació, d’acord? Montes, acompanyi al senyor.

 –Tant de gust, senyoria –i, abans de girar-se, li va fer l’ullet a la secretària.

 –Aquest tipus em treu de polleguera! –Es va esbravar un cop s’hagué retirat l’Isaac Collado–. Però heu vist quins aires que gasta? I les dones el trobeu atractiu? –Va preguntar el jutge adreçant-se d’impuls a la secretària.

 –Depèn –va respondre la noia.

 –Depèn? Depèn de què?

 –Del que hi hagi per triar.

 –Montes, el següent! –Va ordenar obviant les darreres paraules de la noia–. Identifiqui’s, si us plau.

 –Lídia Farràs i Contreras, per a servir-lo.

XI

Lídia Farràs

Park Hotel Nou Paradís, tarda del dimecres 14 de juny del 2006

Lídia Farràs s’havia canviat de vestuari per a l’ocasió. Havia deixat de banda la seva roba més esportiva i l’havia substituïda per un vestit de color violeta i curiós format. La faldilla basava part del seu encant en un tall d’esbiaixada que resultava ser gairebé longitudinal. La brusa, per la seva banda, estava composta d’una curiosa combinació de farbalans diminuts que la resseguien de la cintura al coll. 

Al cap lluïa un agradable recollit que li destacava les faccions d’un rostre juvenil, com de porcellana. Un parell de rínxols negres li queien amb certa gràcia a cada banda d’aquelles delicades faccions. Només un pegat blanc a la galta dreta desconjuntava lleugerament.

Uns tacons d’agulla completaven la barroca decoració d’aquella espècie de segona i rejovenida Marina Vallmartí.

 –Endavant, senyora Farràs. Li agrairé que prengui seient.

 –Moltes gràcies, senyoria. Vostè dirà.

«Si es veiessin amb els meus ulls! M’agradaria saber què esnifen: l’un m’arriba disfressat de raper o com coi es digui, i l’altra de soprano!»

 –No l’entretindré massa, senyora Farràs. Vostè és la filla del doctor Jaume Farràs, oi?

 –Cert, senyoria. El meu pare fou un dels cinc primers copropietaris d’aquest hotel.

 –La va sorprendre que Ricard Palacios inclogués el seu pare al testament?

 –A mi, a títol personal, no. Eren bons amics i em va semblar ben comprensible. El meu pare, per descomptat, va fingir una molt grata sorpresa, si més no per educació. Però jo crec que més o menys també s’esperava alguna cosa per l’estil.

 –El seu pare va morir, no?

 –Ara fa una mica més d’un any, senyoria. D’un accident de trànsit.

 –Ho sento, senyora Farràs, espero no haver-la molestada.

 –No s’hi amoïni. He après a superar la seva mort. Per a mi, senyoria, el meu pare fou tot un referent. Va ser una gran persona, amb un gran cor i amb una infinitat de virtuts més. Sap que posaran el seu nom a un hospital?

 –Vaja, la felicito i celebro la circumstància. 

 –Ho mereixia. Va oferir tota la seva vida a la investigació mèdica. Quan va morir ja havia arribat a ser candidat oficial al Premi Nobel.

 –Suposo que és tot un honor i un gran motiu de satisfacció ésser descendent d’una persona amb aquest historial.

 –Li ho puc ben assegurar, senyoria. 

 –Tot i que em consta que vostè no ha seguit els passos del seu pare.

 –Vaig optar, com ja deu saber, per la carrera artística. De bon començament vaig ésser ballarina, sap? I després coreògrafa. Ara tinc la meva pròpia escola d’arts escèniques. Li confesso que cal tenir una gran vocació! Ensenyar el que saps al jovent no és ben bé bufar i fer ampolles.

 –Digui-m’ho a mi, que sóc professor d’universitat.

 –Segur que ja entén la meva situació, doncs.

 –Estava al corrent vostè de la declaració que pretenia fer demà mateix la senyora Dèlcia?

 –Sí i no. Vull dir que coneixia aquesta intenció de la Dèlcia, però pel que fa al contingut en sabia tant com els altres. Havia dit, segons el Víctor, que pretenia revelar la veritat de la desaparició de l’advocat Brocart i Santafè.

 –Quan se’n va assabentar?

 –Ahir mateix, poc després d’arribar. No sé si eren quarts d’una o la una del migdia. La Marina i l’Eduard me’n van posar al corrent.

 –Vostè què opina de la desaparició de Brocart i Santafè?

 –A nivell personal opino que si fos viu ja n’hauríem tingut alguna notícia.

 –Per tant, segons vostè, l’home ha d’haver mort, però i el cadàver? Com ja deu saber, no s’ha trobat mai.

 –És el que en principi faria pensar que aquest home encara pot ser viu. Miri, la veritat, senyoria, és que jo sóc incapaç de donar cap resposta a aquesta pregunta. Això és feina seva, no troba?

 –Per descomptat, però sovint convé saber l’opinió dels principals personatges del cas. Pot ésser de gran utilitat a l’hora d’investigar-lo, sap? Bé, permeti’m que continuï; podria dir-me on era vostè entre dos quarts d’onze i les onze d’aquest matí?

 –L’hora del crim, oi? Miri, estic de sort perquè disposo d’una bona coartada. Estava amb la tia Marina. Tornava de reprendre el meu passeig matinal, que havia hagut d’interrompre per un lamentable accident –i li va mostrar la tira d’esparadrap–, quan he trobat a la plaça la senyora Virgínia Guiu, l’Anna Pons i els oncles, l’Eduard i la Marina. Em penso que encara no eren ben bé dos quarts d’onze. Hem parlat de flors i la tia Marina s’ha ofert a mostrar-me una variant exòtica poc coneguda de la passionera... o era d’alguna orquídia? Bé, tan se val. La qüestió és que ambdues hem passat una bona estona conversant pels jardins i pel parc d’aquest magnífic complex hoteler. 

 –Li agrada la jardineria, pel que veig.

 –Molt, tot i que en sóc una mera afeccionada. I en això sí que m’assemblo al meu pare.

 –I li faria res comentar-me com s’ha fet aquesta ferida a la galta?

 –Ui miri, ha estat aquest matí, abans que passés tot això. Mentre em fixava com havien estat podats els rosers d’un parterre proper a les parets de l’hotel, he vist quelcom que brillava entre les mates. Ha estat en ajupir-me per recollir-ho quan em dec haver fet la rascada.

 –I de què és tractava?

 –L’objecte brillant? Una banalitat. Era un rellotge de polsera platejat d’aquests que no valen gran cosa. Devia estar espatllat perquè ni de bon tros anava a l’hora. Potser anava quinze o vint minuts avançat respecte de l’hora que era. Crec recordar que ni la busca dels segons funcionava. Per les proporcions he deduït que era un rellotge d’home, encara que em puc equivocar perfectament en aquest punt. 

 –I què n’ha fet, del rellotge?

 –El deuen tenir la Marina o l’Eduard. Crec que els l’he deixat damunt la taula... sí, n’estic segura, els l’he deixat allà. De totes maneres, senyoria, deixi’m dir-li a títol personal que no crec que tingui cap mena de relació amb aquest crim.

 –Això, senyora Farràs, està per veure. Podria ser una trampa de l’assassí per confondre’ns amb l’hora de la mort, per exemple. I ara digui’m: ¿com recorda vostè l’estat d’ànim de la senyora Anna Pons a dos quarts d’onze d’aquest matí?

 –Estava preocupadíssima, senyoria. Com si intuís què passaria. Aquell crani ha estat una crueltat innecessària. És horrible amenaçar la gent d’aquesta manera.

 –Bé, podem afirmar que almenys l’assassí ha picat a la porta –i sense deixar-la replicar, el jutge li va agrair la col·laboració–. Senyora Farràs, moltes gràcies. Tanquem per ara aquest interrogatori i ja l’avisaré si de nou requereixo la seva aportació. L’adverteixo que de moment ha d’estar localitzable. Montes, acompanyi la senyora.

 –Bé, vaja, a reveure, senyoria. Però permeti’m fer-li una observació: aquest darrer comentari de l’assassí no ha estat gens afortunat.

 –Lamento que l’hagi molestada. Puc preguntar per què?

 –Ho acaba de preguntar i li ho respondré. Primera perquè dona per suposat que ha estat un assassinat, i segona perquè també dona per suposat que ha estat premeditat.

 –I no li sembla el més lògic, senyora Farràs?

 –No dic que no, però hauria d’evitar aquests prejudicis, senyoria. No crec adequat descartar de soca-rel el suïcidi o l’homicidi sense premeditació.

 –Deixi’m assegurar-li, senyora Farràs, que no he descartat ni una cosa ni l’altra.

«Quina trepa de llunàtics tots plegats!», va pensar el jutge. «Fixa’t com camina; si quasi sembla que es cregui model i tot».

 –Ja pot fer passar el següent, Montes.

 –Sí, senyoria.

Un noia morena, tot i que de faç esblanqueïda per circumstàncies alienes a la seva coratjosa voluntat, va entrar al lluminós despatx que ocupava la comissió judicial.

 –Nom i cognoms?

 –Anna Pons i Palacios. Sóc la filla de la Dèlcia Palacios.

XII

Anna Pons

Park Hotel Nou Paradís, tarda del dimecres 14 de juny del 2006

Vestia amb simplicitat. Texans, brusa blanca, calçat esportiu i cabells deixats anar. Se la veia molt afectada i la delatava sobretot la rojor dels ulls.

 –No l’esperava pas aquí, senyora Pons. Pensava anar-la a veure un cop hagués acabat d’interrogar els principals involucrats en aquest afer.

 –No me’n considera a mi, de sospitosa? –Va inquirir amb mitja rialla–. No creu que potser jo també tenia motius per voler veure morta la meva mare?

 –No es turmenti així, dona.

 –La raó per la qual he baixat és perquè no suportava quedar-me més temps tancada a la suite. La senyora Virgínia, quan m’ha vist arribar a la sala on s’espera, ha insistit perquè passés davant seu. Ha dit que res d’esperar-me en aquestes circumstàncies. És, en el fons, una dona molt amable.

«Què haurà volgut dir, amb això de “en el fons”?» es va preguntar el jutge.

 –Bé, sàpiga que a vostè menys que a ningú no voldria importunar-la. ¿Ha estat advertit el seu padrastre de la mort de la seva mare, senyora Pons?

 –No em digui senyora, si us plau. I si vol tractar-me de tu també li ho agrairé.

 –Perdona’m, doncs... Anna. Han avisat ja el teu padrastre?

 –Jo mateixa l’he telefonat. Malgrat ésser una persona molt ocupada, és també algú molt considerat i en tot moment volia estar al corrent de la nostra situació. L’ha afectat tant o més que a mi. 

 –Vindrà a recollir el cos de la seva esposa?

 –Ha pres el primer vol a Barcelona i ha d’estar a punt d’aterrar. Ha dit que volia estar amb mi. No té fills propis, sap?

 –Ho comprenc. Mira, em resulta una mica violent haver-te de fer aquesta pregunta, però ja que al principi m’has demanat per quina raó no et considerava sospitosa, espero que no te la prenguis malament. No es la meva intenció importunar-te, per descomptat, però pots dir-me on eres entre dos quarts d’onze i les onze del matí?

La noia es va omplir els pulmons i va respondre amb gran serenitat.

 –Fins a dos quarts d’onze he estat ben acompanyada per la Marina, l’Eduard i la Virgínia. Prou volien animar-me, però aquella amenaça del crani de plàstic m’ha fet adonar que la mare podia estar en perill. I de fet així ha estat. I mira que l’havia avisada!

 »A l’hora que vostè diu, és a dir, a dos quarts d’onze, tothom s’ha dispersat. La Marina ha anat amb la seva neboda a veure no sé quines flors, la Virgínia se n’ha anat al bar, l’Eduard ha hagut d’anar a supervisar no sé què d’una instal·lació elèctrica, em sembla, i jo m’he quedat ben sola per moments. Si hagués sabut que aleshores s’estava morint la mare...

 –No t’ha vist ningú?

 –Crec que no. O sí, sí que m’han vist. Una senyora que passava l’escombra, sap? Ha escombrat una bona estona. De fet, la plaça es prou gran com per perdre-hi tot un matí.

 –Per descomptat. No li ha adreçat cap paraula?

 –Potser un escardalenc «bon dia», no me’n recordo. Però sí sé que de tant en tant m’esguardava de reüll.

 –Me l’hauràs de descriure, aquesta persona.

 –Grassoneta, d’uns quaranta llargs, cabells curts, faccions pronunciades... però en sabrà més detalls si pregunta qui ha escombrat la Plaça Principal aquest matí.

 –Pensava fer-ho, Anna. Ara et voldria demanar una altra cosa una mica més delicada.

 –Digui.

 –Algú va sentir, per casualitat, una conversa entre la teva mare i tu. Era ahir, més o menys cap a mig matí. Estàveu reposant a l’ombra dels pins d’un racó de la Plaça Principal. L’algú que per casualitat us va sentir assegura que la teva mare parlava de revelar «l’autèntica veritat del cas Brocart i Santafè».

 –Com? O sigui que... Ara entenc per què l’han morta! Ara ho veig clar! Algú ha volgut que la meva mare no pogués parlar! Algú que ha d’estar involucrat amb la desaparició del senyor Brocart. Però qui? Vull que em digui ara mateix qui ens va sentir, senyoria.

 –Lamento comunicar-li que qui us va sentir no està inclòs a la llista negra, per entendre’ns. De fet, no hi està inclòs per falta de mòbil. Però aquesta persona va explicar el que havia sentit a la senyora Marina. La senyora Marina ho va comentar al seu marit. Mentre li ho comentava al seu marit, el senyor Isaac Collado la va sentir. També en fou informada la senyora Lídia Farràs. I tot i que encara l’he d’interrogar, amb tota seguretat la senyora Virgínia Guiu em respondrà que també en va ésser informada ahir al matí.

 –Molt fàcil, per tant. Algú d’ells l’ha d’haver assassinada. Entengui, senyoria, que no em cregui la tesi del suïcidi. La meva mare no s’hagués suïcidat ni per aquell crani, ni per tots els cranis del món, encara que fossin de veritat.

 –Saps que hem descobert que la teva mare havia rebut una carta amenaçadora?

 –Que què? Una carta amenaçadora, diu? Quan l’ha rebuda?

 –Potser aquest matí. Sabem que la teva mare ha ofert una entrevista cap a les deu i que després ha acompanyat els periodistes fins al vestíbul. Allà s’ha adonat que s’havia oblidat el rellotge de polsera, i se n’ha tornat a la seva suite.

 –Allà hauria trobat la carta i... i... Això vol dir, senyoria, que cap dels que estàvem llavors a la plaça de davant l’hotel podia haver-la-hi deixat! Per tant pot excloure de la llista la Virgínia, la Marina, l’Eduard i jo mateixa. Ens queda només... –i es va encallar.

 –La Lídia Farràs i l’Isaac Collado. Creus per tant que algun d’ells ho ha d’haver fet?

 –No ho sé; com vol que ho sàpiga, jo? No em faci fer acusacions que després se’m poden girar en contra. Vostè és qui ha de cercar els culpables; és la seva feina, no?

 –Això intento fer, Anna. Però pel que fa a la carta queden molts, massa interrogants oberts. Potser, qui sap, no l’havia rebuda avui. O potser l’assassí només l’ha utilitzada per a confondre’ns amb la possibilitat del suïcidi. O potser ha pretès que arribéssim a la conclusió a la qual tu mateixa acabes d’arribar

 –Aclareixi d’un cop tots aquests potsers, senyoria. Si vostè no ho pot aconseguir ja li avanço que en Mario, el meu padrastre, contractarà si convé una flota sencera de detectius privats. Quedi-li clar, senyoria, que d’alguna manera, amb vostè o sense, ho acabarem sabent tot.

 –Ho descobrirem, no t’amoïnis. Però retornem a allò que t’he introduït fa tot just un moment. La pregunta és: tu sabies la veritat que la teva mare pretenia revelar? Em refereixo al cas Brocart i Santafè.

 –A mi què rediantre m’explica! La mare no m’ho va dir! Només que sabia què va passar, que no sé què de El Gronxador de Fragonard, i que n’estava seguríssima menys d’una cosa: de la mà que hi havia al darrera de tot plegat. La vaig advertir que jugava amb foc. Que, fos de qui fos aquesta mà, no es mamaria el dit. Però ella, com tantes altres vegades, ni tan sols em va escoltar.

 –Acabes de dir dues coses interessants: primera, que no coneixies aquesta veritat de la que parlava la teva mare.

 –Cert. No me la va confiar mai –va insistir amb èmfasi. 

 –Bé. Això és tranquil·litzador. Hem de procurar que, a ulls de tothom, inclòs l’assassí, quedi ben palès que no en saps res de tot això. La segona cosa interessant que has dit és que la teva mare no sabia quina mà hi havia darrera de tot plegat. D’això el Víc... el nostre confident, vull dir, no ens n’havia dit res. Per tant podem concloure que potser han mort la teva mare perquè qui fos, i per la raó que fos, es pensava que l’hauria identificat amb tots els pèls i senyals.

 –Fantàstic, ja només em faltava sentir això! Un cabronàs escolta una conversa privada que després esbomba cotorrejant als quatre vents. I a sobre resulta que només ha sentit allò que li ha donat motiu a l’assassí per a matar la meva mare! Però quina mena de repugnant i vomitiu despropòsit és aquest? ¿I tot per culpa d’aquest mitja puta sord de conveniència?

«Havia d’explotar –va concloure el jutge–. Quan la tensió s’acumula d’aquesta manera el resultat pot ésser dramàtic. Quasi sempre s’acaba perdent l’autodomini...»

 –Anna descansa, si us plau. Ha estat un cop molt dur però t’has de recuperar. I t’has de preparar per quan arribi el teu padrastre; segur que et necessitarà al seu costat.

La noia va cloure els ulls. Es va omplir tremolant els pulmons de l’aire ja viciat d’aquell despatx. Es va alçar encara tremolosa i es va acomiadar disculpant-se pel to brusc d’aquelles darreres intervencions. «Si aquest temperament l’ha heretat de la seva mare, he d’admetre que la Dèlcia Palacios era, en poques paraules, tot un caràcter...»

 –Ja començava a ser hora, recollons! Però que no veuen quina hora és? Que no saben que no se l’ha de fer esperar mai, a una dama?

«Ni a les hienes histriòniques com vostè, suposo», va pensar el jutge mentre deia:

 –Nom i cognoms, si us plau?

 –Virgínia... Virgínia Guiu Estallés –va respondre, assuaujant de forma inesperada i radical el to de la veu.

XIII

Virgínia Guiu

Park Hotel Nou Paradís, tarda del dimecres 14 de juny del 2006

L’última persona que havia de sotmetre’s a l’interrogatori vestia una faldilla pantaló de brillant i vaporosa tela negra i una original i cenyida brusa. Peça, aquesta última, que d’alguna manera evocava la que portava el cadàver de la Dèlcia Palacios; bigarrada, estrident i amb una espècie de cua recargolada que penjava del costat dret.

«Més que un interrogatori això sembla una desfilada de models!», va rematar el jutge.

 –Endavant, senyora Guiu. Tingui l’amabilitat de prendre cadira.

Virgínia Guiu, per la seva banda, també va elaborar les seves primeres impressions. «Però quina planta! Quina presència! Quina virilitat! Quin potencial! Aquesta és la definició d’home castís per antonomàsia. Ni el Pompeu Fabra la clavaria així! Espatlles fermes, quadrades i molsudes, mirada enèrgica, aire d’autoritat i corbata ben posada... I aquests quatre cabellets blancs que desperten els més adormits instints animals!»

 –... Li va bé, doncs?

 –Perdoni, no estava per vostè.

El jutge va sospirar i li va repetir de nou:

 –Li estava dient que seré breu i aniré al gra. Començo ja?

 –Ui sí, sí, quan vulgui, senyoria!

 –A veure, ¿estava vostè al corrent de les intencions de la senyora Dèlcia Palacios relatives a la conferència inaugural de demà?

 –Sí, senyoria. 

 –Quan se’n va assabentar?

 –Ahir cap al migdia. m’ho va explicar la Marina. Em va dir que hauríem de reunir-nos tots, per exemple abans de sopar, per tal de poder trobar una solució conjunta al problema. Com deu suposar un home tan intel·ligent com vostè, les velles històries relacionades amb, per exemple, la desaparició d’algú no són de gaire bon recordar per a cap dels seus personatges.

 –I en particular per a aquell o aquells que en foren protagonistes, no?

 –De ben segur –va respondre la dona sense més precisions i deixant flotar l’esguard entre orella i orella del jutge.

 –Ja... –va reprendre ell contemplant el sostre amb certa incomoditat–. I van acabar-se reunint, oi? Podria dir-me què van planejar, senyora Guiu?

 –I puc saber per què m’ho demana, això, si algú altre ja li ho deu haver dit?

 –Perquè tinc ganes d’escoltar l’opinió d’una dona tan intel·ligent com vostè.

«Però quin home tan galant! Tot i que tinc la sensació d’haver-lo espantat una mica...»

 –Oh, gràcies, senyoria. Miri, havíem de parlar amb ella avui mateix. Havíem acordat fer-ho abans de dinar. Però llavors ens ha arribat la notícia de la seva mort... quina tragèdia! La veritat és que m’ha afectat més del que m’hauria imaginat i més del que voldria admetre, és clar –en pronunciar aquelles darreres paraules, oblidant-se per moments del jutge, va mostrar una subtil afectació real o almenys molt realista.

 –Quina relació tenia vostè amb la víctima?

 –Era neboda meva, senyoria. Encara que no de sang; la Dèlcia era filla d’un germà del meu marit, que en pau descansi.

 –Vaja, ho sento, no em constava, això.

 –No s’hi amoïni. Continuï, si us plau.

 –On es trobava vostè entre dos quarts d’onze i les onze d’aquest matí?

 –Vejam, a dos quarts d’onze ha estat quan se n’anaven els periodistes, em sembla. La Marina i la Lídia se n’han anat a veure floretes. A l’Eduard l’han cridat perquè acabava d’arribar l’electricista i no sé quines indicacions li havia de donar. I jo he deixat l’Anna sola a la plaça perquè... bé, m’havia de prendre la medicina de mig matí.

 –Es medica, vostè?

 –Cada dia, senyoria. Per prescripció mèdica. Tinc un metge molt savi, tan savi que és dels pocs que saben que una copeta de whisky a mig matí mata tots els mals esperits.

 –Ja, sí, suposo que sí. O sigui que vostè estava al bar, oi? Algú li ho pot corroborar?

 –Hi havia un parell de cambreres molt mones que segur que de mi se’n recordaran. I per si no en té prou, demani-ho al bàrman, que segur que també se’n recorda, de mi.

 –El bar aquest on es troba?

 –Em penso que n’hi ha quatre o cinc d’escampats per tot el complex. Jo era al d’aquest mateix edifici. Està situat a la planta baixa. No he tardat ni dos minuts a arribar-hi des de la plaça. No crec que em pugui acusar, senyoria, d'haver mort la meva pròpia neboda.

 –Haurem de precisar més els minuts.

 –Estic convençuda que els meus tres testimonis diran que vaig entrar al bar a dos o a tres quarts d’onze. Si tinc més sort i algú es va fixar en l’hora afirmarà que hi vaig entrar quan passaven quatre o cinc minuts de dos quarts d’onze. No hi havia ningú més, al bar. De fet s’estaven preparant per a la inauguració de demà i tenien, segons m’han donat a entendre, molta feina a fer. És clar que potser només se’m volien treure de sobre.

 –Vostè i el senyor Collado són els únics supervivents d’aquells cinc primers copropietaris de l’Hotel Nou Paradís. Què n’opina de la desaparició de l’advocat Lluís Brocart?

 –No tinc gran cosa en què basar la meva opinió, senyoria. Només sé que el vespre d’aquell dia, quan vam entrar tots quatre al seu despatx...

 –Recopilem: qui inclou la llista dels «tots quatre»?

 –Inclou la Dèlcia, el doctor Farràs, l’Isaac i una servidora. I el que jo li comentava és que només sé que quan vam entrar al seu despatx no hi vam veure res de res. Tot estava endreçat, els papers ordenats a l’arxiu, l’ordinador apagat, el seu portàtil també. No hi havia res que ens pogués fer pensar en una tragèdia. És clar que, de fet, no s’ha trobat mai el seu cadàver, oi?

 –Van considerar que el senyor Brocart havia abandonat el projecte, cert?

 –Per unanimitat. Era una de les facultats que el meu marit ens concedia al testament. Jo vaig passar a ocupar la presidència de l’assemblea de copropietaris. Ho vaig ser fins que ens venguérem l’hotel a l’Eduard i la Marina.

 –Es van repartir la seva quota?

 –No voldria entrar en tecnicismes legals, senyoria, sobretot perquè m’hi pinçaria els dits. El que li vull dir és que, des d’un punt de vista rigorós, només podíem adquirir l’herència un cop transcorregut el primer any d’activa dedicació en el projecte. Era el requisit que ens imposava el meu difunt espòs. El que jo li vull fer entendre és que l’advocat mai va arribar a ser hereu perquè no va complir, o no va poder complir, la repetida condició.

 –I si ara, tot d’una, aparegués?

 –Viu o mort, senyoria? 

El jutge va dissimular la seva sorpresa.

 –Mort, per exemple.

 –Cap problema. No va complir la condició i ningú no tindria dret a reclamar res en nom seu.

 –I viu?

 –Ens podria portar als tribunals dient que no va poder per la raó que fos. Però el meu advocat va assegurar-me que perdria el plet. 

 –Per quina raó?

 –Home, primer perquè, fet i fet, tampoc havia complert, no? D’altra banda, hauria de demostrar que en realitat no va poder. I per últim, sàpiga que nosaltres vam actuar respectant cada lletra del testament. Ja que no va complir, per unanimitat de la resta podíem excloure’l de ser cridat a l’herència.

 –Creu que la seva neboda sabia, de debò, què va passar aquell dia?

 –És possible. Per què no? Sempre ha furgat amb molt d’interès la desaparició de l’advocat. Recordo que ens va interrogar a tots i que al final va acabar tan desesperada com la policia. Però vaja, potser havia lligat caps.

 –¿Quina va ser la reacció de cada un dels altres copropietaris en adonar-se de la desaparició de l’advocat? Si ho desitja pot excloure’s. M’interessa només el seu punt de vista sobre les altres persones.

 –L’Isaac, si no em falla la memòria, crec que tant se li’n fotia. La veritat és que ara s’ha tornat una mica més aplicat, treballador i considerat, però aleshores era, sense cap mena de dubte, un dropo de marca. Pel que fa al doctor Farràs, em sembla que estava força intrigat. Intrigat i sorprès, de fet. Va ser ell qui va donar la veu d’alarma. De la Dèlcia, amb franquesa, no me’n recordo gaire. Encara que...

 –Sí?

 –Bé, no és que sigui molt important, almenys crec que no ho és, però ella, senyoria, era molt sensible a les olors. I recordo que la primera cosa que va dir tot just entrar a l’habitació és que sentia una olor molt estranya. Per la reacció que li va causar, certa rojor als ulls, vaig deduir més endavant que potser era de lleixiu. De lleixiu o d’algun producte similar, ja m’entén. Ho dic perquè jo sabia que ella hi era al·lèrgica.

 –Olor de lleixiu. I vostè, senyora Guiu, a què creu que es degué aquesta circumstància?

 –Em vaig arribar a imaginar que l’havien assassinat allà dins i que l’assassí, per tal de no deixar ni l’ombra d’una sola pista, havia dut a terme una neteja a fons.

 –Admeto que no és una mala explicació. Encara que això pressuposaria, benvolguda senyora, la mort de Brocart i Santafè.

 –Sobre la qual, senyoria, ni tan sols em penso dignar a fer-hi cap altra referència. Estic tipa de no sentir altra cosa que conjectures i imbecilitats al respecte. Fins que no se sàpiga en realitat què va passar, no crec plausible cap mena d’opinió. Ni tan sols meva, per més excelsa que sigui la meva capacitat deductiva. Perquè no només sóc una madureta atractiva i amb classe, senyoria. Jo també tinc alguna cosa aquí dins –va recalcar, donant-se uns quants copets amb el dit índex al front.

«No em faci dir què, senyora Guiu, no em faci dir què...»

 –Agraeixo la seva col·laboració intel·ligent i desinteressada, senyora Guiu. No tinc cap més pregunta a fer-li, per ara. Pot retirar-se i li recordo que ha d’estar localitzable almenys mentre duri la investigació.

«Quina manera de despatxar la gent! O se m’ha posat a la defensiva o resulta que en realitat té la galanteria al cul i el cul de vacances, com diu la nena de cals veïns».

Virgínia Guiu es va alçar del seient. I quan semblava que anava a abandonar l’habitació es va girar tot d’una, va retrocedir uns passos i es va apropar al jutge. Li va murmurar alguna cosa a l’orella i, abans que l’home pogués reaccionar, la senyora Guiu ja s’havia fos. El jutge, en superar la fase d’astorament, va clavar la vista a la porta per on la interrogada acabava de sortir i va bramar amb força:

 –Però que recoi ha pretès aquesta dona? Que no veu que estic casat?

XIV

Història d’un plàtan centenari

Redacció del diari Al Dia / Park Hotel Nou Paradís, tarda del dimecres 14 de juny del 2006

 –Bona tarda, senyors. Em dic Sergi Montes i sóc policia. Treballo en el cas de la mort de la cantant Dèlcia Palacios.

La redacció del diari Al Dia era un autèntic formiguer. La gent corria amunt i avall, els us cridaven perquè els faltava no sé què, els altres perquè els traguessin del davant el no sé què buscat pels primers, tres o quatre picaven a ordinador a una velocitat vertiginosa i un parell repassaven i comentaven la portada de l’edició de l’endemà. Una portada presidida per una gran fotografia d’arxiu de la desapareguda Dèlcia Palacios. 

El titular era prou eloqüent: «Dos periodistes d’aquest diari obtenen l’última entrevista de la gran diva Dèlcia Palacios». A continuació s’explicitava que en pàgines centrals s’oferia un «reportatge biogràfic d’una de les veus catalanes amb més ressò internacional».

No deixaven de banda, per suposat, les tràgiques i enigmàtiques circumstàncies de la mort de la cantant.

 –I què desitja de nosaltres, senyor Montes? –Va voler saber un dels dos homes que aquell mateix matí s’havien entrevistat amb la Palacios.

 –Mirin, ens consta que vostès han estat dues de les últimes persones a veure viva la senyora Dèlcia Palacios. En concret, han estat vostès dos i la recepcionista. I els voldria fer un parell de preguntes rutinàries.

 –Vostè dirà.

 –Com es trobava la Dèlcia Palacios aquest matí?

 –La veritat és que una mica tensa. No li hem donat major importància perquè hem cregut que era el seu temperament habitual, però ha dit un parell de frases una mica... com ho diria, jo, estranyes.

 –I forçades –va completar el seu company.

 –Com ara?

 –Més o menys ha dit alguna cosa de l’estil: «ésser famós, pel que acabo de comprovar, inclou esdevenir l’objectiu de repugnants bromes pesades que farien posar la pell de gallina al més atrevit». I l’altra cosa que ha dit així una mica estranya ha estat: «també som dianes de fanatismes incontrolats».

 –La veritat és que no sabem massa a què venien aquests comentaris. Cal dir que els ha afegit una mica amb calçador.

 –No els ha parlat d’un paquet que havia rebut aquest mateix matí?

 –Un paquet? Un paquet de què?

 –No res, oblidi-ho –va respondre el policia, considerant la professió dels dos interrogats–. Què més poden dir-me, de la Dèlcia Palacios?

 –Que apart d’aquesta tensió que l’acalorava...

 –Fins i tot entresuava.

 –I de la... bé, no se si m’està permès dir-ho...

 –Digui-ho.

 –Que apart de la tensió i de la mala llet que destil·lava, cal subratllar que era una gran professional. Responia bé les preguntes, tenia tacte i el més important de tot, seleccionava bé la resposta.

 –Quan s’ha acabat la reunió?

 –Devien ser les deu i quart, potser passaven alguns minuts.

 –Ella mateixa, la Dèlcia, ens ha acompanyat fins a l’entrada i llavors m’ha demanat l’hora. Eren les deu i vint-i-cinc, me’n recordo. S’ha acomiadat i se n’ha tornat cap a la seva suite.

 –Coneixien d’abans a la Dèlcia Palacios?

 –Jo sí. L’havia entrevistat en una ocasió ara deu fer vuit o deu anys.

 –I vostè?

 –Només per la premsa i la televisió.

 –Bé. Quan vostès han sortit de l’hotel hi havia un grup de gent reunida a la plaça de l’entrada. Poden dir-me si coneixien algú?

 –No que recordi, senyor. Els he vist de lluny però no coneixia ningú. N’estic segur perquè m’he fixat en ells quan entrava al cotxe. De totes maneres, no sé què m’hi jugaria que aquella dona dels pantalons negres era la mestressa. En feia tota la cara, almenys. Hi havia també un home alt, una dona morena, una dona més gran i una joveneta. I... no me’n recordo, senyor Montes, de si hi havia algú més o no.

 –Crec que no –el va ajudar el seu company–. I jo tampoc coneixia a ningú, si vol saber-ho.

***

 –Vingui, senyoria. És per aquí.

Martín, el jutge d’instrucció, havia estat requerit a instància del seu exalumne a causa d’un descobriment «de vital importància». L’acabava de rebre a la porta de l’edifici principal del complex la tia del noi, la senyora Marina Vallmartí. Era qui s’havia ofert a acompanyar al jutge al lloc del descobriment.

 –I no em pot explicar ja en què consisteix la troballa, senyora?

 –Miri, senyoria, la veritat és que el meu nebot me n’ha fet cinc cèntims, però ni tan sols em veig amb cor de fer-li’n un resum. 

Van sortir de l’edifici per una de les múltiples portes laterals. Van travessar un pati encerclat per dos edificis més i van descendir per unes escalinates. Els graons donaven pas a un camí voltat d’arbres de variades espècies de noms impronunciables. 

 –Aquest, senyoria, és el Parc de les Mèlies; és l’arbre que hi abunda més –va informar la Marina amb el to característic d’una eficient propietària d’hotel.

A mig camí trencaren per un caminoi a la dreta. El jutge va percebre l’instant un considerable nombre de persones reunides al voltant del tronc d’un plàtan enorme. Hi havia dos plàtans més de característiques similars.

 –Hem batejat aquest racó, senyoria, amb el nom de placeta dels tres plàtans. Hi foren plantats ara deu fer cent deu o cent vint anys, quan van erigir l’edifici originari d’aquesta finca. Li ho dic perquè he pensat que potser s’estranyaria de la simètrica col·locació d’aquests arbres. Dibuixen, com veurà, un triangle exacte. I si bé la naturalesa reuneix moltes qualitats, no acostuma a ser tan perfectament simètrica. La raó és que, com li deia, hi foren plantats.

Mentre el jutge i Marina Vallmartí s’apropaven, algú va alçar la mà d’un tros lluny.

 –Hola professor! Celebro veure’l ja.

 –Espero que m’expliquis alguna cosa ben interessant, eh, Víctor? 

 –Li explicaré una petita història.

El jutge va arquejar les comissures dels llavis. Intuïa que en Víctor en portava alguna de cap.

 –Tu diràs. Quan vulguis. 

 –Després de parlar amb vostè aquesta tarda me n’he tornat a la feina. I el Joan Carles, el cap dels jardiners, m’ha enviat aquí. Havia d’ajudar l’home que s’ocupa d’aquesta part dels jardins de l’hotel. Jo, per aquesta zona, encara no hi havia vingut gaire. És pot dir que em resultava gairebé desconeguda. I en passar el rasclet per aquell parterre on hi ha la fonteta de les heures m’he fixat en aquest plàtan. Llavors he vist una cosa molt interessant, i de seguida he demanat més informació sobre aquest arbre.

 »El jardiner a qui he vingut a donar un cop de mà m’ha dit que, de ben segur, devia tenir més de cent anys, com els altres dos. Però també m’ha dit que segueix viu de miracle, ja que ha sobreviscut a dos llamps. Per això, com pot veure, l’arbre té aquesta forma tan estrafolària.

 –Continua.

 –Fixi’s en aquesta branca, professor. Això que ara veurà ha estat el que de seguida m’ha cridat l’atenció. Observi-la amb deteniment i digui’m què hi veu.

L’home va avançar un parell metres. Ho va fer mirant enlaire. L’esguerrat brancatge s’aferrava amb insistència a la vida, exhibint unes fulles amples i brillants. Mentre caminava, va reflexionar en veu alta:

 –Sí, noi. Ara que ho dius, hi veig un parell de marques. Com si temps enrere una corda hagués començat a segar la branca.

 –Com si temps enrere dues cordes haguessin començat a segar la branca, professor –va corregir en Víctor–. Dues cordes situades a menys d’un metre de distància. Dues cordes que per força haurien de sostenir alguna cosa. Una cadireta, per exemple. La cadireta d’un gronxador.

 –Em penso que ja començo a lligar caps.

 –Parlant d’aquest arbre, el jardiner m’ha explicat que els antics propietaris de Vil·la Marina el coneixien amb el nom de «plàtan del gronxador». I és que n’hi havia hagut un, de gronxador. La branca de l’arbre el sostenia, igual que succeeix en el famós quadre de Fragonard.

 –I la Dèlcia Palacios pensava en aquest plàtan?

 –N’estic ben segur, professor. Vostè ja deu saber que la senyora Dèlcia havia sortit a passejar de bon matí. Doncs resulta que ha vingut fins aquí i s’ha passat una bona estona a l’ombra d’aquest arbre, almenys així m’ho ha assegurat un testimoni ocular.

 –Qui?

 –L’Ignasi, el jardiner. És aquell home d’allà. Parleu-hi, si ho considereu pertinent. És una persona molt amable i un gran expert en botànica. Però la senyora Dèlcia no tan sols ha descansat, a l’ombra d’aquest plàtan, sinó que també l’ha inspeccionat amb una gran atenció. I jo crec, professor, que ja sé què hi esperava trobar.

 –I doncs?

 –Ja li he comentat que aquest plàtan va sobreviure a dos llamps, un dels quals gairebé el va matar. La meitat de l’arbre es va assecar i algú aleshores li va tallar les branques mortes. Aquest fet va facilitar que es comencés a podrir per dins. En altres paraules: més de mig tronc de l’arbre és buit, professor. 

 »I ara deu fer cinc anys, més o menys, algú li va taponar el tronc amb guix. Si alguna altra persona l’hagués enxampat, hauria pogut dir que només pretenia evitar que s’acabés de podrir del tot. De fet, professor, això és el que se sol fer si de debò es vol salvar l’arbre.

El jutge, escruixit i amb una lleu esgarrifança ramificant-se-li a través de les venes, va contemplar el plàtan amb els ulls molt oberts. Entreveia amb nitidesa el final de la història.

 –Aquí dins, professor, hi ha d’haver entaforat el cos del desaparegut Lluís Brocart i Santafè. 

XV

El rellotge barat

Park Hotel Nou Paradís, tarda del dimecres 14 de juny del 2006

La policia judicial no va trigar a confirmar l’existència d’un cadàver a l’interior del tronc d’aquell plàtan centenari. Un cadàver amb una fulla de ganivet entre les costelles. Un cadàver que només podia tenir per nom el de Lluís Brocart i Santafè. 

Tots els esdeveniments canviaven per fi de color, atès que un únic mòbil n’havia sortit reforçat: Dèlcia Palacios era morta perquè algú havia assassinat Lluís Brocart i Santafè.

De tornada a l’edifici principal, amb tota mena de comentaris i especulacions saltironant entre la gent que l’acompanyava, en Víctor va reflexionar un cop més en tot això. Tenia a la ment els interrogatoris que el seu antic professor, el jutge Martín, havia efectuat feia ben poca estona. Els havia llegit d’una tirada, amb agullonada i àvida curiositat. Concentrat com si d’un examen vital es tractés.

D’una cosa estava convençudíssim: el mòbil econòmic, que tan sols podia tenir la filla de la cantant, s’esfondrava com un castell de naips. 

La Dèlcia Palacios, en veure El Gronxador de Fragonard, va començar a lligar caps. Va deduir llavors que el gran desaparegut era mort i quin era el lloc on l’assassí havia amagat el cadàver. Era d’esperar que aquest mateix assassí era qui també l’havia assassinada a ella, perquè mai no en pogués dir res a ningú. Ara, tanmateix, tothom acabava de saber què és allò que pretenia cantar als quatre vents la Dèlcia, però... com reaccionaria l’assassí? Era quelcom que l’intrigava.

Considerant que el mòbil hauria consistit en evitar que es difongués un crim ocorregut cinc anys enrere, el primer pas de la investigació havia d’ésser desentelar i posar sobre la taula les coincidències existents. Sobretot les subjectives, és a dir, calia analitzar abans que res els personatges del drama. Ara fa cinc anys els protagonistes foren Brocart i Santafè, Dèlcia Palacios, Jaume Farràs, Isaac Collado i Virgínia Guiu. Deixant apart les víctimes, quedaven a la llista tres noms: Jaume Farràs, Isaac Collado i Virgínia Guiu. 

Jaume Farràs era mort des de feia ben bé un any, però hi podria haver algú que volgués protegir el seu impecable historial i la seva sacrosanta reputació. Algú com, per exemple, l’oncle Eduard i la tia Marina, improbables ambdós casos, o la seva filla, la virtuosa escenògrafa i directora teatral Lídia Farràs, una possibilitat molt més factible.

En conclusió, la llista de sospitosos quedava confeccionada de la següent manera: Eduard Farràs, Marina Vallmartí, Lídia Farràs, Isaac Collado i Virgínia Guiu. Mantenir-hi l’Anna Pons amb el timbre de «sospitosa per motius econòmics» era una opció, encara que possible, irreal en extrem. D’entrada, calia tenir present que la víctima era la seva mare, envers la qual havia demostrat mantenir-hi una saludable relació. En segon lloc, convenia considerar també que qualsevol altre moment hagués resultat millor a fi de consumar aquest hipotètic assassinat per raons econòmiques. I ella, que tan sovint veia la seva mare, hagués pogut escollir un altre dia, una altra hora i un altre indret molt més oportú i discret.

Pel que feia al marit de la Lídia i al de la pròpia Dèlcia, atès que ni l’un ni l’altre es trobaven a l’Hotel Paradís, quedaven exclosos de la llista. 

Algú podria incloure-hi, al capdavall de tot de la llista, un altre nom: el de Víctor Vallmartí. Va somriure imaginant aquesta eventualitat. Calia admetre que aquesta exaltació narcisista no era ben pròpia d’ell. I l’argumentació era realment forçada; defensar, protegir o ajudar els oncles, en el cas que d’alguna manera estiguessin involucrats en la mort de l’advocat... Una mica enrevessat, inversemblant i novel·lesc, tot plegat.

Una pregunta que ara es podia plantejar sense embuts era la del mòbil del primer assassinat, és a dir, del de Brocart i Santafè. En aquest sentit, es podia afirmar que assolir un cinc per cent més del valor d’aquell hotel ja era en si mateix un bon motiu, però potser no del tot suficient. 

¿Què hauria descobert Brocart i Santafè que el seu assassí pretengués ocultar? El problema era que havien transcorregut cinc anys i que, després de tant de temps, l’interrogant quedava solidificat de forma qui sap si indissoluble. Aquesta circumstància obligava a concentrar tots els esforços en la investigació de l’assassinat de la Dèlcia Palacios. De fet, l’única persona que podria explicar amb tots els pèls i senyals com i per què va morir Brocart i Santafè era, precisament, qui havia apunyalat la Dèlcia Palacios. Això ens conduïa de nou a l’inici.

Anem a pams. Comencem per l’hora de la mort. La Dèlcia Palacios ha estat vista per última vegada a les deu i vint-i-cinc minuts per, com a mínim, tres persones. Potser l’ha vista algú més i tot. Algú del servei, per exemple. La víctima ha d’haver arribat a la seva suite, en concret al dormitori, perquè allà és on l’han assassinada. Com que els ascensors estaven avariats, l’única via possible per arribar-hi era anant-hi escales amunt. 

Ha entrat a les seves dependències a les deu i trenta minuts. S’ha establert aquesta hora per arrodonir-ho, perquè és probable que en passés algun minut i tot. Mitja hora més tard, cap a les onze, segons el criteri del metge forense, ja havia estat apunyalada. Mitja hora, només mitja hora i prou. I en aquesta mitja hora ningú, però és que ningú dels cinc principals sospitosos, semblava que hagués pogut materialitzar l’agressió mortal.

La tia Marina i la Lídia passejaven juntes pels jardins de la part davantera de l’hotel. El propi Víctor les havia vistes a deambular, però li era impossible puntualitzar a quina hora. Eren les onze menys quart? Les onze? Quarts de dotze, potser? Això mai no ho podria saber del cert. La pregunta era: ¿s’havien posat d’acord, la Lídia i la tia Marina, per assassinar la Dèlcia Palacios i procurar-se una coartada conjunta? Era una possibilitat rocambolesca, que en certa manera contradeia les declaracions d’alguns testimonis, però era, malgrat tot, una possibilitat.

L’oncle Eduard tenia, en principi, la millor coartada. Testimoniarien a favor seu gent amb qui no l’unia cap vincle de parentiu o d’amistat. Gent com per exemple l’electricista, a qui se li hauria de preguntar si l’oncle Eduard s’havia absentat durant uns quants minuts amb qualsevulla intempestiva excusa.

La Virgínia Guiu s’havia adreçat a un dels bars de l’hotel. Hi havia arribat, segons es desprenia de la seva declaració, a les deu i trenta i pocs minuts. Si almenys algun dels ascensors hagués funcionat, hauria tingut temps de pujar fins a la suite de la Dèlcia, apunyalar-la, tornar a la planta baixa i ficar-se rabent al primer bar que trobés. Tot això fóra plausible, però els ascensors no funcionaven. Ni tan sols els del servei. Ni tampoc el muntacàrregues. En conseqüència, si era ella en realitat l’assassina, el modus operandi s’havia de basar, per força, en la manipulació dels rellotges del bar on havia anat a procurar-se la coartada.

L’Isaac Collado havia esmorzat a la cuina de l’hotel. L’hauria poguda assassinar si la mort s’hagués produït entre les deu en punt i les deu i trenta minuts del matí, però tanmateix no ha ocorregut així. La Dèlcia Palacios ha estat apunyalada entre les deu i trenta i les onze del matí, hora en la qual l’Isaac Collado declara que es trobava ben acompanyat pel personal de la cuina. En particular per l’adjunta de la cuinera, a qui s’havia intentat lligar. Però potser ja s’entenien i s’han dedicat a representar una bonica comèdia per amagar la comissió d’un crim.

Última i dramàtica opció: l’Anna Pons. S’ha passat tota l’estona asseguda a l’ombra d’aquell racó de la Plaça Principal. Una empleada de l’hotel s’ha convertit en la seva afortunada i valuosa coartada.

Llista closa d’interrogants oberts.

Pistes materials: poquíssimes. L’arma del crim ha estat sostreta de la cuina de l’hotel (de la cuina, interessant constatació). El gravat «PHNP» amb les quatre estrelles del mànec no donava lloc a dubtes. Quan? Això resultava impossible de precisar. 

Què més? La calavera de plàstic. Una brometa pesada que ha resultat ser una amenaça real, amb tots els ets i uts. O com a mínim un fatídic advertiment. L’assassí l’ha encapsada i l’ha deixada a pocs metres de la recepció de l’hotel, sense que l’Eva, l’ocupadíssima recepcionista del matí, se n’hagués donat compte.

També hi havia el misteriós fragment de la carta amenaçadora que, d’alguna manera, semblava postís. Com si no acabés d’enquadrar dins l’escena del crim.

I per fi un rellotge d’agulla, en principi d’home, trobat entre els rosers d’un parterre que voreja en bona part les parets de l’edifici central. Potser ben mirat no té res a veure amb tot plegat, però no deixa de resultar curiosa una desconcertant i quasi divertida observació. El rellotge funcionava, però no pas bé del tot, perquè o anava onze hores i quaranta-cinc minuts endarrerit o anava un quart d’hora avançat. En principi, si s’espatlla, el que fa és endarrerir-se, però en aquest cas semblava més lògic que anés un quart d’hora avançat, i no pas onze hores i quaranta-cinc minuts endarrerit. Té a veure amb l’assassinat? Si és que sí, l’assassí l’ha perdut de forma involuntària? Li ha deixat a posta, per tal de confondre’ns? És seu o d’algun còmplice? Li ha aixafat els plans, la Lídia, descobrint-lo abans de cometre’s el crim? I per què un quart d’hora avançat (o bé onze hores i quaranta-cinc minuts endarrerit)? 

En Víctor es va aturar just davant del parterre on, segons les declaracions de la Lídia Farràs, hi havia mig enterrat l’enigmàtic rellotge de polsera. Estava sol, si bé sentia encara les veus allunyades dels pèrits que treballaven furgant al tronc del pobre plàtan. Un plàtan que, durant cinc anys, havia servit d’atípic i estrafolari panteó.

Va alçar uns quants graus l’angle de la visió, va girar els ulls cap a la dreta i va llançar la vista a través d’una gran finestra entreoberta. A l’altra banda de la finestra hi havia una de les set o vuit bugaderies del complex. Es tractava d’una obertura molt baixa a través de la qual gairebé tothom podia sortir de l’edifici o entrar-hi sense problemes. Des de fora en Víctor va empènyer arrauxadament els porticons i d’una embranzida va entrar a l’hotel.

«Fóra extraordinari –es va dir– Des d’aquest prisma encaixaria tot. O potser només ho vull creure?»

Al fons d’aquella cambra allargassada, lúgubre per efecte de les penombres i el silenci, hi havia una porta mal tancada. Es filtrava una llum artificial i la veu difuminada d’una dona. Se n’hi va anar. Un cop davant la porta, va amanollar el pom, però no la va acabar d’obrir.

Aquella porta donava a un ample i auster passadís. Aquest, al seu torn, donava al vestíbul de l’hotel, d’on provenia la veu. Era de la recepcionista, que parlava per telèfon. 

Va passar la mà a frec del bastiment i va trobar l’interruptor.

La blancor de les parets i les màquines intensificava la lluminositat. Rentadores, rentamans, assecadores, planxes i fustes de planxar, armaris, penjadors, algun paravent, el muntacàrregues, l’ascensor del servei i aquella olor de pintura que aniria perdent intensitat a mesura que la guanyés la fragància del detergent. 

L’estança inspirava netedat. Era espaiosa, ben organitzada i sòbria. El paradigma del sentit pràctic.

En Víctor s’hi va passejar sumit en els seus pensaments. Donava voltes, entre altres coses, al rellotge de polsera, a la finestra d’aquella bugaderia i a l’estrès de l’Eva, la recepcionista del matí. Fins que quelcom li va cridar l’atenció. A terra va trobar un objecte diminut de color roig intens. El va recollir amb molta cura i el va olorar.

Va sortir d’allà dins abstret i retenint la troballa als dits. Va travessar tot el passadís, esquivant els carros per a transportar maletes que hi havia arraconats. Va sortir al vestíbul i es va adreçar al taulell de recepció, però abans d’arribar-hi es va aturar un moment i es va girar. «Els ascensors no funcionaven», va pensar.

 –Que volies alguna cosa? –Li va demanar la recepcionista, aprofitant un idoni moment de calma.

 –Eh? No, no. Bé, sí, potser sí –va admetre encara pensatiu–. Perdona, però... saps què és, això?

 –A veure... Deixa-m’ho mirar. Això és... una ungla.

 –Una ungla?

 –Postissa, per descomptat.

 –Ja, postissa. Una ungla postissa. I no et fa pensar en res?

 –Ara que ho dius... en la Palacios. Vaja, on l’has trobada?

 –Vull saber si és de les seves. Pots trucar l’Anna Pons, si us plau?

 –A veure. És la... tres-cents nou. Un moment.

Però el moment no va fructificar.

 –No contesta. Què faig?

 –Saps on s’ha ficat, per casualitat, l’oncle Eduard?

 –La veritat és que no ho sé. Ara que si vols, aquí davant, a la Plaça Principal, hi deu haver la senyora Marina.

 –Mil gràcies!

I va desaparèixer en un tancar i obrir d’ulls.

 –Tieta! –Va cridar en sortir–. Tieta, vine un moment, si us plau. 

 –Ai Déu meu senyor! Què passa, ara, Víctor?

 –No res. Només vull saber una cosa: saps si la Dèlcia acostumava a portar ungles postisses?

 –I ara! Quina pregunta! A què treu cap, això?

 –Ho saps o no?

 –Sí home, sí que ho sé, en portava sempre. Deia que era per l’equilibri entre la distinció i la comoditat. Per una banda, no se sentia a gust amb les ungles llargues i, per l’altra, les considerava elegants. Si havia de sortir o de rebre algú, no se les oblidava mai.

En Víctor va enumerar en veu alta:

 –La recepcionista atrafegada, la finestra de la bugaderia, el rellotge barat, el cadàver de Brocart i Santafè, el vestit de la víctima, el crani de plàstic i l’ungla postissa. Només hi falta el jutge d’instrucció! –Va reblar somrient.

 –Però es pot saber què coi estàs dient?

 –Que ja sé qui és en Moriarty!

 –En qui? Ai nen, perdona, però no t’entenc.

 –Que sí, dona, l’enemic d’en Sherlock Holmes! Ara ho entenc tot –va resumir esperonat i a corre-cuita.

 –Però es pot saber de què em parles, Víctor?

 –Dels assassinats! Em penso que ja sé qui hi ha al darrere de tot plegat! –Va exclamar mentre se’n tornava cap a la porta principal–. És que n’estic seguríssim, tieta! I crec que encara som a temps de trobar algunes pistes més. Però cal avisar al jutge...

 –Víctor, que són les vuit!

 –És que no ho entens! T’estic dient que ja sé qui és l’assassí de la Palacios –va insistir retrocedint a marxa enrere. De tan obcecat com estava, no va poder evitar la topada amb una cambrera que sortia carretejant un parell de bosses d’escombraries.

 –Víctor, home! Mira endavant, per favor!

 –Perdoni... Però és que has de venir, tieta! I hem d’avisar-los a tots! Al jutge abans que ningú –prosseguia eufòric i gesticulant sense parar.

 –Ja vinc, home! Només perquè em deixis de donar la tabarra, ja vinc, caram! Ai, la meva migranya. I digues a la Mireia que truqui als jutjats, diantre!

A l’impecable i colossal vestíbul de l’Hotel Nou Paradís hi regnava una estranya calma. Estranya només en certa manera, perquè l’explicació era, ben mirat, força lògica. L’hotel encara no s’havia obert al públic i tot el personal estava ocupat acabant d’ultimar els detalls per a la inauguració de l’endemà. 

La Marina havia pujat l’escalinata saltant els graons de dos en dos, i des de la immensa porta de vidre havia pogut contemplar una escena ben desconcertant. Almenys, així li ho va semblar en aquell precís instant.

XVI

L’últim esprint

Park Hotel Nou Paradís, tarda-vespre del dimecres 14 de juny del 2006

En Víctor havia anat afluixant la marxa a mesura que s’apropava al taulell de recepció. Tot d’una es va aturar. Va quedar palplantat, com paralitzat, durant uns dos o tres segons. La Marina el veia d’esquena, però es va imaginar un rostre inexpressiu mirant al buit. La Mireia, la recepcionista de la tarda, es va preguntar què caram volia el noi i què l’hi havia passat per esguardar el no res amb una mirada tan esglaiadora com aquella.

En Víctor va girar el cap a poc a poc. Molt dret però titil·lant. En una fracció de segon, una mena d’esgarrifança glacial se li havia ramificat des de la medul·la a tots els racons del cos. Va començar a moure els llavis sense aconseguir articular cap paraula. 

 –Víctor? Víctor, què et passa? –Es va preocupar la Marina.

El nebot, per fi, va reaccionar i va recuperar amb força la veu.

 –La cambrera! La cambrera amb qui he topat! Maleït sigui, que algú l’aturi! 

 –Però Víctor...

 –És l’assassí, tieta! L’assassí disfressat! –I va sortir volant mentre, amb totes les seves forces, cridava: «que algú aturi aquesta cambrera!».

 –Mireia, que vingui la policia a tota hòstia perquè hi haurà un merder i dels grossos! –I tot seguit la Marina també va sortir corrent amb totes les seves forces.

Va entreveure la cambrera a córrer seguida d’en Víctor. La perseguida es dirigia al pàrking B, instal·lat a l’ala sud-est de l’hotel. Era el més petit i l’únic que aleshores funcionava a ple rendiment.

En Víctor, amb l’afany d’atrapar la falsa cambrera, havia pres una drecera. Però un aspersor el va fer caure d’una forma més aviat absurda i fins i tot tragicòmica. La Marina el va atrapar just quan el noi s’acabava de posar dret.

 –Víctor! Víctor! Estàs bé?

 –Sí però et juro que no se m’escaparà!

 –Va, home, deixa-ho! Li he dit a la Mireia que truqués a la policia. Ells se n’ocuparan.

 –I un ou! Quan arribaran, ja serà massa tard. ¿Hi ha algun cotxe de l’hotel, per aquí, del que tu tinguis les claus a sobre?

 –Hi ha el meu, el Seat Córdoba gris, però jo vinc amb tu! Ets capaç de fer una bestiesa, amb els nervis que portes a sobre.

 –Dem les claus! –Va cridar mentre reprenia la cursa.

 –Però Víctor... buf! Deixa-ho a la policia... –va suplicar llavors, esbufegant.

 –Les claus! Ara! 

La Marina, desesperada i resignada, el va obeir.

 –Però vigila, si us plau! No fa ni tres mesos que tens el carnet, i em fas més por que goig!

 –Ha agafat un dels Mercedes de l’hotel. Color negre. Va, puja!

«Pel·liculero al cent per cent –va pensar el Víctor–. Com era d’esperar, no s’engega a la primera!». El motor va vibrar al tercer intent.

 –Només hi ha un quart de dipòsit, eh?

 –I m’ho dius ara? Bé, és igual, farem el que podrem.

Va arrencar prement amb força el pedal del gas. 

La cursa ben aviat es va endinsar per encorbades carreteres locals. El sol s’aponentava i les penombres guanyaven terreny. Les siluetes dels arbres adquirien noves i allargades dimensions. Els edificis del complex hoteler més gran de la zona s’anaven convertint en casetes llunyanes, gairebé inconnexes entre si.

Costava no perdre de vista el vehicle conduït per la falsa cambrera. Els revolts se succeïen l’un rere l’altre, sense treva. Això l’obligava a reduir la velocitat. L’únic avantatge és que el conductor del vehicle perseguit també havia de desaccelerar. «No em dona la gana de rendir-me. No ho he abans i no ho faré avui».

 –Víctor, si us plau, afluixa! I vigila aquest revolt que és molt rodó!

La frenada, malgrat que providencial, no va arribar prou a temps com per evitar la superba invasió del carril contrari i una petita col·lisió amb la tanca de seguretat.

 –Ens matarem! Déu meu que ens matarem!

 –Tu tranqui que jo domino!

 –Doncs no sé si això em tranquil·litza, precisament...

 –Quina confiança!

Van reprendre de seguida la cursa. El Mercedes els havia guanyat uns quants metres de distància, però no els suficients com per a perdre’ls de vista.

 –Quin poble ve, anant per aquí?

 –Sí, espera’t... em...

 –Can Vilarrepixa de la Cantonada! 

 –La Roca del Vallès, caram!

 –I cau lluny d’aquí?

 –A mi què m’expliques! Demana-ho, fill meu.

 –Bravo! En això pensava, jo! Quan vegis algú li ho demanes. I si farà sol i com va la collita.

 –Ai nen! Tira! Ets pitjor que ton pare.

 –Merda! Si se’ns fica en algun poble ja l’haurem parida.

 –Però escolta, tu, és home o dona? No sé ni qui és!

 –Aviat ho sabràs.

 –Òndia, Víctor, fes el favor d’explicar-te!

 –Ara?

 –Digues-me alguna cosa: què saps, com ho saps, el que sigui!

 –Està bé. Pensa en l’hora del crim.

 –Les onze?

 –Entre dos quarts d’onze i les onze.

 –Molt bé. I què passa?

 –Que és impossible, això passa! En aquest fragment de temps, ningú de vosaltres, els que més us convenia veure-la morta...

 –Òndia, Víctor! Què dius? –Es va escandalitzar, sobresaltada.

 –Ho sento, no t’emprenyis. Només volia dir que cap dels principals sospitosos no podíeu haver comès el crim perquè tots teniu una bona coartada, aleshores. Tots la teniu –va repetir.

 –Molt bé, fantàstic, d’acord, i què?

 –Que traslladis el moment de l’assassinat mitja hora abans, entre les deu i dos quarts d’onze.

 –Entre les deu i dos...? Ei no, però escolta, què t’empatolles? No pot ser, això que dius! A la Dèlcia l’han vista per últim cop a les deu i vint-i-cinc, no?

 –Sí senyora, correctíssim. Però jo et pregunto: a qui han vist, a les deu i vint-i-cinc? I més important encara: qui ha vist a qui, a les deu i vint-i-cinc?

 –Home, doncs la... Nen, que aquest encara és més tancat!

La forçada maniobra del Mercedes el va obligar a prendre’s amb seriositat l’advertència de la seva tia. El cotxe al qual perseguien va deixar l’empremta marcada al quitrà. En girar a gran velocitat, va fregar de forma violenta i estrepitosa amb la cua d’un camió que transportava cereals. La col·lisió va ressonar, seca i eixordadora, terra enllà.

En Víctor, a la vista de l’incident amb el camió, va frenar uns metres abans d’arribar al revolt, va posar una marxa menys i va girar sense més problemes.

 –Pobre home, aquest camioner! Segur que no sap ni d’on li ha vingut, la trompada.

 –Ell rai! El Mercedes, tieta, el Mercedes haurà quedat maco.

 –El Mercedes, el meu Seat... com li ho explicaré, tot això, a l’Eduard?

En Víctor va sotjar el rostre amoïnat de la seva tia durant un fugaç parèntesi de temps. Li va dedicar una llambregada indefinida, entre compassió i tendresa. Potser mai com aleshores no l’havia sentida tan propera i dolça alhora. Era una tieta perfecta, una esposa que es feia estimar i una propietària d’hotel exemplar. Potser massa exemplar i tot.

El cel començava a trencar-se en una multiplicitat de colors. Els núvols retenien les primeres llums i contrastos del capvespre, un llustre que posaria fi a una intensa jornada de crims. O almenys això esperava en Víctor.

Per una carretera secundària va sorgir d’imprevist una segadora. La seva amplitud impedia al Mercedes tota possibilitat d’avançament.

 –Ara el tenim! D’aquesta no se n’escapa –va exclamar triomfant en Víctor.

Però el vehicle optà per prosseguir l’escapatòria a través d’una via forestal força intransitable. Almenys per a automòbils d’aquella categoria.

 –Però què collons està fotent?

 –Mira, Víctor! El camí s’acaba en aquell camp! Més enllà del camp no hi ha res.

 –S’aturarà, doncs. Ha de parar per nassos!

 –I si porta una arma? Ai que ens matarà!

 –Mira, tieta, si portés una arma no fugiria com fuig –va intentar calmar-la en Víctor.

El camp estava segat de feia ben poc. Escampades arreu hi havia un munt de bales de palla rodones. El Mercedes les esquivava circulant com podia damunt del rostoll.

De cop i volta, el camp es va acabar. En Víctor, astorat per la bogeria d’aquella fuga desesperada, aleshores ja gairebé impossible, va aturar el cotxe i va sortir just a temps de veure com el Mercedes saltava la vora del camp. El motor es va aturar, i el vehicle va quedar situat sobre la roca que s’estenia més enllà del camp a poca distància d’un marge força prominent.

En Víctor i la Marina van començar a caminar amb lentitud cap al cotxe abonyegat, bo esperant trobar-se amb un espectacle depriment. La Marina es mig tapava la cara amb les mans. En Víctor, per la seva banda, controlava les bales de palla que servirien de refugi en cas d’un possible atac sorpresa per part del conductor.

El que va succeir a continuació, tanmateix, els va glaçar la sang. El motor del Mercedes es va engegar de nou i, sense pensar-s’ho dos cops, es va adreçar a l’estimball on trobaria la mort.

Mig minut més tard, un munt de ferralla era tot el que en quedava i tot el que es podia albirar des del capdamunt d’aquella immensa roca.

XVII

La cicatriu de la mort o la força del destí

Park Hotel Nou Paradís, vespre del dimecres 14 de juny del 2006

 –Pretendre descobrir l’autor o el mòbil de l’assassinat de Brocart i Santafè era una opció que només podia desembocar en un fracàs estrepitós.

En Víctor va esguardar un altre cop les cares de tothom qui s’havia reunit en aquell porxo de l’hotel. La temperatura era suau i els primers estels començavent a brillar. 

Totes les persones etiquetades com a sospitoses dels crims ocorreguts entorn de l’herència de Ricard Palacios, amb el jutge Martín al capdavant, s’havien aplegat en aquell indret destinat a ser el bar d’una de les piscines del complex hoteler. Estaven a punt per escoltar la crònica de l’heroi del dia. Heroi malgrat que la trama hagués conclòs amb una darrera i dramàtica tragèdia. 

 –Ho dius per tot el temps que havia transcorregut?

 –Justa la fusta, professor. Si aleshores la desaparició no es va aclarir, cinc anys després encara resultaria més complex. L’única alternativa viable era investigar l’assassinat de la Dèlcia Palacios.

 »El primer element que no quadrava era l’hora del crim. Dic això perquè l’hora en la qual semblava, en principi, que s’havia produït, cap dels cinc o sis principals sospitosos no podia haver-lo comès. Tots tenien alguna coartada més o menys bona. ¿Però i si traslladàvem la comissió del crim mitja hora abans, és a dir, entre les deu i dos quarts d’onze del matí? Succeïa una cosa molt curiosa: només dues persones ho podien haver fet; la Lídia Farràs o l’Isaac Collado. La resta de candidats disposaven tots d’una sòlida coartada.

 »El problema era que tres persones havien vist la Dèlcia Palacios a les deu i vint-i-cinc minuts. Però arribats en aquest punt, convé destacar que cap d’elles no mantenia un tracte especial amb la víctima. O no la coneixien més enllà de la premsa o, com a molt, només havien parlat amb ella en una entrevista ja feia molts anys. ¿I si la dona a qui acabaven d’entrevistar aquest matí no era l’autèntica Dèlcia Palacios? Qui millor que la directora d’una acadèmia d’Arts Escèniques, o en altres paraules una professional del món l’espectacle, per representar un paper tan complicat com era el de la Dèlcia Palacios.

 »Expliquem fil per randa la crònica dels fets. Aquest matí, abans de sortir a prendre els aires matinals, la Lídia s’ha maquillat dibuixant-se una esgarrinxada al mentó dret. Abans que la Dèlcia Palacios rebés el paquet que a nom seu havia deixat una estona abans al taulell de recepció, ha entrat en escena amb un rellotge de polsera a les mans. Un rellotge masculí que, a més de confondre la policia, servia també per a justificar la falsa rascada de la que s’hauria valgut en últim extrem per tal de demostrar la seva pretesa innocència.

 »Tal i com esperava, l’han advertit de l’esgarrany i se n’ha anat corrents a desinfectar-se’l. Ha entrat a l’hotel just quan un cambrer sortia amb el paquet a les mans per a la Dèlcia Palacios. Coincidència que, si no s’hagués donat, no hagués alterat en res els plans de la Lídia Farràs. Tot i que l’ha ajudada saber que havia rebut el paquet, ja que ho ha tingut molt en compte quan ha interpretat el paper de la seva víctima.

 »De fet, cal aclarir que tot el numeret de la calavera ha estat un muntatge del tot secundari. Si la Dèlcia Palacios no hagués rebut l’amenaça, hagués mort d’igual manera perquè així ho tenia planejat la Lídia Farràs.

 »Hagués mort d’igual manera perquè la clau no era el paquet, sinó l’entrevista. Tothom sabia que tindria lloc, aquella entrevista. I era d’esperar que la Dèlcia es canviaria la roba d’esport per una de més adequada a les circumstàncies. En conseqüència, hauria de pujar a la seva suite, lloc on tothom sabia que hi rebria els dos periodistes.

 »Al passadís de la setena planta l’esperava la Lídia Farràs, amb perruca, vestida i maquillada a l’estil Dèlcia Palacios. Sense la falsa esgarrinxada, per descomptat. Allà l’ha narcotitzada, diguem que amb cloroform. Li ha pres la tarja magnètica, ha obert la porta de la suite i l’ha carretejada cap al dormitori. Després se n’ha anat a la seva suite, que era la del costat mateix, i ha agafat un vestit igual al que llavors mateix duia posat. Ara entendreu perquè la Lídia Farràs n’havia comprat dos d’iguals, de vestits.

 »Al dormitori de la seva víctima ha procedit a dur a terme la part més dramàtica d’aquesta operació. Ha desvestit la seva víctima, ha mig plegat la roba d’esport i tot seguit l’ha mudada amb el segon vestit adquirit per a l’ocasió. Li anava una mica gran, d’això jo mateix me n’havia donat compte, però era de l’estil i qualitat dels de la Dèlcia Palacios. Podia per tant passar per un dels seus atesa l’extensa vestimenta que posseïa la difunta cantant. 

 »A la mà dreta li ha posat un tros de paper estripat amb les lletres «...guro la pitjor mort pe...», la finalitat del qual no acabo de veure clara. Suposo que pretenia aportar més confusió al cas amb una hipotètica carta amenaçadora. O en tot cas desorientar la policia respecte del modus operandi.

 »Amb el braç esquerre l’ha sostinguda dempeus, d’esquena a ella, i amb la mà del mateix braç li deu haver engrapat el puny dret amb el tros de paper a dins. Així s’ha assegurat que la tenia ben tancada fins que la rigidesa post mortem, el rigor mortis, empresonés el tros de paper entre els seus dits. Amb l’altre braç li ha etzibat la punyalada mortal al pit.

 »Ha tancat la porta del dormitori. Devien ser més o menys les deu i cinc i s’ha disposat a esperar els periodistes al vestíbul de la suite, on tindria lloc l’entrevista. Un interviu que ha procurat que fos ben breu, per estar el menor temps possible a l’escenari del crim.

 »Una dada interessant i que amb aquest argument que us acabo de dir recobra especial importància és que els periodistes han afirmat que l’entrevistada... com ho deien, ells? Ah sí, entresuava. Tan de bo sempre fossin tan diplomàtics, els periodistes! Bé, la qüestió és que suava. I això encaixa amb un altre element: suava perquè, sota la vestimenta de la Dèlcia Palacios, la Lídia Farràs portava les seves pròpies robes.

 »Ha acompanyat els periodistes a la planta baixa. No he parlat dels ascensors avariats perquè ja està tot dit i perquè suposo que ja els teníeu en compte. Allà s’ha assegurat que la veiessin almenys tres persones: els dos periodistes i l’Eva, la recepcionista del matí. Cert que l’Eva havia vist l’autèntica Dèlcia feia molt poca estona, però en aquell moment es trobava a una distància suficient com per no poder-se adonar de l’engany. 

 »Aleshores l’intel·ligent Lídia Farràs ha demanat l’hora perquè tothom sabés que a les deu i vint-i-cinc minuts la Dèlcia Palacios encara era viva.

 »Ha fingit que s’havia oblidat el rellotge de polsera; de fet, per això ha demanat l’hora, molt enginyós de part seva. Ha simulat que se’n tornava escales amunt cap a la seva suite. Però quan els periodistes s’han girat cap a la porta i la recepcionista ha tornat a la seva absorbent tasca d’atendre mil i una trucades, la falsa Dèlcia Palacios s’ha esmunyit cap a la bugaderia de l’ala oest de la planta baixa d’aquest edifici. Bugaderia a la qual s’hi accedeix per una porta propera a les escales amb la inscripció «Privat», que dona a un passadís amb diverses cambres l’última de les quals és la ja reiterada bugaderia. 

 »Com un llampec, s’ha tret la perruca i el vestuari de la Dèlcia Palacios i s’ha rentat la cara. En acabat, s’ha fet una esgarrinxada, aquesta vegada de debò, amb alguna agulla o alguna cosa per l’estil, i s’hi ha posat una tireta. Acte seguit ha saltat per la finestra procurant que ningú no la veiés.

 »Amb el ram de flors que de forma discreta i oportuna havia reservat sota algun arbust, ha sortit radiant i satisfeta a la Plaça Principal. I ha sortit just a temps de veure com se n’anaven els dos periodistes que l’havien entrevistada. A ella, a la Lídia Farràs, no a la Dèlcia Palacios.

 »Hores més tard ha passat a recollir la disfressa per emportar-se-la i fer-la desaparèixer. Però... ningú no és perfecte, i ha perdut una ungla postissa de les que s’havia posat per interpretar el paper de la seva víctima.

El gran misteri estava resolt. Però l’expectació seguia planant en l’ambient.

 –Aquesta part, diguem-ne, pràctica és molt interessant, però... i de la teoria? –Va inquirir el jutge–. És a dir, en altres paraules, quin és el mòbil real d’aquest assassinat?

 –El mòbil del crim de la Lídia Farràs era protegir la reputació del seu pare. Pels interrogatoris que vostè li va fer, professor, he notat que gairebé l’idolatrava. A mi em sembla un mòbil prou consistent.

 –Però per què l’hauria de voler protegir, la memòria del seu pare?

 –L’única explicació que se m’acut, la més raonable, és que el doctor Jaume Farràs fou l’assassí de Brocart i Santafè. Permet-me si us plau una pregunta, oncle Eduard. El doctor Farràs, el teu germà, va morir d’accident de cotxe. Però jo et demano: va ser o creus que va ser, de debò, un accident?

L’Eduard estava tan abatut que no tingué ni esma de respondre la pregunta. Va prendre la paraula la seva esposa.

 –Mira, Víctor... No ho sabrem mai amb exactitud, però aquella desgràcia sempre ens va semblar d’alguna manera inversemblant. Va passar en una recta, anava sol, amb la carretera neta, el cotxe acabava de passar una revisió. I ell feia dies que estava estrany. De fet, feia mesos que estava moix, encaparrat, absent. Era com si s’hagués anat apagant a poc a poc.

 –Però a veure, per què diantre el meu germà hauria d’haver mort el Brocart i Santafè?

 –Això no ho sabrem mai, oncle. Em decanto a creure que el senyor Brocart sabia alguna cosa perjudicial o que posava en perill el prestigi de tota una vida consagrada a la medicina. Ja que ara mai no ho sabrem prou bé, jo proposo, professor, companys i companyes, tancar aquest trist volum i donar per arxivat el cas. Llevat, és clar, que algun dia es consideri necessari investigar la vida i l’obra del doctor.

L’instructor va sospirar i es va passar una mà per la cara com si pretengués desentumir-la. No va pronunciar cap resposta, si bé féu una mena gest afirmatiu.

 –Aturem el carro, nano –va intervenir tot d’una gratant-se el cap la Virgínia Guiu–, torna’m a explicar tot això de la rascada a la galta. Per quins pebrots havia de recrear-se amb aquesta comèdia?

 –En realitat no se l’havia de fer, però se n’hagués valgut i molt en cas de descobrir-se tota la martingala. Vostè mateix, professor, m’ha dit tot just fa vint minuts quin era el contingut d’una de les bosses d’escombraries; un vestit igual al que portava el cadàver de la Dèlcia Palacios, un flascó amb tinta vermella i una perruca rossa amb el mateix pentinat que el de la difunta Dèlcia. Se’n volia desfer, però no hi ha estat a temps. Si ho hagués aconseguit, cap tribunal del món no l’hagués poguda acusar. Perquè, en primer lloc, no hi hauria proves i, d’altra banda, l’esgarrinxada l’hauria salvada. Només perquè els periodistes haguessin declarat que la dona a qui havien entrevistat no en tenia cap, d’esgarrinxada, mentre que la Lídia Farràs se l’havia feta bona estona abans que la Dèlcia Palacios oferís l’entrevista. Intentar demostrar que l’esgarrinxada era de bon començament falsa hauria resultat impossible, sobretot perquè al final se la va acabar fent de debò.

 –Això últim em recorda una pel·lícula... No sé què del Nil –va deixar caure la Marina.

 –Mort al Nil, potser? –Va preguntar el jutge, que intuïa per on anaven els trets.

 –Sí, em sembla que sí –va confirmar, amb els ulls vermellosos–. Protagonitzada per aquell actor que es deia... Ustov, o Ustiov, o...

 –Ustinov, Peter Ustinov –la va ajudar el jutge.

 –Sí, exacte, i també hi sortia aquella, la... Mia Farrow, i la Bette Davis i... Però ai caram.

 –Què passa, tieta? 

 –No res. Una cosa curiosa, res més.

 –Digues –la va animar el seu nebot.

 –Que aquesta pel·lícula, Víctor, la vaig veure perquè la pròpia Lídia me la va recomanar.

Epíleg

El discurs inaugural

Park Hotel Nou Paradís, dissabte 17 de juny del 2006

«Benvolgudes i benvolguts,

Per mitjà d’aquest comunicat, fem avinent que, amb motiu de l’esclariment dels fets que han tingut lloc aquests últims dies, s’ha posposat l’acte inaugural de les noves instal·lacions del Park Hotel Nou Paradís. La celebració tindrà lloc el proper dissabte 18 de juny, a partir de les sis de la tarda, amb el mateix programa previst inicialment.

Agraïm les mostres de solidaritat rebudes i la vostra comprensió arran de les tragèdies que s’han esdevingut.

Junta Directiva del Park Hotel Nou Paradís»

***

 –... I després d’aquestes paraules tan laudatòries i afalagadores del Molt Honorable Senyor President de la Generalitat, voldria donar la paraula a una persona que ha contribuït, en gran mesura, a la materialització d’aquest magne projecte que ha pres el nom d’Hotel Nou Paradís. Endavant Virgínia, la pista és teva!

 –Mossa, tens un mascle que val un imperi –va murmurar l’al·ludida a la Marina, mentre s’encaminava cap al centre de l’estrada–. Bé, anem per feina. He de dir-los, per començar, que no conec aquest Hotel Nou Paradís. El bonic espai que jo vaig veure néixer era un nan en comparació amb aquest portentós espai lúdico-esportiu i cultural que avui ens obre les portes. Ha canviat gairebé tant com una meva amiga que, assolida i desbordada la línia dels cinquanta, es va adonar tot d’una que li havia passat per alt la joventut. Els ho juro: va quedar irreconeixible. A la zona de la balconada, i mai millor dit, hi tenia un parell de síndries que li rebentaven el top, les cuixes semblaven grapades per darrera i a la cara, senyores i senyors, hi tenia enganxats uns morrets inflats de color salsitxa que feien delir el pobre gosset de la Mari Tere. No els explicaré què s’hi va fer al pompis perquè seria de molt mal gust entrar en detalls. 

 »Però daixonses, tal com els deia, aquí hi trobaran de tot: cambrers elegants, monitors musculosos i bronzejats, corpulents jardiners despullats de cintura en amunt, clients amb comptes a les Caiman... Ara bé, que no se m’enfutismin les senyores, que jo només flirtejo amb els que estan solets, pobrissons. Pel que fa als altres, jo només em resigno a repassar-los.

 »Bé, on érem? Ah sí, els estava enumerant el «de tot» que hi ha per aquí. Fins i tot hi trobaran un port esportiu, un camp de golf i un hipòdrom, encara que jo prefereixo les curses, tot i que no guanyo quasi mai. Ve a ser més o menys com la loteria de Nadal, que sempre em toca. Rascar-me la butxaca, vull dir. I això que segueixo les instruccions al peu de lletra; des del boom de la Bruixa d’Or, cada any frego el dècim a la bruixa, però com que no tinc l’oficial a mà, doncs bé, m’he de conformar amb refregar-lo per les corbes de la meva assistenta, força prominents. 

»Ai pobra noia, sort que no em sent! De fet, els he de confessar que no me’n separaria mai, d’aquella mossa; m’encanta discutir pel color dels tovallons o pel dels tangues de setí. I he d’admetre que, a polemitzar, m’hi vaig acostumar molt abans que es morís el meu marit, que en pau descansi. Ell, pel sol fet de tenir-me entretinguda i fer-me callar, em donava sempre la raó. No cal ni dir que al final acabava fotent el que li sortia d’allà on ja saben. I és clar, si una miserable facultat que tens al final no l’exercites, es rovella. Aleshores va ser quan vaig decidir contractar una discutidora professional... Ai perdonin-me, no puc evitar-ho, sempre m’enrotllo com una persiana! Més i tot que vostè, senyor President. Que, dit sigui de passada, millora al natural.

 »En resum: relax, balneari, esport, lleure, cultura, naturalesa, fauna salvatge de nits desenfrenades, espais recòndits pels enamorats a la llum de la lluna, i etcètera, etcètera, etcètera. Tot això i molt més és vostre. Tot això és aquest complex hoteler que els obre les portes avui.

 »Per acabar, i amb la vènia dels màxims accionistes de l’hotel, els meus bons amics Eduard i Marina, voldria retre un sentit i humil homenatge amb el cor a la mà. Els demanaria, si us plau... Però caram, senyora, què li fa tanta gràcia? No se’n burli de mi, dona! Que jo també en sé, quan vull, de discursejar tota seriosa. Encara que de vegades, quan ho intento, se m’escapa el riure. Bé, doncs el que els anava a dir, i a vostè també, senyora, és que si us plau alcessin amb mi la copa de cava... Molt rebé. Doncs mirin, l’homenatge és d’allò més senzill. 

 »Alcem plegats les copes per brindar junts a la memòria d’una dona que, malgrat no ser avui aquí entre nosaltres, ha escrit una part, per sort o per desgràcia inesborrable, de la història de l’Hotel Nou Paradís. Una dona que jo apreciava més enllà de per raons d’estricte parentiu, una dona mercès a la qual s’ha dissipat una sòrdida història que emmascarava el passat i el present d’aquesta prodigi turístic, i n’hipotecava el futur.

 »Estimada neboda, estimada Dèlcia, el brindis és per a tu. Sempre he estat convençuda que la vida és un lent degoteig d’interaccions, d’eventualitats i de coneixences. Allò que de veritat importa és el temps viscut, el bagatge de relacions i experiències convertit en el petit museu de la nostra memòria. I aquest nucli d’essències perviu, despert o latent, mentre respiri el cos que l’ha sabut fer seu. En poques paraules, Dèlcia, et vull dir que tan sols l’oblit enterra els morts. Per tant, estimada neboda, continuaràs vivint. Nosaltres, aquí, et recordarem. I em permeto la llicència d’afegir-hi, a més, que serà per força temps: tothom ja sap que jo tinc corda per molts anys. 

 »Vull acabar llegint l’estrofa d’una cançó que tu mateixa vas compondre, interpretar i enregistrar per primera vegada a París ara deu fer uns... –va balbucejar una xifra inintel·ligible– anys. Estic segura que te’n recordaràs, com més d’un dels avui aquí presents. Diu així:

«Je chercherai l’horizon du monde

dans tes yeux, un faux jour d’été,

quand la vie montre sa face blonde

quand la vie dévoile sa dureté.

Je partirai avec toutes mes larmes

jusqu’au bout de la mer, si tu veux

qu’on se dise, vraiment, adieu, 

qu’on se dise «c’est tout, adieu»  

Un mormoleig va circular per moments entre la resta de personatges d’aquesta història. No hi havia ni l’Anna Pons, que havia declinat acudir a la festa, ni l’estudiant de primer de Dret que havia resolt el misteri. S’havien conegut, al final. El dia abans, divendres setze de juny, s’havia celebrat a Tarquinia, prop de Roma, lloc on residia la família, el funeral de la cantant. Però l’Anna ja tornava a ser un altre cop a Barcelona. I alguna excusa havia trobat en Víctor per deixar plantats els oncles en un dia com aquell. Una revisió d’examen resultava d’allò més convincent, «perquè és clar, el dijous el tenia lliure, però com que al final heu aplaçat la data de la inauguració...».

Pel que feia a la resta, romanien tots ells dalt de la tarima provisional que presidia la Plaça Principal. Amb aquell gest acompanyaven una llavors pletòrica i emocionada Virgínia Guiu. La proximitat amb els responsables del murmuri va permetre que la conferenciant sentís allò que s’estava coent. Sense pensar-s’ho dos cops, va girar el rostre per contemplar de nou el públic i, sostenint la copa alçada, va afegir ben alt:

 –I a la memòria també de’n Lluís Brocart i Santafè! A l’Hotel Nou Paradís, mort i destí s’han divorciat: ara hi comença la història dels vius.