Segon Premi en la modalitat de Prosa per Adults dels XXXI Jocs Florals del Raval (maig de 2021)

Avui sé que la meva vida haurà servit d’alguna cosa. No soc pas cap heroïna ni em sento per sobre de ningú. Procuro militar en les causes que em semblen justes. D’altra banda, visc d’una feina convencional, sense estridències i més aviat sedentària. Administro tan bé com puc un sou que frega els mil dos-cents –almenys puc dir que he superat el mileurisme–, llegeixo força –menys del que voldria, com se sol dir–, m’agrada viure sola i m’entretinc amb una afició insípida als ulls de molta gent: els bonsais.

Al principi, això de comprimir arrel en una terrina minúscula em semblava una crueltat morbosa. Tanmateix, em fascinava la robusta vivesa d’aquestes plantes. Si rebien les atencions necessàries, podien viure molts més anys que en el seu medi natural. D’altra banda, en cas que les arrels sortissin del receptacle, sempre hi havia la possibilitat de buscar un espai alternatiu on l’arbret es pogués desenvolupar. Amb la consciència més tranquil·la, i molt engrescada amb aquella nova afició, em vaig imbuir de la filosofia que donava sentit a un ritual absorbent i relaxant: el de la cura i contemplació dels bonsais.

Ara mateix estic estalviant per viatjar al Japó quan la pandèmia ho permeti. Voldria veure de primera mà algunes de les miniatures boscanes més espectaculars del món. Paisatges lil·liputencs creats amb una il·lusió i passió. Mentrestant, badoquejo entre els estands de les floristeries especialitzades i em deixo captivar pels espècimens més curiosos o treballats. Així va ser com vaig viure la singular experiència que us vull referir.

Per combatre el confinament, procuro fer una passejada cada dia. És la meva petita i necessària excursió per estimular la musculatura. Procuro variar la ruta i així, de passada, vaig coneixent llocs nous. En una d’aquestes caminades vaig descobrir una petita botiga amb un aparador ben proveït d’interessants peces arbòries: dretes, corbades, en cascada i agafades en una roca. Hi vaig entrar sense pensar-m’ho gaire; de fet, aprofitaria l’ocasió per comprar una mica de fertilitzant.

El local era acollidor i constituïa una petita joia per als amants dels bonsais. A banda del producte principal, hi havia un gran ventall d’accessoris: objectes per al cultiu, safates ornamentals, elements de paisatgisme, monografies i estilitzats mobles de ferro forjat amb rajoles abrillantades. Només hi faltava algú que atengués la clientela. Vaig alçar la veu, però ningú no va respondre. La vista se me n’anava als prestatges i, si bé em sentia incòmode, vaig preferir esperar admirant les magnífiques escultures vives que m’envoltaven.

De sobte, quan ja feia ben bé un parell de minuts que deambulava per l’establiment, una fressa em va fer girar el cap vers el taulell. Res. Imaginacions meves, potser, però vaig repetir la salutació; «Hola? Que hi ha algú?». Llavors, com si es tractés d’una aparició, es va insinuar el contorn d’una figura rere la cortina. Els enfilalls de plàstic i la incipient foscor de la rebotiga la protegien de l’esguard intrigat que em dominava l’expressió de la cara. «Sí?», va preguntar la noia amb un fil de veu. «Hola, bona tarda. Vaig mirant, eh? I em quedaré això...». Després, amb una pronúncia forçada i més aviat consonàntica, em va dir: «el meu marit és fora. Si pot esperar...». Hauria pogut enllestir la conversa amb un educat «cap problema», però en comptes d’això vaig obeir l’instint de prosseguir la conversa: «perdoni, em podria dir si tenen algun bon substrat? Me n’emportaria un paquet, si us plau.»

Una mà fina i de pell esblaimada va apartar les tires poc més d’un pam. Aleshores la vaig veure. Era molt jove, de vint o vint-i-pocs. Tenia el rostre ovalat, les faccions orientals i els cabells negres. Malgrat que romania capbaixa, durant un instant li vaig entreveure els ulls, que transmetien una inquietant mirada inexpressiva. «Ell vindrà aviat. Ell l’atendrà...». Em sentia inquieta i volia indagar una mica més, però la campaneta me’n va privar. La llambregada cap a l’accés principal va durar un segon, però en l’ínterim la figura va desaparèixer. «Disculpi, m’havia escapat un moment», es va excusar l’home, un personatge corpulent i cara-rodó. «És la millor hora per anar a Correus. Digui’m: en què la puc servir?». Estava desconcertada, ho reconec, i em va resultar difícil controlar el balbuceig. Per sort, vaig tenir la sensatesa de no esmentar a la noia, ja que potser l’hauria posada en un compromís. Vaig comprar una ampolleta de fertilitzant i, mentre l’homenàs em lliurava el rebut, vaig intercalar: «m’alegra haver trobat aquest lloc. No en conec cap altre amb una oferta tan variada.» «Torni quan vulgui», va correspondre. «Així ho faré, gràcies!»

No em treia del cap la noia. Era xinesa o japonesa, això segur, i se sentia insegura. Potser l’acorralava algun temor. El botiguer em feia mala espina. La devia controlar. En qualsevol cas, jo no em volia quedar amb el dubte, i vaig estar rumiant què podia fer. Com que ja havia anticipat que repetiria la visita, se’m va acudir de tornar a l’establiment el mateix dia de la setmana i a una hora similar. Qui sap, potser també l’enganxaria fora de la botiga i podria veure la noia. Tanmateix, des de la vorera estant vaig veure l’homenàs recolzat al taulell i amb el rostre encarat a la pantalla de l’ordinador. Ell no em va veure, i vaig preferir passar de llarg; l’objectiu era parlar a soles amb la noia; si no ho podia aconseguir, valia més no cremar aquell cartutx.

Una hora més tard, va succeir tres quarts del mateix: l’home atenia una clienta menuda i empolainada com una figura de la jet set, i vaig decidir posposar la temptativa. L’endemà ho vaig provar de nou, i aquesta vegada la sort em va acompanyar. No es veia cap moviment a l’interior, i vaig entrar-hi fent-me sentir. Va trigar una mica, però al final vaig percebre la silueta rere la cortina. «Sí?» Havia assajat què dir, però em va costar una mica articular les primeres paraules. «Hola, mira, soc... bé, una clienta. Ja vaig venir la setmana passada. Em recordes, oi? Mira, podries donar un cop d’ull al catàleg? Busco...» «Ara vindrà», em va interrompre. «Ell sap» «Sí, és clar, ell sap, però jo confio en el teu criteri. Si tu poguessis...» «No», va contestar, seca. «Ell vindrà», va insistir. Justament en aquell instant va ressonar el dring de la campaneta i ella es va fondre a l’acte.

El tercer intent va ser molt més fructífer. Després d’encertir-me que la botiga estava buida, vaig entrar com en les dues ocasions precedents. La noia va aparèixer al cap d’una estona, em va ullar i, sense badar boca, va tornar a desaparèixer. Poc després, va travessar el llindar, em va allargar el braç i em va deixar un objecte al palmell de la mà. Era una caseta de resina de les que s’utilitzen per decorar les safates dels bonsais. «Ara, ves-te’n!»

Instintivament, la vaig obeir. Dues illes més enllà, em vaig entaular a la terrassa d’un bar amb la figureta al davant. Era bonica i ben proporcionada, però no tenia res d’especial. Hi havia el preu; recordo que no era res de l’altre món. Aleshores em vaig adonar que es notaven unes marques a l’etiqueta. En desenganxar-la, vaig veure que hi havia un missatge manuscrit a la part adhesiva: «SOS. No papers. Wei.»

Em vaig quedar sense alè. Els dits em tremolaven. Jo, tot i el meu pragmatisme, em sentia incapaç de pensar amb claredat. Com l’ajudaria? Amb quins recursos? Què podia fer? No la volia perjudicar, i per això descartava recórrer immediatament a la policia. Necessitava recopilar més informació, documentar-me bé, si volia aportar proves. Sense ser-ne conscient, m’acabava de descobrir en la faceta d’inspectora.

Vaig demanar un dia de permís a la feina i vaig estar filmant i fotografiant les persones que entraven i sortien de l’immoble. Vaig aconseguir captar algun personatge ben curiós esmunyint-se cap a la rebotiga. Complementaria les imatges amb l’enregistrament d’una gravadora en forma de clauer; l’havia amagat darrere d’una làmpada, mentre l’individu gras buscava les tisores de podar que li acabava de demanar. L’autonomia de l’aparell era de vint-i-cinc hores, i comptava que seria suficient per saber què estava succeint entre aquelles quatre parets. Potser l’homenot –cada vegada em semblava més horrible i sinistre– començava a sospitar de mi, però jo procurava semblar convincent quan repetia que era una sort haver trobat una floristeria especialitzada en aquella part del barri.

Cap al vespre, vaig tornar a entrar portant a sobre un dels meus bonsais. Mentre li preguntava què podia fer per envigorir-lo, vaig recuperar la gravadora. Una estona més tard, vaig sortir de la botiga amb el neguit d’una mirada trepanant-me la nuca. De ben segur que hauria vulnerat unes quantes lleis, però em sentia satisfeta i volia escoltar la gravació per conèixer els fets de primera mà. Tanmateix, en tombar vers un laberint de carrerons aombrats, algú em va agafar per un braç.

Era la clienta empolainada que havia vist a la botiga. Devia tenir uns quaranta anys, desprenia una intensa olor de perfum i em fitava severament. Es va identificar amb una placa i em va fer entrar al portal d’un edifici proper. Era una agent dels mossos que treballava de paisà. Investigava una xarxa de proxenetisme vinculada a l’amo d’aquella tapadora en forma de negoci botànic. Malgrat el meu desconcert, vaig contestar les preguntes amb naturalitat i serenor. Li vaig relatar què havia fet i per quin motiu, i ella em va requisar el material per incorporar-lo al sumari. En preguntar-li per la noia, em va assegurar que tot aniria bé: l’operació no s’allargaria, la batuda estava prevista per aquella nit i la jove, ben assessorada, podria rebre una autorització de residència pel fet d’haver col·laborat amb autoritats públiques en el marc d’una investigació oficial.

Han passat dues setmanes d’ençà d’aquella aventura. L’agent dels mossos em va fer saber que la meva aportació havia estat d’una gran vàlua per assestar un cop definitiu a la banda. D’altra banda, em va transmetre que la Wei em volia conèixer, i avui he mantingut la primera conversa amb ella. És una lluitadora nata i se’n sortirà. M’entristeix, però, que s’exigeixin heroïcitats a les víctimes i que se silenciï l’esclavitud, l’abús de poder i la violència contra les persones. En tot cas, vull creure que aquest món de dominadors criminals s’extingirà. Ho veig possible perquè confio en la força d’una realitat humana diversa, justa i lliure.