Miscel·lània

Sovint descobreixo poemes (o intents de poema) oblidats en carpetes antigues, entaforats en algun calaix, ocults en llibretes d'apunts o perduts en esborranys descartats. També retrobo poesies escrites amb motiu d'alguna efemèride o celebració familiar.

L'objectiu d'aquesta miscel·lània és donar a conèixer els versos aprofitables (i molt diversos) d'aquests descobriments ocasionals. Algunes composicions són experimentals, d'altres commemoratives i n'hi ha que, simplement, vaig escriure perquè em venia de gust fer-ho.

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.



Pols

Després d'una tarda plàcida,

la solitud del capvespre

m'acull entre boscos, camps,

ventijol i cel rogent.

Avanço lent, sense ruta,

captivat per les penombres

i l'hipnòtic horitzó

que s'estén al meu davant.

M’embafa la pols eixuta

i entreveig, en les empremtes

i roderes que s’esborren,

un reflex d’allò que soc.

Alço el cap sense tenir

ni tan sols una resposta.

Què puc fer-hi, si no sé

on s’amaguen els perquès?

M’abraona el sentiment

de no ser ni aquesta pols

que trepitjo en la foscor

mentre noto el formigueig.

Galàxies infinites

m’erosionen la ment;

la bellesa del miratge

contrapesa la buidor.

Sota vents engolidors

que eternitzen l’univers,

deixo de pensar «què soc?»

per no veure’m tan petit.

Un alumne de la vida

no pot anhelar res més...


Havanera


M’abraça el so coral d’una havanera,

l’autèntic himne dels temps de bonança.

La dolcenca blavor de primavera

desentumeix un incís d’enyorança.

T’entreveig la mirada jogassera

i un somriure de porpra delectança.

La bravesa que remou l’escumera

em reforça la tendra confiança.

Ran de mar, i a l’ombra de les palmeres

d’una avinguda sense desnivells,

entre els colors de tantes jardineres

que enriveten els pòrtics i els cancells,

beso les teves faccions enciseres

mentre em bressolen els somnis novells.


El saltant d’aigua

El saltant, espumós i platejat,

és el vel d’un brillant vestit de gala

que esquitxa de puresa diamantina

la placeta on s’emmarca el brollador.

Una densa molsa cobreix els trams

més insondables i obacs del torrent,

mentre percebo la remor constant

que s’escampa fins a fondre’s en l’aire.

L'aigua fresca ressona, alliberada,

entre boixos, pins, pollancres i salzes,

sostenint el teló frescal i verd

d’aquest petit retall de paradís.


Anhel


S'espesseix el fang

amb el pas del temps.

El sol persistent

promet la bonança

d'un estiu ardit.

El vent fueteja

les teules rosades

i els liquens verdosos.

El món s'assuauja

sota un planisferi

de llums i colors.

I em crema a les mans

l'anhel de crear.


Revolta


Com un glop de sang que termeneja

en algun confí llunyà del cos,

desitjo encarar-me als propis límits

a despit de tantes incerteses

on s'arreceren les pors i els dubtes.

Deu ser que m'he cansat d'esperar

inútils permisos complaents.

És el principi d'una revolta

envers una part de mi mateix.


Delació

Saltant

al buit

obscur

de nits

estèrils,

viuré

el somni

d'escriure

els teus

secrets.

En part

ho són

també

els meus

poemes,

perquè

dic molt

de tu

parlant

de mi.


Postal d'estiu


Mirades trèmules

i pell humida

evaporant-se

en un instant.


Cremàvem hores

des d'aquell límit

etern i efímer,

com foc al cos.


No entrellaçàvem

més que silencis

que compartíem

tardes endins.


Malgrat que em torba

tanta nostàlgia,

em plau d'escriure'n

postals d'estiu.


I m'asseguro

la delectança:

en cada barca

que solca el zèfir

hi veig les corbes

que m'erosionen

la llunyania

d'aquells moments.


Vers tu


Saps?

Buscava el meu destí,

llavors, aquella tarda,

a l'ombra d'esvelts arbres

enrivetant, fresquívols,

aquell tòrrid camí.


Buida i enquitranada

de tants projectes fràgils

o més del que jo creia,

serpentejava, tosca,

la carretera vers

tu.


Mes

el final que s'intuïa

era lluny. Massa lluny.

M'hi abocà una mirada

hipnotitzant. La teva.


Voldria saber què hi ha

darrere aquella porta.

Sempre dius que hi amagues

bocins dels teus enigmes

sembrats a la devesa

del gerd país dels somnis.


Guardes amb picardia

l'exòtic paradís;

què hi ha rere la porta?

Quin misteri m'imanta?

M'és igual. Ja sóc feliç.


Somriu-me un altre cop.

No vull altra resposta.


Instants emmarcats


Un «t'estimo» a cau d'orella.

La timidesa d'un somriure

fugisser.

Silencis cristal·litzats

en mil postals a la llum

d'una lluna

còmplice. De fons, la música

que compartíeu llavors,

o l'escuma

d'un brindis efervescent.

Del que n'heu escrit, en queda

una duna

d'instants emmarcats. Com ara

mateix, moment que no dóna

treva al temps.


Melodies


Bo i musicant la nuesa

d'unes pauses massa curtes,

tentinejaven les ones

del parèntesi que un dia

compartíem, adormits.


Destil·laven, les penombres,

horitzons orfes de posta,

i on el blau de mil promeses

feia innecessari perdre's

en un vòrtex obscur,

a l'univers.


So d'havanera


D'aquella tarda

n'escric encara

paraules dolces

amb sal de mar.


Records d'imatges

que s'embarcaven

dibuixant línies

d'aigües gemmals.


A frec de costa

les bigues blaves

i aquelles heures

filtrant el sol.


Ales obertes

jugant a viure,

les pinzellades

captant el vol.


La caldereta

que marinava

blavor de somnis

d'hores després.


La brisa nua

l'arena blanca

la boca humida

glatint el bes.


I entre les ones,

les mitges llunes

i una havanera

cercant el rumb.


Melosa calma

daurant les boires

que s'ajocaven

carena amunt.


L'ermita


Clareja

suau

com llum

d'espelma

la imatge

lletosa

del sol

ixent.


L'ermita

perduda

a dalt

del cingle

esguarda

la vall

tothora

dorment.


¿On és

el poble,

l'escola,

la vida?

Tan sols

memòria

d'algun

absent.


Tremolen

silencis

on creixen

bardisses,

i es mouen

les pedres

polides

pel vent.


Al cel

s'encreuen

fumeres

dels vols.

A terra

hi dorm

un buit

ingent.


Mentre passa el temps


El blat rosseja i un sol de justícia

vesteix un dia brillant i daurat.


Dansen gallarets,

canten les cigales,

la bassa espurneja

amb la llum del sol,

i m'assec a l'ombra

d'una centenària

alzina que sembla

tota ella un palau.


I penso en la vida,

que passa de pressa,

al vol d'il·lusions

endutes pel vent.

Què en queda, després?

Potser només cendres

de les esperances

que ens foren bressol.


I amb certa fermesa

malgrat els exilis,

alguna paraula

gravada amb delit,

en roques, a l'ombra

d'una centenària

alzina que sembla

tota ella un palau...


Una llàgrima


La boira entela

nítides ombres

dels cors que ploren

la sang d'un món.


Els ponts tremolen,

els murs s'esquerden,

els arbres bolquen

el seu brancam.


Si algú flirteja

amb l'esperança

que no es rendeixi

pel seu rebuig


Perquè si evoco

l'amor platònic

potser és que encara

s'hi pot somiar...


Malgrat que llisqui

tota una vida

des de la galta

fins al mentó.


Records d'un juliol


L'estiu del 1994 es van viure moments de gran angoixa col·lectiva arreu de Catalunya. La tensió fou especialment intensa a les comarques centrals.Vint-i-cinc anys després, el verd (un verd fràgil, tothora amenaçat per l'avenç implacable d'un canvi climàtic que hem incentivat i del qual en negligim els efectes) s'ha estès enmig de les roques que es van ennegrir aquell terrible juliol. Enguany (2019), els pobles de la Ribera d'Ebre i del Priorat han patit l'assot de les flames. Passaran els anys, i un paisatge nou tenyirà l'horitzó. Tanmateix, la preservació del nostre petit planeta serà un repte cada dia més difícil d'assolir.
25 anys del gran incendi de 1994: l'abans i el després (article de Nació Digital)


...i deixar-me endur pel vent.


De tot allò, que en quedin les imatges

les cares d'impotència,

la gota fugissera

de llàgrima i suor,

la viva repugnància

de l'horitzó ennegrit,

l'ofec, el nus de ràbia,

la sutja que ens vestia,

i aquella eterna nit.

Per explicar algun dia,

-qui sap quan i per què!-

que aquell estiu vam viure

a l'ombra d'un flagell.


Trossejaré després els records d'aquelles hores,

i a poc a poc els posaré dins una plata de vidre.

Llavors els cremaré, perquè el foc es mengi el foc,

i només quedin les cendres

de les cendres del malson.


I des d'un cingle, contemplaré les valls,

potser tan verdes com abans d'aquell estiu,

i tiraré les cendres,

m'ompliré els pulmons, buidaré la ment,

i somiaré, veient-me convertit

en l'àguila reial

que es deixa endur pel vent.


4 de juliol del 2004


Em sento petit


Poema seleccionat per formar part del llibre La catalana de lletres 2004


Em sento petit

ataüllant el meu mantell de tarda blava

i les onades d'una mar cruel i brava

que tinc a dins,

que no té port,

que '’estremeix,

que desconec,

que sé que hi és,

que m'obsedeix,

que em fa de gec,

que em fot revés,

que em dona veu,

que em dona vista,

que m'entabana,

que em fa de peu

que no és verista,

que sempre mana,

que és el pedró

de mil confins

i joc de sort.

Mar que és el do

que tinc a dins

i sense port.

Em sento petit.

Per més que infli veles el vent de la raó,

sols puc ser veler en aigües d'il·lusió.