Maldo per concebre la llum en la fosca,l’hipnotisme màgic d’una calma neutra,la terra promesa, fèrtil i abundosa,on les llavors neixin sense corrupteles.
Sempre he volgut creure que soc part d’un canvi,que enarboro lluites quan dormo en silenci,que si acato deures és per vèncer límitsi drets que m’imposen només perquè calli.
Sé que soc ingenu quan crec en fugides;trobo l’harmonia, perdo l’energia,esquivo les trampes, caic a les bardisses,m’aixeco i encara crec que estic en forma.
«Els anys no perdonen», diu qui no s’espanta.És un d’aquests lemes que em xuclen la força–«convé no rendir-se», «l’esperit és jove»,«cal donar la cara», «tot pot ser possible»...–
No sé si algun dia tastaré el desànimmés amarg i erràtic d’una ment tan dèbil.Tot i que soc fràgil, traço l’aventurade forjar miratges on jo pugui viure.