Tercer Premi al II Certamen Literari La Brúixola (Vallromanes, gener de 2004)

Aquest relat es troba inclòs en el recull Laberints

No tinc cap mena d’inconvenient a permetre que, quan es difongui aquesta autobiografia a títol pòstum, es faci públic també un episodi repulsiu de la meva vel·leïtosa existència. Després d’un bon reguitzell de pàgines dedicades a les relacions sentimentals i a l’ascens al punt culminant de la carrera, l’Oscar a la millor actriu que em fou concedit per The Ocean’s Word, vull narrar l’autèntic motiu que m’impulsà a recloure’m, des de fa cinc anys fins ara, a la meva petita vil·la de la Toscana.

Desconec si és habitual acabar una narració autobiogràfica retornant als orígens, però m’he de sincerar i només ho puc fer d’aquesta manera. Com ja he dit al primer capítol d’aquestes memòries, vaig néixer i viure la infantesa a la possessió dita d’Almirna, una casa senyorial ubicada al nord de l’illa de Mallorca. Allí és on el pare, català, i la mare, maltesa, van centrar la residència. La finca era propietat de l’àvia materna, l’escriptora també maltesa Claudette Lonn Ymor. La fortuna familiar, que ens posicionava en un dels esglaons més alts de l’escala social europea, provenia del somni americà de l’avi Otto, un tenaç terratinent i empresari exportador.

La història que vull fer pública es remunta a aquella ninesa feliç, quan jo devia tenir uns vuit o deu anys. En contrast amb l’edificació imperant en aquella zona, l’extensió en hectàrees de la hisenda era més aviat reduïda, amb el consegüent avantatge que això implicava: un bosquet ordenat, net de brossa i obert al xiuxiueig del mar. Ideal per a les passejades de les tardes dominicals, i per al món de fantasia dels infants enjogassats.

Allà hi estiuejaven els tres germans de la mare amb les seves respectives famílies. Només un d’ells, el més gran de la colla, era solter. Es deia Percy i la seva passió era l’aventura. Es passava la vida vagant pel món, havia explorat racons inexpugnables i es vantava d’haver-se alimentat de coses tan estrambòtiques que jo no sabia ni que existissin. El cas és que rebia una petita renda de l’àvia, i per això no gaudia de gaire bona reputació dins del nucli familiar. El pare, per exemple, l’anomenava «la sangonera» de l’àvia Claudette, i és que un home de tan recta moral no podia pas considerar encertat aquell nomadisme permanent. Però tant els meus cosins com jo mateixa fruíem escoltant les seves peripècies durant les llargues vetllades d’estiu.

Seguint la línia cronològica, la mare era la segona dels quatre germans. Una part de la seva extensa discografia reverbera, amb precisió, el record nostàlgic d’aquells feliços dies d’Almirna. El tercer lloc l’ocupava l’oncle Johnny, casat amb la filantròpica doctora francesa Nadine Coquien. Ell, com el pare, treballava d’executiu en un banc nord-americà. L’oncle Johnny i la tia Nadine foren pares de dues nenes precioses, les cosinetes Évelyne i Marie, més petites que jo. La Marie encara és viva i resideix, des de fa temps, a la Bretanya francesa.

El més petit dels quatre germans es deia Phillip i era el més divertit de tots. Ens feia esclatar de riure amb un bon repertori de pallassades hilarants, sempre semblava estar de bon humor i, malgrat la seva aparença d’inofensiu Charlot, fou un dels grans triomfadors d’aquella germandat. Passà d’actor a guionista i director de cinema, i d’aquí a productor. El seu imperi, Continental Productions, ha esdevingut un fenomen cinematogràfic sense precedents. Ell va produir moltes de les meves pel·lícules, inclosa la llorejada The Ocean’s Word. Es va casar amb una nord-americana –s’estilava que rics d’aquí busquessin princeses d’allà, i viceversa–, la tia Helen Almody, i foren pares d’un nen, el cosí George, i de dues bessones, les cosinetes Rose i Katherine. Cap dels tres és viu avui.

El perquè de tants detalls l’entendreu tot seguit.

Ara fa cinc anys, gràcies a una carambola del destí, vaig poder comprar aquella isolada finca d’Almirna. Malgrat que durant molt de temps no s’havien prestat les atencions pertinents ni al jardí ni a la torre, motiu pel qual l’edifici començava a mostrar clars indicis d’una ruïna incipient, tot seguia més o menys igual.

El taxi em va deixar just al davant de la tanca del jardí. El meu fill em passaria a recollir tres hores després. Tenia molt de temps per endavant. Potser massa i tot, amb la tempesta que s’atansava. La mera idea de quedar-me tancada allà dins m’esborronava. No tot eren bons records.

Vaig obrir emocionada la reixa que feia de porta al jardí. Una màquina del temps em va transportar, en un instant, a la infantesa. Veia la gespa ben tallada, el gronxador, el caminoi que baixava costa avall fins a la cala, la taula del porxo, la campaneta que ens advertia de l’àpat... Sentia les riallades intermitents, les advertències agudes de la mare, els consells benèvols de l’àvia, el càntic festiu dels ocells i la cridòria de tota la cosinalla escampada als quatre vents. I em veia a mi mateixa lluint aquell vestidet blau cel que em feia sentir princesa, amb les sabates de xarol i la cabellera rossa alçada al vent com una bandera.

Un molest ble de cabells blancs em va tornar, de cop, a les portes del segle vint-i-u. El vent començava a bufar, i calia reprendre la marxa. El cancell d’Almirna m’esperava, fosc i glacial, a cinquanta metres.

Era curiós que les primeres imatges diàfanes que evocava d’Almirna fossin les dels mesos de més bonança. Curiós però lògic, ben mirat, atès que tot allò va sobrevenir durant aquell últim estiu.

Un cop a dins, i empesa per una densa olor de resclosit, em va assetjar una allau de records. Teles esgrogueïdes servien de mortalla a mobles vells i querats, autèntiques relíquies centenàries. Vaig encendre la llanterna per localitzar el comptador de la llum.

Quan la claror va inundar la galeria principal, van prendre consistència les tristes imatges d’uns dies que havia intentat oblidar. Tenia deu anys quan tot allò va ocórrer, i ho evocava una setmana després d’haver-ne complert vuitanta. Ho revivia com si pogués tocar els personatges i abraçar la nena que vaig ésser fa tants i tants anys.

La veia plorar mentre, davant seu, avançava la consternada comitiva amb el taüt de l’àvia. Va morir d’un infart una nit de finals de juliol. Havia obert la caixa forta de la seva habitació i, mentre admirava la joia més preuada que posseïa, va expirar, segons el metge, sense cap mena de sofriment. Però durant les exèquies la família ja estava dividida. Les aprensions, els recels i els dubtes minaven el cor dels meus pares, oncles i ties, perquè aquella gemma d’incalculable valor havia desaparegut.

***

Quan es va trobar el cos sense vida de l’àvia, el valuós collaret encara hi era. El tenia ella, l’àvia, que el sostenia amb força com si preveiés que, un cop morta, algú l’arrabassaria de qui n’havia d’ésser la legítima propietària.

Més que una joia, era una obra d’enginyeria. Compost de maragdes, robins, ametistes i un diamant groc que semblava una incandescent flamarada. La llegenda deia que havia pertangut a Maria Antonieta de França. Un cop executada la família reial, la pedra preciosa fou subhastada i adquirida per una gran duquessa germànica. La nova propietària, o els seus hereus, la van revendre a l’intendent de la família dels Habsburg– Lorena i, a partir d’aquí, existeixen proves fefaents –entre les quals, un retrat a l’oli– que demostren que fou possessió de l’emperadriu austrohongaresa Elisabeth de Wittelsbach, Sissí.

Amb l’adveniment de la República i la dissolució de l’Imperi arran del Tractat de Saint-Germain, els llavors representants de la dinastia d’Habsburg es van exiliar a Suïssa. Allà van subhastar alguns béns de gran valor, inclòs el collaret, que va ser adquirit per un perfecte desconegut –l’avi Otto– enriquit gràcies a les plantacions de cafè i a les exportacions transoceàniques. Era aquella joia que, des de feia setanta anys, romania en parador desconegut. Un collaret que, en públic, havia estat vist per última vegada dins d’aquella immensa possessió vinguda a menys amb el pas dels anys.

L’enigma es va convertir en un mite, i les intrigues van desfer l’harmonia familiar. Semblava impossible que algú de fora hagués comès el robatori, ja que era molt difícil escalar la paret i esquivar les reixes instal·lades a les finestres de les habitacions. Era igual d’inversemblant que algun intrús hagués entrat a la casa sense que ningú no se n’adonés.

Des de bon començament, les ties Nadien i Helen van quedar excloses de la llista de sospitosos. Cap de les dues era a Almirna quan va succeir el fet. La primera, donant bona mostra del seu altruisme, s’havia desplaçat a un enclavament missioner com a infermera voluntària. La tia Helen, per la seva banda, passava l’estiu amb els seus pares, que es trobaven convalescents arran d’un accident.

I si bé mai no es van descartar del tot, tant la mare com l’oncle Johnny van gaudir d’un ampli marge d’improbabilitat. La mare perquè era qui, via testamentària, havia de rebre el collaret després de morir l’àvia. I l’oncle Johnny perquè va descobrir el cadàver amanollant la peça, tal com tothom va poder veure minuts després. D’haver estat ell el lladre, li hauria resultat molt més fàcil agafar-la de les mans de l’àvia abans d’advertir la família. En aquest cas, la desaparició no hauria provocat una espiral immediata de suspicàcies, ja que hauria passat desapercebuda durant, almenys, unes quantes hores.

L’habitació va quedar a soles una estona, ja que van decidir deixar-ho tot igual fins que arribés el metge i la policia. I quan tothom va fer acte de presència, el collaret ja s’havia evaporat.

L’oncle Percy, el pare i l’oncle Phillip es van convertir en la diana de totes les malfiances. Si el pare l’hagués robat, tanmateix, puc assegurar que ho hauria confessat. Era força il·lògic que ho fes, en principi, perquè sabia que el collaret passaria a mans de la mare un cop morta l’àvia. No recordo que ningú pensés, aleshores, en quelcom que seria molt comentat més endavant: l’eventual mòbil que podria haver empès els meus pares a robar-lo no fóra el valor en si del collaret, sinó l’import de l’assegurança. Una assegurança que, després de tot, em sembla recordar que només va cobrir una petita part del valor real de l’objecte.

Els oncles Phillip i Percy es van repartir el gruix dels indicis de culpabilitat. El primer, perquè va triomfar d’una manera abassegadora. Molta gent es va negar a creure que la seva fortuna es degués a unes sobtades habilitats inversores. Més d'una persona va deduir, potser massa de pressa, que la joia desapareguda hi havia tingut alguna cosa a veure.

L’oncle Percy també es va convertir en un dels principals sospitosos. Sobretot perquè, poc després d’haver-se volatilitzat la joia, ell també va desaparèixer i mai més no en vam saber res. Bé, mai més tampoc, perquè uns anys més tard el pare va rebre una carta de l’ambaixada espanyola al Brasil. Per mitjà d’aquella missiva se li comunicava que un home amb documents a nom de Percy Bauterby Lonn havia estat descobert, mig devorat i en estat de descomposició, a la ribera de l’Amazones. Ell es va ocupar de trucar a l’ambaixada per notificar que ningú no es faria càrrec del trasllat del cadàver, i que li fessin arribar una nota amb el cost de l’enterrament. No va ser fins mesos després que va confessar tot això a la pobra mare. Suposo que trigà tant perquè, quan rebé la carta de l’ambaixada, ella estava pendent de l’operació a cor obert que al final va superar. En qualsevol cas, no li convenien emocions fortes.

Pensava en tots aquells esdeveniments quan vaig veure, al capdavall de l’escala que unia la planta baixa amb el primer pis, la porta del soterrani entreoberta. Recordava la profunda aversió que, quan era petita, m’havia infós aquella part de la casa emprada com a celler. Es tractava d’un espai enorme dividit en múltiples galeries que el convertien en un laberint de pel·lícula. Tot i que amb el llum del sostre no transmetia tanta feredat, jo encara retenia alguna pinzellada d’aquell pànic infantil.

No puc estar-me d’explicar-vos que, malgrat la meva edat, un indefinible vitalisme em regava les cames de força renovada. Em vaig veure amb cor de descendir pels graons polsosos que desembocaven al soterrani. Un cop a baix, i d’impuls, vaig tombar la vista per contemplar aquella escala tan ordinària, de maons amuntegats, bruta i escantellada. Una massa d’obra mal feta que havia esdevingut el malson de tantes i tantes nits. I és que l’oblit no s’imposa sempre, i menys per dissipar les ombres que erosionen la cara amable del nostre ser.

Amb la llanterna a la mà i el llum del sostre, vaig passejar una bona estona per aquell soterrani humit i fred que m’esgarrifava. Mai no vaig saber com havia acabat, la tragèdia. De fet, mai no ho vaig pretendre saber. I si bé més d’una vegada n’havia tingut la temptació, mai no se’m va acudir demanar-ho a l’única persona que m’ho hagués pogut aclarir.

Em va cridar l’atenció un fons humit i descrostat de la capa de ciment que arrebossava les parets. M’hi vaig apropar i, amb poca força, vaig fer caure un senzill envà que amagava un espai tancat de, com a molt, un parell de metres quadrats.

Allà dins hi havia un esquelet humà, l'origen d’un enigma insoluble.

***

Jo sabia en part què va succeir, i recordava tan bé els detalls que veia amb nitidesa la camisa que l’oncle Percy va vestir aquell dia de feia seixanta-cinc anys. Una camisa del mateix teixit i color que la roba encartonada que cobria les costelles d’aquella massa d’ossos.

Qui va sostreure el collaret de les mans de l’àvia no va ser l’oncle Percy, ni l’oncle Phillip, ni els pares, ni cap altre membre de la família. Vaig ésser jo. Amb el meu vestidet blau, m’havia convertit en princesa; a partir d’aleshores, amb aquella corona, per fi seria reina. Però veient com la buscaven i el rebombori que es va crear, la vaig haver d’amagar en un indret segur.

L’oncle Percy em va descobrir. Sabia que m’havia emportat la joia, si bé no va veure on la posava. Suposo que em degué perdre de vista un moment. Em va amenaçar d’esbombar a tothom que l’havia robada jo. Em va advertir que el pare em castigaria tancant-me al celler i em va dir que, si volia que res d’allò no passés, li havia de donar el collaret sense explicar-ho a ningú. Va ser la primera vegada a la vida que em vaig enfadar de veritat, i vaig desaparèixer rabent del seu davant.

Estava furiosa, encesa. Electritzava d’ira tot el meu cos. Vaig córrer com una esperitada fins a la porta del soterrani. A cada costat del bastiment, més o menys a un pam de terra, hi vaig clavar un clau. Recordo que em vaig picar els dits a causa del frenesí. Després, hi vaig lligar un tros de fil de pescar del que tenia l’avi al garatge. Estava tan rabiosa que li volia fer mal, perquè ja no m’estimava; ell només volia la corona.

El vaig anar a buscar amb el pretext de confessar-li, quasi sense alè, on era l’amagatall. Em va seguir i, quan faltava poc per arribar-hi, vaig arrencar a córrer. Ell em perseguia cridant que l’esperés. En arribar a la porta del soterrani, vaig saltar per sobre del fil i vaig baixar les escales. Quan ell va arribar, es va entrebancar, va picar de cap a la cantonada d’un graó i va quedar immòbil. Se’m va glaçar la sang a les venes. Em vaig espantar moltíssim. Li parlava i no em responia. El sacsejava i no es movia. Vaig intentar escoltar-li el cor, però no sabia ni tan sols com fer-ho. Jo no el volia matar.

Ho vaig explicar tot al pare. Ell va dir que em tranquil·litzés, que em tanqués de l’habitació i que no em passaria res. Llavors, se’n va anar sense ni tan sols insinuar-me què volia fer, i mai no em vaig atrevir a demanar-li-ho.

Suposo que el va entaforar en un racó d'aquella galeria, un espai que després va cobrir amb un envà de rajols posats de costat. I allà s’hi va consumir durant una pila d’anys. Tot el numeret de l’Amazones i de l’ambaixada espanyola a Brasil va ser un cop d’efecte molt ben executat pel pare. Així va enterrar, també, la història de la desapareguda joia. Un mort no es pot defensar de cap acusació, i sobre ell van recaure totes les acusacions en descàrrec dels altres sospitosos.

Després de descobrir l’esquelet, vaig pensar que calia portar-lo a un lloc més segur. Havia d’evitar que ningú no descobrís aquella sòrdida història que, circumstàncies de la vida, ara decideixo fer pública. Avui m'he adonat que ja no puc amagar-me més; desitjo, ben al contrari, sentir-me i mostrar-me tal com sóc. No vull anar-me’n a la tomba amb aquest llast a la consciència. Un pes que, de no confessar-lo, per més en secret que es mantingués, esqueixaria l’ombra del bon record que voldria llegar de mi.

I si l’indret idoni per amagar una ovella és el ramat, el millor espai per enterrar un feix d’ossos és el cementiri. Dipositaria les restes de l’oncle Percy a la fossa comuna del cementiri del poble. Era el lloc perfecte. Ja me n’empescaria alguna per convèncer algú que m’obrís la trapa.

Però quan dies més tard vaig voler recollir l’ossamenta per emportar-me-la, un altre incident em va trasbalsar. D’entremig de les costelles en va caure un tros de ferro oxidat que, amb una mica de llum, vaig poder reconèixer. Era un ganivet oscat i rovellós. Una arma d’aquelles proporcions no hauria cabut a cap butxaca, i per això només se m’acut una sola possibilitat: algú, en algun moment o altre, el degué apunyalar.

M’he formulat moltes preguntes, des d’aquell dia. No sé ni sabré mai l’autèntica història de l’infortuni. Estic ben segura de la identitat del cadàver, però ja mai no podré saber què va succeir en aquell soterrani ara fa setanta anys. Tots els protagonistes del drama són morts, i només quedo jo amb el ròssec a la consciència d’haver ferit de mort l’oncle Percy amb la trampa que li vaig parar.

***

Sempre he admirat les persones que, des d’una edat com la meva, proclamen amb serenor que no es penedeixen de res. En certa manera, suposo que jo també puc dir el mateix. Ben mirat, no crec que tingui gran cosa de què penedir-me. Potser això de l’oncle Percy, si bé crec que he saldat qualsevol vestigi de delicte amb aquests últims anys de reclusió. I és que no sé ni quin és, el meu grau de culpa. Durant tota la vida he cregut que jo era l’única responsable d’uns fets tenebrosos, i per això em negava a recordar aquells –no tan idíl·lics– dies d’Almirna. Però la seguretat, senyores i senyors, és la súbdita més feble i humil del dubte, i ara ja no sé què pensar.

Vull acabar les memòries donant gràcies a Déu pel regal de la vida. Ben aviat coneixeré el seu veredicte. Tot i que viure ha estat, sense cap mena de dubte, la més intensa i fascinant pel·lícula, ara ja em pesen els anys, i els recels, i el collaret que porto posat per recordar, amb penediment, el primer gran error que vaig cometre.

I m’acomiado amb l’estrofa final d’un poema titulat Retorn a la pàtria, escrit ara fa molts anys per un capellà, mossèn Isidre Castells. És punyent, incisiu i expressa un desig que jo també vull. Voldria, fins i tot, que fos el meu epitafi, perquè me’n tornaré a la terra del pare, on tant ell com la mare hi descansen en pau, per fer-los i fer-me companyia mentre pols quedi d’aquest minse cos.

«I així quan devingui la mort no llunyana, 

perquè ja mos dies s’escolen lleugers,

la fe de mos pares vull dur-la guardada 

a dintre la tomba i arran dels xiprers».

Vull deixar ben clar, per últim, que no moriré només amb la fe incòlume dels meus pares, sinó també, i per damunt tot, amb la fe més absoluta, profunda i sincera que sempre he tingut en ells.

És l’hora de la reverència final, perquè la vostra lectura ha estat la meva darrera ovació.

De tot cor, i per sempre vostra,

Bàrbara Corsau i Bauterby

Setembre del 2003