La vida és un pou de sorpreses!

El tren està abarrotat i només queda un únic seient lliure al fons del vagó. L'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial opta per quedar-se dempeus. Vesteix uns texans més aviat cenyits i una atrotinada samarreta negra. El color emmarca una calavera groguenca que sosté un caliquenyo i se'n fum de tot amb un rictus intrigant, picardiós i burlesc. El de qualsevol crani, ben mirat, opina la funcionària que se'l repassa d'un tros lluny, mentre es delecta imaginant una enrevessada fantasia eròtica.

L'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial no ha renunciat al seient vacant a canvi de res. Creua els dits perquè l'ocupi la professora de Dret Mercantil que acaba d'entrar. Se la veu cansada, pobra dona, i el generós escot de la brusa semitransparent que llueix prou mereix un pla picat.

De sobte, una nuvolada densa i fofa enterboleix tot d'una l'assolellada perspectiva. La senyora jubilada que carreteja el cabàs de la compra, voluminós com el bot salvavides d’un transatlàntic, pren la davantera. Massa tard, ja: ha localitzat el seient. Afortunadament, la veu venir el manobre que treballa a la línia de l'AVE, ara de baixa per haver-se trencat un dit del peu. Educat i galant, li cedeix el lloc amb un somriure manifasser. La senyora jubilada, estarrufada com un paó, accepta tota cofoia l'oferiment. Per agrair-li el gest, a més, li assenyala el lloc vacant que hi ha al fons del vagó.

L'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial tem el pitjor, però exhala un sospir d'alleujament en comprovar que segueix gaudint de bona estrella. La noia dels cabells castanys i pell bronzejada, estudianta de tercer de Medicina, s'alça perquè el manobre de l'AVE amb el dit del peu lesionat no hagi de caminar fins al final del vagó.

Ha arribat el torn de la professora de Dret Mercantil. A ella li toca, per tant, fer el pas definitiu. Però li queda un insospitat i últim obstacle a vèncer: l'estudianta de tercer de Medicina que roman al bell mig del passadís. La noia pressiona el cul contra el respatller del seient, que ara ocupa el manobre de l'AVE. Com que és un tren amb cinc seients per fila, tres a una banda i dos a l'altra, el parell de melons de la professora de Dret Mercantil passen a frec dels flamets de l'estudianta de tercer de Medicina. La professora de Dret Mercantil s'excusa i somriu. Per un moment, l'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial somia despert: i si fos lesbiana?

Aconsegueix refrenar els instints més viscerals i rumia, en fred, per veure què l'ha fet arribar a aquella carnal temptació. Perdó, banal conclusió. Visualitza mentalment el frec a frec entre les dues dones. Li sembla sentir, insidiosa, la lletra d'una cançó que no acaba d'identificar –Mujer contra mujer–. I s'adona, per fi, de la premissa que li havia passat per alt en primera instància. Es tracta de l'estudianta de tercer de Medicina. L'aguaita de reüll, bo i envejant el manobre de l'AVE: l'home no treu els ulls de la tireta del tanga, de color fúcsia fosforescent, que sobresurt ben bé dos dits per sobre de la cintura dels pantalons. En moments com aquest, fa ràbia no poder gaudir d'una visió més polièdrica de les corbes de la vida. Tanca el parèntesi amb una inqüestionable constatació: sense cap mena de dubte, l'estudianta de tercer de Medicina és l'amor de la seva vida.

Té a l'abast tres possibles opcions: declarar-li allà mateix amor etern. S'ho replanteja. Si aquest mètode ni tan sols no funciona –en realitat, la formulació correcta hauria de ser: «sobretot no funciona»– la matinada d'un triomfal i etílic dissabte qualsevol, difícilment pot funcionar un impersonal i frívol dimecres a mitja tarda. D'altra banda, fos quina fos la reacció de l'afortunada, sap que se n'acabaria penedint al cap de cinc minuts. Segona via: seduir-la. Apropar-s'hi, preguntar-li quina hora és, què estudia, si treballa, on viu, l'adreça de correu electrònic, quan entra al Messenger i el número del telèfon mòbil. Última i rotunda alternativa: oblidar-la. De fet, ¿què en faria ell, de l'amor, si amb el sexe ja en té prou?

No pot resistir la temptació, tanmateix, i elegeix la segona de les tres opcions. S'hi acosta a despit de l'escot de la professora de Dret Mercantil i, quequejant com una lloca a punt de pondre l'ou, li demana si, per favor, li pot indicar l'hora. L'estudianta de tercer de Medicina pren la mà de l'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial, l'estira cap a ella i li mira el canell. «Tres quarts de set», respon la noia. L'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial es posa vermell com un ciutadà nòrdic gratinant-se a la Costa Brava. La funcionària que, de bon principi, havia clissat l'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial, se l’imagina a frec de l'orgasme. El recrea despullat i agenollat de cul cap a les seves cuixes, amb un collar de cuir i gemegant mentre ella l'assota amb les deixuplines que guarda, sota una capa de mitges reixades i mocadors de setí, al fons del calaix del capdavall de tot de la tauleta de nit.

L'estudianta de tercer de Medicina decideix prendre la iniciativa. Li pregunta què estudia, si treballa, on viu, l'adreça de correu electrònic, quan entra al Messenger i el número del telèfon mòbil. Acorden la primera cita. Al cap de cinc setmanes, l'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial coneix els pares de l'estudianta de tercer de Medicina. Quinze dies més tard, l'estudianta de tercer de Medicina coneix els pares de l'estudiant de primer d'Enginyeria Industrial.

Deixen de banda les carreres i es posen a treballar: ell de comercial, i ella d'ajudanta del dentista del poble. Decideixen casar-se i tenir molts fills. S'hipotequen i celebren amb cava la perspectiva dels propers cinquanta anys de felicitat. A partir del moment en què s'acabin, Déu dirà. Fins aleshores, l'euríbor serà el déu.

Inviten al casament cent cinquanta-tres coma cinc persones –el germà d'ell val, ben bé, per un i mig–. Cent cinquanta-un coma cinc convidats confirmen l’assistència a la cerimònia. Els dos patriarques al·leguen úlcera estomacal, arrítmia cardíaca, aerofàgia, hemorroides i un principi d’atac de gota. Les esposes intenten calmar-los, els proposen vacances, murmuren que se'ls acaba la paciència, es fan les estretes i prenen possessió del telecomandament. Com que no n'hi ha prou, els amenacen amb el divorci, la casa, el cotxe, la meitat del sou, l'apartament de Torredembarra i amb fer-se sòcies del Reial Madrid. Ateses les possibles i nefastes conseqüències, assistiran i abonaran la meitat del casori. Imposen, això sí, una irrenunciable i viril condició: a partir de les cinc de la tarda, tindran via lliure per emborratxar-se.

Tres dies abans de la festa, tanmateix, l'exestudiant de primer d'Enginyeria Industrial i l'exestudianta de tercer de Medicina decideixen trencar la relació, anul·lar el casament, vendre's el pis, deixar la feina, reprendre els estudis i, a partir d'aleshores, no viatjar més en tren.

Qui ho havia de dir que l'estudianta repetidora de tercer de Medicina s'adonaria al final que era lesbiana i que l'estudiant repetidor de primer d'Enginyeria Industrial s'excita només a cops de fuet. Ai vida, vida, quin pou de sorpreses estàs feta!