Aquest relat es troba inclòs en el recull Laberints

Des dels inicis de la Història, han existit moltes estructures triangulars que han esdevingut cèlebres: la Santíssima Trinitat, els triumvirats de l’imperi romà, els reis de l’Orient, el Triangle de les Bermudes, el tricorni de la guàrdia civil, les tres bessones, la Trinca, les Teresines, els tres porquets... Tot plegat m’ha fet reflexionar sobre la màgia que envolta el número tres.

En certa manera, suposo que sempre he viscut fascinat per aquesta xifra. Encara recordo amb quines penes i treballs em van convèncer de l’estabilitat de la bicicleta. Em sentia tan segur, amb el tricicle! Tothom em deia: «bé que t’aguantes dret, amb dues cames!». I jo, tossut de mena, pensava: «sí, d’acord, molt bé, però els avis més grans, que són els experimentats, no es descuiden mai de la tercera pota, la de fusta!».

Algunes veus teòricament desinteressades afirmen que jo era un bon estudiant. He de reconèixer que les notes eren més aviat altes, però mai –o gairebé mai– no obtenia deus. Encara que tingués la lliçó ben apresa, deixava alguna pregunta a mitges o no gaire ben resolta, perquè preferia quedar-me amb el nou abans que amb màxima qualificació. Així no aparentava ser un antipàtic setciències, m’ho prenia tot més amb calma i aconseguia una puntuació que, d’altra banda, era múltiple de tres.

Reconec que, des de sempre, m’han divertit tres engrescadores aficions –les pel·lícules de misteri, la literatura d’autors desconeguts i l’horticultura d’estar per casa–, m’han captivat tres absorbents, intrigants i dramàtics serials de sobretaula –Dallas, Nissaga de Poder i el Telenotícies– i he admirat tres grans personatges universals: el Pau Casals, l’Agatha Christie i madame Curie.

Amb aquests antecedents, no hauria d’estranyar que els meus propòsits vitals es resumeixin en escriure tres llibres –potser m’he descomptat una mica, però els números no són el meu punt fort–, plantar tres arbres –hauran estat uns quants més, però millor que en sobrin– i tenir tres fills –sobre aquest tema, he d’admetre que peco per defecte, si bé ja em conformo amb tres nebots, i uns quants més de propina des que tinc parella–.

També pertanyo a tres associacions o agrupacions –la de veïns [ves quin remei!], la d’escriptors i la de fans de la Núria Feliu–, tinc tres llibres de capçalera –El manuscrit de Virgili, del Miquel Pairolí, L’abominable crim de l’Alsina Graells, del Pep Coll, i L’Astèrix als Jocs Olímpics, del Goscinny i l’Uderzo– i sovint em recreo plantejant-me tres dubtes existencials: ¿què hauria passat si, anticipant-se a Cristòfol Colom, els indis, els asteques o els maies haguessin descobert Europa? ¿I si la ciència, la tecnologia o la medicina no haguessin ensopegat amb tants obstacles al llarg de la Història? ¿I si la senyora Fletcher, el Colombo o el Poirot haguessin existit de debò?

D’altra banda, la vida m’ha ensenyat a tirar pel dret quan convé, a ser pragmàtic per no perdre bous i esquelles en el camí de les aspiracions professionals i a mantenir la boca tancada per evitar la propagació d’insidioses tafaneries. Ara bé, sempre deixo de banda aquesta darrera norma quan almenys tres persones em confirmen un mateix indici, ja que aleshores podem parlar, tècnicament, de notícia. 

Algú pot interpretar que soc una mica obsessionat, supersticiós o recaragolat, si bé jo em considero un home senzill, raonable i natural. Penso que la realitat còsmica es fonamenta en una espècie de regla de tres, i suposo que ara ja ningú no s’estranyarà que em raspalli les dents durant tres minuts i trenta-tres segons, o que deixi sonar el telèfon tres vegades abans de fer-li cas o que m’entusiasmin tant les ofertes del «tres per un» que fan al supermercat.

Totes aquestes explicacions em serveixen per encarrilar el clímax del meu discurs. Veureu, les persones estem carregades de manies, i això és positiu, perquè les dèries configuren la nostra personalitat. En aquest sentit, una de les meves petites obsessions ha estat la de mantenir tres habituds o conviccions que, fins no fa gaire, he guardat en secret. Això sí: són inofensives.

La primera i més íntima confessió és que m’apassiona fullejar l’enciclopèdia i navegar a Internet. Puc trigar hores a trobar una informació si és que al final me’n recordo d’allò que volia buscar. He intentat combatre aquesta afició perquè m’absorbeix massa temps, em fa perdre els punts de referència i m’ha descompensat els números: resulta que amb aquesta ja són quatre, les aficions. Què hi farem! Potser caldria que ampliés el ventall fins a nou. M’hauré de fixar en altres activitats, com l’astronomia, el bricolatge, l’egiptologia, la numismàtica,  la paleontologia o el col·leccionisme de tota mena de trastos, que com a mínim aquesta és fàcil.

El segon és que he descobert, talment com la sopa d’all, perquè Catalunya és un envejable, fort i acollidor país. Alguna cosa hi té a veure el Mediterrani –ja l’haurien volgut, els països nòrdics–, així com les virtuts negociadores o l’incisiu sarcasme del Polònia, però destaca un detall interessant que no pot passar per alt. Si ens vantem de ser gent treballadora, honesta, servicial, crítica, sensible, responsable, diligent, solidària i capaç de fer pinya quan convé és perquè, de l’Ebre a l’Empordà, de l’Empordà a l’Aran i de l’Aran a l’Ebre, tenim la impagable sort de viure en el marc excepcional d’un variat, pròsper i bonic triangle!

L’últim secret és que, malgrat aquesta passió romàntica, ostensible i visceral pel tres –vaig ocupar el tercer lloc a la fila fins a vuitè de primària–, he de confessar que, a causa de la seva voluptuosa forma –cosa que s’hauria pogut evitar, per exemple, amb una tercera prominència–, aquest número sempre m’ha semblat –i disculpeu l’estirabot– una mica escatològic...