L'eco d'un secret

Tercer Premi en la modalitat de Prosa en el XXXV Certamen Literari del Foment Martinenc (novembre de 2021)

Hi ha secrets que, quan deixen de ser-ho, transmuten. Prenen la forma de fets o referències plausibles, però el seu origen és un halo de misteri. La tieta Filo, per exemple, era una devota catòlica de missa setmanal. En venia de raguèlia, és clar, però... i si només volia expiar alguna culpa inconfessable? O el bonàs de l’oncle Marcel·lí, el que agafava els gats, i no pas els peluts. El mam era la seva debilitat perquè, segons deien, l’havia ballat magra des de ben jove. Pel que sembla, necessitava ofegar les penes, però... i si la beguda era la seva manera d’evadir-se o de fer-se fonedís?

M’han absorbit aquestes reflexions mentre fullejava l’àlbum de casament dels pares. Descendeixo d’una estirp extensa, però em relaciono amb molt poca gent d’aquesta nissaga. Al capdavall, això de tenir parents no dista gaire de col·leccionar amistats a les xarxes. En última instància, t’has de refiar de les persones que tinguis més a prop. Em preguntareu, doncs, a què treu cap aquesta vidalba de pensaments sobre secrets familiars de persones que, dit sigui de passada, crien malves des de fa temps.

Suposo que m’hi ha portat la curiositat. De fet, m’ha sorprès veure el prominent escot de la tieta Filo i el posat ferm i saludable de l’oncle Marcel·lí. Que jo recordi, no mantenien cap bona relació. Ella es va casar amb un germanastre del pare amb el qual no ens fem gaire i ell, al seu torn, era el germà gran de la meva mare. Sé que els seus respectius pares estaven barallats. Un mal negoci que va acabar amb la ruïna de l’avi Ricard i un gruix de maldecaps per l’oncle. En fi, històries de la vora del foc, o això deia la mare quan parlava d’ells. Fos com fos, em va sobtar veure junts l’oncle Marcel·lí i la tieta Filo, vitalistes com dos adolescents a punt de menjar-se el món.

La mare, a diferència del pare, sempre ha sacralitzat els records. «Són gotims de l’ànima –diu–, i empelts de vida que es perpetuen de generació en generació.» Guarda com un tresor les figures, els recordatoris i les fotos que té per tota la casa. D’aquí que em sorprengués veure una pàgina mig buida cap al final de l’àlbum de casament. S’hi percebia una marca de cinta adhesiva i la borrosa nota que deia «Filo i Marcel·lí».

Poc me’n va donar cap explicació, la mare. Es va limitar a dir que potser algú li havia demanat l’original per fer-ne una còpia, o que potser s’havia desenganxat i perdut. Estrany, oi? Tot i que no coneixeu la mare, ja us he explicat com n’és, de primmirada, amb els records. Li hauria pogut preguntar més coses sobre la misteriosa foto, però dubto que n’hagués tret gaire suc. Les seves primeres respostes eren vagues i evasives, de manera que vaig deixar d’insistir-hi. No volia que se sentís incòmode.

Com deia, visc al marge de quasi tota la parentela. No obstant això, a l’escola havia coincidit amb la Laia, la filla de la tieta Filo, i congeniàvem força bé. Vaig decidir recórrer a les xarxes i contactar amb ella per comentar-li si podia tenir la foto que mancava a l’àlbum. Pensava que em respondria amb un missatge esquívol del tipus «no en sé res, d’això», però em va demanar el número de telèfon i em va trucar.

Vam quedar per anar a fer un beure i xerrar una estona. Ja feia deu minuts que ens havíem entaulat quan va sortir el tema de la foto. La Laia va adoptar un aire més fred. Llavors em va preguntar què en sabia, jo, de la seva mare i de l’oncle Marcel·lí. Deduïa que la informació de què disposava era prou neutra per no incomodar-la, i la vaig exposar tan bé com vaig poder. El resum era senzill: una dona discreta i religiosa versus un bon jan que sovint s’emborratxava, ambdós encaixats en el si d’una família malavinguda a causa d’uns problemes heretats dels progenitors. Comptat i debatut, res de particular.

La Laia, consirosa, va sospirar. «Sí i no», va deixar caure. L’oncle Marcel·lí era un tema tabú, a casa de la Laia. El seu pare li havia confessat que l’oncle, amb l’ajuda de l’avi Ricard, havia segrestat la tieta Filo durant un parell de dies. Pretenien recuperar una part dels diners perduts. La tieta mai no ho va negar, si bé tampoc no ho va denunciar a la policia. Es va limitar prohibir que ningú parlés d’aquell tema ni de l’oncle Marcel·lí. La prohibició va ser tan clara i rotunda que ningú no la va qüestionar.

La Laia no en recordava res, de tot allò. Transmetia el que li havia explicat el seu pare temps ha. Fos com fos, considerava improbable que la seva mare tingués alguna foto de l’oncle Marcel·lí, ja que no el podia veure ni en pintura. De fet, va intentar esborrar aquella etapa de la vida per tots els mitjans possibles.

La conversa amb la Laia em va deixar esbalaït. Em costava creure que l’oncle i l’avi haguessin comès una agressió com aquella. Prou me’n guardaria de parlar-ne amb la mare, és clar, però de seguida vaig pensar en el pare. La seva primera reacció ja em va semblar curiosa: em va suggerir parlar-ne tot prenent una cervesa en un bar del carrer de Rogent.

Amb la copa al davant i un somriure als llavis, el pare va buidar el pap. Va admetre que havia ajudat l’oncle Marcel·lí, el seu cunyat, en aquella època marcada pels altercats familiars. Ho havia fet en detriment del seu germanastre, el futur marit de la tieta Filo, un tros de quòniam entonat que menystenia tothom qui no li fes la gara-gara.

Les atzagaiades dels patriarques –és a dir, de l’avi Ricard i del pare de la tieta Filo– foren antològiques: acusacions, crits, amenaces, cops, querelles... Malgrat això, l’oncle i la tieta s’entenien. Durant els dos dies que van desaparèixer, havien de fugir del país. El meu pare els havia d’acompanyar a la frontera, però l’avi els va descobrir i els va frustrar la idea. L’avi, tot i que al final va protegir l’oncle, li va exigir que s’oblidés de la filla de l’usurer que els havia arruïnat. La imposició va ser tant categòrica com inapel·lable. A l’últim, fou acatada amb un jurament desolador.

Després d’escoltar la història, jo vaig assentir amb el cap. «Ara puc entendre –vaig mussitar– l’aire retret de la tieta Filo i l’alcoholisme de l’oncle Marcel·lí. Una coacció tan dolorosa deu ser difícil de pair.» El pare, amb una ganyota que denotava murrieria, va afirmar que l’eco d’un secret és el rum-rum que desorienta. Tot seguit es va explicar.

La tieta anava sola a les misses vespertines dels dissabtes i l’oncle, casualment, s’embriagava sempre en cap de setmana, tot i que no el veien mai a la barra de cap bar. «Sense embuts –va concloure el pare–: ni ella resava tants parenostres ni ell encadenava trompes com un piano. Això sí: el bon home s’abocava una mica de whisky per sobre i així aconseguia que la coartada fos creïble. Al seu torn, ella sempre deixava que el rosari li pengés de la butxaca. Va durar molts anys, la martingala. I vols que et digui una cosa, nano? Ben fet que van fer! Ah, i la foto de l’àlbum... Bé, mea culpa, ho admeto. La vaig estripar jo. Quan els patriarques van acabar a matadegolla, algú s’hauria fet mala sang amb l’anell de compromís que s’hi veia.»

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.