Segon Premi en la modalitat de Prosa per Adults dels XXX Jocs Florals del Raval (octubre de 2020)

Disponible en àudiorelat

«Jo sé que un dia

ens trobarem tu i jo,

nets d’hipocresia

vençuda per l’amor.»

Lletra de Josep Sebastià Pons 

interpretada per Teresa Rebull

 ***

La tia Cèlia era algú molt singular. L’anomenava «tia» o «tieta» malgrat que, en realitat, era germana de l’avi Romà i, per tant, era una bestia. Feia gala de la seva solteria i sempre ens va oferir una vida amable, discreta i complaent. Era optimista de mena i amenitzava sovint les converses amb les aficions que més l’omplien: la jardineria, el voluntariat social i la cuina. Qui no s’havia llepat els dits amb les coques, els flams i els pastissos de xocolata que portava a les celebracions! Eren una autèntica delícia.

Amb noranta anys complerts, va contractar una senyora perquè l’ajudés a casa. Ella, tanmateix, no va deixar el timó de la nau fins que el cos li va dir prou. Un atac de feridura la va privar del moviment i de la parla. Els últims mesos els va passar en un centre sociosanitari amb vistes al mar. Veure-la en aquell estat em consumia, ja que gairebé no ens podíem comunicar, però almenys somreia en albirar l’horitzó quan la portava a passejar. Va morir com un pollet un capvespre de maig, el seu mes preferit.

Tot el patrimoni que posseïa –l’apartament del Raval, la casa de Roses i uns petits estalvis– em fou adjudicat d’acord amb el testament que va deixar. Es pot dir que no va ser cap sorpresa. Manteníem una molt bona relació i m’ocupava dels seus assumptes des de feia temps. Solia repetir: «Eloi, quan jo traspassi, tot serà per a tu.» Llavors m’hi tornava retraient-li que verbalitzés aquella mena d’expressions. Com que soc una mica aprensiu, defujo parlar de la mort. El cas és que la bona dona va complir la paraula i, un any després del seu multitudinari funeral –era tota una institució!–, ens vam instal·lar a la casa de Roses, una petita torre amb jardí situada a pocs metres de la platja. D’altra banda, la Laia i jo vam acordar que el pis del carrer del Carme esdevindria el nostre niuet d’amor al rovell de l’ou.

Em sabia greu reformar el petit xalet. La tieta l’havia conservat com si fos una peça de museu. Els mobles eren de fusta massissa amb relleus artesanals. Pertot hi havia tapets de ganxet, fotografies antigues i poms de flors seques. Els interruptors eren de porcellana, la cristalleria semblava nova i les pintures, totes molt ben cuidades, tenien un cert valor historicoartístic. La tieta, de fet, només havia actualitzat el quadre elèctric i el lavabo de la seva habitació, on havia substituït la banyera per un plat de dutxa. Vam decidir no «modernitzar» l’aparença interna de l’edifici i, per aquest motiu, només vam renovar la instal·lació elèctrica, les canalitzacions i una petita cambra de la planta baixa. 

Abans de començar les obres, ens vam passar uns quants dies buidant calaixeres, armaris, còmodes, prestatgeries i vitrines. Vam donar roba, sabates i alguns utensilis en desús, com ara una taula de fòrmica i un parell de butaques que ocupaven molt espai. Per descomptat, els objectes més personals continuarien a la casa, sobretot els quadres, les figures decoratives i les fotos. 

Hi havia un munt d’imatges de color sèpia o en blanc-i-negre. Retrats, estampes, postals... i també un bon gruix de cartes antigues. Comptat i debatut, un ampli ventall de records encapsats i esvorellats. Un dels receptacles em va cridar l’atenció de seguida. No el vam trobar juntament amb la resta, sinó a la tauleta de nit. A dins hi havia un paquet de fulls amb una nota al damunt que deia «parlar amb el Jaume Ausiró». Sens dubte, la cal·ligrafia era de la tieta: fina, voluminosa, estilitzada i una mica punxeguda. Els papers, units amb un llaç, eren de mides diverses, estaven numerats i contenien escrits d’una gran sensibilitat poètica. La majoria eren textos en prosa, però també hi havia fragments en vers. Intercalats enmig d’aquelles creacions literàries, totes elles manuscrites per la tieta –com he dit, la lletra era inconfusible–, s’hi veien dibuixos de flors o de paisatges naturals fets amb carbonet. 

Les obres, precedides d’un títol peculiar –«Crepuscle»–, parlaven sobre temes molt transcendentals: la vida i la mort, la por, el desànim, l’encís, el dolor, la ràbia, la culpabilitat, l’alegria, la fe –no pas espiritual, sinó més aviat en l’espècie humana–, la natura, el cosmos, la vulnerabilitat, la tristesa... i també l’amor. Sí, ho reconec: em vaig estremir mentre llegia frases que parlaven de papallones a l’estómac, de seducció, d’insomni, de contenció, d’inseguretat novella, d’enrojolament, de batecs accelerats, de contacte, de carícies, de llavis trèmuls, de mans àvides... 

La tia Cèlia, quin descobriment! Tan empàtica, tan prudent, tan soferta... Ella, la dona que només pensava en els altres, que no es planyia ni fallava mai, que sabia transmetre la paraula precisa, que sempre estava a punt per donar un cop de mà; ella, la persona més amatent i reservada del món, va viure un amor intens i, a jutjar per aquell insòlit poemari, no s’hi va posar per poc. La tieta parlava d’atracció irresistible, de delit i de plaer, tot això sense oblidar l’estimació serena i el dolor per la incertesa o la distància. 

Els poemes que més em van impressionar foren els de caire existencialista. Quan tractava sobre el sentit de la vida, per exemple, era capaç de transmetre una pena inconsolable o un malenconiós assossec. Un fragment deia: «convertiré la buidor de la mort en una finestra que emmarqui la vida, però no mutilaré la foscor. El negre de les tenebres m’enfortirà, i aquesta ceguesa insondable m’ajudarà a perdre la por a viure.» Més endavant, afirmava: «malgrat l’ànima lacerada i el cos atuït, soc feliç. He viscut amb plenitud, i això és l’únic que compta. Arriba la posta definitiva, la nit sense lluna ni estels, el preludi de l’acollent lluïssor de l’Aurora.» El recull acabava amb uns versos molt emotius: «He après que soc fràgil i em sento forta. / No em falla el record i ara estic en pau. / L’abisme d’on vinc és on he de caure / i deixo, només, l'alè d’estimar.»

Després d’investigar una mica, vaig saber qui era el tal Jaume Ausiró. Regentava una llibreria i una petita impremta. L’home es va mostrar molt satisfet de parlar amb mi, ja que no sabia a qui recórrer. Just abans d’emmalaltir, la tia Cèlia li havia demanat un pressupost d’edició per a un recull de poemes molt especial. Li vaig preguntar si havien entrat en detalls, i el Jaume em va respondre que la tieta tenia la intenció d’imprimir-ne, almenys, cent exemplars. «Per amics i coneguts», deia. L’apoplexia la va sorprendre abans de poder-li lliurar la compilació. No vaig dubtar-ho ni un moment: calia fer realitat aquell projecte sense escatimar-hi res. La tieta s’ho mereixia però és que, a més a més, l’obra era digna de ser publicada. 

El Jaume em va assessorar sobre com podien combinar millor els textos i els dibuixos. Els seus consells em van semblar molt adients, de manera que el resultat final va fer molt de goig. El llibre era força gruixut: cent vint textos i una trentena de làmines. 

La presentació a la Biblioteca de Roses, a més de lluïda i concorreguda, va resultar commovedora. Diverses persones acotaven el cap i s’eixugaven les llàgrimes. Una d’aquestes persones era un ancià que semblava especialment afectat. M’hauria agradat conversar-hi. Devia conèixer la tieta, o potser era la persona a qui s’adreçaven els poemes amorosos del recull. Amb tot, va desaparèixer enmig de la gentada. No en vaig saber res fins al cap d’una setmana, quan em va interceptar mentre sortia del supermercat. Llavors vam acordar que em visitaria l’endemà cap a l’hora del cafè i, puntual com un rellotge, va prémer el timbre a les quatre de la tarda.

Encara avui m’emociono en recordar les seves paraules. «Crepuscle», va dir; «quin títol tan escaient! Significa llum, la claror prèvia a la sortida del sol, però també la que roman després de la posta i abans de la foscor. A la Cèlia li agradava, el doble sentit.» 

Em va preguntar si havíem reordenat els textos, i li vaig confessar que sí. Llavors em va demanar si li podia mostrar els manuscrits originals. Després de revisar-los, em va fer veure que estaven numerats, els va recol·locar seguint l'ordre original i em va suggerir que llegís la primera i l’última paraula de cada poema. «Al capdavall, crepuscle significa això: començament i final.» Mentre descobria un fascinant text amagat entre línies, em vaig fixar que la paraula «Aurora» apareixia en majúscula. Aleshores em va venir a la ment que, mentre transcrivia les obres, vaig optar per posar-la en minúscula. «Un simple error», vaig pensar.

«Aquest poema que acabes de llegir unint els principis i els finals de cadascuna de les obres que integren el recull», va dir l'ancià, « és, per descomptat, una ofrena a l’Aurora. En el fons, tot el llibre és un tribut a ella. Era la meva germana, saps?, i va ser l’únic amor que la Cèlia va tenir. La teva tia em va explicar que havien viscut uns mesos fabulosos malgrat la duresa de la clandestinitat. L’idil·li va perdurar fins que els meus pares se’n van adonar. Eren conservadors acèrrims i aplicaven els dogmes eclesiàstics amb una gran severitat. Van amenaçar l’Aurora. No sé què li van dir ni com li ho van transmetre, però segur que estaven disposats a rebutjar-la i a lliurar-la a l’escarni públic. Ella no fou capaç de resistir-ho i es va suïcidar saltant des del cim d’un penya-segat.» 

No vaig poder contenir el plor. Colpit per aquella història, vaig comprendre el sentit real d’uns textos que perviuran, profunds i alliberadors, com la claror del sol ixent en una vida nova.