I

S'esbraven els deliris de grandesa

i moren bandejats qualsevol tarda,

ja sigui assolellada o nuvolosa,

per desposseir-nos del pes indòcil

dels mals aprenentatges de la vida.

II

Em costa retrobar l'enclavament

que vaig fer servir de punt de partida,

però vull desfer-me dels prejudicis

i recompondre l'harmonia fèrtil

d'aquella innocència primigènia.

III

M'embafa la superficialitat

de les amnèsies que dignifiquen 

l'autocomplaença devastadora.

Prenc el xarop de la resignació

i em disposo a covar la malaltia.

IV

Quasi m'espanta l'ombra que projecto.

Hi reconec l'aspror del meu perfil

–esquiu, intemperant i visionari–

que creix amb una sana imprecisió.

Per què m'enorgulleix tanta ignorància?

V

La innocència es disfressa d'engany,

però subsisteix la inseguretat

per delatar la nostra immaduresa.

El temps és relatiu, no pas elàstic;

l'aprenentatge és un cicle tancat.

VI

Consumim agradables analgèsics,

planifiquem els plaers espontanis

i cronometrem les fases del dia.

Ben mirat, el destí no s'equivoca;

és el calaix de sastre dels errors.

VII

L'alquímia del desig es dispersa

com una llum evanescent i trista.

Idealitzo móns desconeguts

que m'absorbeixen, com els ulls brillants

d'aquell primer amor adolescent.

VIII

Em desencisa la claror de l'alba

i em frustra la rauxa del temporal. 

La ràbia m'encomana el cinisme

i encara m'aventuro a perseguir

el motiu de la meva ambivalència.

IX

Una sanefa prima i perlejada 

retalla la costa dels continents.

El creixement, sovint demolidor,

fa supurar un vell tumor endèmic:

a l'espai, brilla més el primer món.

X

M'acorralen els dubtes persistents,

com els anys que apuntalen la memòria,

sota el pes de respostes convertides

en vidrioses gotes de rosada

que només transparenten la buidor.