Sobre la novel·la Acta martyrum

Ens podries fer cinc cèntims sobre què són aquestes «acta martyrum» del títol?

Fent una primera aproximació al concepte d’acta martyrum, «acta» és «text», i «martyrum» etimològicament prové del grec «martyr», que significa «testimoni». Per tant eren textos de testimonis. Més tard aquests textos es van associar al món del Cristianisme dels primers segles, i així es va passar de testimoni a cristià, de cristià a perseguit per causa de la seva fe, i així el concepte «martyr» va evolucionar al que coneixem actualment, que va molt més enllà del que és el Cristianisme. En resum aquestes acta martyrum eren textos que deixaven constància de la persecució, el turment i la mort que havien sofert aquests primers cristians. [...]

Hi ha una altra qüestió que també m’agradaria que ens comentessis, i és un aspecte que apareix a bastament al llarg de la novel·la: la idea del lligam entre mort i pecat. Ens en podries fer cinc cèntims?

És una idea que es troba latent des del principi de la novel·la: la mort com a estigma, com a conseqüència del pecat. És un vincle difícil d’explicar i de comprendre. D’una banda hi ha el factor biològic, que és inevitable: la mort és real i arriba a tothom. I de l’altra hi ha el per què, la causa. En aquesta novel·la plantejo dilemes morals sobre on comencen i acaben els pecats vitals. Per exemple un dels personatges, amb una forta convicció religiosa, ha comès un delicte de sang i se’n sent responsable. Per tant ha comès aquest gran pecat i reflexiona sobre ell, i això ho lliga amb les vides dels màrtirs i pensa que aquestes persones, al capdavall, també van atemptar contra allò tan sagrat que és la vida mateixa en llençar-se al buit, en abocar-se a una mort segura. Aquestes reflexions es troben a la novel·la: el dubte permanent de pecat i mort, o mort i pecat, amb l’afegitó d’allò sagrat, un aspecte que també té importància en aquesta novel·la.

 (Sílvia Romero Olea, Llegir en cas d’incendi, abril de 2020; l'entrevista completa es pot llegir clicant aquí)

***

Sobre el poemari Asimetria

Tu ets llicenciat en Dret i exerceixes com a tal en el Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya. Com és possible que una feina tan tècnica i, diguem-ne, prosaica com aquesta pugui generar poemes com els teus?

La meva feina es basa en escriure documents administratius i jurídics, i he d’admetre que aquesta circumstància m’ha ajudat a l’hora de redactar. M’explico: sovint sentim allò de «no entenc aquesta carta que he rebut de l’administració». Si ho analitzem amb calma, segurament veurem que el problema no és tant de vocabulari sinó de redacció: frases inacabables, tirallongues de subordinades, expressions que no aporten res, etcètera. Ja fa un cert temps, però, que s’està incidint en la necessitat d’evitar tot això, i és un repte proposar-se aquest objectiu sense menyscabar la transmissió íntegra, precisa i correcta del missatge. Traslladant aquest esquema al vessant literari, confesso que m’ha permès trobar un llenguatge més directe, sense tantes reiteracions ni frases enrevessades. Això sí, a vegades encara se m’escapa algun «atès que» o, encara pitjor, «en relació amb». Són aspectes a millorar...

Sembla ser que autors, editors i llibreters, coincideixen en el fet, d’altra banda constatat per les estadístiques de vendes, que la poesia es llegeix cada cop menys. Quina opinió tens al respecte. I, si comparteixes aquesta impressió, a què ho atribuiries?

No sé si a partir de les estadístiques de vendes podem deduir que la poesia es llegeix cada cop menys, però admeto que comparteixo, si més no en part, aquesta impressió. A veure, provem de rebatre la famosa frase «és que la poesia no l’entenc». Hi ha molts tipus de poemes, i en qualsevol cas no han de tenir un sentit únic –el de l’autor o autora en un moment determinat–. La pregunta, doncs, hauria de ser: «què entenc, jo, amb aquesta poesia»? Sovint ens fascina una frase, un refrany, una cançó o una cita que, d’imprevist, ens fa reflexionar i somriure. Que sigui molt breu o que no tingui estructura versificada és el de menys; el més important és que això també és poesia. D’altra banda, i aquest és un tret molt humà, ens espanta allò que desconeixem, i la poesia encara és un gènere massa llunyà per a molta gent.

Com creus que hauria d’enfocar-se el problema? Té alguna mena de solució?

Si plantegem el problema pel que fa a millorar el nombre de vendes, la resposta que donaré és que cal incidir en mètodes de difusió més econòmics. Potser Internet i el llibre electrònic hi ajudaran; de totes maneres, la qüestió és com familiaritzar-nos més amb la literatura en general, i amb la poesia en particular. Crec que hi ha molt bones iniciatives en aquest sentit, però encara se’n poden fer més. Per exemple, així com a la premsa generalista hi trobem sempre els passatemps i les cartes al director, també hi podria haver una secció permanent de poesia, encara que fos un raconet petit. Tenint en compte, per descomptat, que si en narrativa no es comença llegint Kafka, tampoc en poesia no és recomanable estrenar-se amb versos llargs, densos o notòriament abstractes. Cal fer perdre la por a viure la poesia.

(Joan Adell Álvarez, revista Celobert de Blanes, maig de 2012; l'entrevista completa es pot llegir clicant aquí)