El vestit jaqueta de Julieta Valls

Primer Premi en la modalitat de Narrativa en Llengua Catalana del Certamen Literari Sant Jordi convocat per Òmnium Cultural de Badalona (abril del 2007)
Aquest relat es troba inclòs en el recull Laberints

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.

A Lloll Bertran, amb admiració

«El millor és dir sempre la veritat, a no ser que siguis un magnífic mentider».

Jerome Klapka Jerome (1858 – 1927), humorista anglès.

***


Narració autobiogràfica de Marina Falgueres i Romeu, llegida per l’advocat Ignasi Mateu del Río als fills i nebots de l’autora tres dies després del seu funeral.

Sí, ho reconec: el títol és una barroca, enfitant i ridícula cursileria, però no me n’he pogut estar. En primer lloc, perquè «el vestit jaqueta de Julieta Valls» és il·lustratiu i escaient. He d’admetre, això sí, que disposava d’altres elements tant o més identificadors, com ara el peculiar timbre de la veu, l’inconfusible perruca negra o les famoses mitges estampades. De totes maneres, poso l’accent en el vestit jaqueta. Ben mirat, la Julieta en tenia una magnífica col·lecció. I de molt bon tall, per cert.

L’objectiu d’aquestes línies és ben senzill: vull difondre l’autèntica relació que la Marta, ma germana, i una servidora vam entaular amb la Julieta Valls.

El dia que la vaig conèixer, ho recordo bé, em dirigia al teatre amb dues companyes de classe a qui no veia des de feia molts anys. La Marta, per compromisos personals, no ens havia pogut acompanyar. La funció començava a les set, i vam decidir fer temps a la terrassa d’un bar de la Plaça Universitat. Em vaig fixar de seguida en aquella dona que ocupava una taula arraconada a poca distància d’on érem nosaltres. Exhibia un vestit jaqueta de color turquesa, turbant a joc i unes ulleres fosques de tal amplitud que li cobrien mig rostre.

La seva fesomia em resultava familiar. Potser no d’haver-hi conversat, però estava convençuda que la tenia vista. Les meves contertulianes es van adonar que havia desconnectat de la conversa, i van adreçar la vista vers el punt de fuga que m’havia absorbit l’atenció. Una d’elles, la Mercè, va somriure al cap d’un instant. «No saps qui és? –em va preguntar, modulant la veu– És la de la tele, la Julieta Valls!»

Les seves aparicions a TV1 eren més aviat esporàdiques i encara faltava ben bé un any perquè nasqués TV3, però al carrer ja la identificaven amb el sobrenom de «la de la tele». S’havia donat a conèixer dos anys abans, amb una sèrie d’obres altruistes, així com també a causa d’algunes declaracions polèmiques contra la impunitat política i a favor de la llibertat de les dones. Provenia dels Estats Units, on havia viscut fins a finals dels setanta. L’origen i la magnitud de la seva fortuna són encara, dos anys després d’ésser vista en públic per última vegada, un dels misteris irresolts més intrigants dels nostres temps.

Aquella tarda de finals de juliol de 1982 la bona dona aparentava ser una persona distingida, intel·ligent i afable. No era sinó una tranquil·la conciutadana que llegia el diari i es disposava a fumar tabac ros. Una circumstància que, precisament, va esdevenir el detonant de la nostra coneixença, perquè just aleshores li va fallar l’encenedor. Sense pensar-s’ho dos cops, es va aixecar d'una revolada i va venir cap a nosaltres per demanar-nos si teníem foc. «Perdoni, sou la senyora Júlia Valls?», li vaig preguntar, quan ja se’n tornava a la taula. Va replicar de manera incisiva, breu i contundent. Tant que no va tenir ni temps de girar-se. Va exclamar: «Julieta!». En adreçar-nos de nou la mirada, va reblar: «A casa sempre m’han dit Julieta. I de senyora només permeto o, millor dit, exigeixo que me’n tractin els empleats de banca i els advocats».

He d’admetre, ja ho avanço, que vaig ésser molt poc original a l’hora de fer-me la simpàtica. En realitat, em vaig permetre la llicència de ser pràctica. Molt pràctica. Rematadament pràctica. «Sap? Em penso que tenim una amiga en comú». La teníem, de fet, encara que qualificar d’amiga a algú a qui no vèiem des de l’any de la picor era, com a mínim, qüestionable.

De conversa en vam tenir per donar i per vendre, aquella tarda. Vam intercanviar-nos els telèfons i vam convenir que ens aniríem trobant en el futur. La relació que va néixer llavors va perviure i madurar amb el temps. Recordo que en una de les nostres trobades, gairebé sempre en el marc de celebracions o reunions públiques, li vaig parlar de la meva parentela, en especial de la Marta. Però ves per on –no cal ni dir que sense voler–, em vaig oblidar de comentar-li que érem bessones.

L’anècdota us l’hagués contada millor la Marta, que en pau descansi, però ja m’imagino que us la deveu afigurar. En un acte de societat al qual hi van convidar el Manel, el meu cunyat, la Julieta va divisar, a trenta metres d’on llavors es trobava, la mitja melena rossa i el nas punxegut de la Marina, una servidora. La qüestió és que, per descomptat, aquella Marina no era l’autèntica Marina.

La Julieta va monopolitzar l’encontre durant, ben bé, cinc inacabables minuts. Després va desaparèixer entre la multitud, deixant un densa bafarada de perfum i un estol de cares desconcertades. La Marta i el Manel es van haver d’excusar davant d'algunes amistats, bo i al·legant desconèixer què havien fet per atraure l’atenció d’aquell curiós espècimen de la jet set. Admeto la meva part de culpa en l’embolic, és clar: no m’hauria d’haver callat, almenys davant de la família, que havia conegut la impetuosa Julieta Valls. Quan els ho vaig explicar, tant el Manel com la Marta em van eixordar a riallades.

El següent acte social en què vaig coincidir amb la Julieta va ser, com era previsible, d’allò més instructiu. Li vaig relatar la divertida confusió que havia protagonitzat, i també es va fer un bon panxó de riure. Em va criticar, això sí, la negligència de no haver-li comentat que la Marta i jo érem bessones. I m’ho va retreure durant força temps. De fet, i des d’aquella tarda, sempre que es creuava o se citava amb alguna de nosaltres ironitzava dient que no sabia amb quina de les dues parlava. Sabem que, en el fons, feia comèdia, i és que el sentit de l’humor era un tret característic de la seva personalitat.

Podria continuar relatant-vos diversos episodis d’aquesta amistat, alguns divertits o entranyables i d’altres que no ho foren tant. Perquè la vida, i això només ho sap qui de veritat l’ha viscuda, no és una simple i lineal rècula d’alts i baixos. És la suma de moltes percepcions i sensacions que s’encadenen, se superposen o s’alternen. De reaccions previsibles o sobrevingudes. De sentiments que s’empelten i muden. De sentir-se viu sense donar-ne –ni donar-se’n– compte. I és que un instant de vida és com un poema, on cada paraula troba l’espai just en el complex sentit que, a cada moment, se li vulgui donar.

És evident que no tot el que vam viure en el decurs d’aquells vint anys de relació fou positiu, però vam saber romandre unides en els moments més difícils. He de confessar, tanmateix, que m’encurioseix una, si més no, divertida circumstància. M’explico: al llarg de tot el temps en què va persistir la nostra íntima amistat amb la Julieta ningú, mai, no va trobar desconcertant o inexplicable que les dues germanes Falgueres, la Marta i una servidora, no convergíssim, de forma simultània, en algun lloc o esdeveniment públic amb la Julieta Valls.

Ningú. Mai.

Absolutament mai.

Insisteixo i ho confesso: em sorprèn.

No farà ni tres mesos que van registrar el pis de la Julieta. Hi van entrar per ordre judicial, atès que la propietària no havia donat senyals de vida en gairebé dos anys. I si bé no s’ha fet públic, puc afirmar que a la tauleta de nit, sota la làmpada, hi fou trobada una carta manuscrita. No la reproduiré tota, ja que era prou extensa –a la Marta se li donava molt millor que a mi, això de redactar–; només en copiaré els tres últims paràgrafs:

«Per tot això he decidit anar-me’n. Sé que no fujo de mi mateixa; que, ben al contrari, vaig a retrobar-me. Amb aquesta certesa en tinc prou. Em sap greu, tanmateix, per totes les persones que, des que vaig arribar a Barcelona, m’heu manifestat o transmès el vostre afecte. Espero que entengueu que no us podia dir adeu.

No m’emporto res d’enlloc, perquè tot arreu és casa meva, ni vull res de ningú, perquè tothom és part de mi. Jo només he estat allò que cadascú de vosaltres heu desitjat, cregut i volgut que fos. Les persones no som exclusivament un cos, una ment i un nom. Les persones, per damunt de tot, som una part d’altres persones, i vivim o morim en funció de la força de l’oblit. És per això que us dono les gràcies d’haver-me concedit ésser una part de vosaltres, perquè d’aquesta manera m’heu permès existir.

Fins sempre, i amb els meus millors anhels de felicitat i vida. Molt us estima,

Julieta Valls»

M’adreço a les autoritats policials que han llegit la carta en la seva integritat: ¿tampoc aquesta transcripció no serà suficient per fer-vos comprendre l’engany? ¿Tan bé vam interpretar, senyores i senyors, el paper de Julieta Valls?

Quan ara fa trenta anys vam guanyar una bonica fortuna a la loteria –sempre compràvem els mateixos números, la Marta i jo–, i gràcies al fet que aquells diners no els necessitàvem per subsistir, vam acordar que faríem la broma de la nostra vida. Qui sap si també la broma del segle a Barcelona.

Vam crear societats i fons d’inversió a nom de Júlia Valls i Comaposada, una identitat que la Marta, secretària en un Jutjat de primera instància i d’instrucció, va inscriure al Registre Civil. D’aquesta manera va adquirir vida jurídica, si bé ens vam haver d’empescar moltes històries per tal que fos reconeguda la nova identitat. Vam simular un atracament per tal que se li expedís la documentació bàsica, inclosa la targeta sanitària i el passaport. Afortunadament, els registres no eren tan informatitzats com ara i, al final, ens en vam sortir.

Jo, en canvi, em vaig ocupar de l’aspecte físic i de l’attrezzo. No em vaig complicar massa, ho reconec: si nosaltres érem rosses, ella seria morena; si ens maquillàvem poc, ella es maquillaria amb ganes; si vestíem amb senzillesa, ella ho faria amb un estil ben sobrecarregat. Heus aquí l’origen dels vestits jaqueta, les sabates altes i els capells o turbants a joc.

Els nostres marits, per descomptat, van acabar sabent els vertaders orígens de la Julieta, si bé gràcies al fet que nosaltres els ho vam explicar. Ni ells no s’havien adonat de qui era en realitat aquella adinerada amiga nostra que molta gent identificava amb el sobrenom de «la de la tele». Estic segura que, de passar per Hollywood, algun Oscar ens haguéssim endut.

Quan el pes dels anys ens va impedir de mantenir viu el nostre particular triumvirat, vam decidir acomiadar-nos de la Julieta, de tal manera que ja no tornaria a aparèixer en públic ni nosaltres amb ella tampoc.

Abans no morís qualsevulla de les dues, tanmateix, la Marta i una servidora vam decidir que l’engany s’havia de fer públic i, com a molt tard, just després de la nostra mort. El motiu és ben senzill, i es resumeix en les societats, els fons d'inversió, els comptes bancaris i el pis de què era titular la Julieta Valls. S’haurà de dividir tot el patrimoni en dos lots: l’un pels fills de la Marta i l’altre pels meus propis fills, d’acord amb la darrera voluntat de cadascuna de nosaltres dues. Els detalls els trobareu a l’interior d’una arqueta que la nostra amiga va dipositar en una caixa forta de la qual us en dono la referència al final d’aquest escrit.

Vull acomiadar-me, si m'ho permeteu, amb un desig: espero que tingueu la sensatesa, filles i fills, nebodes i nebots, de contribuir amb l’herència a fer d’aquest món un indret millor, una mica més just, amigable i sa. I no s’hi val a dir que la vostra aportació resultaria insignificant o bé que no sabeu com diantre posar-vos-hi. Ben mirat, només us calen tres unces de bona voluntat, un pessic d’intel·ligència, unes quantes dècimes d’imaginació i tot ben adobat amb la dosi justa –o per anar bé una mica més– de bon humor.

Quatre qualitats que, no en dubtéssiu pas, les porteu a la sang.

Petons i molta sort,

Marta –in memoriam–

i Marina Falgueres i Romeu,

consignatàries de Julieta Valls.

Barcelona, 8 de gener del 2007