El primer pas

Finalista en els Premis Literaris Constantí 2019, sobre relats d'escola

Uf, quin temperi! No hi ha qui s’aclareixi, aquí. Més que el teatre de l’escola, això sembla el mercat de Calaf. I la mestra, ves quina sorpresa, ens mira de cua d’ull com si fóssim la causa d’aquest embogit guirigall! Quina fama, la nostra... De fet, i com diria la iaia Mercè, n’estic ben tipa, de ser l’ase dels cops. Sempre m’inclouen al grup que li toca el rebre, i això que soc un tros de pa, eh? Com totes les meves amigues, que consti. Ai, si manéssim les dones, al món, i no pas el Trumputin de torn!

De totes maneres, no sé pas què els molesta, de mi. Soc aplicada, complidora, sincera i m’agrada aprendre moltes coses, sobretot les que ningú no em vol ensenyar. Estudio bastant, jugo molt, participo en moltes activitats de l’esbart i faig classes d’informàtica i d’anglès. A casa, miro de portar-me tan bé com puc: paro la taula, passo l’escombra, ajudo a fer la compra i fujo d’estudi si ensumo la tempesta per alguna relliscada que, sense voler, hagi pogut cometre –així s’estalvien de renyar-me a cop calent–. En poques paraules: si no soc perfecta, és perquè em continc. Ja sé que parlo pels descosits, però això no pas és cap defecte, i encara menys avui en dia.

Per descomptat, jo no soc culpable de tenir una mare i un pare que no callen ni sota l’aigua. La mama és monitora d’aeròbic i rugeix com un lleó quan parla suau; si s’empipa, ja cal que es calci qui l’hagi feta enfadar. De fet, és ben normal, que cridi, perquè al gimnàs hi posen una música tan forta que no hi ha qui senti res! El papa, en canvi, no crida tant, però com que treballa de guia turístic, xerra com un polític en campanya electoral. I podria continuar amb els avis que, quan es troben i comencen a fer claca, no els arrenca d’allà ni un tornado desbocat pel canvi climàtic. A veure, doncs, expliqueu-m’ho: com podia sortir discreteta i calladeta, jo? Hauria estat la rara de la família, i aquesta mena d’honors no m’escauen gens, la veritat!

Penso que, avui en dia, tothom parla massa i de qualsevol manera. És un virus que s’escampa per tot arreu. «Incontinència verbal», en diu la mestra. Però ep, que consti: m’ho diu només a mi, que al capdavall soc un granet de sorra en comparació amb el bombardeig de la tele, de la ràdio, del mercat del diumenge, de les reunions de veïns i dels cafès del barri. El més divertit és que tothom es vanta de saber de tot i molt, ves quina cosa! Si jo m’invento les respostes en un examen, resulta que no he estudiat. Pam, suspesa! Ah noia! Però si qualsevol setciències de pa sucat amb oli escup la primera bertranada que li passa pel cap, el papa diu que, com a mínim, intenta fer veure que té criteri. Homeee! Això no té ni cap ni peus, eh?

Sigui com sigui, jo no parlo sense solta ni volta. Tinc una professora excel·lent, en l’art de l’oratòria: la iaia Martina. És la portaveu de la família, i sempre sap com dir les coses perquè jo les aprengui bé. Quan tenia sis anys, per exemple, em vaig barallar amb la meva cosina Berta perquè ella m’havia espatllat una joguina que m’agradava molt. No me’n recordo gaire, del cas, però suposo que vaig acabar plorant i cridant com una criatura –tampoc no podia dissimular l’edat, és clar–. Doncs bé, la iaia, tota seriosa, em va dir que si no era capaç d’explicar per quins set ous m’agradava tant aquell joguet, allò significava que no em feia falta i que no me’n compraria cap de nou. Manoi! Ja en vaig aprendre, ja, de raonar i de parlar bé! Ben mirat, es tracta d’una aptitud essencial per a fer qualsevol tipus de feina: locutora de ràdio, mestra d’escola, empresària, policia, jutgessa, esportista, enginyera, paleta, astronauta, veterinària, transportista, actriu, xef i presidenta del Govern, per exemple, o una mica de tot i ben batut, si em ve de gust.

Però quin cacau, avui! Costarà Déu i ajuda, posar ordre enmig d’aquest terrabastall. En fi, si en algun moment comença Festival, hauré de ser la primera a llegir el discurs. Es veu que el meu és el millor i, si ho faig bé, em donaran un premi i tot. Jo tenia pensat escriure’l sobre la inexistent presència femenina a les obres del nou col·legi, però la mestra em va suggerir que escollís un altre tema. Devia intuir que no en parlaria massa bé, d’aquest poti-poti de ciment escampat, entatxonat o llançat de qualsevol manera. Entre barracons i goteres, estem ben arreglats, aquí! Tanmateix, el suggeriment de la mestra va ser més cursi que una pel·lícula d’ogresses amb farbalans: parlar sobre la vida d’una dona que hagués fet història. I a sobre, ni artista ni científica: em va tocar la Thatcher! Puf, quina llauna! Sort que la iaia m’ha ajudat a preparar un discurs alternatiu. Ja tinc ganes de veure quina cara hi posen, quan el sentin...

Amb aquest sarau, la directora està a punt de perdre els nervis. O aconsegueix fer callar el públic amb quatre crits de veritat –el que deixa anar semblen pets de mosca– o activa l’alarma d’emergències per desallotjar el local. No sé pas com acabarà, això. Per part meva, ja intento respondre perquè s’acabin les preguntes, però... Si au, i què més! M’està renyant a mi, la mestra? A mi, que soc tan innocent com la Dory de Buscant en Nemo? Això és un ultratge!

Uf, ja era hora! Amb el xiulet de la iaia, s’ha fet el silenci. Quin descans! La directora s’ho hauria de fer mirar, això. Necessita apoderar-se i fer-se valer! Ja ni els mestres no li fan cas. Quin garbuix, tot plegat! Ara sí, oi? Ara voleu que m’acosti al micro i que parli seguint el guió, eh? Mmm... Doncs au, mira, us deixaré amb un pam de nas.

–Bon dia a tothom –els del final encara fan gatzara; quina barra!–. Bon dia, deia. Sabeu, tenia un... sí, tenia un discurs oficial, el que em va corregir la mestra, sobre una senyora més enterca que un tros de fusta corcada de l’any de la picor. Ara bé: esteu de sort i he decidit fer-vos una conferència alternativa. En lloc de recitar la vida i miracles d’aquesta peculiar senyora, us vull parlar de com les dones fem història cada dia. I en fem perquè, malgrat el cansament i les decepcions, no tirem la tovallola. De fet, el primer pas d’aquesta lluita és precisament aquest, el que faig ara i aquí, davant de tota l’escola: alçar la veu i fer-me escoltar!

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.