Embedded Files
Segon premi en la novena edició del certamen literari Joan Duch (2007). El recull va formar part de l'antologia Primaveres imperfectes.
Preludi
Caminava entre les vinyes un diumenge a mig matí.
Havia plogut, i la boira acotiava els fondals.
El degoteig es filtrava dins les grutes laberíntiques
de la ment. Mancava quelcom. L’aire, auster, esdevenia
un cortinatge fresc. Fullaraca i molsa encoixinaven,
a l’altra banda del camp, el sotabosc. Sols em temptaven
les hores volàtils, l’ombra balba i la frescor del dia.
En perspectiva, sotjava l’extens mapa de coríntiques
figures. Missatges il·legibles de rocs i bassals
que contenien la resposta del món viscut en mi.
I. Partença
Un aire fresc alentia la ingravidesa
fugaç d’aquell moment. La pluja es confonia
amb la boira perlada i feixuga, pastosa
i quasi tangible. La figura distant
de les alzines m’empenyia a descobrir
la profunditat flonja i redimensionada
d’un laberint absorbent. Falcat amb la seva
pròpia ombra, el pou completava la subtil
imatge del misteri nu. La passionera,
ufanosa, regalimava la sang vítria
del matí. La vitalitat d’un dramatisme
impenetrable em traspassava pell i carn.
Tot era nou. Tot estava per començar.
Calia fer el primer pas. Al meu davant,
zigzaguejava persistent, fantasmagòrica
i abassegadora
la ruta de l’avenir.
***
Alés anònims, paraules comptades,
llibres oberts, i apunts escrits en plom.
De tant en tant, s’encreuen les mirades.
Moren hores –parades sense nom.
A fora, moll, el dia pren forma. Queda
lluny, el perfil del Montseny. Un primer
bes de llum es filtra, furtiu, i neda
en aigües clares d’uns ulls a recer.
Retrat de primaveres imperfectes,
bonior de passatgers, de projectes,
de diferents induments i trajectes,
de móns propis, d’andanes personals,
de rutines que fonen ideals
i d’opi en forma de plans estivals.
***
Vivim en una gàbia feresta,
inhòspita, d’acer i porcellana
alhora, freda imatge que s’entesta
a persistir. Esdevé la diana
on clavar la cruesa enverinada
de les nostres restriccions i arrogàncies,
de les perversions d’una ment baldada
on germinen velles ignoràncies.
És una presó compacte i oberta,
que s’erigí, diuen, des d’un passat
de lluita de classes, encara incerta,
esdevinguda sang del cos ingrat
que ens acull. És una fràgil coberta
a la qual anomenem llibertat.
II. Adolescència
¿On s’entotsola, la badoqueria ingènua
del desig? Mastegant el crepuscle suau
que capcineja rere les pollancres altes
i delineants del camí, uns núvols prims
esbossen i esllangueixen la indeleble imatge
del romanticisme estoic. Reté empresonades
les flames vàcues d’un poema retòric,
gastat i alhora imprescriptible. Un dens polsim
de llums reflectides a les copes d’amants
que els engoleixen. Música d’una lletra
balsàmica on es troben les seduccions càlides,
les argúcies líriques i les desesmes
que papallonegen al nostre entorn. Ens marquen
el compàs de la més gran obra mai no escrita,
la d’un pretès despertar que mor en renéixer
la badoqueria ingènua del desig.
***
L’atzar, que és fugisser i murri alhora,
promet sense tenir –quin vell trastorn!–
creant olor de temps que, temptadora,
planeja a la retina d’un nou jorn.
Dibuixa uns horitzons sense quimeres
amb rius on les dreceres troben fi.
Una paratge d’ufanors, de bromeres,
de plans i de pendissos. Del destí.
Només el temps viscut és verament
el bagatge posseït rere foscors
i més enllà de jocs del pensament,
on cada mot recull ecos sonors
de reflexions abocades al vent
convertit en icona de bravors.
***
Promet-me llum. Ja sé que no hi haurà
camins d’herois. Això només s’ho inventa
el mar, quan vol ser èpic, o espartà,
o salvador d’una terra serventa.
El pas en fals fora no imaginar,
fer dels somnis un laberint de teixos
traïdors i verinosos com l’atzar.
Fora perdre’ns en nosaltres mateixos.
Digues-m’ho en una postal quan es faci
clar. I no temis parlar de l’arrel
del futur: el vent en llevarà el vel.
I quan el gorg del desig ens enllaci
al retrat d’un foscant de caramel,
promet-me, per fi, una lluna rebel.
III. Aprenentatge
Tot record infaust sagna. La pell calenta
s’infecta i supura. Creix la nafra. Put
i s’enquista. Cal una neteja a fons,
buidar la carn del dolor i mantenir
destapat el trau per aprendre a conviure
amb la cicatriu. L’important és saber-la
present, i tenir-hi confiança. És créixer,
viure i aprendre del nostre propi cos.
***
Puc respirar els aires d’un paisatge
tramat en una vall de mil racons,
sedosos i amb algun núvol hostatge
del sol que contorneja els bells turons.
Al fons, com en un conte, tres masies
i, airós, el campanar, filtrant-se al llac,
blavor que dóna cos a simfonies
de càntics a lloança d’algun drac.
I esquinçant la boira per obrir pas
al llustre violat d’un cel mestís,
teixos i avets brandegen al compàs
dòcil i fresc de l’oreig indecís
corejat per l’esguard que, bo i tenaç,
m’aboca, en un instant, al paradís.
***
Llegia Espriu. Petites proses blanques.
Insomnis lànguids de paraules breus,
bell indret on el perfum de les branques
amoixa les textures de les veus.
Verals afaiçonats d’introversions.
Gotes de perfum. Lliçons d’elegància.
Estatge de plaers i reflexions.
Històries de llum en la distància.
Miro, des de la finestra, l’alzina
centenària, i provo de concebre-la
viva, eterna, descrita pel poeta.
Potser diria: “és la noble veïna
dels camins benignes. Convé percebre-la
a prop, i saber-la palau d’asceta”.
IV. Destí
És només quan em constrenyen els braços
d’inestables, tèrbols i claudicants
poemes, que endevino la feblesa
d’empremtes envellides massa prompte
i massa a prop de tot present. ¿A qui
vull enganyar, si ni a mi no em convenç
la veu dels meus errors? Sé que no puc
considerar-me causa i conseqüència
de mi mateix, i alhora necessito
sentir-me únic, nat d’autocreació
il·limitada i constant. Però no
me’n fio, del plaer d’esdevenir.
Potser perquè és una fal·lera infèrtil,
o passatgera, o qui sap si perquè
temo adonar-me, a despit de la carn,
que ja sóc. Mesquinesa reeixida,
la del seny. Flagel·la el cor de l’estímul
des de la limitació de l’essència.
***
Deixo serpejar les inquietuds
dins del meu món. Me’n sento presoner,
i elles de mi. Destil·len solituds
perennes d’un món que no es pot refer.
No em reconec la mirada, i pressento
que sempre serà així. No tinc perquè
nodrir-ne el dubte, i tampoc m’acontento
sabent-me’n còmplice i amic obscè.
M’erosiona a pessics una frisança
que m’enlaira, talment com una fulla,
a la deriva del vent, vers la vall.
He obviat el consell de l’esperança,
punyent i asèptica com una agulla,
reflectora de mi com un mirall.
***
No era pas des de la certesa estant
que podia combatre els contratemps
i els errors. Veia fumeres brollant
de xemeneies que sagnaven temps.
L’oratge, bohemi, filtrava el sol.
Era jo? Un altre jo? –El mordaç enigma
de l’alè es perdia al clos d’un estol,
per viure de recels i llur estigma.
M’havien dit que tot el que existia
era llavor o fruit del seu contrari
–com una nit, que pressuposa el dia.
Mai no he escrit, tanmateix, cap diari
personal, i la mort m’és teoria.
Sóc? He estat? O tot és imaginari?
Epíleg
Tenim por. I és humà, tenir-ne
–primera adveració–. No hi ha
llustre sense blaus de temença,
malsons indemnes que s’arrelen
al buit. O no tan buit? Hi ha llum
que despunta, i desitja cloure
l’obra mística de la carn.
Proclama inútil, no desterra
l’insomni: em desvetlla la imatge,
freda i distant, del marbre llis.
Un pes feixuc, paradoxal
i ben nostrat que reverdeix
la necessitat d’engendrar
un món vital, íntim, obert
i frondós amb la mera i plàcida
persistència del somriure.
Page updated
Google Sites
Report abuse