El món viscut en mi

Recull de poemes de caire existencialista que va rebre el segon premi en la novena edició del certamen literari Joan Duch (2007). El recull va formar part de l'antologia Primaveres imperfectes. Nota: a continuació, trobareu el recull en PDF i, tot seguit, en format convencional (html).

El món viscut en mi (2007).pdf

Preludi


Caminava entre les vinyes un diumenge a mig matí.

Havia plogut, i la boira acotiava els fondals.

El degoteig es filtrava dins les grutes laberíntiques

de la ment. Mancava quelcom. L’aire, auster, esdevenia

un cortinatge fresc. Fullaraca i molsa encoixinaven,

a l’altra banda del camp, el sotabosc. Sols em temptaven

les hores volàtils, l’ombra balba i la frescor del dia.

En perspectiva, sotjava l’extens mapa de coríntiques

figures. Missatges il·legibles de rocs i bassals

que contenien la resposta del món viscut en mi.


I. Partença


Un aire fresc alentia la ingravidesa

fugaç d’aquell moment. La pluja es confonia

amb la boira perlada i feixuga, pastosa

i quasi tangible. La figura distant

de les alzines m’empenyia a descobrir

la profunditat flonja i redimensionada

d’un laberint absorbent. Falcat amb la seva

pròpia ombra, el pou completava la subtil

imatge del misteri nu. La passionera,

ufanosa, regalimava la sang vítria

del matí. La vitalitat d’un dramatisme

impenetrable em traspassava pell i carn.

Tot era nou. Tot estava per començar.

Calia fer el primer pas. Al meu davant,

zigzaguejava persistent, fantasmagòrica

i abassegadora

la ruta de l’avenir.


***

Alés anònims, paraules comptades,

llibres oberts, i apunts escrits en plom.

De tant en tant, s’encreuen les mirades.

Moren hores –parades sense nom.


A fora, moll, el dia pren forma. Queda

lluny, el perfil del Montseny. Un primer

bes de llum es filtra, furtiu, i neda

en aigües clares d’uns ulls a recer.


Retrat de primaveres imperfectes,

bonior de passatgers, de projectes,

de diferents induments i trajectes,


de móns propis, d’andanes personals,

de rutines que fonen ideals

i d’opi en forma de plans estivals.


***


Vivim en una gàbia feresta,

inhòspita, d’acer i porcellana

alhora, freda imatge que s’entesta

a persistir. Esdevé la diana


on clavar la cruesa enverinada

de les nostres restriccions i arrogàncies,

de les perversions d’una ment baldada

on germinen velles ignoràncies.


És una presó compacte i oberta,

que s’erigí, diuen, des d’un passat

de lluita de classes, encara incerta,


esdevinguda sang del cos ingrat

que ens acull. És una fràgil coberta

a la qual anomenem llibertat.

II. Adolescència


¿On s’entotsola, la badoqueria ingènua

del desig? Mastegant el crepuscle suau

que capcineja rere les pollancres altes

i delineants del camí, uns núvols prims

esbossen i esllangueixen la indeleble imatge

del romanticisme estoic. Reté empresonades

les flames vàcues d’un poema retòric,

gastat i alhora imprescriptible. Un dens polsim

de llums reflectides a les copes d’amants

que els engoleixen. Música d’una lletra

balsàmica on es troben les seduccions càlides,

les argúcies líriques i les desesmes

que papallonegen al nostre entorn. Ens marquen

el compàs de la més gran obra mai no escrita,

la d’un pretès despertar que mor en renéixer

la badoqueria ingènua del desig.


***

L’atzar, que és fugisser i murri alhora,

promet sense tenir –quin vell trastorn!–

creant olor de temps que, temptadora,

planeja a la retina d’un nou jorn.


Dibuixa uns horitzons sense quimeres

amb rius on les dreceres troben fi.

Una paratge d’ufanors, de bromeres,

de plans i de pendissos. Del destí.


Només el temps viscut és verament

el bagatge posseït rere foscors

i més enllà de jocs del pensament,


on cada mot recull ecos sonors

de reflexions abocades al vent

convertit en icona de bravors.


***

Promet-me llum. Ja sé que no hi haurà

camins d’herois. Això només s’ho inventa

el mar, quan vol ser èpic, o espartà,

o salvador d’una terra serventa.


El pas en fals fora no imaginar,

fer dels somnis un laberint de teixos

traïdors i verinosos com l’atzar.

Fora perdre’ns en nosaltres mateixos.


Digues-m’ho en una postal quan es faci

clar. I no temis parlar de l’arrel

del futur: el vent en llevarà el vel.


I quan el gorg del desig ens enllaci

al retrat d’un foscant de caramel,

promet-me, per fi, una lluna rebel.

III. Aprenentatge


Tot record infaust sagna. La pell calenta

s’infecta i supura. Creix la nafra. Put

i s’enquista. Cal una neteja a fons,

buidar la carn del dolor i mantenir

destapat el trau per aprendre a conviure

amb la cicatriu. L’important és saber-la

present, i tenir-hi confiança. És créixer,

viure i aprendre del nostre propi cos.


***

Puc respirar els aires d’un paisatge

tramat en una vall de mil racons,

sedosos i amb algun núvol hostatge

del sol que contorneja els bells turons.


Al fons, com en un conte, tres masies

i, airós, el campanar, filtrant-se al llac,

blavor que dóna cos a simfonies

de càntics a lloança d’algun drac.


I esquinçant la boira per obrir pas

al llustre violat d’un cel mestís,

teixos i avets brandegen al compàs


dòcil i fresc de l’oreig indecís

corejat per l’esguard que, bo i tenaç,

m’aboca, en un instant, al paradís.


***

Llegia Espriu. Petites proses blanques.

Insomnis lànguids de paraules breus,

bell indret on el perfum de les branques

amoixa les textures de les veus.


Verals afaiçonats d’introversions.

Gotes de perfum. Lliçons d’elegància.

Estatge de plaers i reflexions.

Històries de llum en la distància.


Miro, des de la finestra, l’alzina

centenària, i provo de concebre-la

viva, eterna, descrita pel poeta.


Potser diria: “és la noble veïna

dels camins benignes. Convé percebre-la

a prop, i saber-la palau d’asceta”.

IV. Destí


És només quan em constrenyen els braços

d’inestables, tèrbols i claudicants

poemes, que endevino la feblesa

d’empremtes envellides massa prompte

i massa a prop de tot present. ¿A qui

vull enganyar, si ni a mi no em convenç

la veu dels meus errors? Sé que no puc

considerar-me causa i conseqüència

de mi mateix, i alhora necessito

sentir-me únic, nat d’autocreació

il·limitada i constant. Però no

me’n fio, del plaer d’esdevenir.

Potser perquè és una fal·lera infèrtil,

o passatgera, o qui sap si perquè

temo adonar-me, a despit de la carn,

que ja sóc. Mesquinesa reeixida,

la del seny. Flagel·la el cor de l’estímul

des de la limitació de l’essència.


***

Deixo serpejar les inquietuds

dins del meu món. Me’n sento presoner,

i elles de mi. Destil·len solituds

perennes d’un món que no es pot refer.


No em reconec la mirada, i pressento

que sempre serà així. No tinc perquè

nodrir-ne el dubte, i tampoc m’acontento

sabent-me’n còmplice i amic obscè.


M’erosiona a pessics una frisança

que m’enlaira, talment com una fulla,

a la deriva del vent, vers la vall.


He obviat el consell de l’esperança,

punyent i asèptica com una agulla,

reflectora de mi com un mirall.


***

No era pas des de la certesa estant

que podia combatre els contratemps

i els errors. Veia fumeres brollant

de xemeneies que sagnaven temps.


L’oratge, bohemi, filtrava el sol.

Era jo? Un altre jo? –El mordaç enigma

de l’alè es perdia al clos d’un estol,

per viure de recels i llur estigma.


M’havien dit que tot el que existia

era llavor o fruit del seu contrari

–com una nit, que pressuposa el dia.


Mai no he escrit, tanmateix, cap diari

personal, i la mort m’és teoria.

Sóc? He estat? O tot és imaginari?


Epíleg


Tenim por. I és humà, tenir-ne

–primera adveració–. No hi ha

llustre sense blaus de temença,

malsons indemnes que s’arrelen

al buit. O no tan buit? Hi ha llum

que despunta, i desitja cloure

l’obra mística de la carn.

Proclama inútil, no desterra

l’insomni: em desvetlla la imatge,

freda i distant, del marbre llis.

Un pes feixuc, paradoxal

i ben nostrat que reverdeix

la necessitat d’engendrar

un món vital, íntim, obert

i frondós amb la mera i plàcida

persistència del somriure.