Sinopsi. La frase críptica d'una dona impossibilitada i prostrada al llit d'un geriàtric és el punt de partida d'aquesta novel·la, el primer pas cap al plantejament d'un misteri que gira entorn dels últims mesos de vida de l'escriptora Ceci Vidal. Amb l'ajuda d'un nebot que es dedica a la investigació privada, Jaume Mainard, un home jubilat, observador, curiós i sense grans preocupacions, intentarà unir les peces d'un trencaclosques que esdevé cada vegada més absorbent, complex i, sobretot, inquietant.

Recordo aquell dia com si fos ahir: quinze de maig de 2010. M’acabava de comprar la moto i feia el primer viatge de reconeixement. Tornava de ca la Marta, la neboda metgessa, que em va mirar com si fos l’estrella d’un espectacle de circ: el tiet Jaume amb la caçadora texana i l’escúter acabada d’estrenar. Poc sé de què s’estranyava, és clar. Sempre m’he considerat una persona inquieta, i precisament quan més m’ho podia permetre volia córrer món. No és que de jove m’hagués tancat en una oficina, és clar, però no estava disposat a renunciar a cap parcel·la de llibertat a causa del pas dels anys.

El temps era ben bé primaveral, gairebé d’estiu. L’ambient propi dels dissabtes inundava els carrers del poble i la quitxalla es divertia mentre els pares feien la compra de la setmana.

Als jardins de la residència Santa Bàrbara hi havia força moviment. La gent prenia el sol, conversava o passejava sota els arbres. Ningú no em va reconèixer quan vaig entrar a l’aparcament, però de seguida que em vaig treure el casc em va saludar el primer de la colla, el Pere Ciuret. «Guaita el Jaume! D’on surts, home de Déu, amb aquesta eina?» Al cap de poca estona ja m’encerclaven sis o set persones que admiraven les meravelles de l’aparell.

Sovint pujava a la residència per fer-la petar una estona i assabentar-me de les últimes tafaneries del poble. Hi havia passat quatre mesos de convalescència després de trencar-me el fèmur, i vaig establir-hi moltes amistats. Tampoc no em quedava lluny del pis, i em convenia fer exercici per estar en forma. Qui m’havia de dir que aquell migdia m’esperava una notícia tan trista.

—Ja saps l’última? —va dir-me el Pere—. S’emportaran l’Antònia.

—Què dius, ara? La de la vint-i-dos? Però si està prostrada al llit!

—Quasi com un vegetal, pobreta, però es veu que la seva germana li ha trobat una plaça a Barcelona.

Ben mirat, era normal que se’n tornés a casa. En sabíem poca cosa, de l’Antònia Jové. Feia només tres mesos que havia ingressat a la residència, i era una de les persones que es trobava pitjor de salut. Gairebé no parlava, tenia la pell i l’os, l’havien de péixer i amb prou feines obria els ulls. Tot per causa d’una d’aquestes malalties que em posen la pell de gallina: els atacs de feridura. Malgrat la immobilitat del cos, somreia divertida quan sentia veus al seu voltant. Per això la visitàvem cada dos per tres, i ens explicàvem les batalletes mentre li fèiem companyia.

Vaig decidir visitar-la abans no se l’emportessin. Volia acomiadar-me’n sense haver-li de dir adéu. Li explicaria els quatre acudits de costum, la distrauria una mica i jo me’n tornaria a casa més tranquil.

De camí cap a la cambra de l’Antònia, vaig rememorar els meus dies de repòs forçat amb la crossa amunt i avall. Sort en vaig tenir, que hi hagués una plaça disponible durant uns quants mesos. Una fortuna relativa, és clar, perquè si no hi havia tertúlia ni jocs de taula, les hores passaven a pas de cargol. Quan ja no sabia com posar-me ni on més estar-me, picava el vidre de la finestreta de la cuina i donava la tabarra a les cuineres. Arrufaven el nas i em deien: «Au vinga, Jaume, explica’ns una història de les teves! Però no ens donis conversa perquè sinó et quedaràs sense dinar!». Ai senyor, quines mosses tan estupendes!

Vaig passar davant de la porta de la meva antiga habitació, la divuit. No sabia pas qui l’ocupava, llavors. Potser el Joan Vilubí, el dels bombons de xocolata. Deien que en guardava un magatzem ben escampats en diversos amagatalls, perquè només d’aquesta manera aconseguia burlar els controls i reduir l’impacte de les confiscacions.

Al passadís hi vaig trobar una senyora d’uns seixanta anys, ben empolainada i amb unes sabates de tacó d’agulla força aparatoses. El maquillatge li ressaltava uns ullets inquisidors, i els llavis li dibuixaven un somriure formal i anquilosat. Malgrat això, em va donar la sensació que es tractava d’una persona respectable, educada i cordial.

—Bon dia —vaig trencar el gel—. Encara hi és, oi, l’Antònia?

Reconec que la pregunta era absurda, però va ser l’única que se’m va acudir.

—I tant que sí —va respondre mentre s’alçava de la butaca—. I bon dia, també. Em dic Isabel i sóc la germana de l’Antònia.

—Ah caram, sí, em penso que ja l’havia vista en alguna altra ocasió —vaig afegir, mirant-me-la bé.

—No vinc gaire perquè l’autobús és horrible. Em deixa a l’altra punta del poble i els horaris són dolentíssims —es va queixar.

—No cal que me’n parli; prou les conec, les males combinacions. Em dic Jaume Mainard i sóc un vell conegut d’aquesta institució.

—Doncs encantada, senyor Mainard —va correspondre, certificant l’amabilitat que ja havia pressentit—. Intueixo que deveu conèixer l’Antònia, oi?

—Uf! Imagineu-vos, érem gairebé veïns d’habitació, quan vaig estar ingressat aquí. I com que està com està, pobreta, la veníem a veure sovint.

—I quan l’atribolaven gaire, jo els feia fora —va saltar una veu aguda des del fons del passadís. La vaig reconèixer a l’instant: era una de les assistentes de dia.

—Heus aquí la Teresa, encantadora i guapa com sempre!

—No m’ensabonis, Jaume, que ja ens coneixem. I per cert, què m’han explicat, d’una moto? —em va preguntar enriolada.

—Renoi, és que no en callen ni una, eh? Ja han esbombat que et vull convidar a donar una volta! No es poden tenir secrets, en aquesta casa.

—Dubto que m’aguantessis gaire estona, de paquet —va sentenciar—. Ja ho saps, oi?, que l’Antònia se’n torna a Barcelona?

—Per això la venia veure. Voleu dir que no li serà un trasbals, pobra dona?

A la Isabel no li va agradar gaire, aquella observació. —Només faltaria! —va protestar—. Necessita moltes atencions, és clar, però el doctor Olivella està convençut que tot anirà com una seda.

Era la primera vegada que sentia aquell cognom. Els metges que vetllaven per la gent de la residència eren els doctors Fontcuberta i Martínez Valls.

—No hi donis voltes, Jaume —em va dir la Teresa—. El doctor Olivella és el director de la residència on s’instal·larà l’Antònia.

—Em quedarà molt més prop de casa i és un lloc agradable i casolà —va rubricar la Isabel—. No m’interpreteu malament, si us plau! Aquest és un edifici molt bonic, també, i podeu presumir d’uns jardins deliciosos, la veritat. Però ella tampoc no els pot gaudir, i estic segura que el clima urbà li provarà millor. D’altra banda, el doctor Olivella és un vell conegut i té tota la meva confiança. Ja fa temps que estàvem en llista d’espera, però la cua no s’acabava mai. I mentrestant, hem tingut la immensa sort de trobar una plaça en aquesta magnífica residència —va segellar, amb una calculada diplomàcia.

—Déu n’hi do quin tràfec —vaig admetre amb un gest de mesurada complicitat—. S’hi pot entrar, ara, a l’habitació?

—Ai sí, disculpeu —va somriure ella—. No sé pas on tinc el cap. Endavant, si us plau.

—Si em necessiteu, crideu-me. Estic a la disset —es va acomiadar la Teresa.

Les penombres tintaven de somnolència l’interior de la cambra. Les cortines vaporoses filtraven una tènue calidesa lumínica, i les portes del balcó, entreobertes, permetien que l’aire es renovés. De seguida vaig percebre una respiració discreta i entretallada.

—Antònia, em sents?

La malalta va exhalar un lleu esbufec a mode de resposta.

—T’han vingut a veure. Que el coneixes? Ui, s’ha de fer pujar la persiana. Hi ha poca llum.

—Ai Antonieta, que avui ja no m’esperaves!

Aleshores, mentre obria les parpelles, em va agafar la mà. La notava inquieta i menys receptiva que en altres ocasions. Era comprensible, per descomptat. La gent gran s’acostuma a un determinat entorn. El fet de canviar-lo, encara que fos a fi de bé, constituïa un trastorn inevitable.

Al cap d’uns quants segons es va tranquil·litzar i em va regalar un somriure. M’havia reconegut, i se la veia cofoia per moments. Semblava una criatura a qui li acabaven de regalar una joguina.

—Què m’expliques, eh? —vaig continuar satisfet—. Ja veig que fas bona cara! I quines galtones més vermelles...

—Oh, ja se sap: la primavera, la sang altera —va intervenir la Isabel—. I amb un cel tan blau, què més es pot demanar?

—És clar que sí, dona! Aquests aires tan lluminosos fan agafar gana.

Llavors em va tibar una mica el braç. Coneixia molt bé el significat d’aquell gest; volia que m’atansés per escoltar-la.

—Mar... xo… —va murmurar, amb un fil de veu.

—Això m’han dit, punyetera, que te’n vas a un hotel ben cèntric i confortable! Nosaltres pensant que eres una conformista, però renoi, com t’has espavilat! Ep, i jo t’entenc, eh? Aquí tot són gerontòlogues, però un ocellet m’ha dit que cap a ciutat hi ha uns xicotets molt ben plantats.

Va somriure distreta pel comentari, un gest que em va fer sentir feliç. La meva modesta presència, almenys, contribuïa a realçar-li els ànims. Procuro no vantar-me’n, és clar, però m’agrada fer riure la gent. Algú pot opinar que ho faig per cridar l’atenció però, si us he de ser franc, cada vegada m’importa menys el que la gent pensi de mi. Ben mirat, per què? Ni que m’hagués de defensar davant d’un tribunal!

La Isabel va comentar que farien el viatge —ella l’anomenava «de retorn», suposo que per apaivagar els recels de l’Antònia— el dimarts de la setmana següent, el divuit de maig. Sortirien de bon matí, després d’esmorzar. No correrien gaire i comptaven ser a Barcelona cap a les dotze del migdia. Llavors, aprofitant l’avinentesa, vaig preguntar si les rebria personalment el doctor Olivella.

En sentir aquell nom, la malalta es va remoure sota els llençols i va murmurar alguna paraula inintel·ligible.

—Au va, Antònia, no et posis així —va salmodiar la Isabel, mentre li acariciava el braç—. Vols que avisi algú? Tens set o gana? De totes maneres, aviat et portaran el dinar.

—Ja només falten deu minuts —vaig assentir—. És curiós, oi? Estava tranquil·la fins que, de cop i volta, s’ha neguitejat...

Sempre em fixo en els petits detalls, per insignificants que semblin. Sóc analista de mena, i tinc una bona retentiva per qualsevol gest o mot que em cridi l’atenció. A vegades m’obceco amb qüestions intranscendents, però aquella reacció de l’Antònia em va semblar molt sorprenent.

—És curiós, oi, que tot d’una s’hagi alterat? —Vaig reprendre—. Potser l’atabala pensar en el desplaçament, o qui sap si la trasbalsa, això de sentir a parlar de metges...

—Ui, però no, el doctor Olivella és un bon amic —va resumir ella—. Va començar amb un consultori, després la clínica, al cap d’uns quants anys el primer geriàtric i ara ja en té tres a ple rendiment. És un home incansable! No sé pas per què t’amoïnes, Antònia —va prosseguir, mirant-li les parpelles closes—. Si creus que hi trobaràs antigues companyes de feina, et recordo que tens plaça al nou centre del doctor Olivella. Ningú del personal no et coneixerà, ja ho veuràs. Prou que hi vaig insistir, en pots estar segura.

—Ah, vaja! Ara ho entenc.

—El què?

—Doncs això, aquesta frisança. Si no ho he interpretat malament, ella va treballar per aquest doctor.

—Ah sí, durant una temporada. No us ho havia dit? Va ser just abans de jubilar-se.

—I quan fa, que es va retirar?

—Home, doncs no gaire, la veritat. Si ha complert els seixanta-vuit anys, en fa tres que és pensionista. Em va sorprendre saber que gairebé teníem la mateixa edat. Feia feredat, aquella sensació. Se’m va posar la pell de gallina. Pobra dona, tan jove i en quina desferra humana s’havia convertit! Les embòlies són imprevisibles i espantoses. Desfiguren la vida sense pietat.

—Potser no guarda bons records d’aquella etapa —vaig apuntar—. Qui sap si ara es troba tan angoixada per aquest motiu.

—Ximpleries! —es va escandalitzar la Isabel— Mals records? Del doctor Olivella? I ara, quina barbaritat! Però si ella mateixa, després del primer atac de feridura, va deixar clar que només acceptaria una plaça en alguna de les seves residències.

—No en dubtava pas, perdoneu que m’expliqui tan malament. El que volia dir és que les persones canviem d’opinió.

—En quatre mesos? —va rebatre, incrèdula.

—Fóra un canvi xocant —vaig concedir.

—El que passa —va continuar en veu baixa i encaminant-se cap al balcó— és que sempre ha estat una persona molt... presumida. Sí, exacte, aquesta és la paraula. I no vol que qui la va conèixer tan plena d’energia ara la vegi en aquest estat.

—Raó de més perquè es quedi aquí —vaig abordar sense ponderar les conseqüències d’aquella afirmació.

La Isabel em va clavar els ulls com si fossin dues fletxes esmolades. Se’m va imposar de tal manera que vaig haver de contenir la respiració. No estava nerviosa ni se la veia acorralada. Tan sols era la reacció d’una persona acostumada a prendre decisions que ningú no qüestionava.

—Com et deia, Antònia —va reprendre després de trepanar-me el cervell amb la mirada—, tens una plaça al nou centre del doctor Olivella, amb personal especialista acabat de contractar. No hi haurà ningú de les velles glòries amb qui vas treballar, ni tampoc sabran que has patit els atacs de feridura. La Marta i la Maria, per exemple, ja fa temps que no viuen a Barcelona, i l’Encarna té una vida social que no se l’atrapa, pel que jo sé.

—Perdoneu, m’he ficat on no em demanaven.

—I a més, et podré veure cada tarda —va rematar, obviant la meva disculpa.

—Canvi de mudes —va exclamar la Teresa, enèrgica com sempre, mentre obria la porta de l’habitació—. Així dinarem de més bona gana, oi que sí, Antònia? Si em feu el favor de sortir, si us plau...

—Bé, jo ja me n’anava —vaig piular com qui no gosa intervenir—. Un dia d’aquests et vindré a veure, Antònia. Ah, i quan siguis a Barcelona avisa’m, eh? Que vull admirar les instal·lacions del palauet. I sobretot: no t’aprofitis gaire dels assistents!

Em vaig ajupir per fer-li un petó al front. Aleshores, d’imprevist, em va agafar un altre cop l’avantbraç i, valent-se d’un considerable esforç, em va murmurar una darrera frase que quasi va lletrejar.

—Les... à... ni... mes... no... des... can... sen...

Tot seguit, esgotada i amb un profund sospir, va retirar la mà mentre relaxava el cos disposada a deixar-se canviar els bolquers.

Si t'ha convençut, pots trobar a la biblioteca El llac de les ànimes