Tercer premi en el VII Certamen Literari Joan Arús (Castellar del Vallès, abril de 2006)

Aquest relat es troba inclòs en el recull Laberints

Disponible en àudiorelat

A totes les Antònia Canals del món.

Al personal dels centres residencials per a la tercera edat, i a totes les persones

que hi col·laboren.

«A les catedrals no els calen ornaments!»

Resposta de la meva àvia quan algú li deia que estava molt elegant.

***

Moltes gràcies senyor president, membres del Patronat, alcalde, senyores i senyors. Procuraré no divagar massa, si bé ja sabeu que la retòrica i les partides de botifarra són, i han estat sempre, la recepta predilecta d’un servidor, aquest humil metge de capçalera que té l’honor de parlar-vos. Fer-la petar amb l’as a les mans potser no cura, però desvetlla tots els sentits.

Recordo com si fos ahir el dia que la senyora Antònia va arribar a la Residència. Era un simpàtic belluguet de seixanta-quatre anys (o setanta-cinc segons el seu carnet d’identitat), d’estatura més aviat reduïda i amb un posat enèrgic, murri, contumaç i coratjós.

Sabeu que, per desgràcia, és molt habitual el fet que les persones internes no es puguin valdre per elles mateixes. La senyora Antònia, tanmateix, va ingressar aquí per raons molt diferents.

El primer motiu era que la comunitat de veïns del bloc de pisos on vivia l’havia declarada persona non grata. Al·legaven que havia convertit el pati interior de l’edifici en una espècie de jungla tropical. No cal ni dir que exageraven, per descomptat. El principal problema, segons sembla, no era ni l’estany artificial ni les palmeres tropicals, sinó un parell de granotes força corpulentes que cada dos per tres aixafaven els geranis de l’antipàtica veïna de l’entresòl tercera.

El fet desencadenant el va impulsar el Paquito, un lloro eixelebrat que s’ho passava la mar de bé boicotejant les assemblees veïnals, amb el conseqüent enuig per part del president o de la presidenta de torn. Fou en l’última de les seves flamants intervencions que va fer gala d’una proverbial punteria. Mentre voleiava d’una punta a l’altra de la cambra, acaparant per moments l’atenció de totes les persones reunides, va encertar de mig a mig la llustrosa calba del senyor president. I de retruc, la permanent emmidonada de la funcionària que habitava al quart segona. De poc van servir les explicacions de la senyora Antònia segons les quals la pobra bèstia sofria una gastroenteritis aguda des de feia un parell de dies.

El segon motiu era, per descomptat, el preu elevat de les pensions. Se n’hi hagués anat a viure de bona gana i sense pensar-s’ho dos cops. Segons ella, reunien algunes de les qualitats que més valorava: caliu humà, possibilitat de relacionar-se amb gent de diverses procedències, amistançar-se amb persones interessants i disposar d’una bona carnassa per fer-la petar amb la patrona. S’imaginava en el paper d’assessora personal de la mestressa; entre elles dues decidirien les nominacions d’aquell particular reality show.

Aviat va comprovar, tanmateix, que les pensions més barates, les que només deixaven una tovallola al bany, el sabó anava apart i no incloïen cap servei «especial» d’habitacions, superaven amb escreix les seves disponibilitats pressupostàries.

També convé precisar que, per damunt de tot, cercava estabilitat, una paraula que ni coneixia fins que una seva neboda, de divuit anys, li va explicar els motius pels quals havia decidit casar-se. Tot i que d’entrada tampoc no ho va entendre massa bé, la va temptar la idea de tenir un marc de seguretat «on poder fer, estimada tieta, les bertranades que et vinguin de gust». Es tractava d'un argument tendenciós, per suposat, però només així la varen poder convèncer dels grans avantatges que implicava una assistència personalitzada.

La tercera raó era, potser, la més filosòfica i profunda. Com a bona barcelonina de tota la vida, sentia un formigueig a l’estómac cada vegada que algú li parlava dels aires del camp. I no era que l’inquietés, l’etern interrogant sobre si feia pudor o no, la dallonses de la muntanya –amb perdó pels que s’estiguin atipant de canapès–. Ben mirat, i com molt bé deia, no podia pas ser pitjor que el tuf de quitrà que desprenia el metro, ni que l’alè ennegrit dels tubs d’escapament o que el llot de l’estany tropical del pati interior del bloc on vivia. Ella ho tenia molt clar, i que ningú no l’enredés: volia veure les vaques a pasturar pel camp. I fer-se una foto amb elles, una de ben gran, per emmarcar. Una foto que pogués exhibir, tota satisfeta, a les sòcies del Club de Solteres, Obertes, Vídues o Independents –el SOVI–, del qual ella n’era la vicepresidenta executiva general –elegida per aclamació popular–, i els diria: «jo visc aquí!»

Assistida per la portera, dues nebodes i el Google, «una d’aquestes coses d’Internet amb nom d’indi de la tribu dels comanxes», va fer una llarga llista de residències ubicades en comarques de l’interior. D’entrada, va excloure aquelles que explicitaven textualment «per a la tercera edat», atès que la definició no concordava massa amb l’envejable jovialitat que desprenia. I qui li negués aquell adjectiu era perquè no l’havia vista en el paper d’Olivia Newton John en la darrera edició de «Teatre del Barri». O fent un playback musical dels èxits més sonats d’ABBA –representant els quatre papers ella tota sola, per descomptat–. I tot això deixant de banda, és clar, que era la reina indiscutible a l’hora de ballar el xotis, el tango, la Santa Espina, la Macarena i els boleros de Machín.

Després d’haver-se posat una bena als ulls, va assenyalar una Residència que, a priori, no figurava entre les més ben situades: el Centre Residencial Verge Maria dels Dolors. Així és com vam tenir el privilegi, repeteixo, el privilegi d’ésser l’entitat escollida.

El dia que va deixar el pis de Barcelona mig centenar de persones la van acomiadar en una festa improvisada al bell mig del carrer. En un principi, no tenia pensat acudir-hi ningú de la comunitat de veïns. Els remordiments d’última hora, tanmateix, els van empènyer a personar-s’hi. Fins i tot el senyor president que, després de disculpar-se amb la bona dona, va ser víctima d’un malentès, no va saber sortir-se’n i es va convertir en el nou propietari del Paquito.

Tampoc no hi va faltar ni el regidor del districte, ni el president de l’Ateneu ni els okupes de can Fabrés. La personalitat de l’Antònia Canals era tota una llegenda, i allò no feia altra cosa que corroborar-ho.

Va arribar al nostre petit municipi cap al tard. Portava un vestit jaqueta de color fúcsia brillant i una contundent pamela de la qual penjava un pom espès d’ufanoses orquídies de plàstic. La germana Clotilde, la monja superiora, la va contemplar de dalt a baix sense poder reprimir un sintètic i eloqüent «Ave Maria Puríssima!»

La senyora Antònia sabia prou bé que una congregació religiosa dirigia la Residència. No recordava quina, però sabia que hi havia monges pel mig. Amb un discret somriure i allargant la mà, va saber dir –per sort sense equivocar-se– la bonica frase «Déu vos guard». La cosa marxava bé, almenys la germana Clotilde va esbossar un somriure de tranquil·litat, però ni mig minut no va durar aquella bona sintonia. I és que ja d’entrada la nouvinguda va marcar el terreny: d’acord amb la missa del diumenge –faltaria més, germana Clotilde!–, però res de rosaris i a fer la vista grossa per la Quaresma.

La primera petició que va formular l’endemà, de bon matí, va ser on eren els bars musicals del poble. En especial, un que es deia «Anys ‘80». Sí que li van proposar que visités el Centre de Dia, però això de jugar a cartes, repassar la premsa rosa, controlar l’estat de les obres i planejar la peregrinació a Lurdes en un autocar de l’INSERSO –amén– no figurava entre les seves prioritats. Estava acostumada a sortir de marxa tots els caps de setmana, i fossin quines fossin les normes de la casa, de cap de les maneres no hi pensava renunciar. Ni per totes les vaques del món.

La germana Clotilde, tan bon punt ho va saber, va remugar una llarga tirallonga de paraules indesxifrables. Ningú no en va entendre cap, però el cas és que l’endemà, abans de la missa de les set, va passar pel confessionari.

La senyora Antònia sabia que, amb la direcció del centre donant-li l'esquena –tot i que estava vacunada contra aquest tipus d’adversitats–, la mera i pacífica existència passava a convertir-se en una arriscada supervivència. Per això va segellar un acord secret amb el personal del torn de nit. Un acord tan i tan secret que va trigar ben bé dues hores a convertir-se en el principal tema de conversa a cada planta de l’edifici.

L’entranyable simpatia que encomanava a tothom –excepció feta d’una part del Consell Directiu, encapçalada per la germana Clotilde– va començar a fructificar. La immensa majoria del personal li va donar suport i per fi, signats els permisos corresponents, la senyora Antònia va poder seguir fruint de les afeccions nocturnes de cap de setmana.

Algun diumenge, fins i tot, havia empalmat amb la missa de les nou. Mossèn Ricard no veia amb bons ulls que algú es presentés a la Casa de Déu amb ulleres de sol, i li ho havia fet saber. La bona senyora s’excusava argumentant conjuntivitis, un parell de dècimes de febre i un malson borrós –molt borrós– que no la deixava descansar.

El que no entenia mossèn Ricard era que aquella estranya malaltia sempre li sobrevingués els diumenges al dematí. «Pregaré per a vós, filla meva», s’oferia el sacerdot. Ella ho arrodonia amb un «faci-ho, pare, faci-ho, sobretot els dissabtes al vespre».

Amb el que us acabo d’explicar, potser algú pensarà que la senyora Antònia era atea o anticlerical. El cas és que no era ni una cosa ni l’altra. Es declarava catòlica practicant, per més que tot sovint murmurés que el Vaticà esdevindria un immens forat sota el pes de les sotanes, del papamòbil i de la jerarquia eclesiàstica.

D’altra banda, tenia penjat un Sant Crist entre l’armari folrat de postals exòtiques i la finestra envoltada de plantes mústigues. Una mica torta, la creu, però hi era. El que ja no trobava tan bé la germana Clotilde eren els complements.

A la dreta hi havia penjat un pòster de l’Arnold Schwarzenegger. Esbarzeneguer o Sherzaneguer segons la senyora Antònia. O Scarzeneguer, o Warzenegar, o... l’Arnold, punyeta!

A l’esquerra n’hi tenia un altre del Pierce Brosnan, de generoses proporcions. El d’aquest últim podia passar. Justet, però almenys no s’oposava als principis de morigeració, abstinència i castedat. La dels músculs, tanmateix, ni per casualitat no superava la censura eclesial. Res a fer-hi, és clar, perquè era rigorosa política de la casa que cada habitació fos un «santuari». Ningú no la podia obligar a treure la imatge de «l’Arnold semental», com ella l’anomenava sovint, però la va acabar retirant per pròpia iniciativa, sense que ningú li ho suggerís. Ella, que no veia els telenotícies si no els presentava el Ramon Pellicer, es va assabentar un bon dia que l’Arnold, el seu Arnold, s’havia fet pro-Bush. Convé matisar que així d’entrada no copsava massa bé l’envergadura d’allò que en deia ser «pro-Bush». El que sí tenia clar és que quasi ningú no en parlava bé, d’aquella espècie de minúscul JR de la nova entrega de Dallas –«però que no l’havien assassinat, aquest? Ai Bobby, ja cal que t’amaguis! Ets tan bon nano... i tan guapot!».

Un cop va tenir ben assumida la vessant política de l’Arnold, va arrancar-ne el pòster d’una sola engrapada. Al seu lloc n’hi va enganxar un altre. L’escollit fou, a proposta d’una neboda i previ concurs de mèrits i capacitats entre actors, cantants i futbolistes, el retrat d’un tal Ricky Martin.

La consistència dels retrats, tanmateix, no absorbia la totalitat de l’espai blanc a cobrir. En quedava un bon tros. El suficient per a penjar-hi una posta de sol amb l’Shreck i la Fiona en primer terme –un obsequi de la nena de la peixatera– just al costat d’un magnífic i temptador pòster de l’illa de Santorí. Un paratge idíl·lic, fabulós, d’arenes blanques, aigües cristal·lines i cossos bronzejats. Als quinze anys en conegué l’existència, i des d’aleshores sempre havia somiat anar-hi a viure algun dia.

Hi va fer estada com a mínim en quatre ocasions, i això li va marcar la vida. Es defensava força bé, en grec, i el seu hobby, la pintura, consistia a recrear platges i espadats que titulava amb el nom de «Santorí» més el número d’ordre que li correspongués.

Precisament n’estava pintant un el dia que l’honorable consellera de Benestar i Família va visitar la Residència. La senyora Antònia va decidir que sortiria a rebre-la. Entre altres motius, pel piscolabis. Es va vestir amb un dels seus models de gala, però no es va donar compte d’una delatora pintada –color caqui– de l’orella fins al pòmul.

La germana Clotilde no va trigar ni cinc segons a posar el crit al cel, si bé la rèplica de la senyora Antònia va superar, i amb escreix, les millors expectatives. «Però germana, i vostè disculpi, senyora consellera; que no ho sap que de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena?». Només afegiré que l’estirabot encara ressona d’aquí a la cafeteria del Parlament.

Amb aquesta, senyores i senyors, cloc la selecció de petites i quotidianes anècdotes que han farcit, espero que de forma amena i distreta, el breu discurs que us adreço. Podria continuar, però molt em temo que si la senyora Antònia es trobés entre nosaltres ja s’hauria aixecat abans i tot de començar aquest galimaties per prendre’s un martini sec, demanar què serviran de postres o suggerir la selecció d’èxits que ballarem havent dinat.

Em penso que no cal enumerar més trets característics de l'Antònia Canals. Moltes persones l’havíem coneguda, i crec que som conscients de la magistral lliçó que ens ha brindat amb el somriure, la ment lúcida i molta serenitat.

Mai no va renunciar, per més que li ho proposessin, suggerissin o reclamessin, a continuar essent ella mateixa, a mantenir la seva essència, caràcter o savoir faire. Per més que rebés, sobretot al principi, acusacions de frívola, incoherent, desvergonyida o superficial. I ho dic en públic, ben alt i sense complexos.

Els estereotips socials assignen un paper per a cada etapa de la vida. Ens marquen les pautes i ens erosionen la personalitat, injectant-nos el verí d’un fals sentiment de culpabilitat envers tot allò que s’oposi a la façana hipòcrita d'aquest puritanisme col·lectiu ranci i mal afaitat. La senyora Antònia va saber viure en perfecte harmonia amb tothom i sense transgredir cap norma de les elementals per a la convivència humana. Tenia ben present que la vida són quatre dies i que el respecte, més enllà de la mera tolerància, resulta fonamental.

Amb el capital que havia guanyat gràcies a aquells dècims del número deu mil tres-cents vint, primer premi del Sorteig del Nen de l’any 2002, hauria pogut optar per un altre estil de vida. No tinc cap dubte que se n’hagués sortit la mar de bé. Hauria pogut deixar la Residència i anar-se’n a viure a Santorí, per exemple, el somni de tota la seva vida. Però va preferir guardar el secret i quedar-se a viure amb nosaltres fins al final. Bé, això de guardar-ne el secret... ja m’enteneu, vaja!

Va llegar la meitat de la fortuna a la nostra institució, un gest encomiable que ens ha permès dur a terme l’ampliació de les instal·lacions que avui presentem en societat. Una ampliació que inclou aquest agradable parc on ara ens trobem i que rep el nom de Jardins d’Antònia Canals.

Vull acabar amb una cita de la persona homenatjada. Es tracta d’una d’aquelles ocurrències que no es poden dissipar en l’oblit, una de les perles més brillants de la prolífica i enginyosa senyora Antònia.

He de reconèixer, com podreu suposar, que em fa molta il·lusió recordar aquesta anècdota en un moment tan solemne. I és que no tothom ha tingut l’honor de rebre una dedicatòria personalitzada de la nostra llegenda particular, una reina de la festa anomenada Antònia Canals i Bellbach.

«He renunciat a ser cantant de cabaret, presidenta del Govern, astronauta i Secretària General de l’ONU, entre altres coses, però no penso renunciar ni als croissants de xocolata, ni a les vaques, ni a la vicepresidència executiva general del SOVI ni a dir, quan em vingui de gust, el que jo pensi. Doctor Vallès, aquest drap que porta per corbata li resta fins l’última petita engruna de credibilitat!»

No vull ni me’n puc estar: voleu que us digui una cosa, amigues i amics? La senyora Antònia tenia, com tantes altres vegades, tota la raó. Vet aquí perquè avui llueixo, ben cofoi, aquella corbata.

I res més. Moltíssimes gràcies per l’atenció, que gaudiu de la diada i, tal com diria l'Antònia Canals, «salut, bon canut i a moure el maluc!»