Embedded Files
Segon premi en la desena edició del certamen Literari Joan Duch (Juneda, 2008).
Excusa prèvia
Aquest recull pretén oferir, ras i curt, la crònica poètica d’una utopia. També materialitza la síntesi de dos plaers personals: d’una banda, irradia el consistent vapor de la reflexió; de l’altra, il·lustra la vaporosa consistència de somiar.
Primera part
Partença
«Avui com ahir manca un vers
al poema que a cada hora
et procuro dedicar sense pressa.
Tornem a començar?
ara et prometo no defallir
fins arribar-hi, a Venus, és clar»
Robert Jové, A 50.000 km de Venus
Vint
... i aleshores s’extingirà, sense himnes
ni fronteres, ferida pel silenci
engolidor, a plena nit. Ja morts,
els continents no afermaran l’argila
inerta, ni l’aigua dels oceans
no desfarà la crostera de cendra
que l’haurà amortallada. Escantellada
i lacerada per metralla còsmica,
sense ni un sol espasme a les entranyes
i closa en la tenebra, esdevindrà
un espectacle transitori, frívol
i apàtic als braços de l’Univers.
Mera rutina ja que, constantment,
neixen i moren planetes, s’apaguen
i llostregen constel·lacions, es fonen
espais en forats negres. Som un àtom
al bell mig de la immensitat. I a mi,
simple aprenent de no-res, m’inquieta
i em captiva alhora el secret anhel
de navegar en altres horitzons
on bategui temps i vida.
Dinou
El terraplè jacent sota la tarda,
vellutat de textures verdejants,
emmanta la utopia. Seductora,
la Lluna s’insinua. ¿Em suggereix
l’aventura? Un somni? La nit dirà.
Sé que les ments pragmàtiques afirmen
que no pot ser profitós, el diàleg
amb el jo desconegut, i declaren
que plantejar l’enigma és una trava
per als avenços pautats, econòmics,
i mesurables. No ha d’estranyar gens
que s’esmunyi ràpid, la reflexió.
Hem de començar de nou recelant
de qualsevol dogma incontrovertible.
Cal desfer el misteri de la nit
i assolir l’enriquiment que mereix
la teoria de l’evolució.
Divuit
Cada dia encadenem noves fites.
Té data, l’empremta al cercle nacrat
que desvetlla les frisances hipnòtiques
dels enamorats. Té data, el primer
viatge heroic a través d’una sonda
espacial, que transportà la passió
humana a les costes d’inabastables
continents. Té data, l’apropament
a realitats distants del minúscul
Sistema Solar, mitjançant imatges
desafiadores d’anys llum. Tindrà
també data, la colonització
o la terraformació lluny d’un astre
massa generós, que l’ésser humà
banalitza amb clement grandiloqüència,
només apreciable des d’una ment
prou fecunda
de renascuda autocrítica.
Disset
Amb els morts a la memòria, fars
de llum indolents com els viaranys
estrets que creuen les líquides tardes
d’estiu, esmorteirem els miratges
dibuixats per la indecisió que engendra
conformisme. Encara és d’hora, per fondre
els desigs i modular-ne la massa
al nostre gust. ¿Fins on sabrà adaptar-se,
l’argila tèbia del cos humà?
La carn jove i tesa i les pells elàstiques
rebran per testimoni l’heretat
del versàtil intel·lecte. Els prodigis
deixaran de ser-ho per convertir-se
en habituds que permetran bastir
avantguardistes i fèrtils projectes.
L’aiguaneix refractari de la ment
inventa i ens dóna recursos vàlids
que faciliten la supervivència
a indrets d’aparença hostil. Esperances
balsàmiques on acotxar-hi els ossos
quan la rutina s’enganxa al cervell.
No en va som de les úniques espècies
que hem après a trampejar els obstacles
o vaivens tel·lúrics. Ens queda pendent,
però, sobreposar-nos i enfrontar-nos
amb èxit
a l’ombra dels nostres fantasmes.
Setze
Què és, viure? Hem après a distingir-ho,
a denominar-ho i a fer-ho nostre.
No ens atemoreix l’alè de la incògnita
escalfant la nuca. Som insensibles
al corpulent i visceral temor
del dubte –no airegem en va premisses
innegables–, i ens distraiem jugant
a resoldre enigmes d’estar per casa.
Els vertaders, els immortals perquès,
són els que sempre resten ajornats.
Qui sap si algun dia no n’hi haurà prou,
amb crear nous conceptes. Qui sap si
llavors haurem d’optar per donar altres
valors a les paraules. Qui sap si...
Res de «qui sap». Serà el mot «existència»
un dels que assumirà el bloc més difús,
vast i obert
d’innovadors significats.
Quinze
Ens aferrem a l’ombra cavernosa
de les promeses, esperant trobar-hi
la certesa de la destinació.
Abans, però, des de la Terra estant,
caldrà que definim el rumb. L’oracle
de la gent pessimista instaurarà
tota mena d’indòcils desenllaços
–per descomptat, cap d’ells definitiu–,
i les supersticions apocalíptiques
forjaran l’eterna deformació
de l’egoisme, la por, l’empatia
i la renúncia a la reflexió.
Ens aterreix, però què hi podem perdre?
¿La preciositat d’una gran quimera
esvaïda en el blau intens d’un cel
en calma? ¿O la consciència del buit
que ens erosiona? Cada nit vivim
de somnis, i a la llum del sol copsem
el perfil idíl·lic d’alguns miratges.
S’esfumen, esdevenen incorporis
o se’ns escolen furtius entre els dits,
però poden renéixer de les cendres.
Les il·lusions, talment com els estels,
mai no s’acaben. També s’exhaureixen,
però sempre n’hi ha que tot just despunten.
Quan traspassem els confins de la Terra
que no sigui per conquerir nous móns,
sinó més aviat per aportar-hi
el patrimoni comú que ens uneix
per damunt de qualsevol diferència,
conflicte o recança: la vida.
Catorze
Les hores regalimen sense fressa.
Me’n vaig. El capvespre m’ha alliberat
del son del dia a dia. Escapço alè
de futur, i el paladejo. M’embruixa
la vista i l’ennuvola. Em converteix
en un insecte embogit per la flama
que llanceja els bromalls ataronjats.
Ha arribat l’hora. El camí serà llarg,
tothom ho sap, però ja no és possible
dubtar del fet. Hem apamat el món,
i l’era de les comunicacions
l’ha convertit... en un mocador! Ara
és demà, ja ho proclamava el profeta
dels poetes, i escurcem la distància
en un intent absurd i fracassat
de ridiculitzar el temps, absurd
i fracassat perquè sempre en justeja.
Potser tampoc no ens en caldria tant,
però cercar-ne és un impuls que forja
la creativitat, la iniciativa,
la intel·ligència i el determini
de la societat.
Segona part
Consciència
«El cos i l’ànima mantenen una simbiosi [...]. Necessitem el cos per poder viure a la Terra, i el cos també necessita l’ànima per poder sobreviure. L’equilibri és fonamental. Però fa molts segles que aquest equilibri va quedar trencat, el cos va agafar protagonisme i va fer presonera dels seus desitjos l’ànima, que cada nit lluita per alliberar-se».
Josep Maria Repullés, Cos i ànima
Tretze
Claustrofòbica, la Terra esdevé
una balada agredolça, o a voltes
un brisall de cançó de cabaret.
El crit ofegat que exhala voleia
camps enllà, emmudint una bonior
somorta i febril. L’agonia crònica
que enquista l’alè blau estamordeix
la por que el fa tan diferent, la font
mateix de la sofrença: els qui l’habiten.
Subsistirà la carn? Desenganyada
dels matins de bonança, de les tardes
vellutades i dels llustres romàntics,
la saba roja cercarà en la nit
l’aquós i absorbent mirall on planegi
el deler que inspira, des dels orígens,
l’expansió de la humanitat.
Dotze
Alenem prejudicis. En som part.
Mai no s’escandalitza ningú, a l’hora
de prejutjar, però sí ben sovint
dels prejudicis. I posem en dubte
la necessitat de la inconsistent
causa que els origina –descartant,
de bon principi, deduir que els hem
ideat nosaltres–. Res no s’esgota
amb la fi predita de l’existència,
carcellera d’una presó de pell
que es corba sota el pes d’interrogants
acumulats al llarg dels anys. I lluny,
inabastable com la joventut
dissipada, romandrà el jeroglífic
dels temors vibrants, de les gosadies
alatrencades i dels vells estigmes
dolorosos del recel. Hem après
a créixer a costa de somiar.
Tot està sentenciat, ens obsedim
a creure, i en traiem la conclusió:
naixem, creixem, procreem i morim.
Però hem topat amb el primer perquè,
l’alè de l’existencialisme, l’ombra
d’una ferma veritat profanada
per pretesa lògica intel·ligent.
Pouant en la nostra insignificança,
hem sabut mirar endavant. I créixer,
bo i tornant a somiar.
Onze
S’encongeix, la bombolla dels complexos.
No és un pas concloent o terminant,
ni tampoc un tràmit de bagatel·la.
Hem traçat llargs parèntesis d’història
que han estat pèrdues de temps balsàmiques.
I ens preguntem: ¿és millor oblidar
o tenir present? La combinació
d’ambdues opcions ens ha d’ajudar
a mirar endavant, amb innocència
vigoritzant, forta i emprenedora.
I així, talment com si es tractés d’un pacte
tàcit, assimilem la menudesa
que ens defineix, una acceptació noble,
veraç i transgressora de la llum
que creiem irradiar.
Deu
A res no s’assembla més que a un jaç
d’escorpins i, tanmateix, a quilòmetres
de distància, copsem l’aigua closa
o emmantada per gelors mil·lenàries.
Quin serà l’objectiu, en aterrar-hi?
¿Què n’exportarem, del laboratori
en què la Terra s’haurà convertit?
N’haurem après? ¿O encara serà massa
fàcil, consumir? Res al nostre abast
no és inesgotable i sí massa fàcilment
imprescindible. Ens hem valgut de tot,
amb infantilisme. Però de mica
en mica, l’aigua cicatritza en llàgrimes
enterbolides, viroses i agòniques.
Cal estripar els endolcits epílegs
que ens aboquin als braços de segones
oportunitats. Però cal, també,
–i per si de cas– no perdre de vista
la magistral lliçó dels desencerts,
molt més clara, incisiva i persistent
que la millor
de totes les intuïcions.
Nou
Enllotarem de tradicions i vells
classismes l’autocomplaença d’ésser
grans conqueridors. Tenim veritats
inqüestionables, amor i passió,
riqueses de tot tipus –tan nostrades
com l’injust repartiment que, segons
diuen, fa l’atzar– i tòtems en qui
creure quan la fortuna ens eludeix
o ens abandona. Senyoregem sobre
remeis i malalties. Tenim força,
coneixements, ambició i malguanys,
perquè durant massa temps hem estat
incapaços d’entendre’ns. Distingim
estrats que mai no encaixen, distorsions
històriques des d’on s’esbalcen brises
epidèrmiques d’alguna esperança,
cada dia més fragmentada, en pro
de la unitat. Mai més cap nom no hauria
de fer història. Són les persones
i no els noms qui l’han escrita. És l’essència
d’un creixement exponencial els últims
anys. L’espai no és ni ha d’esdevenir mai
propietat privada de ningú. No és
ni hauria d’esdevenir-ho. Mes crec,
i admetre-ho em burxa com un fibló,
que enllotarem de tradicions i vells
classismes l’autocomplaença d’ésser
grans conqueridors.
Vuit
Tergiversem idees i conceptes.
És més fàcil, i alhora anestesia
la consciència. La Terra agonitza
i ens commovem sols a mitges. ¿Podem
alentir –encara hi ha veus que clamen
aturar per guarir– l’irreversible
càncer del planeta? ¿Quina és, la cèl·lula
maligna que el corromp? ¿Tindrem prou temps
per instal·lar-nos lluny del mapa blau?
Interrogants fills de la lucidesa,
però no és la matèria, qui mor,
sinó la vida, encarnada en nosaltres.
I tan sols perquè el fet de viure no és
ni un mèrit ni un patrimoni exclusiu
de la humanitat, no convé parlar
de suïcidi. Fóra injust acusar
altres espècies d’un egoisme
–o d’un alter ego– que ha corsecat
i mina el cos humà. La Terra, quan
la vida hagi mort, seguirà girant
entorn del sol. Fins a desaparèixer,
–mesquina i egòlatra concepció
de la fugacitat dels elements,
conseqüència de la irreparable
i no menys humana
condició d’efímers–.
Set
Endiumenjada, la mitologia
clàssica ha estat de nou enaltida
vint segles després de l’abdicació.
Els alfabets d’algunes llengües mortes
intimen amb el parpelleig que abranda
l’aire nocturn, perfumat de lilà,
xeringuilla, mèlia i gessamí.
Júpiter impera al firmament, Venus
encarna la bellesa –un homenatge
al planeta que més s’assembla al nostre–
i fecunda la il·lusió a l’estil
de Mart, que des de la fertilitat
conjecturada a partir d’un efecte
òptic, revelador d’inexistents
canals, s’ha convertit en la metàfora
sangonosa del dolor i la guerra
–qui sap quantes, en nom seu, n’ordirem–.
L’encanteri turquesa de Neptú,
gèlida maragda, evoca les fosses
abissals dels oceans, regentats
pel déu del mar. I Saturn, destronat
per Júpiter en dimensions, vagueja
rude en segon terme, enfollit i clos
en una presó d’anelles que intenten
avivar la seva magnitud. Pàl·lid
com una tarda nívia d’estiu,
Urà simbolitza el cel, i el corona.
Mercuri, el missatger dels déus, enllaça
la fortuna, per ara, i la dissort,
a venir, amb el germà de Selene
i d’Eos –la Lluna i l’Aurora–, el déu
Hèlios, rei d’una estrella guarnida
de llegendes. Els mites continuen
vigents. Aplaquen els dubtes, i són
vàlids, perquè són nostres. Ben mirat,
tampoc no ha passat tant de temps. La nit
m’acotxa l’esguard mentre em narcotitzen
les dolçors primaverals de lilà,
xeringuilla, mèlia i gessamí.
Ídols, herois i mites mantindran
viva, i per molt de temps, l’al·legoria
magistral del seu regnat.
Tercera part
Paisatge
«Dalt del cel, estels i lluna
i un immens interrogant,
puntes de coixí d’escuma
castells que s’han tornat runa
i que vaig estimar tant.
Un record sense drecera
em va fent fum la quimera
amb polsim de desencant».
Júlia Costa, Paisatge estiuenc
Sis
Paratges feréstecs i guturals
grandegen a la retina extasiada,
dúctil i embriagada d’entusiasme.
Els coneixem? Ens els imaginàvem?
No és cap decorat completant l’escena
d’una pel·lícula d’extraterrestres.
Som nosaltres, els forans. Hem partit
sense esperar rebuda, amb la impaciència
acumulada des del primer plor
de la ciència i amb la voluntat
espurnejant dins la primera llàgrima.
Des d’aleshores, hem aconseguit
recol·lectar els fruits d’una constància
sana i creixent, entreveient la terra
de planetes i satèl·lits veïns.
La palparem, ja tan sols és qüestió
de temps. De moment, juguem a ser déus.
És la raó de ser premonitòria
que rau codificada en l’argument
vitalista
de l’origen i la fi.
Cinc
Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Quatre
germans menuts però tan, tan immensos!
I només un d’ells és avui bressol
de civilitzacions. Només un, diuen.
Atmosferes massa tènues, tòxiques,
abrasants o inexistents. Panorames
desèrtics, eixarreïts, rovellats
o sòrdids, hàlit de vents embravits.
Cràters, esvorancs, lava, gas i gel.
Descripcions humanes, per descomptat.
Som esclaus de climes i circumstàncies
benignes, i hem adaptat el perfil
terrós a les velles conveniències
–n’hem sabut més que no pas adaptar-nos
a llurs necessitats–. Arrela fort,
emperò, la desplaent percepció
de la nostra insignificança. Malden
les veritats ultratjants que graviten
rere les parpelles. És a partir
d’aquests menysvalorats i elementals
principis que la consciència pot
percebre el relleu compacte i versàtil
dels errors, basament indestructible
dels encerts. I només així tindrà
sentit crear, a milions de quilòmetres
de distància, un engrescador mapa
de rutes mítiques que preconitzin
futures realitats.
Quatre
Els mars manllevaran les enyorances
i des d’un gruix de pols en percebrem
la càlida olor d’aigua-sal. Els camps
perdran l’esclat sagnant dels gallarets
i el Sol ja no daurarà més l’espiga.
Si mai la Terra deixa d’ésser l’única
superfície habitable –dubtosa
premissa, presoners com som del cos
que ens condiciona–, llaurarem paisatges
a imatge i semblança d’aquelles èpoques
de vaques grasses, quan l’aigua brollava
entre les roques, fressava les valls
i nodria els sembrats. Fabricarem
oasis que arravatin la nostàlgia,
ens valdrem de la recepta de l’aigua,
escrita en un imant a la nevera
de la cuina, i els hivernacles, platges
fèrtils entre penya-segats deserts,
esdevindran espais mecanitzats
i programats per abastir capritxos,
costums i, sens dubte, necessitats
que avui, a ple dia, no estan cobertes.
Tot serà molt fàcil. ¿Per què embrollar-ho,
doncs, amb remordiments atàvics?
Tres
La Lluna, amiga propera i distant,
penetra a la retina dels noctàmbuls.
Temptadora i fascinant, ha sembrat
llavor de somnis al camp dels llinatges
de creences ancestrals. Hi alçarem
les bases, complaguts i benestants,
que esberlin d’un cop els profunds dilemes
i totes les imperfeccions mundanes.
Abastarem confins inassolibles
a l’empara del cristall de les cúpules.
I somriurem, amics del gaudi plàcid
i enjogassat, des del fons de l’abisme
gutural de l’autosatisfacció.
Prendrem possessió de noves colònies,
però aquesta vegada, i per primer
cop, les mines no enriquiran les arques
de la metròpoli. Enorgulliran
la història dels ben comptats països
promotors –emissaris d’aquest món,
veus del progrés–. Se n’empastifaran
la boca quatre o cinc líders, i els flaixos
enrivetaran la catifa roja
vers la nova era. Però en qualsevol
cas, la riquesa s’hi haurà d’invertir,
i és que ni espoliant tots els recursos
d’aquells nous dominis ni especulant-hi,
l’afany de lucre no es desarmarà.
El diner mana: és l’exemple més clar
–però no pas l’únic– d’una absurda obra
que ha vençut
i anorreat qui l’ha inventada.
Dos
No tirarem la tovallola fàcilment.
Procurarem desmentir els fracassos
tantes vegades com calgui. Potser
ens frustrarem un altre cop, si bé
no desistirem fins a persuadir-nos
d’haver fet un pas en fals, i l’equívoc
constituirà el veraç paradigma
que demarcarà els confins imprecisos
del coneixement. La constatació
dels nostres límits esdevindrà el punt
de partida vers l’aprofundiment
i l’assimilació de les respostes
als misteris que il·lustren la cultura.
Si aquelles valls de guèisers i volcans,
de contrastos i exotismes inhòspits,
desborden les capacitats humanes
–tot i haver-ne aguditzat les virtuts–,
si la terraformació, des de l’òrbita
dels nostres plantejaments, esdevé
finalment impossible, canviarem
els mètodes o bé modularem
les aspiracions a fi d’intentar-ho
de nou, amb l’objectiu d’aconseguir-ho.
Sobreviurà l’esperança nascuda
d’aquella ciència-ficció d’ahir,
un foc de futurisme que propaga
la tènue brillantor de l’albada
que pregona
l’inevitable demà.
U
Des de la proximitat dels satèl·lits
de Júpiter o de la faç de Mart,
se’ns planteja el debat embrionari
dels límits de la sensibilitat.
El gel dorment podria donar pas
a l’aigua en estat líquid. ¿Com gosem
aventurar-nos a pressuposar
l’adusta i passiva exclusivitat
d’alenar quan albirem, tan a prop,
la possibilitat d’altres batecs
en esferes veïnes? Les bombolles
d’una efervescència emergent velen
la intangibilitat d’ecosistemes
descartats, exclosos, imaginats,
negats, rebutjats, percebuts i avui,
finalment, denominats, explorats
i definits. Ja no és tan sols un clam
de visionaris iracunds envers
axiomes irrefutables. Parla
la veu de la lògica quan la nit
s’asseu a la terrassa o, d’esquitllentes,
s’esmuny furtiva entre dos porticons.
Els ulls ens aboquen a la deriva:
no hi ha punt de fuga. No hi ha final.
Cada resposta emmudeix qui defensi
la paròdia de la unicitat.
Quant d’espai desaprofitat, ben cert,
però també quina circumstancial,
basardosa i malaltissa buidor,
quin esperpèntic i pregon vertigen,
fora tanta,
tantíssima solitud.
I zero!
Pròxima parada: Mart, base sud
del Mont Olimp. Correspondència amb
trajectes a Ganímedes, Europa
i plataformes interplanetàries.
Tota la comandància i l’equip
de la tripulació volem donar-vos
les gràcies per haver confiat
en la nostra companyia de vol.
Desitgem que hagueu trobat el viatge
agradable i reconfortant. Podeu
consultar parades, destins i horaris
per qualsevol sistema acústic, òptic
o tàctil des dels indrets més remots
del planeta Mart. Oferim sortides,
cada vint-i-quatre hores, trenta-nou
minuts i trenta-cinc segons, directes
a les instal·lacions lunars del Mar
de la Tranquil·litat. No us oblideu
de contemplar, a plena nit, la gemma
blavosa que avui, durant uns minuts,
s’alinearà amb Venus i Mercuri;
prou se sap que la crida dels orígens
és la indeleble empremta del futur.
Epíleg
Nosaltres
«Serenament,
despertaré el meu somriure més guardat;
per veure línies infinites de camins,
en moltes maneres de dir la llum, i també la vida»
Marc Freixas, Tinc la vida a les mans
Escriurem i refarem l’aventura
de la ciència. Noves tradicions
afloraran. Sorpreses en desordre,
o a voltes concatenades, poncelles
d’alegries que cobreixin la pèrgola
de les desil·lusions. Mentalitats
diverses bastiran els laberints
de la progressió, però l’objectiu
es mantindrà immòbil, com una estàtua
de marbre del Renaixement. Viuran,
moriran i naixeran llengües, tinta
d’opuscles per a la posteritat.
Reorganitzarem comunitats
al palmell d’espais conquerits, creats
o també imaginats quan cristal·litzi
el paradís virtual on la ment
pugui formar-se prescindint del cos.
I enmig de tot plegat, ¿què haurem estat
nosaltres? ¿Sabrem què fórem, què som
i què serem? Ho penso ara mateix
amb un somriure, i em brollen de cop
aquests versos lleugers. Ni me n’amago
ni me’n vanto: jo prou em considero,
i amb orgull, una part de l’engranatge.
Em nego a proclamar que no hi ha res
predestinat ni tampoc atzarós.
Podem teixir la personalitat
a fi de projectar-nos, valorar-nos,
i, sobretot, sentir-nos una peça
més, invisible o insignificant
però en qualsevol cas indispensable,
d’aquest mecanisme voraç, complex
i de persistència indefinida
–no pas eterna– que denominem
evolució. Qui sap si el fort instint
de supervivència emmenarà
l’ésser humà lluny del globus terrestre
o si, en canvi, expirarà abans no pugui
emancipar-se’n. La Terra farà
camí, deserta o amb qui sigui a bord,
fins un moment incert del seu destí...
(continua al poema Vint)
Page updated
Google Sites
Report abuse