Poesia de ciència-ficció o de caire futurista; en tot cas, fornida de reflexions. Obtingué el segon premi en la desena edició del Certamen Literari Joan Duch (Juneda, 2008). L'obra no es va publicar en format llibre. Nota: a continuació, trobareu el recull en PDF i, tot seguit, en format web (html).

Excusa prèvia

Aquest recull pretén oferir, ras i curt, la crònica poètica d’una utopia. També materialitza la síntesi de dos plaers personals: d’una banda, irradia el consistent vapor de la reflexió; de l’altra, il·lustra la vaporosa consistència de somiar.

Primera part

Partença

«Avui com ahir manca un vers

al poema que a cada hora

et procuro dedicar sense pressa.

Tornem a començar?

ara et prometo no defallir

fins arribar-hi, a Venus, és clar»

Robert Jové, A 50.000 km de Venus

Vint

... i aleshores s’extingirà, sense himnes

ni fronteres, ferida pel silenci 

engolidor, a plena nit. Ja morts,

els continents no afermaran l’argila

inerta, ni l’aigua dels oceans 

no desfarà la crostera de cendra

que l’haurà amortallada. Escantellada 

i lacerada per metralla còsmica,

sense ni un sol espasme a les entranyes 

i closa en la tenebra, esdevindrà 

un espectacle transitori, frívol

i apàtic als braços de l’Univers.

Mera rutina ja que, constantment,

neixen i moren planetes, s’apaguen

i llostregen constel·lacions, es fonen

espais en forats negres. Som un àtom

al bell mig de la immensitat. I a mi,

simple aprenent de no-res, m’inquieta

i em captiva alhora el secret anhel

de navegar en altres horitzons

on bategui temps i vida. 

Dinou

El terraplè jacent sota la tarda,

vellutat de textures verdejants,

emmanta la utopia. Seductora,

la Lluna s’insinua. ¿Em suggereix

l’aventura? Un somni? La nit dirà. 

Sé que les ments pragmàtiques afirmen

que no pot ser profitós, el diàleg

amb el jo desconegut, i declaren 

que plantejar l’enigma és una trava

per als avenços pautats, econòmics, 

i mesurables. No ha d’estranyar gens

que s’esmunyi ràpid, la reflexió.

Hem de començar de nou recelant

de qualsevol dogma incontrovertible.

Cal desfer el misteri de la nit

i assolir l’enriquiment que mereix

la teoria de l’evolució.

Divuit

Cada dia encadenem noves fites.

Té data, l’empremta al cercle nacrat

que desvetlla les frisances hipnòtiques

dels enamorats. Té data, el primer 

viatge heroic a través d’una sonda

espacial, que transportà la passió

humana a les costes d’inabastables

continents. Té data, l’apropament

a realitats distants del minúscul

Sistema Solar, mitjançant imatges

desafiadores d’anys llum. Tindrà

també data, la colonització

o la terraformació lluny d’un astre

massa generós, que l’ésser humà 

banalitza amb clement grandiloqüència, 

només apreciable des d’una ment  

prou fecunda

de renascuda autocrítica.

Disset

Amb els morts a la memòria, fars

de llum indolents com els viaranys

estrets que creuen les líquides tardes

d’estiu, esmorteirem els miratges

dibuixats per la indecisió que engendra

conformisme. Encara és d’hora, per fondre

els desigs i modular-ne la massa

al nostre gust. ¿Fins on sabrà adaptar-se, 

l’argila tèbia del cos humà?

La carn jove i tesa i les pells elàstiques 

rebran per testimoni l’heretat 

del versàtil intel·lecte. Els prodigis

deixaran de ser-ho per convertir-se

en habituds que permetran bastir 

avantguardistes i fèrtils projectes.

L’aiguaneix refractari de la ment

inventa i ens dóna recursos vàlids

que faciliten la supervivència

a indrets d’aparença hostil. Esperances

balsàmiques on acotxar-hi els ossos

quan la rutina s’enganxa al cervell.

No en va som de les úniques espècies 

que hem après a trampejar els obstacles

o vaivens tel·lúrics. Ens queda pendent,

però, sobreposar-nos i enfrontar-nos

amb èxit

a l’ombra dels nostres fantasmes.

Setze

Què és, viure? Hem après a distingir-ho,

a denominar-ho i a fer-ho nostre.

No ens atemoreix l’alè de la incògnita

escalfant la nuca. Som insensibles

al corpulent i visceral temor 

del dubte –no airegem en va premisses

innegables–, i ens distraiem jugant

a resoldre enigmes d’estar per casa.

Els vertaders, els immortals perquès,

són els que sempre resten ajornats.

Qui sap si algun dia no n’hi haurà prou,

amb crear nous conceptes. Qui sap si

llavors haurem d’optar per donar altres

valors a les paraules. Qui sap si...

Res de «qui sap». Serà el mot «existència»

un dels que assumirà el bloc més difús,

vast i obert 

d’innovadors significats.

Quinze

Ens aferrem a l’ombra cavernosa

de les promeses, esperant trobar-hi

la certesa de la destinació.

Abans, però, des de la Terra estant,

caldrà que definim el rumb. L’oracle

de la gent pessimista instaurarà

tota mena d’indòcils desenllaços 

–per descomptat, cap d’ells definitiu–,

i les supersticions apocalíptiques

forjaran l’eterna deformació

de l’egoisme, la por, l’empatia

i la renúncia a la reflexió.

Ens aterreix, però què hi podem perdre?

¿La preciositat d’una gran quimera

esvaïda en el blau intens d’un cel

en calma? ¿O la consciència del buit

que ens erosiona? Cada nit vivim

de somnis, i a la llum del sol copsem

el perfil idíl·lic d’alguns miratges.

S’esfumen, esdevenen incorporis

o se’ns escolen furtius entre els dits, 

però poden renéixer de les cendres.

Les il·lusions, talment com els estels,

mai no s’acaben. També s’exhaureixen,

però sempre n’hi ha que tot just despunten.

Quan traspassem els confins de la Terra

que no sigui per conquerir nous móns, 

sinó més aviat per aportar-hi

el patrimoni comú que ens uneix

per damunt de qualsevol diferència,

conflicte o recança: la vida. 

Catorze

Les hores regalimen sense fressa.

Me’n vaig. El capvespre m’ha alliberat

del son del dia a dia. Escapço alè

de futur, i el paladejo. M’embruixa

la vista i l’ennuvola. Em converteix

en un insecte embogit per la flama

que llanceja els bromalls ataronjats.

Ha arribat l’hora. El camí serà llarg,

tothom ho sap, però ja no és possible

dubtar del fet. Hem apamat el món,

i l’era de les comunicacions

l’ha convertit... en un mocador! Ara

és demà, ja ho proclamava el profeta

dels poetes, i escurcem la distància

en un intent absurd i fracassat

de ridiculitzar el temps, absurd 

i fracassat perquè sempre en justeja.

Potser tampoc no ens en caldria tant,

però cercar-ne és un impuls que forja

la creativitat, la iniciativa,

la intel·ligència i el determini

de la societat.

Segona part

Consciència

 «El cos i l’ànima mantenen una simbiosi [...]. Necessitem el cos per poder viure a la Terra, i el cos també necessita l’ànima per poder sobreviure. L’equilibri és fonamental. Però fa molts segles que aquest equilibri va quedar trencat, el cos va agafar protagonisme i va fer presonera dels seus desitjos l’ànima, que cada nit lluita per alliberar-se».

Josep Maria Repullés, Cos i ànima

Tretze

Claustrofòbica, la Terra esdevé 

una balada agredolça, o a voltes 

un brisall de cançó de cabaret. 

El crit ofegat que exhala voleia

camps enllà, emmudint una bonior

somorta i febril. L’agonia crònica

que enquista l’alè blau estamordeix

la por que el fa tan diferent, la font

mateix de la sofrença: els qui l’habiten.

Subsistirà la carn? Desenganyada

dels matins de bonança, de les tardes

vellutades i dels llustres romàntics,

la saba roja cercarà en la nit

l’aquós i absorbent mirall on planegi

el deler que inspira, des dels orígens,

l’expansió de la humanitat.

Dotze

Alenem prejudicis. En som part.

Mai no s’escandalitza ningú, a l’hora

de prejutjar, però sí ben sovint

dels prejudicis. I posem en dubte

la necessitat de la inconsistent

causa que els origina –descartant, 

de bon principi, deduir que els hem

ideat nosaltres–. Res no s’esgota

amb la fi predita de l’existència,

carcellera d’una presó de pell

que es corba sota el pes d’interrogants

acumulats al llarg dels anys. I lluny,

inabastable com la joventut

dissipada, romandrà el jeroglífic

dels temors vibrants, de les gosadies

alatrencades i dels vells estigmes 

dolorosos del recel. Hem après

a créixer a costa de somiar. 

Tot està sentenciat, ens obsedim

a creure, i en traiem la conclusió:

naixem, creixem, procreem i morim.

Però hem topat amb el primer perquè,

l’alè de l’existencialisme,  l’ombra

d’una ferma veritat profanada 

per pretesa lògica intel·ligent.

Pouant en la nostra insignificança,

hem sabut mirar endavant. I créixer,

bo i tornant a somiar.

Onze

S’encongeix, la bombolla dels complexos.

No és un pas concloent o terminant,

ni tampoc un tràmit de bagatel·la.

Hem traçat llargs parèntesis d’història

que han estat pèrdues de temps balsàmiques. 

I ens preguntem: ¿és millor oblidar 

o tenir present? La combinació

d’ambdues opcions ens ha d’ajudar

a mirar endavant, amb innocència

vigoritzant, forta i emprenedora.

I així, talment com si es tractés d’un pacte 

tàcit, assimilem la menudesa

que ens defineix, una acceptació noble,

veraç i transgressora de la llum

que creiem irradiar.

Deu

A res no s’assembla més que a un jaç

d’escorpins i, tanmateix, a quilòmetres

de distància, copsem l’aigua closa

o emmantada per gelors mil·lenàries.

Quin serà l’objectiu, en aterrar-hi?

¿Què n’exportarem, del laboratori 

en què la Terra s’haurà convertit?

N’haurem après? ¿O encara serà massa

fàcil, consumir? Res al nostre abast

no és inesgotable i sí massa fàcilment

imprescindible. Ens hem valgut de tot,

amb infantilisme. Però de mica

en mica, l’aigua cicatritza en llàgrimes

enterbolides, viroses i agòniques. 

Cal estripar els endolcits epílegs 

que ens aboquin als braços de segones

oportunitats. Però cal, també,

–i per si de cas– no perdre de vista 

la magistral lliçó dels desencerts,

molt més clara, incisiva i persistent

que la millor 

de totes les intuïcions.

Nou

Enllotarem de tradicions i vells 

classismes l’autocomplaença d’ésser

grans conqueridors. Tenim veritats

inqüestionables, amor i passió,

riqueses de tot tipus –tan nostrades

com l’injust repartiment que, segons

diuen, fa l’atzar– i tòtems en qui

creure quan la fortuna ens eludeix

o ens abandona. Senyoregem sobre

remeis i malalties. Tenim força,

coneixements, ambició i malguanys,

perquè durant massa temps hem estat

incapaços d’entendre’ns. Distingim 

estrats que mai no encaixen, distorsions

històriques des d’on s’esbalcen brises

epidèrmiques d’alguna esperança,

cada dia més fragmentada, en pro

de la unitat. Mai més cap nom no hauria

de fer història. Són les persones 

i no els noms qui l’han escrita. És l’essència

d’un creixement exponencial els últims

anys. L’espai no és ni ha d’esdevenir mai

propietat privada de ningú. No és

ni hauria d’esdevenir-ho. Mes crec,

i admetre-ho em burxa com un fibló,

que enllotarem de tradicions i vells 

classismes l’autocomplaença d’ésser

grans conqueridors.

Vuit

Tergiversem idees i conceptes.

És més fàcil, i alhora anestesia

la consciència. La Terra agonitza

i ens commovem sols a mitges. ¿Podem

alentir –encara hi ha veus que clamen

aturar per guarir– l’irreversible      

càncer del planeta? ¿Quina és, la cèl·lula

maligna que el corromp? ¿Tindrem prou temps 

per instal·lar-nos lluny del mapa blau?

Interrogants fills de la lucidesa,

però no és la matèria, qui mor,

sinó la vida, encarnada en nosaltres.

I tan sols perquè el fet de viure no és

ni un mèrit ni un patrimoni exclusiu

de la humanitat, no convé parlar

de suïcidi. Fóra injust acusar

altres espècies d’un egoisme 

–o d’un alter ego– que ha corsecat

i mina el cos humà. La Terra, quan

la vida hagi mort, seguirà girant

entorn del sol. Fins a desaparèixer,

–mesquina i egòlatra concepció

de la fugacitat dels elements,

conseqüència de la irreparable

i no menys humana 

condició d’efímers–. 

Set

Endiumenjada, la mitologia

clàssica ha estat de nou enaltida

vint segles després de l’abdicació.

Els alfabets d’algunes llengües mortes

intimen amb el parpelleig que abranda

l’aire nocturn, perfumat de lilà,

xeringuilla, mèlia i gessamí. 

Júpiter impera al firmament, Venus

encarna la bellesa –un homenatge

al planeta que més s’assembla al nostre–

i fecunda la il·lusió a l’estil

de Mart, que des de la fertilitat

conjecturada a partir d’un efecte

òptic, revelador d’inexistents

canals, s’ha convertit en la metàfora

sangonosa del dolor i la guerra

–qui sap quantes, en nom seu, n’ordirem–.

L’encanteri turquesa de Neptú,

gèlida maragda, evoca les fosses

abissals dels oceans, regentats

pel déu del mar. I Saturn, destronat

per Júpiter en dimensions, vagueja 

rude en segon terme, enfollit i clos

en una presó d’anelles que intenten

avivar la seva magnitud. Pàl·lid

com una tarda nívia d’estiu,

Urà simbolitza el cel, i el corona.

Mercuri, el missatger dels déus, enllaça

la fortuna, per ara, i la dissort,

a venir, amb el germà de Selene 

i d’Eos –la Lluna i l’Aurora–, el déu

Hèlios, rei d’una estrella guarnida

de llegendes. Els mites continuen

vigents. Aplaquen els dubtes, i són 

vàlids, perquè són nostres. Ben mirat,

tampoc no ha passat tant de temps. La nit

m’acotxa l’esguard mentre em narcotitzen

les dolçors primaverals de lilà,

xeringuilla, mèlia i gessamí. 

Ídols, herois i mites mantindran

viva, i per molt de temps, l’al·legoria

magistral del seu regnat.

Tercera part

Paisatge

 «Dalt del cel, estels i lluna

i un immens interrogant,

puntes de coixí d’escuma

castells que s’han tornat runa

i que vaig estimar tant.

Un record sense drecera

em va fent fum la quimera

amb polsim de desencant».

Júlia Costa, Paisatge estiuenc

Sis

Paratges feréstecs i guturals

grandegen a la retina extasiada,

dúctil i embriagada d’entusiasme.

Els coneixem? Ens els imaginàvem?

No és cap decorat completant l’escena

d’una pel·lícula d’extraterrestres.

Som nosaltres, els forans. Hem partit

sense esperar rebuda, amb la impaciència

acumulada des del primer plor 

de la ciència i amb la voluntat

espurnejant dins la primera llàgrima.

Des d’aleshores, hem aconseguit

recol·lectar els fruits d’una constància

sana i creixent, entreveient la terra

de planetes i satèl·lits veïns.

La palparem, ja tan sols és qüestió 

de temps. De moment, juguem a ser déus.

És la raó de ser premonitòria 

que rau codificada en l’argument 

vitalista

de l’origen i la fi.

Cinc

Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Quatre

germans menuts però tan, tan immensos!

I només un d’ells és avui bressol

de civilitzacions. Només un, diuen.

Atmosferes massa tènues, tòxiques,

abrasants o inexistents. Panorames

desèrtics, eixarreïts, rovellats

o sòrdids, hàlit de vents embravits.

Cràters, esvorancs, lava, gas i gel.

Descripcions humanes, per descomptat.

Som esclaus de climes i circumstàncies

benignes, i hem adaptat el perfil

terrós a les velles conveniències

–n’hem sabut més que no pas adaptar-nos 

a llurs necessitats–. Arrela fort,

emperò, la desplaent percepció

de la nostra insignificança. Malden 

les veritats ultratjants que graviten

rere les parpelles. És a partir

d’aquests menysvalorats i elementals

principis que la consciència pot

percebre el relleu compacte i versàtil

dels errors, basament indestructible

dels encerts. I només així tindrà

sentit crear, a milions de quilòmetres

de distància, un engrescador mapa

de rutes mítiques que preconitzin

futures realitats.

Quatre

Els mars manllevaran les enyorances

i des d’un gruix de pols en percebrem

la càlida olor d’aigua-sal. Els camps     

perdran l’esclat sagnant dels gallarets

i el Sol ja no daurarà més l’espiga.

Si mai la Terra deixa d’ésser l’única

superfície habitable –dubtosa 

premissa, presoners com som del cos

que ens condiciona–, llaurarem paisatges

a imatge i semblança d’aquelles èpoques

de vaques grasses, quan l’aigua brollava

entre les roques, fressava les valls

i nodria els sembrats. Fabricarem 

oasis que arravatin la nostàlgia,

ens valdrem de la recepta de l’aigua,

escrita en un imant a la nevera 

de la cuina, i els hivernacles, platges

fèrtils entre penya-segats deserts,

esdevindran espais mecanitzats

i programats per abastir capritxos, 

costums i, sens dubte, necessitats  

que avui, a ple dia, no estan cobertes.

Tot serà molt fàcil. ¿Per què embrollar-ho,

doncs, amb remordiments atàvics? 

Tres

La Lluna, amiga propera i distant,

penetra a la retina dels noctàmbuls.

Temptadora i fascinant, ha sembrat

llavor de somnis al camp dels llinatges

de creences ancestrals. Hi alçarem

les bases, complaguts i benestants,

que esberlin d’un cop els profunds dilemes

i totes les imperfeccions mundanes.

Abastarem confins inassolibles

a l’empara del cristall de les cúpules.

I somriurem, amics del gaudi plàcid 

i enjogassat, des del fons de l’abisme

gutural de l’autosatisfacció. 

Prendrem possessió de noves colònies,

però aquesta vegada, i per primer

cop, les mines no enriquiran les arques

de la metròpoli. Enorgulliran 

la història dels ben comptats països

promotors –emissaris d’aquest món,

veus del progrés–. Se n’empastifaran

la boca quatre o cinc líders, i els flaixos

enrivetaran la catifa roja

vers la nova era. Però en qualsevol 

cas, la riquesa s’hi haurà d’invertir,

i és que ni espoliant tots els recursos

d’aquells nous dominis ni especulant-hi, 

l’afany de lucre no es desarmarà. 

El diner mana: és l’exemple més clar

–però no pas l’únic– d’una absurda obra 

que ha vençut

i anorreat qui l’ha inventada.

Dos

No tirarem la tovallola fàcilment.

Procurarem desmentir els fracassos

tantes vegades com calgui. Potser

ens frustrarem un altre cop, si bé

no desistirem fins a persuadir-nos

d’haver fet un pas en fals, i l’equívoc

constituirà el veraç paradigma 

que demarcarà els confins imprecisos

del coneixement. La constatació

dels nostres límits esdevindrà el punt

de partida vers l’aprofundiment

i l’assimilació de les respostes

als misteris que il·lustren la cultura. 

Si aquelles valls de guèisers i volcans,

de contrastos i exotismes inhòspits,

desborden les capacitats humanes 

–tot i haver-ne aguditzat les virtuts–,

si la terraformació, des de l’òrbita

dels nostres plantejaments, esdevé

finalment impossible, canviarem 

els mètodes o bé modularem

les aspiracions a fi d’intentar-ho

de nou, amb l’objectiu d’aconseguir-ho.

Sobreviurà l’esperança nascuda

d’aquella ciència-ficció d’ahir,

un foc de futurisme que propaga

la tènue brillantor de l’albada

que pregona

l’inevitable demà.

U

Des de la proximitat dels satèl·lits

de Júpiter o de la faç de Mart,

se’ns planteja el debat embrionari

dels límits de la sensibilitat.

El gel dorment podria donar pas

a l’aigua en estat líquid. ¿Com gosem

aventurar-nos a pressuposar 

l’adusta i passiva exclusivitat 

d’alenar quan albirem, tan a prop,

la possibilitat d’altres batecs

en esferes veïnes? Les bombolles

d’una efervescència emergent velen

la intangibilitat d’ecosistemes

descartats, exclosos, imaginats,

negats, rebutjats, percebuts i avui,

finalment, denominats, explorats

i definits. Ja no és tan sols un clam 

de visionaris iracunds envers

axiomes irrefutables. Parla

la veu de la lògica quan la nit

s’asseu a la terrassa o, d’esquitllentes,

s’esmuny furtiva entre dos porticons.

Els ulls ens aboquen a la deriva:

no hi ha punt de fuga. No hi ha final.

Cada resposta emmudeix qui defensi

la paròdia de la unicitat. 

Quant d’espai desaprofitat, ben cert,

però també quina circumstancial,

basardosa i malaltissa buidor,

quin esperpèntic i pregon vertigen, 

fora tanta, 

tantíssima solitud.

I zero!

Propera parada: Mart, base sud

del Mont Olimp. Correspondència amb

trajectes a Ganímedes, Europa

i plataformes interplanetàries.

Tota la comandància i l’equip

de la tripulació volem donar-vos

les gràcies per haver confiat

en la nostra companyia de vol.

Desitgem que hagueu trobat el viatge

agradable i reconfortant. Podeu

consultar parades, destins i horaris

per qualsevol sistema acústic, òptic

o tàctil des dels indrets més remots

del planeta Mart. Oferim sortides,

cada vint-i-quatre hores, trenta-nou

minuts i trenta-cinc segons, directes

a les instal·lacions lunars del Mar

de la Tranquil·litat. No us oblideu

de contemplar, a plena nit, la gemma

blavosa que avui, durant uns minuts,

s’alinearà amb Venus i Mercuri;

prou se sap que la crida dels orígens 

és la indeleble empremta del futur. 

Epíleg

Nosaltres

«Serenament,

despertaré el meu somriure més guardat;

per veure línies infinites de camins,

en moltes maneres de dir la llum, i també la vida»

Marc Freixas, Tinc la vida a les mans

 Escriurem i refarem l’aventura

de la ciència. Noves tradicions

afloraran. Sorpreses en desordre,

o a voltes concatenades, poncelles

d’alegries que cobreixin la pèrgola

de les desil·lusions. Mentalitats

diverses bastiran els laberints

de la progressió, però l’objectiu

es mantindrà immòbil, com una estàtua

de marbre del Renaixement. Viuran,

moriran i naixeran llengües, tinta

d’opuscles per a la posteritat.

Reorganitzarem comunitats

al palmell d’espais conquerits, creats

o també imaginats quan cristal·litzi

el paradís virtual on la ment

pugui formar-se prescindint del cos.

I enmig de tot plegat, ¿què haurem estat

nosaltres? ¿Sabrem què fórem, què som

i què serem? Ho penso ara mateix

amb un somriure, i em brollen de cop

aquests versos lleugers. Ni me n’amago

ni me’n vanto: jo prou em considero,

i amb orgull, una part de l’engranatge.

Em nego a proclamar que no hi ha res

predestinat ni tampoc atzarós.

Podem teixir la personalitat

a fi de projectar-nos, valorar-nos,

i, sobretot, sentir-nos una peça

més, invisible o insignificant

però en qualsevol cas indispensable,

d’aquest mecanisme voraç, complex

i de persistència indefinida 

–no pas eterna– que denominem

evolució. Qui sap si el fort instint

de supervivència emmenarà

l’ésser humà lluny del globus terrestre

o si, en canvi, expirarà abans no pugui

emancipar-se’n. La Terra farà

camí, deserta o amb qui sigui a bord,

fins un moment incert del seu destí...

(continua al poema Vint)