Canviant el món

Quan era petit, mirava de no perdre’m cap capítol de Bola de Drac. Sí que hi havia etapes inacabables de lluites espectaculars, però al final de cada temporada sentia una tristor que només apaivagava fullejant els àlbums de cromos o remirant alguns capítols memorables. Compartia les sensacions i els sentiments dels personatges al ritme d’unes aventures còsmiques i apassionants.

D’aquells moments tan especials en conservo ben poca cosa, llevat dels records esdolceïts per la infantesa. De fet, ni tan sols no he practicat mai cap esport, i encara menys les arts marcials, però crec que el Son Goku em va transmetre alguns trets característics de la seva granítica personalitat. He d’admetre, per exemple, que sóc força despistat, i em desentenc sovint dels entrebancs que trenquen la rutina diària. D’altra banda, tinc el mal costum d’arribar tard a tot arreu, i a favor meu afegeixo que puc presumir d’una saludable esportivitat. Però més enllà de tot això, el superguerrer de l’espai que va derrotar els éssers més abominables i bel·licosos de l’univers em va encomanar, també, el pànic visceral envers les injeccions.

Les vacunes eren autèntics malsons que em turmentaven més que qualsevol pelada o esgarrinxada sagnant. Segons diuen –perquè jo no vull ni provar de recordar-me’n–, era tot un espectacle portar-me al consultori. Al final ja no valia cap engany, pretext ni promesa: m’ho ensumava d’una hora lluny, i muntava uns espectacles monumentals. Un dia que ens havien de posar la vacuna a l’escola, em vaig amagar dins d’un moble del menjador. Em van buscar desesperadament durant una hora, i haurien trigat més a trobar-me si no haguessin vist el trosset de bata de col·legial que sobresortia per sota de la porta de l’armari. I per si fos poc, em va descobrir la senyoreta Elvira, una espècie d’ogre malhumorat de planta cilíndrica i cara de buldog. Per sort, la monitora del menjador em va rescatar de les seves urpes i encara ho puc explicar.

He de confessar, però, que va ser la mateixa senyoreta Elvira qui va aconseguir que comencés a plantar cara a les injeccions. Em va dir que ja podia cridar fins a perdre-hi la campaneta, perquè no hi guanyaria res. «Potser així –continuava tan intransigent i fèrria com una espècie de caporal de l’exèrcit– dormiràs d’una sola tirada, aquesta nit». I l’encertava de ple, perquè descansava a gust sabent que deixava enrere, almenys per un cert temps, aquella terrible mortificació.

Com és natural, amb el pas dels anys vaig intentar fer l’homenet, però no podia evitar la suor freda i un lleu tremolor cada vegada que m’havien de punxar. Entrava a la consulta cerimoniós i esperpèntic com un autòmat, i amb un rictus histriònic que devia causar una certa hilaritat. Tant la practicant com el metge de capçalera retenien les rialles valent-se d’un indissimulable sobreesforç. Però un bon dia em vaig ofendre, i un cop finalitzada la visita me’n vaig anar dret com un pal de telèfon per fer notar que conservava intacta la meva impol·luta dignitat. Sort que no se’m va acudir girar la vista, perquè vaig intuir una mena d’esbufec contingut. Devien posar-se a riure com un parell de criatures. I és que ma mare, per si fos poc, encara els donava corda amb algun comentari ultratjant del tipus «oi que n’és, de valent, el meu nen?». I així, tota l’adolescència.

Entre els quinze i els vint anys, em vaig projectar com una persona de caire idealista capaç de transformar el món amb un simple gest: arromangar-me les mànigues. Si bé encara conservo alguna fulla d’aquelles brotades juvenils, vaig aprendre a madurar assumint que els grans canvis són la suma dels petits esforços. Amb aquest convenciment, vaig entrar un bon dia a cal barber per tallar-me la cabellera indomable i un parell de rastes que, de fet, no m’havien agradat mai. Amb aquella patxoca d’hereu benestant de casa bona, un bon amic em va insinuar que havia arraconat l’impuls innat i natural de lluitar per un futur millor. Me’n recordo com si acabés d’esdevenir ara mateix; me’l vaig mirar de cap a peus amb un posat d’autosuficiència i li vaig etzibar: «la coneixes, la història del cavall de Troia?». No li van caldre més explicacions, i va somriure abans de sentenciar: «estàs com una cabra, Albert! Però tan se val què et proposis: estic segur que te’n sortiràs».

Fent gala d’aquella nova aparença i amb una camisa fosca d’allò més elegant, vaig acudir a la primera entrevista laboral. Durant uns quants anys vaig treballar d’administratiu i comptable en una companyia del sector farmacèutic. Després, i amb dos antics companys de facultat, em vaig animar a crear una empresa pròpia, la gestoria que encara regentem amb una sòlida i solvent clientela.

En l’acord de fundació de la societat, vam procurar deixar molt clar a què ens dedicaríem: assessoria legal i administrativa d’empreses i particulars, però amb una singularitat que sempre ens ha distingit. M’explicaré: una part del nostre temps laboral el destinem, a fons perdut, a donar suport i assistència jurídica a les persones sense recursos i al jovent que vol fundar un negoci o, simplement, fer-se autònom.

Completo les activitats socials col·laborant amb una ONG i participant, sempre que l’agenda m’ho permet, en una associació veïnal del Poble Sec. Em considero un home afortunat, ja que tinc una vida professional ben encarrilada i gratificant. He d’admetre, això sí, que em queda una assignatura pendent. Em refereixo a l’esfera més, diguem-ne, personal. No tinc cap pressa, la veritat, però suposo que tard o d’hora arribarà l’oportunitat de compartir amb algú el projecte de la vida.

El cas és que no percebia aquesta especial sensació de plenitud fins fa tot just un parell d’anys. La consciència em deia que encara podia fer alguna cosa més per la societat, però no intuïa de què es podia tractar. I com passa tot sovint, la casualitat m’hi va encarar de ple.

El fill d’un bon amic va romandre ingressat durant molt de temps a l’hospital a causa d’una leucèmia. De molt bona gana vaig acceptar el paper de improvisat. Un tiet una mica baliga-balaga, dit sigui de pas, perquè sempre feia la vista grossa amb els deures i rumiava més trapelleries de les que vaig poder concebre durant tota la meva infantesa. Recordo que una vegada em van aplicar un càstig exemplar, i davant del nen em van fer copiar vint vegades «no tornaré a gastar bromes al personal d’infermeria».

La meva única finalitat era divertir una mica aquell infant. Me’n sortia, és clar, i jo em sentia feliç. El visitava una hora o dues cada dia, mentre els seus pares sortien a sopar. Passàvem una estona entretinguda, però no sempre em sentia tranquil. Sovint em fixava en la sonda, i no podia evitar una mena d’esgarrifança. A vegades, fins i tot, em posava la mà a l’avantbraç com si me’l volgués protegir d’una imminent fiblada.

Un dia no vaig dissimular prou bé la incomoditat i el nen em va preguntar: «a tu també et fan por, les agulles?». La pregunta em va agafar de trascantó. «A mi tampoc no m’agraden –va prosseguir–, però ja no m’espanten. Diuen que sóc molt valent, però si pogués m’escaparia». La infermera va somriure mentre jo me’l mirava de reüll i amb la boca entreoberta. «Caram, i com és, que ja no t’espanten?», li vaig demanar. La resposta va ser extraordinària: «perquè no són per fer-me mal. A més, si m’aguanto la respiració i compto fins a tres, gairebé ni me n’adono. I el papa també em va explicar que moltes persones es deixen punxar sense tenir cap malaltia». «De veritat?», vaig preguntar, amb una ingenuïtat gairebé pueril. «Sí. Ho fan per donar sang. I si s’aguanten a canvi de res per ajudar a la gent que ho necessita, per què m’hauria de fer por, a mi, una punxada?».

Vaig sortir de l’habitació pensatiu i capbaix. L’endemà, sense pensar-m’ho dues vegades, vaig entrar decidit al banc de sang. Els consells del nen em van resultar d’una gran utilitat: vaig comptar fins a tres mentre contenia la respiració. I amb la vista clavada a la porta de sortida, rememorava la imatge corpulenta del Son Goku. En certa manera, aquell acte més aviat discret reflectia una petita però vital heroïcitat.

Sóc donant de sang des de fa dos anys, i m’imagino que el superguerrer de l’espai més cèlebre de tots els temps estaria orgullós de mi. Sé que, d’alguna manera, estic ajudant a canviar el món.

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.