L’Eduard, que no havia fet els deures, va optar per fugir d’estudi –mai més ben dit– amb la carpeta destrossada sota el braç. Al·legaria que, a causa d’una relliscada amb el patinet, els fulls havien volat pels aires i la pluja havia convertit la costosa feina en paper mullat. En sentir aquelles explicacions, el pare del jove estudiant, un cèlebre advocat civilista –i sibil·lí–, va presentar una reclamació a l’Ajuntament. Segons ell, l’Administració havia d’assumir les conseqüències d’aquell inescaient paviment perillosament rellisquent. En veure l’escrit de l’advocat, la tècnica d’urbanisme va contactar amb l’àrea de contractació. El responsable de l’àrea es va posar en contacte amb l’empresa adjudicatària de les obres, les quals estaven a mig fer. Després d’analitzar l’inescaient paviment perillosament rellisquent, la constructora va enviar un burofax al majorista que li proporcionava el material. El comerciant, picat, va rebotar la queixa al fabricant, un paio panxacontent que va fer l’orni pretextant que ell no decidia on es col·locaven les llambordes. L’arquitecta municipal va prendre cartes en l’assumpte, però amb l’únic objectiu de tirar-s’ho tot a l’esquena. Mal que bé, ella mai no anava amb el cap cot, sinó que sempre mirava per damunt de l’espatlla. El regidor d’obres públiques, un professional de la política, va demanar al secretari municipal que fes el fotut favor de fer alguna cosa per rescabalar la infortunada víctima. El secretari, un gat vell, va comptar fins a deu –segurament dies hàbils– abans de preparar un informe que, quan arribés el moment, traslladaria a la comissió tècnica corresponent. Mentrestant, el dissortat vailet feia valdre la seva condició de damnificat de la gran terrabastada. El braç dret li feia un mal terrible, però sovint se n’oblidava, d’aquell insuportable dolor. El metge de família, un veí de tota la vida, no donava crèdit a la situació. Al final, com qui no vol la cosa, va comentar que calia fer una radiografia per descartar una possible lesió interna. L’Eduard, preocupat per si l’enxampaven, va decidir buidar el pap i explicar l’embolic al seu millor amic des que era xic i es mirava el melic. El col·lega li va suggerir que la millor manera de salvar el cul –i la PlayStation– era una bona revinclada al braç. Si necessitava ajuda, ell mateix li podia donar un cop de mà –o de puny, el que convingués–. L’Eduard, que no volia donar el braç a tòrcer –mai més ben dit–, li va etzibar que ja s’espavilaria per sortir airós de l’atzucac sense haver de veure l’espurneig de les estrelles. Per començar, s’escapoliria just abans de la prova mèdica. Quan tornés a casa, faria el somicó dient que havia tocat el pirandó perquè l’hospital li feia por. Ai las, però! Mentre fugia saltant els graons de dos en dos, es va entrebancar i va rebre una forta trompada al braç esquerre. La temuda radiografia –ves quin remei!– va demostrar que, si bé no es detectava cap fractura, sí que es percebia un trencament de l’articulació radiocubital distal. Quin mal! En conclusió, repòs, paciència i cabestrell. El pobre metge, atordit per haver qüestionat la paraula del jove pacient –tan atordit que confonia la dreta amb l’esquerra–, va emetre un informe inapel·lable –de confús com era– perquè l’assegurança de la constructora –deien que el seu cap era un prestigiós empresari turc– assumís la responsabilitat de fer-se càrrec de la indemnització. 

Mossegant-se la llengua, l’Eduard va admetre que hauria estat millor confessar que no havia fet els deures. Cago en tot! Quina merda de sistema reconsagrat...