Embedded Files
El recull sencer fou premiat el 2005 amb el Premi Carme Guasch de Poesia (Badalona)
No és més desagradable el temps que passa.
L'agredolç de l'instant somou les pedres
que enerven la frescor i tot canvia
en el no res estèril de la nit.
Les espigues m'hipnotitzen i sento
el vals de mitjanit d'alguns desmais.
L'etern comença aquí i es fa paraula
compartint,
amb l'efímer,
el nèctar de la dicció.
***
Allò no fou res més que vana espera
amb l'aigua
enllepolint petxines a la platja,
com ara,
que faig conjurs indemnes d'aquell mar.
***
Has pres una drecera. La ciutat
et sembla un laberint massa distret.
Temptes un pas en fals a cada passa
–et saps coneixedora del teu joc–,
no gronxes massa temps una mirada
–la llambregada justa per l'embruix–,
no bombeges la sang de les paraules
–les ensucres i sempre et són fidels–,
no perds la seducció de l'arpa grega
–n'amplifiques el so amb un somrís–
i ovules paradisos que s'adormen
en somnis que voldria compartir.
***
Desobeeix-te.
Total, per què?
Creuràs en el destí tantes vegades com tu vulguis.
L'alimentaràs i el veuràs madurar, fins que un dia
sentiràs com el poble, trist, li canta les absoltes.
Després,
creuràs en l'au fènix tantes vegades com tu vulguis.
L'alimentaras i el veuràs madurar, fins que un dia
et semblarà feixuc i absurt, cantar-li les absoltes.
El buit no neix
allà on acaba
el tot. Oblida-te'n
i fes-me cas:
desobeeix-te.
***
Brindaré amb la solitud balba que em deixares,
amb la selvàtica buidor de recordar-te
i amb el desig de voler-te i creure't a prop.
Malmetràs, potser, tot allò de què et podies
sentir sacerdotessa. Sembraràs el pol·len
d'altres estels, fins i tot, però mentrestant
sabré descobrir la clara fascinació
de veure'm les faccions en una bombolla,
somni de no-res –o, com a molt, d'aire, d'aigua
i de sabó–, bo i procurant imaginar-me
que a la cara
oculta de l'òpal
t'hi amagues tu.
***
Duràs l'origen al final dels temps.
Perdràs la clau dels misteris ambigus
i entotsolats damunt la lleixa bruta
de la llar de foc. Els espais contigus
et semblaran remots, hostils, dements,
inassolibles. Boires aferrant-se
a les cadenes d'un vell gronxador.
Però faràs un pas. Nua. Llevant-te
a mig matí de tot plegat. Amnèsica,
si cal. A frec d'un altre voler ser.
Nou. Jaç de piuladisses i crepuscles.
Blanca núvia de maig al cirerer.
I decidiràs que tot està a punt
perquè el món comenci una altra vegada
... per primer cop.
***
Des d’aquesta romàntica i absurda frontera
hi bascula, adormida, l’agenda de dos segles
i s’hi dessagnen coixins de boira, sense presses,
ni fresses,
entre camins de transhumància i camagrocs.
El trencadís de les paraules es multiplica
–descriptiu, profund, blavós, sinònim i antagònic
de si mateix–, i esdevé una postal de tons malves,
de blades
i d’indrets on els càtars hi alçaven bastions.
S’hi acotxen els follets, els nius de garses, el zèfir
d’uns déus que li donaven nom, un batall que brama
reclams inútils, teulats massa panxuts i feixes
reblertes
de fenassos i pinasses, del lladruc d’un gos.
***
M’expliquen que desfilant el temps on rau
la raó de ser de tot contrast de viure
i que mena no-sé-pas on del replà
d’una promesa latent, trobaré els pètals
perduts, eixorcs i esmussats de tot sentit,
sense llinatge. En faré una fina pols
que perfumi les desesmes imprevistes
d’instants com ara aquest, per poder escriure
els escapçalls arrítmics i extraviats
d’aires cruixits.
***
He vist a dessagnar-se de sal el mar
i a embromar-se horitzons de primaveres
–incompletes des del pal·li del destí–.
He vist esvorancs al buit, plens de matisos,
i paraules ofegant les atzavares
–facsímils de veritats inexistents–.
Mutilant el brut cenacle de raons
incontestades i escrites en papers
adulterats, extirpo almenys la mentida
que m’arrenca algun somriure fugisser
de frívola felicitat entumida,
malgrat tot, en el motlle d’un engany.
***
... i esvinçaré el final
de totes les laïcitats del silenci
que arremoren el sentit
de les paraules closes,
en perpendicular,
dins el destí.
Crec, de debò,
que alguna cosa estèril
engendrerà de nou.
***
Epíleg
«[...] Els objectes rumoregen en la solitud del seu passat,
I les persones mururegen
Decantant-se per un nou futur,
Espavilant-se pel demà [...]»
Marc Freixas, Llençol blau cel de pau
Enrajolant de mots moments en blanc
aprenc de mi mateix i sobrevolo
les tardes o els capvespres massa lànguids
per asproses solituds
que se’m desfan.
A vegades em diuen que escric bé
i altres no tant. Poc sé ni si m’importa,
saber-ho. Però sí sé que escriure és
compartir l’aire amb algú
(amb tu, si vols)
a frec de pell.
Page updated
Google Sites
Report abuse