El recull sencer fou premiat el 2005 amb el Premi Carme Guasch de Poesia (Badalona)

Des d’aquesta romàntica i absurda frontera 

hi bascula, adormida, l’agenda de dos segles 

i s’hi dessagnen coixins de boira, sense presses, 

  ni fresses, 

entre camins de transhumància i camagrocs.

El trencadís de les paraules es multiplica 

–descriptiu, profund, blavós, sinònim i antagònic 

de si mateix–, i esdevé una postal de tons malves,

 de blades

i d’indrets on els càtars hi alçaven bastions.

S’hi acotxen els follets, els nius de garses, el zèfir

d’uns déus que li donaven nom, un batall que brama

reclams inútils, teulats massa panxuts i feixes

 reblertes

de fenassos i pinasses, del lladruc d’un gos.

***

M’expliquen que desfilant el temps on rau

la raó de ser de tot contrast de viure

i que mena no-sé-pas on del replà 

d’una promesa latent, trobaré els pètals 

perduts, eixorcs i esmussats de tot sentit, 

sense llinatge. En faré una fina pols 

que perfumi les desesmes imprevistes  

d’instants com ara aquest, per poder escriure 

els escapçalls arrítmics i extraviats

d’aires cruixits.

***

He vist a dessagnar-se de sal el mar

i a embromar-se horitzons de primaveres

–incompletes des del pal·li del destí–.

He vist esvorancs al buit, plens de matisos,

i paraules ofegant les atzavares

–facsímils de veritats inexistents–.

Mutilant el brut cenacle de raons

incontestades i escrites en papers

adulterats, extirpo almenys la mentida

que m’arrenca algun somriure fugisser

de frívola felicitat entumida,

malgrat tot, en el motlle d’un engany. 

***

... i esvinçaré el final

de totes les laïcitats del silenci

que arremoren el sentit

de les paraules closes,

en perpendicular,

dins el destí.

Crec, de debò,

que alguna cosa estèril

engendrerà de nou.

***

Epíleg

«[...] Els objectes rumoregen en la solitud del seu passat,

I les persones mururegen

Decantant-se per un nou futur,

Espavilant-se pel demà [...]» 

Marc Freixas, Llençol blau cel de pau

Enrajolant de mots moments en blanc

aprenc de mi mateix i sobrevolo

les tardes o els capvespres massa lànguids

per asproses solituds

  que se’m desfan.

A vegades em diuen que escric bé

i altres no tant. Poc sé ni si m’importa,

saber-ho. Però sí sé que escriure és

compartir l’aire amb algú

 (amb tu, si vols)

a frec de pell.