Tan sols demano un alè d’energia

per endreçar el batibull de rampoines 

acumulades al llarg de molts anys,

sota capes de polsosa nostàlgia

que m’uniformitzen la ment dispersa.

Mentrestant, faig veure que m’interpel·len

les buides formalitats histriòniques

d’uns protocols que la santa decència

fa passar per solemnials principis,

i no són més que modes passatgeres. 

La hipocresia és enaltir la pompa

i convertir-la en el fòrum dels fòrums

perquè sempre guanyi la calma acrítica.

Tanmateix, amb una certa prudència,

m’adhereixo a l’estol de causes justes

que sobrevolen l’excés d’indolència.

Les defenso quan no són de ningú

o de minories nobles que lluiten 

i forneixen els ideals ingrats

cultivats quasi d’esma, en hivernacles

o en microcosmos èpics que perviuen

en aquest món estrany, globalitzat.

Això no em fa millor; només mitiga

el rau-rau d’una existència còmode

que em dol etiquetar de privilegi,

però sé que és una urna de cristall.

Tant de bo que les fissures no esberlin

aquest vidre que també em fa de lent,

les parets d’un terrari on ara em forjo,

escolto, contemplo, penso i escric.

La por de ser tan fràgil m’aclapara,

però tinc sort de viure a bon recer.