Al cap dels anys,

un dia qualsevol de primavera,

el vell es va posar la mà al pit

i va intuir que aquell estiu

seria l’últim. 

L’hort s’havia empetitit,

no pas perquè s’hagués parcel·lat

o perquè Gea l’hagués menystingut

en fecundar la saó

amb l’atzarosa fertilitat,

si no perquè el cos del pagès,

comprimit per una serp indomable,

havia masegat l’aptitud i el braó

de qui es veia, a si mateix, 

tolit i magre, sense relleu.

L’hortolà s’havia desentès de l’espona,

embardissada i ombrívola,

i ja només conreava la carn més tova

d’una feixa que havia estat esplendorosa,

però que llavors s’aperduava,

pam a pam, inexorablement,

com un record antic.

Amb la pell clapejada i fosca,

endurida als palmells

i afinada al revés de les mans,

l’ancià redreçava l’esquena

amb els peus clavats a terra

i el paló, feixuc, 

de crossa improvisada.

Ja no esperava cap altre cicle.

El temps, infatigable,

amassava el buit d’unes absències

que li feien dolça companyia,

com àngels de la guarda,

i ja eren tantes, les buidors,

que només mancava la seva

per completar el no-res

que li havia tocat merèixer.

Es dolia d’un pes invisible

que li oprimia els ossos i els sentits,

però estava en pau amb el món

perquè ja no devia res,

ja no volia res

i ja no temia res.

Plegaria al capvespre, 

com cada dia,

i marxaria feliç a casa

amb l’enyorança tèbia i setinada

d’imatges desdibuixades a la ment,

d’instants viscuts amb els pares,

de rondalles contades pels avis, 

de gresques i disputes amb els germans,

de tendresa en el si de la llar

i de confidències amb els amics.

Soparia poc, llegiria una mica

i ho deixaria tot a punt per a l’endemà,

passés el que passés aquella nit.

Tot d'una, 

mentre el sol declina,

percep el llambreig d'una mirada. 

El posat sorrut i amatent

d’un jove de pell negra

el deixa consirós.

Són dues persones anònimes,

invisibles als ulls del món,

però s’han trobat d’imprevist.

S’acosten, se saluden,

callen i somriuen.

Potser no està tot perdut,

pensa el vell,

si encara queda algú

amb l’instint d’estimar el petit terròs,

d’escoltar les històries de qui sembra

i de fer seva una llengua de cultiu

que dona fruits, a peu i a cavall,

des de fa més de vuit segles.

El jove, respectuós, assenteix.

El vell, commogut, l’abraça.

Mai no és massa tard

per a una nova renaixença.