«The development of full artificial intelligence could spell the end of the human race.»

 Stephen Hawking, 2014

Què en quedarà, de la vida complexa,

si de sobte s’imposa la robòtica

en totes les facetes humanístiques?

Què en quedarà, de l’instint endurit

per inventives, desencants, esforços,

impotències, embats, incerteses,

impressions, trampes al solitari,

reptes audaços, crítiques ferotges

i un estol de cobejades medalles?

Què en quedarà, del numen i de l’art,

si l’enginy, l’afany i la força lúcida

esdevenen la base d’algoritmes

que forcin tot allò que el cos demani

sense muses, ni fúries, ni mites,

que bressolin imatges o paraules?

Què en quedarà, després de tant de temps,

d’odissees, de lluites fratricides,

de conxorxes, d’herois de tota mena,

de drames i comèdies, de penes

i alegries o d’esquives grandeses

que mitiguin el dol per les misèries?

Poc ho sé jo, de fet, què en quedarà

de tot aquest bagatge esbudellat

en una permanent taula de mescles.

Serà un garbuix de peces irrisòries

que es combinaran amb foscos designis,

perquè els humans, per fer-ho tot més fàcil,

hem indexat un saber incalculable,

ignorant l’avidesa d’un paràsit

que, lentament, ens corseca per dins.

Què passa, tanmateix, de cop i volta?

Per què ens fa mala sang, el nou futur?

Haurem de demostrar que conservem

un fons d’autoestima col·lectiva.

Quin lloc al món mereix, qui el vol sotmetre?

Quin lloc al món mereix, qui calla i prou?

El nostre lloc al món és un misteri,

però el fet de ser-hi mereix un deure:

costi el que costi, cal preservar el dret

a un lloc al món per tots els que vindran.