Segon Premi en la modalitat de Prosa en el XXV Certamen Literari en Llengua Catalana de l'Associació de Veïns i Veïnes Sagrada Família (octubre de 2024)

Si heu estat víctimes dels correus electrònics que envio de tant en tant, haureu patit les conseqüències de la meva inefable condició de lletraferit. I admeto que escric sobre qualsevol cosa: les notícies, els viatges, la feina, l’oci, l’art... Fins i tot faig poesia amb la llista de la compra: «quatre peres, els iogurts, / les mongetes, un batut, / les sardines, els llegums / i paper suau pel...» Bé, deixem-ho aquí. La rima, encara que sigui assonant, està sobrevalorada.

El fet d’escriure no obeeix a cap habilitat concreta. Això sí, pot anar bé per endreçar les idees i buidar el pap. És clar que n’hi ha de moltes menes, de paps. El dels escriptors acostuma a ser un portent, per bé que jo m’esbafo amb tirallongues mig trenades de paraules molt tronades. Si algú les vol llegir, doncs au, que s’hi posi fulles, ja s’ho trobarà!

El meu tema preferit és la vida del barri. Al capdavall, no em puc queixar. La meva joventut va ser més aviat galdosa. De la maduresa, tanmateix, n’estic satisfet. Per descomptat, vaig ataconar la majoria d’objectius al fons del calaix de la memòria. Amb el temps, he pogut fer la viu-viu i així he salvat els mobles. No és poca cosa, creieu-me! He contribuït a formar una bona família, la feina m’ha anat prou bé i em sento acompanyat i recolzat. Què més podia demanar, algú com jo? Doncs sí, sempre queden serrells per acabar de polir, fins i tot quan ja s’ha perdut el pèl (i no es tenen ni pèls a la llengua). El cas és que volia aspirar a la plenitud, un concepte que, en principi, no hauria de coincidir amb la corba de la felicitat. Ai las, però! Què s’hi pot fer, quan la vida vol ser agraïda.

En el meu cas, la cirereta del pastís havia de ser una casa prou voluminosa per encabir-hi tots els trastos acumulats al llarg de la vida. Una espècie de museu etnogràfic exclusivament concebut per a satisfer l’interès d’un únic i fidel estudiós de les meves facetes: jo mateix.

Després de mirar i ponderar tota mena d’opcions, em vaig decantar per una caseta adossada en un passatge tranquil de l’Eixample. El preu fregava el límit de les meves capacitats, però l’esforç pagava la pena. Era una casa ben compartimentada i amb caràcter, ja que havia estat l’última residència d’en Melcior Pujades, un actor i dramaturg prou conegut dintre dels cercles més distingits de la cultura urbana dels últims temps.

En el cas d’en Pujades, era impossible separar l’obra de l’autor. Sovint admetia que la dialèctica el dominava, i era cert. Els seus monòlegs esbojarrats semblaven discursos d’en Fidel Castro. D’altra banda, el seu geni dalinià el convertia en un artista indisciplinat i rebec. Solia etzibar que feia tot el que li sortia de la punta del penjoll. De totes maneres, sentir-lo a recitar era un plaer. Ho puc afirmar de bona font perquè jo l’havia vist a actuar. Feia riure, sí, però també feia pensar. Un pallasso que engaltava tota mena de pulles i retrets, però amb una impecable dosi de bon humor, sovint escatològic, que neutralitzava les ofenses.

La seva vida privada estava envoltada d’un halo d’autèntic misteri. En una de les últimes entrevistes que va concedir, el bon home va amollar que havia gaudit de la més entranyable i lleial companyia: la de la seva inseparable i estimada ombra. Certament, mai no se’l va relacionar mai amb cap persona, i sovint es presentava com un llop solitari en un món amb massa trampes socials.

«Però en tenia, de parentela», em va explicar el venedor de la casa. «Jo mateix, per exemple. Érem cosins, i us puc assegurar que, amb la seva mare, la tieta Carme, sempre hi va mantenir una relació molt bona. Potser perquè... bé, no sé si m’aventuro massa, dient això. El que vull dir és que la causa d’aquest lligam podia haver estat el comportament del germà gran, un malànima. Qui sap si, com a reacció als atacs i a les vexacions que els propinava el meu cosí gran, de qui no vull ni esmentar el nom, va aflorar entre ells un vincle inesborrable.» 

Em van quedar gravades a la ment aquelles paraules del cosí d’en Pujades. Havia estat víctima de maltractaments, l’artista? Tot i que aquella informació no era de domini públic, sí que concordava amb alguns trets de la seva manera de ser. Sempre s’havia mostrat molt hermètic amb els assumptes familiars.

Fos com fos, el fet d’haver estat la llar d’un autor reconegut no era l’únic al·licient de la casa. Tenia pati interior, terrassa i una bona il·luminació. Amb tot, el que més em fascinava eren els baixos de l’immoble, un antic local comercial. En Pujades l’havia transformat en un teatre privat, amb tres fileres de quatre butaques i un escenari minúscul, però molt singular. Semblava un auditori barroc vingut a menys. L’aire decadent li conferia un encant especial. El cosí d’en Pujades em va explicar que era l’indret on ell assajava les seves interpretacions i, a vegades, hi oferia recitals privats.

He d’admetre que la peça transmetia un aspecte feixuc, entre rònec i xaró. L’element que més carrinclonejava era el decorat de l’escenari. El teló de fons era un acolorit mural que representava un jardí frondós, gairebé selvàtic. En segon terme, les figures d’uns arbres retallats en peces de fusta emmarcaven la il·lustració del verger. Finalment, a un metre de distància de les primeres butaques, hi havia una tauleta de marbre sostinguda per un peu de ferro forjat. Dues cadires a joc completaven l’escenari.

Tota la meva família considerava que aquell espai era ronyós i sinistre. Tanmateix, mai no em va passar pel cap transformar-lo en una estança diferent, com per exemple un despatx o una biblioteca. Al capdavall, un dels motius pels quals havia comprat la casa era la història que contenia i, sens dubte, aquell teatre era la joia més preuada del tresor. Per sort, el meu instint em va guiar bé, perquè un bon dia vaig comprendre el sentit d’aquell curiós decorat.

La meva dona va trobar una capsa de fotografies entaforada en una calaixera de les golfes. Sense dubtar-ho ni un moment, vaig contactar amb el cosí d’en Pujades, l’home que m’havia venut la finca, perquè les passés a buscar. El va acompanyar la seva mare, una tia carnal de l’antic inquilí. Com que no teníem pressa, ens vam asseure i vam obrir la capsa de les instantànies. Moltes eren en blanc i negre, però estaven ben conservades. De sobte, en vaig veure una que em va cridar l’atenció. Era el jardí que figurava recreat a l’escenari del teatre, amb els mateixos arbres i un parament igual. La taula i les cadires eren, literalment, idèntiques.

«El jardí! –Va exclamar l’anciana, emocionada–. Era l’únic oasi de pau que va tenir la Carme mentre va viure al poble. Sempre que necessitava un respir, sortia a prendre l’aire. L’havia cuidat amb molta dedicació, però les xacres dels últims anys li van impedir ocupar-se’n com calia. Al final, tot el pati es va ensalvatgir. I ella, pobreta, va morir de pena i d’amargura. Aquell canalla que tenia per fill la va destrossar. De fet, la van trobar morta en una d’aquestes cadires, amb el cap recolzat a la taula i els braços a la falda. Des d’aleshores, vam perdre el contacte amb en Melcior. M’hauria agradat parlar-hi per dir-li que jo també vaig quedar traumatitzada per aquell final. Tristament, ja no em va voler dirigir la paraula. Mai no sabré si, d’aquella tragèdia, ell se’n sentia responsable o me’n considerava a mi.»

Colpit per aquella revelació, li vaig preguntar al cosí d’en Pujades si la seva mare havia vist mai el teatre dels baixos de la casa. Em va dir que no, i els vaig demanar que em seguissin. L’home, que ja coneixia l’edifici, es va adonar que el decorat reproduïa el jardí on havia mort la mare d’en Pujades. En veure aquelles imatges, l’anciana es va posar les mans al pit i va exhalar un profund sospir.

Des d’aquell dia, amigues i amics, ja no soc només un poeta: també soc rapsode. I no només declamo, també interpreto. I confesso que, cada dia que passa, m’agrada més la interpretació. 

Seré actor, algun dia? Chi lo sa! Passi el que passi, sé que, quan assajo, tinc dos oients ben a prop. Una mare i un fill. Invisibles, és clar, però hi són. M’acompanyen. Són els meus devots i estimats espectadors.