Aquest relat es troba inclòs en el recull Laberints

S’havia consagrat a la música des de ben menut. Tancar els ulls i capbussar-s’hi era una de les maneres més íntimes d’esperonar els sentits. L’apassionava combinar sons, definir-ne l’altura, compassar-ne la durada, modelar-ne la intensitat, perfilar-ne el timbre i deixar-se portar per l’instint d’on brollava la veu, l’harmonia, el ritme i la textura de l’obra. Al capdavall, la música constituïa una de les grans virtuts dels éssers humans, el punt de trobada per excel·lència que, sense pal·liar ni esmorteir les impredictibles vel·leïtats de les persones, n’evidenciava la cara més innocent, fràgil i pura.

Somreia en veure el rostre extasiat dels infants que s’agombolaven al seu voltant per escoltar-lo. L’admiraven embadalits, amb els ulls enjogassats i la boca entreoberta. Després, en acabar l’audició, quan el silenci embolcallava l’aire, s’enriolaven cofois i aplaudien de cor, brandant les manetes molsudes amb entusiasme, com si es tractés d’un acte reflex. Devien sentir-se feliços; en tot cas, mostraven una candidesa dolça i contagiosa.

Es considerava un home discret. Mantenia a ratlla les ambicions, defugia les masses, no es plantejava comparar res i evitava parlar de si mateix. Obsta dir que l’ego d’un artista necessita envigorir-se –altrament, s’apagaria l’estrella del geni–, però sabia molt bé que, de la vanaglòria i dels elogis, en calia prendre una dosi moderada, l’equivalent a la justa mesura d’amor propi que l’investia de seguretat i convicció. Amb aquesta fórmula es presentava davant del públic, sense cap altra ostentació que la d’un vestit escaient i la batuta amb què dirigia l’orquestra.

«La batuta... Quanta responsabilitat!», va pensar, somrient. Amb l’arquet a la mà i el batedor recolzat a l’espatlla, s’evadia de qualsevol pressió o expectació mediàtica, per més concorregut o selecte que fos l’auditori. De tant en tant, encara veia en somnis el primer d’aquells instruments que va poder acariciar. Les aigües fines de la fusta envellida, la suavitat impol·luta de la capa de vernís, l’olor subtil de la pega artesanal, la brillantor niquelada de les clivelles... I el so, tan exuberant i polièdric que era tingut per ser l’expressió musical més semblant a la veu humana.

Des de l’espaiosa habitació de l’hotel on s’hostatjava, es distingia una ciutat inexhaurible i bulliciosa. El trànsit desbordava les immenses avingudes, els anuncis s’emmirallaven als vidres opacs dels gratacels i els arbres subsistien empresonats en parterres d’artificiosa verdor. La gent, consirosa i apressada, vestia roba d’abrigar i calçava sabates d’hivern. Ell, absort, ho contemplava amb una certa malenconia. Afeixugat pel fred tardoral i l’entorn agrisat, desitjava tornar a casa com més aviat millor. Enyorava el clima benigne i la calidesa dels habitants del petit país on vivia i que, malgrat les distàncies insalvables, li recordava la vitalista i lluminosa Mediterrània.

Després d’ajustar-se l’americana i de retocar-se el nus de la corbata, va inclinar el cap endavant per mirar-se les mans. Eren ossudes i venoses. Els dits s’havien deformat i la pell, empal·lidida, es veia jaspiada de petites taques arrodonides. El pas del temps extingia les últimes espurnes d’una energia que, de ben jove, l’havia impulsat a rodar món.

Cada cop que, empès per la nostàlgia, sobrevolava la vida, notava un plàcid pessigolleig a l’estómac. El simple fet d’iniciar qualsevol projecte constituïa un repte ingrat, però la ment humana és un mecanisme tan complex com perfecte, i pot engendrar records agradables a despit de l’aridesa d’allò que, en principi, les persones volen –i necessiten– oblidar. Encara el tenallaven, per exemple, els sacrificis familiars que hagué d’implorar quan, amb només dinou anys, la seva principal benefactora li va retirar el suport. Com a contrapartida, tanmateix, evocava l’alegria de tothom qui el recolzava en aflorar els primers èxits d’una insòlita trajectòria professional.

Personatges insignes l’havien introduït en cercles socials i culturals d’Europa i d’Amèrica. Havia treballat de valent, sense plànyer-se per les condicions ni pels horaris. A pas lent, però segur, anava conquerint un espai d’empremta inconfusible, una barreja alquímica d’esforç, d’autosuperació i de recerca de nous objectius. Nombroses dignitats el reclamaven per sentir-lo tocar, i si bé ell hi accedia, estava convençut que la música no podia ser ni el patrimoni ni el privilegi de ningú. Era un llenguatge universal i virtuós, l’antídot més eficaç per combatre el despotisme intransigent, l’intel·lecte atrofiat o la incapacitat de forjar una personalitat pròpia. Calia, doncs, fer accessible aquest bé a tothom, també a les classes desfavorides, i per això va promoure l’Associació Obrera de Concerts.

Els seus pares li havien parlat de les lluites fratricides i del dolor inherent als conflictes, però ell, que els havia  patit de ben a prop, percebia com encara –i potser més que mai– es respiraven aires convulsos arreu del món. La falsa neutralitat, intencionadament mal entesa, o la còmoda indiferència, sustentada per la perversa màxima «mentre a mi no m’afecti», s’imposaven en benefici d’unes relacions comercials o polítiques cada cop més lucratives i elitistes. Malgrat aquesta constatació, ell seguia confiant en l’espècie humana. Les persones podien perpetrar, instigar o infondre barbaritats indicibles, però tenien un do que sobresortia per damunt de qualsevol defecte, misèria o niciesa: la raó.

Durant el trajecte de l’hotel a la gran cúpula on rebria l’incommensurable reconeixement que, de bell antuvi, poc s’hauria imaginat, repassava els tempos i els acords de la composició que estrenaria. Era un himne encarregat per l’organisme convocant, però també interpretaria una cançó popular, nadalenca i de bressol, que naixia de l’ànima d’una nació mil·lenària. També pensava què diria si algú li posava un micròfon al davant. Parlaria clar i sense embuts, i no ho faria pas amb cap intenció reprovatòria o desafiant. En tot cas, i com a molt, intentaria somoure alguna consciència des de la humilitat.

Procuraria expressar-se en positiu i valent-se d’aquella naturalitat que, en paraules de la Marta, la seva esposa, irradiava certesa i persuasió. La mateixa franquesa amb la qual s’havia negat, des de la modèstia, a acceptar el càrrec més il·lustre, respectable i significatiu dels que li havien ofert. Aquella sinceritat que elogiava un altre president amb qui s’havia cartejat, mort vuit anys enrere enmig d’un bassal d’ideals frustrats. 

Malgrat l’abaltiment i l’erosió del cos, l’edat es convertiria en la seva més ferma aliada. Amb gairebé noranta-sis anys a l’esquena, podia invocar l’aval de l’experiència. I no seria extens, el discurs. Només donaria un parell d’idees sobre el fet d’haver viscut sempre amb el profund i absolut convenciment que la concòrdia és la melodia suprema de la Humanitat. 

D’entrada, explicaria que la seva mare, una dona excepcional i meravellosa, li parlava sovint de la pau, perquè en aquell temps també n’hi havia moltes, de guerres. L’altre argument era més especial, i l’exposaria partint d’una frase breu, directa i concloent: «I am a Catalan». 

I si bé Catalunya subsistia essent una província d’Espanya, calia reconèixer la seva idiosincràsia i preguntar-se què havia estat. La resposta fora no tan sols una crida categòrica i sincera a favor de la conciliació entre els pobles, sinó també un emotiu i explícit homenatge als seus orígens:

«Catalonia has been the greatest nation in the world. I tell you... I will tell you why. Catalonia has had the first Parliament much before England. Catalonia had the beginning of the United Nations. All the authorities of Catalonia in the Eleventh Century, met in a city of France, at that time Catalonia, to speak about peace, at the Eleventh Century. Peace in the world and against, against, against wars, the inhumanity of wars. This was Catalonia. Now I am so, so happy, so happy, so moved to be here with you at the end...»

Seu de les Nacions Unides,

Nova York, 24 d’octubre de 1971