Deixeu que l’aprenentatge amassat

en el deliri d’una vida fàcil,

tant ordenada com esbaldregada,

es converteixi en la pols del no-ser,

en la tenebror buida del silenci,

en la lluminosa remor del buit.

I doneu-me la mà perquè no caigui

a l’oceà dels pensaments estèrils,

sota el blau infaust de les entelèquies.

Vull sentir la celístia salvatge

de les veus amigues, irreverents,

hipnòtiques. Vull veure les mirades

que drenen les llàgrimes i els somriures.

Vull tocar les arrugues, les parpelles,

totes les línies de cada rostre.

Vull assaborir la pell, la saliva

i la sang de les petites ferides.

Vull olorar l’essència dels cossos

sense haver d’esperar cap abraçada

per sentir l’escalfor que em faci néixer.

I ho vull fer, si cal, renegant de mi,

abans que la terra oculti la lluna

en l’última translació del món.

Us escolto. Ja no puc fer res més.

M’he decebut. Necessito la ràbia

contra tot allò que m’ha consumit.

Veig en la desesperació mòrbida

que brilla als ulls de qui ja no pot més,

de qui lluita contra haver de lluitar,

un tel d’indolència lapidària

que amortalla la súplica constant.

No em puc alimentar d’aquest dolor

perquè m’han ensenyat a protegir-me’n

i a fer-li caritat de lluny estant.

He cultivat la fe en la plenitud,

i aquesta fe m’ha pres la integritat.

Des dels abismes profunds de la ment,

allà on s’atrinxera l’instint covard

i l’eixam de les coses més horribles,

talment com una capsa de Pandora 

on l’esperança és la pitjor tortura,

resta la por com a contrapartida

al fals oasi de la llibertat, 

al gaudi d’una vida controlada,

i a la pau de rutines ben peixades.

Éssers d’arreu que ja no temeu viure 

us imploro, de nou, que m’escolteu:

transferiu-me tota la saviesa

de l’estricta certesa inesgotable:

la d’un final alliberat de penes,

la d’un perdó que no calgui ser dit,

la de saber que qualsevol viatge

és molt millor fer-lo sense cap pes.