I - Divisa

Avui no hi ha banderes

que salvin les promeses

ni els drets que sucumbeixen

o la raó de ser.

Només queden discursos

que parlen de banderes,

de drets i de promeses

sense raó de ser.

II

Deixa que el temps flueixi

sense esperar la calma

que et deslliuri d’angoixes

i malestars continus.

Mai no tindràs de cara

un món que no t’espera;

Mai no podràs convèncer

la gent que no t’escolta.

Tanmateix, tens un deure

amb el teu jo més íntim:

acceptar l’equipatge

i oferir-ne el millor.

III

De sobte ara m’adono

que el fred no és el problema,

sinó la fràgil massa

dels ossos i la carn,

i de la ment tancada

que no deixa percebre

com tot l’anhel de viure

s’apaga amb un desànim

difícil d’explicar...

IV

No em queda res, 

a les mans.

Puc oferir empatia,

comprensió, respecte,

llàgrimes i somriures

o fins i tot paraules

d’alleujament volàtil.

No soc de pedra, creu-me,

malgrat que de vegades

em costa de concebre 

si tot això que sento

pot esdevenir llum.

V

Imagino la tarda

convertida en refugi

del dia que s’acaba,

talment com un auguri

del sentiment que malda

per no fugir d’estudi

–com un raig d’esperança

malgrat el ressol mústic–.

VI

Aquest vestigi ocraci

del llustre que declina

és la imatge perfecta

del meu esgotament.

Si bé mai no em rendeixo

ni dono el braç a tòrcer

em llepo les ferides

per sanejar la ment.