Podria escriure «amb tot el meu amor», però seria una expressió massa simple i convencional. És clar que aleshores m’hi hauria cabut, malgrat la meva pintoresca lletra d’elefant. Les targetes de regal són tan menudes! No passen de ser trossets de cartolina de deu centímetres de llarg per cinc d’ample. I per a acabar-ho d’adobar, doblegades pel mig. He hagut de compactar el paper com un acordió perquè el volum d’aquest escrit s’assemblés al d’una targeta d’aquesta mena. 

Al capdavall, allò que de veritat importa és el regal, oi? Ben embolicat, això sí, però no massa, encara que hi hagi qui vol fer una gracieta i s’inspiri en les nines russes per empipar una mica el personal. Amb unes quantes capses de cartó, dos o tres diaris i un parell de rotlles de paper setinat, es pot embolicar una galindaina de la mida d'un botó.

A mi, ho confesso, m’apassionen els regals. Rebre’ls, és clar. Fer-los... uf! Quina feinada! Cal tenir en compte el moment, els gustos de la persona destinatària, el preu, la finalitat i una tirallonga de condicions. S’ha de trobar l’equilibri perfecte entre tots els elements. Dit en altres paraules: no es pot regalar llibres a qui no llegeix, maquetes a qui no té paciència, flors a qui pateix al·lèrgia primaveral o bibelots avantguardistes a qui no sap diferenciar entre una obra d'art i un petjapapers, per exemple.

Diuen que la roba és un bon recurs. Parlem-ne. Quan ets una criatura, esperes joguines i et regalen xandalls i pijames bigarrats. A l’adolescència, t’endossen peces xarones i cursis encara que demanis calés per comprar-te samarretes subversives. De jove, confies a rebre alguna vestimenta formal per anar decent a les entrevistes de feina, i t’arriben les samarretes ridícules. Dels vint-i-tants en amunt, et resignes a col·leccionar jerseis, abrics, mocadors, calces, calçotets, mitjons i parament de la llar, com si no la tinguessis ben parada, i a partir dels cinquanta dius prou, s’ha acabat el tèxtil: a partir d'ara, roba vella, que és la més còmode! 

Una altra opció són els jocs de taula. Molt bonics i fan quedar bé, però quina feinada, amb les regles implacables! Com si ens faltessin instruccions, a la vida. D'altra banda, estic segur que les cartes, els daus i els taulers de joc han provocat més d’una guerra fratricida. De fet, si fos tan fàcil tenir la raó com acceptar la dels altres, ningú no imposaria les conviccions normatives com un dogma de fe. En tot cas, hi hauria d’haver sempre una regla que digués: «en cas d’ofuscació mental, compteu fins a deu. Si la tensió és màxima, abandoneu el ring i visiteu el senyor Roca.»

Avui dia, els videojocs estan de moda. És ben curiós que, tal com està el món, encara hàgim de menester realitats virtuals per completar la nostra rutina diària. Tanmateix, qui se les creu, aquestes ficcions electròniques? Les curses virtuals amb telecomandament, per exemple, ignoren els senyals de trànsit, els camions de la brossa, la gent que badoqueja, la que tragina carros, els ancians amb caminadors i el talonari de la Guàrdia Urbana. Pel que fa als simuladors de vol, et podràs estavellar tantes vegades com vulguis des de la comoditat d’un sofà ben tou; això, és clar, sense haver d’entendre ni un borrall de mecànica aeroespacial. Sort n’hi ha, de les múltiples vides! Els jocs, per tant, siguin del tipus que siguin, poden provocar susceptibilitats o distorsions a qui no sàpiga gaudir-los. 

Una aposta gairebé segura són les escapades o els viatges a destinacions previstes en catàlegs esplendorosos. El problema és que, en general, tothom es refia del temps que falta abans no caduqui l’oferta, i posar-se d’acord no sempre és fàcil. A última hora, s’agafa qualsevol opció per no perdre l’estada. A partir d’aquí, tot són presses i complicacions: que si cal fer la reserva, que si s’ha de portar el cotxe al taller, que si només pot ser tal dia o tal altre, que si no farà bon temps, que si algun imprevist tocarà el voraviu o que si l'operació sortida ens farà anar malament. En resum, feina en comptes de relaxació. 

També es poden oferir plantes i animals. Quins obsequis més divertits, oi? Originals i entranyables I entretinguts, molt entretinguts. Potser massa i tot, ni que estiguem parlant de cactus o de tortugues diminutes enclaustrades en una vitrina. Regalar una planta –habitual quan es visita una persona convalescent– o una bestiola –sovint reclamada pels infants– pot ser com disparar-se un tret al peu. Qui se’n cuidarà, després, d’aquests pobres éssers màrtirs? Sobre les plantes, tanmateix, se m’acut que una bona alternativa podria ser regalar un paquet d’adob. Menys feina per engegar-ho tot a la merda, i que em perdonin els puristes.

Després de descartar diverses possibilitats, es pot recórrer als trastos esperpèntics, també anomenats «quecos», de què collons faig amb això. També hi ha l’acudit enrevessat dels objectes personals, com ara les antigalles familiars o les fotografies restaurades, és a dir: aquelles imatges que tan bé il·lustren l’inefable, tortuós i corsecador pas del temps. 

Comptat i debatut, qualsevol present té pros i contres. També cal admetre que està molt vist allò de «el millor regal és un bon somriure». Obsta dir que hi estic d’acord, però pot semblar poca cosa. Vull dir que no cal una ocasió especial per oferir una cara amable, ja aquesta actitud és –o hauria de ser– l’expressió quotidiana per excel·lència. 

Per tot això, i anant al gra, he decidit obsequiar-te amb una simple però extensa targeta de regal. El llaç decoratiu, l’etiqueta del paquet, l’embolcall de coloraines o l’objecte que hi trobis a dins, si és que hi trobes alguna cosa, és el menys important. Potser hi trobaràs un llibre, una maqueta, un pom de flors, una obra d’art, una peça de roba, un joc de taula, un fòtil electrònic, un llibre d’excursions, un cactus ben rabassut, un animaló domèstic, una figura de porcellana o un àlbum de fotos, però creu-me: el teu somriure és la torna justa al millor regal. 

De tot cor, espero que les paraules d’aquesta senzilla dedicació, formulades amb sinceritat i bon humor, siguin el regal que et mereixes: el record il·lusionant, perdurable i vital d’un feliç moment. Gràcies per llegir-les!