Torno a la casa que sempre m’espera,

l’amiga fidel que em guarda els secrets.

Els mobles querats emmarquen l’origen

de recordances que el buit ha engolit,

de fesomies que s’han tornat pols.

Temps ha que s’han fos, les cares borroses,

les veus disperses i els aires indòmits;

una amalgama de sons i colors.

No hi són; tanmateix, no deixen de ser-hi.

Traço camins com ho feien els avis,

en temps difícils, quan poc importava

comprendre que el món no viu de nosaltres

i que els silencis no són tots iguals.

Hissant els drets que apedacen el viure,

m’injecten la droga dels mals menors:

conserva el peixet, no perdis la calma,

competeix amb ganes, creu en quimeres...

Tinc l’amenaça inoculada als gens.

I quan em burxa, ferotge, l’instint,

em noto rodejat d’absurds dilemes

enmig de pros i contres malaltissos

per la por de perdre-ho tot d’improvís.

Confesso que aigualeixo l’autocrítica

amb glopets d’empatia virtuosa,

com els mots que flueixen quan m’endinso

a la casa que habita dintre meu.

Mentrestant, carretejo la desesma,

em faig preguntes, invento respostes,

admiro savieses, m’equivoco,

quan puc somric i, de tant en tant, ploro.

Malgrat que em ve de gust fer taula rasa,

sé que és utòpic començar de zero

cada cop que se’m rebel·la la ment.

Tampoc no aprenc dels errors. M’atabalen.

Què hi puc fer, si no puc saber qui soc?

Per això, cada cop que torno a casa,

a la casa on vaig viure fa tants anys,

regenero la força embrionària

que l’ego desnatura i dilapida

amb bengales d’irrisoris objectius.