Transgredim normes

per poder escriure

amb la luxúria

de l’anarquia.

Sense cap límit

que contraresti

l’heroic estímul

de crear l’obra.

Un foll propòsit

que planti cara

a les consignes

del ritme clàssic.

Punyim la rauxa

dels textos lliures

que forcin l’ànsia

de rellegir-los.

Occir les normes

és capgirar-les,

extreure’n vicis

fer-ne de noves...

Passi el que passi,

ben poc importa

com el poema

s’hagi forjat.

Potser el missatge

declina pautes,

o bé en demana

per poder ser.

Abans d’escriure’l,

és bo escoltar-lo,

voler-lo entendre,

donar-li veu.

La pluja fina

de tants vocables

viurà l’insomni

dels fulls en blanc.

En vers o en prosa,

directa o fada,

l’esquiva lletra

calarà el seny.

Llavors la imatge

serà l’estampa

d’alguna idea

que va existir.

D’aquesta imatge

que fa pensar.

De la quimera

que acotxa el son.