Voldria cremar les paraules

i somiar nous camins.

Voldria respirar nous aires

i fer-ne sentiments.

Voldria veure des del mirall

el cos tornant a l'alba.

És un voler que m'obsessiona,

que m'enclaustra en un desig

convertit en la presó de la vida.

Sobreviure'l és el repte.

Però per sobreviure'l,

voldria cremar les paraules,

i somiar nous camins,

i respirar nous aires,

i crear sentiments...

I res més.

Perquè tornar a l'alba

és el desig de la mort.

El sucre cau al fons de la tassa,

ennegrint-se,

empetitint-se,

deixant d'ésser per formar part

d'un tot viscós,

abans amarg,

com la vida mateixa,

com el cel quan s'esqueixa

prologant la tempestat.

Quan la vida pren regustos

que martiritzen el paladar

prou voldria tirar-hi sucre

dels moments de felicitat.

Perquè la vida fóra més fàcil

convertida en bon cafè.

Alguns serien expressos,

altres potser descafeïnats,

torrefactes o cigalons,

irlandesos, cafès llargs,

capuccinos o bé tallats...

Quina cafetera fóra el món!

Pensant en això m'adono

que m'ha caigut massa sucre

a la tassa del cafè.

Ironies de la vida:

ara que me'n sobra,

no me'n puc guardar...

I

Soc un cos que pensa,

i una ment que vol,

i algú que es defensa

de no res, tot sol.

Soc un nan enorme,

i un gegant petit,

i un rebel conforme

amb el que hi ha escrit.

Soc part d'una imatge,

soc tot un retrat,

soc mig personatge

i un adult nou nat.

Soc fantasma lliure,

i orgullós modest,

en un món on viure

és treball agrest.

II

S'aixeca el teló, i es veu un paisatge verd de fons.

Una veu diu: «Una vegada, fa molts i molts anys,

hi havia un planeta blau, petit, envoltat d'estranys

cossos celestes, i altres planetes, i visions.

Hi vivien, en aquest planeta, molts llenyataires,

i porquets, i llops, i nenes amb caputxes vermelles,

i noies pobres, i gripaus, i prínceps, i donzelles,

i ogres, i fades, i bruixes, i mags, i nans cantaires.

Vivien d'il·lusions, d'allò que els nens somiaven,

tot vestia primavera, i els dies eren clars,

els núvols esponjosos enllaçaven terra i mars

i els rius donaven vida per tot allà on passaven.

Era un món de fantasia cenyit a la innocència,

ja que només els infants se n'hi anaven de turistes;

per als més grans, tot això, sols dibuixava les vistes

d'un món de fantasia, de colors i d'indulgència.»

III

Potser és això

poder ser quelcom,

somiar en allò

que guarda tothom

quan diu que ja és gran,

que ja sap què vol,

que els camins es fan

per ser dins l'estol

algú triomfant.

S'amaga a la ment

l'esperit d'infant,

aquell sentiment

que un príncep va dir

que resta oblidat

quan tanquem l'ahir

al nostre passat...

IV

S'aixeca el teló. L'acte s'obre amb un nou escenari,

i la veu diu: «Aquest planeta blau, bonic i alegre,

tenia un germà semblant, però recobert de gebre,

i tan frígid com el cor malaltís d'un mercenari.

Hi havia un munt d'infants que creixien massa de pressa.

En lloc de cotxes, trens, contes, trencaclosques i nines,

tenien rifles, matxets i pistoles per joguines,

i només veien la sang que qualsevol guerra vessa.

Potser també, sense cabdills, havien somiat.

Ben segur, de fet, perquè també foren nens i nenes,

i encara ho són avui, però lligats a les cadenes

d'una terra d'odi que sense causa els ha raptat.

No tenen il·lusions, ni alegries, ni quimeres,

no tenen esperança ni conceben què vol dir,

i miren, però no veuen, la imatge del patir

perquè sols han après d'armes, de líders, de banderes.» 

V

Ser és no ser res

per les cares joves

d'infants que només

tenen galtes toves;

les mans endurides

prenen els fusells,

i causen ferides

amb trets, com ocells.

Màquines i prou,

no són altra cosa;

la mort és el sou,

d'aquells que fan nosa.

Foren criatures,

criatures són,

mes viuen com dures

bèsties del món.

VI

S'aixeca el teló, i en un marc diferent la veu diu:

«també hi havia una altra cara del segon planeta,

la d'excessos, de diners i de luxes sense meta

de gent opulenta que de la fretura se'n riu.

Caminen amb supèrbia, i amb la cara ben alta,

i no veuen ni perceben la gent del seu voltant;

giren la vista per instint, i amb un aire insultant

deixen caure que qui és pobre ho és per la seva falta.

El contrapès és la gent humil i treballadora,

gent que s'embruta, o poc elegant, o que té horaris,

i que pren un cafè a mig matí, llegint diaris,

i opina, sense vot, sobre les crisis de tothora.

Els més rics no són feliços només amb la riquesa,

i els humils tenen un món que no treuen del recer;

cara i creu, imatge vella i rara, joc a refer

tot i mantenir-se intens com el verd d'una devesa.

VII

Pobresa de rics,

riquesa de pobres;

conflictes antics

de gustos salobres.

Queden en paraules,

endutes pel vent;

són buides les taules,

no hi ha parlament.

Els rics no claudiquen

i els pobres es queixen;

només van i venen,

i els somnis s'esqueixen.

Ser és lluita per tots;

uns volen mantenir

i els altres fan vots

per no sucumbir.

VIII

S'aixeca el teló. Noves llums; comença el darrer acte:

«En aquest segon planeta hi vivien visionaris,

que amb somnis i paraules combatien mals diaris

i cercaven solucions en la bona fe i el pacte.

Es feien dir filòsofs, treballaven les paraules,

evitaven resignar-se i volien un nou món,

on totes les idees despertessin del vell son

de la idolatria i el sentit mòrbid de les baules.

Molts, amb menyspreu, els qualificaven d'idealistes;

"és neci cercar respostes només en reflexions

i recórrer, afegien, als déus i a les passions

com ho feien grecs i romans, i ho fan surrealistes".

"Sols volen el blau d'una tarda i els estels d'una nit,

el verd de les valls, l'aigua dels rius, les ones del mar,

el cant dels ocells, la força del vent i la llum solar

per un món que hauria de canviar de vestit...»

IX

Ser és no ser ara

per aquesta gent,

que defuig la tara

amb el pensament.

Ser és voler ser

quelcom diferent,

i demà potser

solcarà nou vent,

i tot canviarà.

Però cal molt més

que un bon xarlatà

dient que el no res

és l'òptim caliu

per encendre el foc

del definitiu

gran canvi de joc.

X. Epíleg

–Ben mirat –pensa l'optimista–,

no tot és tan dolent com diuen;

sols alguna veu alarmista

que vol fer callar als que riuen

i ho veu tot del mateix color.

El pessimista abaixa els ulls.

–Perviu la guerra, hi ha dolor,

i existeixen molts, massa esculls

perquè no hi hagi rics ni pobres,

perquè el diner ja no separi,

perquè no sols quedin les sobres

pels més humils d'aquest mostrari.

–Filosofo, jo, i cerco el canvi,

fes-ho tu, i et sentiràs bé;

sempre trobaràs un recanvi

ben bé sempre... o gairebé.

–Gairebé dius, bon optimista;

admets que és inútil pensar

en quelcom que escombri la pista

dels mals que solen dominar...

–Pel que jo no pugui resoldre

encara queda un instrument;

si bé cap mal no s'ha d'absoldre

podem combatre el patiment...

–Dóna-me'l, si tens el remei!

Sols vull oblidar un moment,

i sentir brillar l'astre rei

i beure d'un nou sentiment.

–Mira les flors, el cel d'estiu,

imagina-te'l si hi ha bromes,

escolta les aigües del riu

i omple't de les belles aromes

portadores de pau al món.

Després tanca els ulls i rumia

en la llum del sol quan es pon,

i reprèn altre cop la via

o el camí d'on vares venir.

Torna de nou a ser infant,

fes-te ja el favor de partir

envers aquell país que tant

visitàvem essent petits.

I de nou en l'acte primer,

veuràs que som nadons vestits,

nans enormes a bon recer,

gegants petits, rebels conformes,

parts d'imatges, tot un retrat,

orgullosos guardant les formes,

i fugitius en llibertat.

Llavors desperta't i somia

que l'impossible es pot bastir

i que amb un pessic d'alegria,

també hi podem contribuir.

Mai no hem de permetre que les nostres pròpies contradiccions desterrin els somnis, ni les il·lusions, ni els colors de quan érem infants. N'hem de retenir un polsim al fons del cor.

Adéu-siau, brancatges verds de fulles,

adéu-siau.

Heu brotat en la serenor

dels mesos tebis i estivals,

i us heu deixat temptar per l'or

dels raigs potents i sensuals

d'aquell sol que us feia l'ullet,

des de la posta, amb picardia.

L'estiu ja perd el seu esplet.

Els colors prenen harmonia

revestint les immenses valls.

Tot és nou, tot és el mateix

i no són bocins o retalls;

es manté l'alzina i el teix,

el verd maragda de l'avet,

el xarxet singular del cedre,

el to opac del llorer en esplet,

el grèvol, lluent com de gebre,

i el verd molsós de les pinedes.

Somiar... ¿Per què ens acalora

si durant les èpoques fredes

la nostra vista s'enarbora

amb aquests benignes colors?

Ni ella, gelosa primavera,

vesteix amb tantes abundors.

Per què és tan llarga l'espera?

Per què de nou em fas dir, quan t'allunyes,

blana i suau,

adéu-siau, brancatges grocs de fulles,

adéu-siau?

La raó del vent és la seva força,

el seu braó sobreviu al present;

som de vidre, fatxenders, mera escorça

de l'arbre sofert pentinat pel vent.

Ni res tenim, ni res ens falta,

ni res ens dona, ni res serem.

Potser la petjada 

en l'argila tendra

si el vent la resseca

i el sol l'endureix.

Potser la paraula

que lleguem escrita,

però ni gravant-la

ho vencerà tot...

Contra el temps indòmit

que passa rabent

no hi ha, ni caldria,

l'exèrcit ingent

de records perduts

en sols un moment,

sota làpides blanques

polides pel vent.

Dues nines brutes

tretes a disputes

i després llançades

a quatre gambades

d'uns grans magatzems,

esguarden amb falsa

rialla que exalça

mofes sols enteses

per eixes princeses

que foren fa temps.

«A mi em van vestir

com per seduir

un príncep infant

formós i galant

com és tot nadó.»

«Doncs noia, tu espera

–diu l'altra al darrera–

que jo ja no en tinc

de cabells ni cinc

per més abandó.»

Un núvol de pols

glatit com un dolç

entela amb la guerra

la mort i desferra

d'esqueixos humans.

I les dues nines

amb el tro de mines,

canons i metralles

que seguen com dalles

uns vagits d'abans,

es gauben de ser

quelcom que potser

ni plora ni sent

l'eruptiu turment

nascut del poder.

En caure, els maons

trinxen els mentons

de nines d'un joc

que cremarà el foc

a l'oblit esquerp.

Ni quedaran tombes;

només unes ombres

com a testimoni

d'un cor d'estramoni

que està en llibertat.

«Ens pinten rialles

–mutilen xicalles–,

tenim belles cares

–maten fills i mares–...

És la Humanitat?»