Embedded Files
Vaig començar a publicar digitalment gràcies al portal www.relatsencatala.com. Va ser una experiència apassionant, i ara ha arribat el moment de recuperar alguns d'aquells poemes, sobretot els que no han estat publicats en cap altre mitjà o llibre, revisar-los una mica i donar-los un lloc a www.vambe.cat.
Poemes breus
Poemes breus
Cementiris
Publicat a relatsencatala.cat: 31.10.2004 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
El vent
hi respira.
La pluja
el neteja.
El sol
l'envernissa,
però
mai cremant.
La pau
d'un silenci,
que viu
entre els morts
i mor
entre els vius,
embruixa
el fondal
on vibra
el batall
clamant
un record
pels sants,
per la mort.
***
Tots Sants
Publicat a relatsencatala.cat: 31.10.2004 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
El gebre vesteix els camps argilosos
i el sol no es lleva, la boira l'adorm.
El gall matina, i els ànecs mandrosos
van a la bassa furgant entre el llot.
Avui és Tots Sants,
i algú ja fa rams
en algun portal.
Flors de temporada,
gotes de rosada,
rere el finestral.
Era flonja
la carn,
ara cendra
de sang.
Es moren records
a dintre les tombes,
es perden tresors
al peu dels xiprers.
Tresors d'una vida,
volors d'un moment.
Són els vells encants
on hi bastirem
la nostra botiga
quan siguem els sants
de l'u de novembre.
***
Una llàgrima
Publicat a relatsencatala.cat: 10.01.2005 | Revisat: 04.08.2005 (amb canvis)
La boira entela
nítides ombres
dels cors que ploren
la sang d'un món.
Els ponts tremolen,
els murs s'esquerden,
els arbres bolquen
el seu brancam.
Si algú flirteja
amb l'esperança
que no es rendeixi
pel seu rebuig
Perquè si evoco
l'amor platònic
potser és que encara
s'hi pot somiar...
Malgrat que llisqui
tota una vida
des de la galta
fins al mentó.
***
Em concedeixes un ball
Publicat a relatsencatala.cat: 11.04.2005 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
Regala't un somni, avui.
T'ho dic per quan despertis
i vegis
que fàcil que era somiar.
Deixa't endur
pel ritme
del vals d'aquesta nit.
Passem
del repic
de les dotze campanades.
I llença
ben lluny
les sabates de cristall.
Oblida-ho tot
per recordar,
amb mi,
aquest moment
de plenitud robada al buit.
No sóc cap príncep, però...
Em concedeixes un ball?
***
Instants emmarcats
Publicat a relatsencatala.cat: 15.06.2005 | Revisat: 04.08.2025 (amb canvis)
Clareja
suau
com llum
d'espelma
la imatge
lletosa
del sol
ixent.
L'ermita
perduda
a dalt
del cingle
esguarda
la vall
tothora
dorment.
¿On és
el poble,
l'escola,
la vida?
Tan sols
memòria
d'algun
absent.
Tremolen
silencis
on creixen
bardisses,
i es mouen
les pedres
polides
pel vent.
Al cel
s'encreuen
fumeres
dels vols.
A terra
hi dorm
un buit
ingent.
***
Instants emmarcats
Publicat a relatsencatala.cat: 17.09.2005 | Revisat: 04.08.2025 (sense canvis)
Un «t'estimo» a cau d'orella.
La timidesa d'un somriure
fugisser.
Silencis cristal·litzats
en mil postals a la llum
d'una lluna
còmplice. De fons, la música
que compartíeu llavors,
o l'escuma
d'un brindis efervescent.
Del que n'heu escrit, en queda
una duna
d'instants emmarcats. Com ara
mateix, moment que no dóna
treva al temps.
***
Melodies
Publicat a relatsencatala.cat: 17.01.2006 | Revisat: 07.01.2026 (sense canvis)
Musicalitzant la nuesa
d'unes pauses massa curtes,
tentinejaven les ones
del parèntesi que un dia
compartíem, adormits.
Destil·laven, les penombres,
horitzons orfes de posta,
i on el blau de mil promeses
feia innecessari perdre's
en un vòrtex obscur,
a l'univers.
***
Pluja de mitja tarda
Publicat a relatsencatala.cat: 01.02.2006 | Revisat: 07.01.2026 (sense canvis)
Espais buits
m'omplen la quietud
d'un moment de calma.
A fora plou.
Llagrimegen instants de vida
amb una cadència mòrbida
que em bressola els sentits.
Després s'esquinçaran els núvols
i es farà de nit.
El gos bordarà
i tot serà com sempre.
***
Fantasmes
Publicat a relatsencatala.cat: 23.08.2006 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
T'escric amb la tinta
d'ombres encobertes
pels cossos volàtils
de fantasmes nus.
Brunzeixen, esquerps,
clarobscurs de lletres,
tritlleigs de paraules
i buidors en vers.
Murmuren discrets
i esquiven dreceres
de camins batuts
pel zèfir del temps.
I m'omplen la taula
de muses dansaires;
fantasmes que fugen
com fulles, al vent.
***
Carta
Publicat a relatsencatala.cat: 04.09.2006 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
Si reps aquella carta mai no escrita
fes-ne bocins i crema-la després,
trosseja'n bé les cendres al palmell
i deixa-les volar quan bufi el vent.
Jo no en sé, de paraules ni d'enigmes,
i admiro el vell silenci dels poetes
que solca els paratges, ètnics i agrestes,
i emigren per tornar-se'n a la ment.
Em conviden a viure una aventura
per descobrir els confins de mi mateix
i a perdre'm, sense témer la impostura,
en un mar on la llum sempre reneix.
***
Descriu-me
Publicat a relatsencatala.cat: 26.09.2006 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
Descriu-me l'espai des d'una mirada
que foguegi l'anhel d'esdevenir.
La veuràs a redós d'alguna albada
mandrejant mentre avança l'avenir.
La reticència dels ulls és força
vana. El cos avança, l'aire es fragmenta
i l'avui no existeix. Tot és escorça
d'un mot incert –el destí– que ens turmenta.
Frivolitat narrada amb lletres blanques
que s'encavalquen i mosseguen l'aire
conjunyint frisors opaques i estanques.
El reguard a no veure esmola el caire
de l'abisme. Les ones, mai prou franques,
bressaran l'alba amb llur encís farsaire.
***
Per què?
Publicat a relatsencatala.cat: 19.11.2006 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
¿Per dir-te què,
si encara -i més que mai-
n'he d'escriure tant, de tu?
¿Per veure't com,
si em dius que la vall és verda
i jo hi veig tants escalats?
¿Per sentir quan,
si m'assetgen les remors
de silencis angoixants?
¿Per romandre on,
si els somnis són de mentida
i els núvols de fals cotó?
¿Per creure en qui,
si esquinces en fred la tela
d'un retrat d'il·lusions?
¿Per preguntar-te
què, com, quan, on, qui i per què,
si ara te'n vas
amb l'excusa del destí?
***
Clarors d'estiu
Publicat a relatsencatala.cat: 06.12.2006 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
Ablaneix el planell un blau de gala
pentinant el zèfir cristal·litzat
i esqueixat per la verdesca esponjosa
de corbes capritxoses d'alzinars.
Una font saliqueja, esmorteïda,
des de l'aura balmada del rocam,
convertit en l'embasta d'una tela
d'heures inexpugnables i brillants,
i de silencis prims que balancejen
al compàs adormit del degoteig,
i d'un esbart d'ocells i de cigales,
els únics espectadors d'un esguard
perseverant,
desaforat,
embriagat,
en brut i còmplice
de la nuesa
bruna i perlada
de dos amants
fonent-se al ras.
***
Oració
Publicat a relatsencatala.cat: 20.01.2007 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
Resem,
més aviat,
perquè el silenci
segueixi mut
i alhora, amb ell,
el testimoni
de cínics passos
perduts en va,
i dels errors
que es difuminen
per ser comesos
un altre cop
sense voler.
Descansi en pau
tota memòria
acusadora
d'aquells pecats
edificants
i perpetrats
pel bé del món
i en nom de tots.
Així sigui,
pels segles
dels segles.
Amén.
***
Espais
Publicat a relatsencatala.cat: 06.04.2007 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
Som figures incorpòries
d'un intrús a la memòria,
volàtils nits d'insomni
centellejant al mar.
¿Diries que vam viure
a l'illa dels pirates,
en platges massa blanques
o en grutes naturals?
¿Per què dibuixo imatges
indòmites dessota
la verdesca esponjosa,
tan dòcil, del desmai?
De fons sento les aigües
que brollen i s'escampen
en un dèdal feréstec
de pols de diamants.
Llavors uns ulls em seguen
i em drenen l'energia
per endinsar-me al cor
del teu daurat país.
***
Després de la novel·la
Publicat a relatsencatala.cat: 29.08.2007 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
El neguit constant s'immola a redós
d'una cançó. La tarda es balanceja
amb benaurança, mentre un sol borrós
clivella, ferint de mort, l'atzabeja
de la cambra. Degotegen les hores
en silenci. L'aire, narcotitzant,
em trasllada la visió als afores
d'on impera el seny. Des de l'ombra estant,
entreveig amb nitidesa les cares,
figures i actituds dels personatges
de l'última novel·la, les mirades
esquives i perdudes en llinatges
que l'autor mai, o ben poques vegades,
concep en donar vida a les imatges.
***
Parèntesi
Publicat a relatsencatala.cat: 05.09.2007 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
És una cançó molt vella,
banal, més pròpia de
cabaret que de poètics,
vibrants o càlids concerts
on s'escolten veus de somni.
No en capeixo ni un borrall,
de la lletra; tampoc no
vull escarrassar-m'hi. Sé
que sovint la taral·lejo,
que m'injecta bon humor
i que m'ajuda a somriure.
És música divertida
que cicatritza clivelles,
infectades de rutina,
amb una dosi balsàmica
de plaent frivolitat.
***
Per quan diguem «fins l'any que ve»
Publicat a relatsencatala.cat: 03.10.2007 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
Poema escrit amb motiu de la trobada anual de la família Pujol
No juguem a temptar la sort teixint
l'anhel de retrobar-nos, com cada any.
És intransitable i fred, el camí,
si ens neguem a fer-lo nostre, brindant-lo
a l'amistat, al món i a l'esperança.
La vida es converteix en l'avinguda
més ampla, acolorida, enjardinada
i festiva mai no vista, si fem
de la il·lusió llum de cada albada,
i del somriure el fèrtil compromís
amb un mateix. Avui compartirem
anècdotes i un consistent projecte,
supeditat al «si Déu vol», però
no pas per això menys agosarat,
en dir-nos adeu amb un entranyable
«fins l'any que ve». No juguem a temptar
la sort, perquè tenim la intenció
de retrobar-nos, i ho farem! La roda
del temps no avança en va, però sabem
que únicament es pot mirar endavant
amb optimisme, força i bon humor.
Tres qualitats del nostre tarannà.
***
Forjadors del destí
Publicat a relatsencatala.cat: 03.10.2007 | Revisat: 07.01.2026 (sense canvis)
... on res no sigui com mai.
La màgia dels fantasmes
neutralitzarà el no-res
dins la boscúria densa,
sota tempestes d'hivern
o a redós d'un jorn distès.
Plorarà llavors la nit,
envidreïnt les teulades
brutes d'insomnis, d'estels
fugaços, de mites pàl·lids
d'històries escapçades
i de camps de nous empelts.
L'aire nouvingut serà
l'arrel de móns venidors.
Ja res no serà com mai
ni mai no serà com sempre.
Reescriurem el present
per ofegar-ne l'esglai.
***
El perquè del vint-i-cinc de novembre
Publicat a relatsencatala.cat: 30.12.2009 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
Penses que el missatge no va per tu?
L'esquives perquè creus que no t'afecta?
Potser només et vols alliberar
de la ràbia que engendra el dolor
per creure que vius lluny d'aquest malson.
Però si l'oblides també defuges
el dubte que remou la consciència.
Emergeix un «per què?» sense resposta
enmig d'un horitzó camaleònic.
Les fredes estadístiques entelen
la reflexió, del tot necessària,
sobre una violència que encara
anomenem «domèstica». Grotesca
mesquinesa d'argúcies històriques
i sense fons. El missatge t'afecta,
ja ho saps. Imposa't a la indiferència.
Escolta, fes-te teu i comparteix
el perquè del vint-i-cinc de novembre.
***
Sota la nit
Publicat a relatsencatala.cat: 30.12.2009 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
L'estel fugaç esquinça la foscúria
mentre declina la posta de sol.
El temps voraç entumeix la planúria
verda i bosquina que em fa de bressol.
Estès a l'herba contemplo els bromalls
que difuminen la perla del món.
La nit acerba és un mar d'encenalls
i els reptes minen l'afany rodamon.
Em puc imbuir d'aquest mar profund,
fet d'atzabeja i d'amor clandestí,
en sospirar per un somni fecund.
I quan s'albiri l'estel vespertí,
el meu instint, fins llavors errabund,
traçarà la ruta d'un nou camí.
***
Llums
Publicat a relatsencatala.cat: 30.12.2009 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
Brilla la llum retallant les carenes
com un escot del teu bust anhelat.
Escolto el brum enllaçant les escenes
d'algun remot instant enjogassat.
Mira'm als ulls, no m'importa què pensis,
però somriu i embruixa'm un cop més.
Quan tu m'aculls a despit dels silencis
torna l'estiu i el meu deler confés.
Ara saps bé que entretinc el neguit
alimentant el desig de crear,
però igualment em sedueix l'envit
tant inconstant com dolç d'imaginar
que en el vaivé de les llums de la nit
ets l'únic far que jo vull acceptar.
***
Buidors
Publicat a relatsencatala.cat: 30.12.2009 | Revisat: 07.01.2026 (sense canvis)
Fred nàutic.
Buidors lacerades
al cos de les boires
que fogueja l'alba.
L'essència
circular destil·la
olor de cingleres
i rojor de llavis.
L'absència
es percep, i encara
subsisteix la força
de la ment, il·lesa.
Selvàtic,
el futur s'atansa
a l'encís quimèric
d'un desig estèril.
Decaic
amb el jo impossible
d'esdevenir l'ombra
i el perfum de tu.
***
Reconeixença
Publicat a relatsencatala.cat: 31.12.2009 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
Em desconec, encara,
l'harmonia complexa
latent en mi.
M'avinc a temptejar
la sort de veure'm sol
al clos d'un marc.
La sorra se m'esmuny
i a poc a poc s'escampa
en un desert.
Resta en mi l'univers,
amagat rere els ulls,
a l'horitzó.
Esberla, reptador,
el mar, enjogassant
l'aigua als esculls.
I murmura al destí
trajectes i destins
innovadors.
***
Presència
Publicat a relatsencatala.cat: 30.04.2011 | Revisat: 07.01.2026 (amb canvis)
Una senyora amb la vista perduda
al capdamunt d’una escala del metro
entorpeix l’engranatge de rutines
que s’enquisten sense raó de ser.
Envoltada de panells lluminosos,
mapes de zona i plafons de parades,
enfoca el buit amb els ulls vidriosos
i els braços estirats, com dos batalls.
Carnassa estàtica pels carteristes,
m’hi apropo rumiant on trobarà
el punt de control, per orientar-la.
«Us trobeu bé? Potser puc ajudar-vos...»
Llavors mou el cap, i exhalant respon:
«Gràcies, fill, per venir-me a buscar.»
Em sento petit
Em sento petit
Publicat a relatsencatala.cat: 22.08.2004 | Revisat: 04.08.2025 (sense canvis)
Poema seleccionat per formar part del llibre La catalana de lletres 2004
Em sento petit
ataüllant el meu mantell de tarda blava
i les onades d'una mar cruel i brava
que tinc a dins,
que no té port,
que m’estremeix,
que desconec,
que sé que hi és,
que m'obsedeix,
que em fa de gec,
que em fot revés,
que em dona veu,
que em dona vista,
que m'entabana,
que em fa de peu
que no és verista,
que sempre mana,
que és el pedró
de mil confins
i joc de sort.
Mar que és el do
que tinc a dins
i sense port.
Em sento petit.
Per més que infli veles el vent de la raó,
sols puc ser veler en aigües d'il·lusió.
La casa sembla
abandonada
entre alzinars.
Fumeja encara
el caliu encès
del vespre abans.
El clar de lluna,
de màgia plena,
buida colors
en mil penombres
allargassades
on l'aire dorm.
Mentre a la casa
dolces aromes
ho embruixen tot
–codonys madurs
i les castanyes
cuites de poc–,
a fora cremen
els fars que guien
a l'infinit.
Cap nuvolada
desconjectura
la primerenca
gebrada nit.
El sucre cau al fons de la tassa,
ennegrint-se,
empetitint-se,
deixant d'ésser per formar part
d'un tot viscós,
abans amarg,
com la vida mateixa,
com el cel quan s'esqueixa
prologant la tempestat.
Quan la vida pren regustos
que martiritzen el paladar
prou voldria tirar-hi sucre
dels moments de felicitat.
Perquè la vida fóra més fàcil
convertida en bon cafè.
Alguns serien expressos,
altres potser descafeïnats,
torrefactes o cigalons,
irlandesos, cafès llargs,
capuccinos o bé tallats...
Quina cafetera fóra el món!
Pensant en això m'adono
que m'ha caigut massa sucre
a la tassa del cafè.
Ironies de la vida:
ara que me'n sobra,
no me'n puc guardar...
La realitat de viure i el somni de voler ser
La realitat de viure i el somni de voler ser
Publicat a relatsencatala.cat: 20.06.2004 | Revisat: 06.11.2025 (amb canvis)
I
Soc un cos que pensa,
i una ment que vol,
i algú que es defensa
de no res, tot sol.
Soc un nan enorme,
i un gegant petit,
i un rebel conforme
amb el que hi ha escrit.
Soc part d'una imatge,
soc tot un retrat,
soc mig personatge
i un adult nou nat.
Soc fantasma lliure,
i orgullós modest,
en un món on viure
és treball agrest.
II
S'aixeca el teló, i es veu un paisatge verd de fons.
Una veu diu: «Una vegada, fa molts i molts anys,
hi havia un planeta blau, petit, envoltat d'estranys
cossos celestes, i altres planetes, i visions.
Hi vivien, en aquest planeta, molts llenyataires,
i porquets, i llops, i nenes amb caputxes vermelles,
i noies pobres, i gripaus, i prínceps, i donzelles,
i ogres, i fades, i bruixes, i mags, i nans cantaires.
Vivien d'il·lusions, d'allò que els nens somiaven,
tot vestia primavera, i els dies eren clars,
els núvols esponjosos enllaçaven terra i mars
i els rius donaven vida per tot allà on passaven.
Era un món de fantasia cenyit a la innocència,
ja que només els infants se n'hi anaven de turistes;
per als més grans, tot això, sols dibuixava les vistes
d'un món de fantasia, de colors i d'indulgència.»
III
Potser és això
poder ser quelcom,
somiar en allò
que guarda tothom
quan diu que ja és gran,
que ja sap què vol,
que els camins es fan
per ser dins l'estol
algú triomfant.
S'amaga a la ment
l'esperit d'infant,
aquell sentiment
que un príncep va dir
que resta oblidat
quan tanquem l'ahir
al nostre passat...
IV
S'aixeca el teló. L'acte s'obre amb un nou escenari,
i la veu diu: «Aquest planeta blau, bonic i alegre,
tenia un germà semblant, però recobert de gebre,
i tan frígid com el cor malaltís d'un mercenari.
Hi havia un munt d'infants que creixien massa de pressa.
En lloc de cotxes, trens, contes, trencaclosques i nines,
tenien rifles, matxets i pistoles per joguines,
i només veien la sang que qualsevol guerra vessa.
Potser també, sense cabdills, havien somiat.
Ben segur, de fet, perquè també foren nens i nenes,
i encara ho són avui, però lligats a les cadenes
d'una terra d'odi que sense causa els ha raptat.
No tenen il·lusions, ni alegries, ni quimeres,
no tenen esperança ni conceben què vol dir,
i miren, però no veuen, la imatge del patir
perquè sols han après d'armes, de líders, de banderes.»
V
Ser és no ser res
per les cares joves
d'infants que només
tenen galtes toves;
les mans endurides
prenen els fusells,
i causen ferides
amb trets, com ocells.
Màquines i prou,
no són altra cosa;
la mort és el sou,
d'aquells que fan nosa.
Foren criatures,
criatures són,
mes viuen com dures
bèsties del món.
VI
S'aixeca el teló, i en un marc diferent la veu diu:
«també hi havia una altra cara del segon planeta,
la d'excessos, de diners i de luxes sense meta
de gent opulenta que de la fretura se'n riu.
Caminen amb supèrbia, i amb la cara ben alta,
i no veuen ni perceben la gent del seu voltant;
giren la vista per instint, i amb un aire insultant
deixen caure que qui és pobre ho és per la seva falta.
El contrapès és la gent humil i treballadora,
gent que s'embruta, o poc elegant, o que té horaris,
i que pren un cafè a mig matí, llegint diaris,
i opina, sense vot, sobre les crisis de tothora.
Els més rics no són feliços només amb la riquesa,
i els humils tenen un món que no treuen del recer;
cara i creu, imatge vella i rara, joc a refer
tot i mantenir-se intens com el verd d'una devesa.
VII
Pobresa de rics,
riquesa de pobres;
conflictes antics
de gustos salobres.
Queden en paraules,
endutes pel vent;
són buides les taules,
no hi ha parlament.
Els rics no claudiquen
i els pobres es queixen;
només van i venen,
i els somnis s'esqueixen.
Ser és lluita per tots;
uns volen mantenir
i els altres fan vots
per no sucumbir.
VIII
S'aixeca el teló. Noves llums; comença el darrer acte:
«En aquest segon planeta hi vivien visionaris,
que amb somnis i paraules combatien mals diaris
i cercaven solucions en la bona fe i el pacte.
Es feien dir filòsofs, treballaven les paraules,
evitaven resignar-se i volien un nou món,
on totes les idees despertessin del vell son
de la idolatria i el sentit mòrbid de les baules.
Molts, amb menyspreu, els qualificaven d'idealistes;
"és neci cercar respostes només en reflexions
i recórrer, afegien, als déus i a les passions
com ho feien grecs i romans, i ho fan surrealistes".
"Sols volen el blau d'una tarda i els estels d'una nit,
el verd de les valls, l'aigua dels rius, les ones del mar,
el cant dels ocells, la força del vent i la llum solar
per un món que hauria de canviar de vestit...»
IX
Ser és no ser ara
per aquesta gent,
que defuig la tara
amb el pensament.
Ser és voler ser
quelcom diferent,
i demà potser
solcarà nou vent,
i tot canviarà.
Però cal molt més
que un bon xarlatà
dient que el no res
és l'òptim caliu
per encendre el foc
del definitiu
gran canvi de joc.
X. Epíleg
–Ben mirat –pensa l'optimista–,
no tot és tan dolent com diuen;
sols alguna veu alarmista
que vol fer callar als que riuen
i ho veu tot del mateix color.
El pessimista abaixa els ulls.
–Perviu la guerra, hi ha dolor,
i existeixen molts, massa esculls
perquè no hi hagi rics ni pobres,
perquè el diner ja no separi,
perquè no sols quedin les sobres
pels més humils d'aquest mostrari.
–Filosofo, jo, i cerco el canvi,
fes-ho tu, i et sentiràs bé;
sempre trobaràs un recanvi
ben bé sempre... o gairebé.
–Gairebé dius, bon optimista;
admets que és inútil pensar
en quelcom que escombri la pista
dels mals que solen dominar...
–Pel que jo no pugui resoldre
encara queda un instrument;
si bé cap mal no s'ha d'absoldre
podem combatre el patiment...
–Dóna-me'l, si tens el remei!
Sols vull oblidar un moment,
i sentir brillar l'astre rei
i beure d'un nou sentiment.
–Mira les flors, el cel d'estiu,
imagina-te'l si hi ha bromes,
escolta les aigües del riu
i omple't de les belles aromes
portadores de pau al món.
Després tanca els ulls i rumia
en la llum del sol quan es pon,
i reprèn altre cop la via
o el camí d'on vares venir.
Torna de nou a ser infant,
fes-te ja el favor de partir
envers aquell país que tant
visitàvem essent petits.
I de nou en l'acte primer,
veuràs que som nadons vestits,
nans enormes a bon recer,
gegants petits, rebels conformes,
parts d'imatges, tot un retrat,
orgullosos guardant les formes,
i fugitius en llibertat.
Llavors desperta't i somia
que l'impossible es pot bastir
i que amb un pessic d'alegria,
també hi podem contribuir.
Mai no hem de permetre que les nostres pròpies contradiccions desterrin els somnis, ni les il·lusions, ni els colors de quan érem infants. N'hem de retenir un polsim al fons del cor.
Adéu-siau, brancatges verds de fulles,
adéu-siau.
Heu brotat en la serenor
dels mesos tebis i estivals,
i us heu deixat temptar per l'or
dels raigs potents i sensuals
d'aquell sol que us feia l'ullet,
des de la posta, amb picardia.
L'estiu ja perd el seu esplet.
Els colors prenen harmonia
revestint les immenses valls.
Tot és nou, tot és el mateix
i no són bocins o retalls;
es manté l'alzina i el teix,
el verd maragda de l'avet,
el xarxet singular del cedre,
el to opac del llorer en esplet,
el grèvol, lluent com de gebre,
i el verd molsós de les pinedes.
Somiar... ¿Per què ens acalora
si durant les èpoques fredes
la nostra vista s'enarbora
amb aquests benignes colors?
Ni ella, gelosa primavera,
vesteix amb tantes abundors.
Per què és tan llarga l'espera?
Per què de nou em fas dir, quan t'allunyes,
blana i suau,
adéu-siau, brancatges grocs de fulles,
adéu-siau?
Voldria cremar les paraules
Voldria cremar les paraules
Publicat a relatsencatala.cat: 05.08.2004 | Revisat: 01.12.2025 (amb canvis)
Voldria cremar les paraules
i somiar nous camins.
Voldria respirar nous aires
i fer-ne sentiments.
Voldria veure des del mirall
el cos tornant a l'alba.
És un voler que m'obsessiona,
que m'enclaustra en un desig
convertit en la presó de la vida.
Sobreviure'l és el repte.
Però per sobreviure'l,
voldria cremar les paraules,
i somiar nous camins,
i respirar nous aires,
i crear sentiments...
I res més.
Perquè tornar a l'alba
és el desig de la mort.
La raó del vent és la seva força,
el seu braó sobreviu al present;
som de vidre, fatxenders, mera escorça
de l'arbre sofert pentinat pel vent.
Ni res tenim, ni res ens falta,
ni res ens dona, ni res serem.
Potser la petjada
en l'argila tendra
si el vent la resseca
i el sol l'endureix.
Potser la paraula
que lleguem escrita,
però ni gravant-la
ho vencerà tot...
Contra el temps indòmit
que passa rabent
no hi ha, ni caldria,
l'exèrcit ingent
de records perduts
en sols un moment,
sota làpides blanques
polides pel vent.
Dues nines brutes
tretes a disputes
i després llançades
a quatre gambades
d'uns grans magatzems,
esguarden amb falsa
rialla que exalça
mofes sols enteses
per eixes princeses
que foren fa temps.
«A mi em van vestir
com per seduir
un príncep infant
formós i galant
com és tot nadó.»
«Doncs noia, tu espera
–diu l'altra al darrera–
que jo ja no en tinc
de cabells ni cinc
per més abandó.»
Un núvol de pols
glatit com un dolç
entela amb la guerra
la mort i desferra
d'esqueixos humans.
I les dues nines
amb el tro de mines,
canons i metralles
que seguen com dalles
uns vagits d'abans,
es gauben de ser
quelcom que potser
ni plora ni sent
l'eruptiu turment
nascut del poder.
En caure, els maons
trinxen els mentons
de nines d'un joc
que cremarà el foc
a l'oblit esquerp.
Ni quedaran tombes;
només unes ombres
com a testimoni
d'un cor d'estramoni
que està en llibertat.
«Ens pinten rialles
–mutilen xicalles–,
tenim belles cares
–maten fills i mares–...
És la Humanitat?»
D'aquella tarda
n'escric encara
paraules dolces
amb sal de mar.
Record d'imatges
que s'embarcaven
dibuixant línies
d'aigües gemmals.
A frec de costa
les bigues blaves
i aquelles heures
filtrant el sol.
Ales obertes
jugant a viure,
les pinzellades
captant el vol.
La caldereta
que marinava
blavor de somnis
d'hores després.
La brisa nua
l'arena blanca
la boca humida
glatint el bes.
I entre les ones,
les mitges llunes
i una havanera
cercant el rumb.
Melosa calma
daurant les boires
que s'ajocaven
carena amunt.
Dòcil
pèndol,
brandes
sol.
Clous
fosques,
llums,
buits...
Aires
tènues
solquen
marcs
densos,
nus,
freds,
durs.
Pols
tèbia
cria
pols.
Lluny
queden
cares
grises.
Sense
nom,
cossos
blancs.
Cera
vella,
balba,
morta.
Fosa
d'hora,
massa
prompte.
Tons
crema,
fons
mat.
Vidres
pàl·lids
d'ulls
vacus.
Làbil
pes
d'íntim
son.
Fora
llisquen
brises
fresques,
núvols
i ara
dies
blaus.
Saps?
Buscava el meu destí,
llavors, aquella tarda,
a l'ombra d'esvelts arbres
enrivetant, fresquívols,
aquell tòrrid camí.
Buida i enquitranada
de tants projectes fràgils
o més del que jo creia,
serpentejava, tosca,
la carretera vers
tu.
Mes
el final que s'intuïa
era lluny. Massa lluny.
M'hi abocà una mirada
hipnotitzant. La teva.
Voldria saber què hi ha
darrere aquella porta.
Sempre dius que hi amagues
bocins dels teus enigmes
sembrats a la devesa
del gerd país dels somnis.
Guardes amb picardia
l'exòtic paradís;
què hi ha rere la porta?
Quin misteri m'imanta?
M'és igual. Ja soc feliç.
Somriu-me un altre cop.
No vull altra resposta.
I. Nocturna
T'he vist, amb sabatilles de color de menta,
creient-te que el teu món
se't feia xic.
Potser la fosca t'absorbeix cap a la lluna,
balcó des d'on llançar-se
al món de nit.
Potser serà el brogit etílic de les ones
que t'impedeix de veure
el blau del mar.
O bé perquè t'he murmurat a cau d'orella
i tu, bella princesa,
has dit que no.
***
II. Vora el mar
Siluetes sensuals
d'unes corbes on l'esbarjo
juga a viure, fent-se gran.
I es perd en l'acte
d'un reguitzell de petons
esmunyedissos
com la fressa del silenci
arran de mar.
***
III. Afrodísies
Sol, nenúfars
i carpes de colors
embruixaven
la tropicalitat
d'aquarel·la,
de llima dolça i verd
de les mèlies,
til·lers i gessamins
que embogien
d'olors afrodisíaques
els tentacles
d'anhels insospitats
de plaer.
La calidesa blava
d'una tarda
se'ns esdevingué efímera,
potser massa,
des de l'illa del somni
mar enllà.
Page updated
Google Sites
Report abuse