Embedded Files
Vaig començar a publicar digitalment gràcies al portal www.relatsencatala.com. Va ser una experiència apassionant, i ara ha arribat el moment de recuperar alguns d'aquells poemes, sobretot els que no han estat publicats en cap altre mitjà o llibre, revisar-los una mica i donar-los un lloc a www.vambe.cat.
La raó del vent és la seva força,
el seu braó sobreviu al present;
som de vidre, fatxenders, mera escorça
de l'arbre sofert pentinat pel vent.
Ni res tenim, ni res ens falta,
ni res ens dona, ni res serem.
Potser la petjada
en l'argila tendra
si el vent la resseca
i el sol l'endureix.
Potser la paraula
que lleguem escrita,
però ni gravant-la
ho vencerà tot...
Contra el temps indòmit
que passa rabent
no hi ha, ni caldria,
l'exèrcit ingent
de records perduts
en sols un moment,
sota làpides blanques
polides pel vent.
Dues nines brutes
tretes a disputes
i després llançades
a quatre gambades
d'uns grans magatzems,
esguarden amb falsa
rialla que exalça
mofes sols enteses
per eixes princeses
que foren fa temps.
«A mi em van vestir
com per seduir
un príncep infant
formós i galant
com és tot nadó.»
«Doncs noia, tu espera
–diu l'altra al darrera–
que jo ja no en tinc
de cabells ni cinc
per més abandó.»
Un núvol de pols
glatit com un dolç
entela amb la guerra
la mort i desferra
d'esqueixos humans.
I les dues nines
amb el tro de mines,
canons i metralles
que seguen com dalles
uns vagits d'abans,
es gauben de ser
quelcom que potser
ni plora ni sent
l'eruptiu turment
nascut del poder.
En caure, els maons
trinxen els mentons
de nines d'un joc
que cremarà el foc
a l'oblit esquerp.
Ni quedaran tombes;
només unes ombres
com a testimoni
d'un cor d'estramoni
que està en llibertat.
«Ens pinten rialles
–mutilen xicalles–,
tenim belles cares
–maten fills i mares–...
És la Humanitat?»
Page updated
Google Sites
Report abuse